L’última humiliació

“Què és per a tu Atenes?” pregunta la Tirèsia a la Nimfi. “Què era, deus voler dir?, la corregeix. I després respon: “L’Atenes d’avui és el que veig a la televisió, res més”.

Dues jubilades conviuen en un pis tutelat. La primera és professora de literatura, l’altra, professora de dibuix. Han vist reduïdes les pensions al mínim i tenen símptomes de demència senil. Amb elles, la Katerina, compra, cuina i té cura d’elles. Són la generació dels Fets del Politècnic, la revolta contra els coronels, el novembre de 1973, un any abans que acabés la dictadura. La Nimfi té un fill anarquista, l’Orestes, i la Katerina té el Takis, un neonazi que milita a Alba Daurada. Ells són uns dels protagonistes de la revolta del 12 de febrer de 2012.

plaça sintagma

Plaça Sintagma, Atenes, el cor de la ciutat

Les dues jubilades han sentit a TV que volen eliminar els pisos tutelats. Per res del món anirien a una residència. Per això, i perquè els han rebaixat les pensions fins a la meitat, decideixen escapar-se de casa i anar a la manifestació a la plaça Sintagma (que significa Constitució), el cor d’Atenes. “Cadascú representava el seu drama personal, un drama que de seguida es convertia en col·lectiu”. Al final, la plaça acaba cremant, els marbres trencats, el cinema destruït… i elles, exhaustes, no saben retornar a casa perquè no recorden el camí. De sobte, es topen amb l’estàtua de Sotiris Pétrulas, l’estudiant mort per la policia durant els Fets de l’Apostasia, el 1965. Teodorakis en va fer una cançó. No saben tornar, i a partir d’aquí, baixem al món dels sense sostre, els invisibles units pel dolor. “El carrer és una casa”.

Acropolis

Acròpolis. Atenes. Foto: gloriacondal

Ens passa pel davant Atenes: barris i cases que cauen de velles, rates, pobres… el barri d’Exarkhíon, a prop del Museu Arqueològic, anunciat a Airbnb com coquetó i interessant. (Ens explicava fa poc una amiga que hi viu que un dia trobà un home ferit al seu portal. Truca a l’hospital, però l’ambulància no hi va. Al final li diuen que el barri és perillós i tenen ordres de no anar-hi. Ella truca un taxi i paga 50€ per un trajecte que en costaria 5 perquè li porti). Al costat d’això, els que intenten donar-li color, com el grafitaire Àlex Martinez: vegeu Facebook: Grafits a Atenes). Aquí hi tenia el despatx Theo Angelopoulos director cinema que va morir el 24 de gener, quan estava fent un guió amb Galanaki. Faltaven 3 setmanes pels “Fets del 2017”. Per això hi ha un capítol on Tirèsia entra dins el cinema que va veure cremar (recordem que la tradició grega diu que l’ànima roman amb nosaltres 40 dies després de la mort, quan fan la cerimònia del koliva (κόλλυβα), àpat de familiars i amics que mengen blat torrat.

L’Orestes i el Takis, sense feina, es debaten amb les seves contradiccions. Diu el primer: “De quina democràcia, parlem, mare?… la que destrueix els pobles d’Europa, suprimeix tot el que s’havia guanyat durant tantes lluites socials tacades de sang? Què és un cinema cremat al costat dels centenars de suïcidis dels darrers anys?”. Mentre, Takis va a Creta amb Alba Daurada (Χρυσή Αυγή) a fer campanya per les eleccions del 2012. Un dia arriben a un petit poble, Apano Riza, als peus del mont Psiloritis. La plaça, el cafè i el plataner. Un grup d’homes els fan fora. I en baixen més de les muntanyes. Recorden el passat i la vella cançó: “Hitler, no presumeixes d’haver posat els peus a Creta

preveli monestir creta

Monestir de Preveli. Creta. Des d’aquí i molts altres monestirs, es va organitzar la lluita clandestina contra l’ocupació nazi. Foto: gloriacondal

I acaba així: “Hem passat moltes coses juntes i les seguirem passant. La por no tenia cap altre antídot que no fos l’amor”.

El títol de la novel·la prové d’una pintura de Nikolaos Tsafuris que es troba al Museu Bizantí d’Atenes: Η Άκρα Ταπείνωση, que representa la humiliació d’allò que és diví a través del martiri de la mort de l’home.

Autora: Rea Galanaki. Edició: Tigre de paper. Traducció al català: Mercè Guitart. 234 pàg.

Entrevistes i informació:

https://www.facebook.com/monogrammatv/videos/1195612120640021/

Anuncis

Quant a Gloria Condal

Som dues dones d'un petit país, Catalunya. Ens agrada caminar, viatjar i la cultura. Two women from an small country, Catalonia. We like travelling and culture
Aquesta entrada s'ha publicat en Llibres i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s