Primera setmana de novembre. Illa amb boires i microclimes, temperatures suaus, però nits fresques. Amb 9 nits, vam tenir temps de fer senders i recórrer-la amb cotxe, llogat a Cicar. Es poden fer activitats com parapent, submarinisme… hi ha bon menjar i bons vins.

Valverde, el Hierro. Foto: gloriacondal

Tant si arribes amb avió com amb ferri, la capital, Valverde és 500 m sobre teu, penjada, i hi viuen 5.000 persones de les 11.000 de l’illa. De formació volcànica, el punt més alt és el cim de Malpaso (1.501 m), que no vam veure mai, per la boira. Bones carreteres i alguns túnels per facilitar la mobilitat. Poblada pels “bimbaches”, tribu originària d’Àfrica, es pot conèixer la història al Centre Interpretació El Julán, però estava tancat per manteniment. L’illa és Reserva mundial de la Bioesfera per la UNESCO i es proposaren aconseguir el 100%, d’energia procedent de vent i aigua. Des del mirador Gorona del Viento es veuen aerogeneradors: només han arribat a un 34,6% (dades de 2018), però hi van treballant.

Arbre Garó. El Hierro. Foto: gloriacondal

L’Arbre Garoé és el símbol de l’illa. S’hi pot arribar en cotxe però nosaltres hi anem a peu. El tenien per un arbre sant, perquè retenia l’aigua de la boira, que recollien en cisternes. L’any 1610 una ventada se l’emportà i ara n’hi ha un altre. Sempre han tingut poca aigua.

Pozo de las Calcosas. El Hierro. Canarias. Foto: gloriacondal

Costa escarpada, gairebé sense platges però amb piscines naturals precioses, és rica en flora i fauna, amb espècies com els zífids (una mena de dofí). Al nord de l’illa destaca el Pozo de las Calcosas: des del mirador baixes a nivell de mar, on hi ha cabanes de fusta amb sostres de palla de sègol, que es mantenen. Tenen dues piscines naturals envoltades de lava. A dalt, el poblet d’Echedo envoltat de vinyes i un restaurant recomanat: “La Higuera de abuelo”. El primer cop la cambrera ens va recomanar peto i rabil, “unos peces que pasan por aquí” va dir, acompanyats d’un vi blanc local ecològic, Uwe. Carretereta avall hi ha el Charco Manso (de nou cal baixar), amb una piscina natural, bufadors i arcs.

Mirador de la Peña. El Hierro. Foto: gloriacondal

L’illa va tenir dues esllavissades gegants, la del Golfo (oest) ila de las Playas (est). Un bon lloc per veure el Golfo en perspectiva és el Mirador la Peña, obra de César Manrique,amb un restaurant des d’on veiem les Roques Salmor i tota la badia. Des del mirador de Jinama més vistes, troncs de savines retorçats, i un sender per baixar a baix. Som al municipi de Frontera i abastem des del nucli de Las Puntas fins a Punta Gutierrez.

Mirador de Jinama. El Hierro. Foto: gloriacondal

On hi havia hagut un moll amb un petit despatx de la duana ara hi hal’hotel més petit del món (Guiness), el “Hotel de Punta Grande”, un encant. Hi vam fer un cafè i vam conèixer l’amo, en David, un xicot encantador. D’allà surt el sender Punta Grande-La Maceta, amb miradors i plafons explicatius. Combinació esplendorosa de colors rojos, grisos i negres, blau del mar i verd de la vegetació.

Hotel Punta Grande. El Hierro. Foto: gloriacondal

En aquesta zona fem el sender de la platja de Arenas Blancas-Punta Gutierrez, amb l’arc de les Toscas. Coves, ones, blau, escuma, lava pahoehoe… fantàstic! Breu parada al balneari Pozo de la Salut descobert a principis del s. XVIII. Penjat a la muntanya, el poblet de Sabinosa, envoltat de vinyes. En aquesta costa, una altra piscina natural preciosa: el Charco Azul.

Hoya del Morcillo. El Hierro. Foto: gloriacondal

En aquesta banda la carretera arriba fins al moll d’Orchilla on acaba (si es vol anar a la Restinga, cal fer un llarg camí amunt). El faro de Orchilla es diu així per un liquen groc, l’orxella, d’on s’extreia un colorant.

Santuari Nuestra Señora de los Reyes. El Hierro. Foto: gloriacondal

Ptolomeu, al s. II, situà el Meridià Zero a la Punta de Orchilla, desplaçat el 1884 pel meridià de Greenwich. El monument és un rectangle de formigó amb un cercle de ferro. Anualment organitzen la marató del Meridiano. Pugem al Santuari de N.S de los Reyes a la Dehesa, patrona de l’illa, que cada 4 anys és baixada en processó fins a Valverde. Més amunt hi ha el Sabinar, on s’acumulen velles savines vinclades pels vents i el mirador de Bascos amb vistes al Golfo.

Sabinar. El Hierro. Canàries. Foto: gloriacondal

De Valverde a la Restinga hi ha 50′. Entremig trobem la gran pineda de la Hoya del Morcillo i més endavant el mirador de Tanajara, que fou llotja privilegiada per veure l’erupció volcànica del 2011 a 2 km de la Restinga. Baixem a la cala de Tacorón, un bon lloc per observar el vessant del Julan. Aigües netes i bany genial. Al port de la Restinga comprem unes “viejas” a la llotja i dinem a El Refugio. Pujant, el mirador de las Playas, amb vistes a la costa est i al Roque de la Bonanza, i més amunt el mirador de Isora, des d’on es veu el mateix de més a prop. La carretera d’aquesta costa arriba fins al Parador.

Un dia vam fer el sender de la Llanía. Vegeu detalls aquí

Vam allotjar-nos a S. Andrés però no ho recomanem (per la casa i perquè sempre hi ha boira). Ara aniríem als Apartamentos Frontera a Frontera.

Explicació geològica de l’illa: https://www.youtube.com/watch?v=fO5owijUUlM