La carretera costera coneguda com a «amalfitana» al sud de Nàpols, fou dissenyada per enginyers al servei dels Borbons. Van ser 18 anys de dur treball excavant a la roca viva (pobres picapedrers!) i seguint els capricis d’un litoral abrupte i sinuós. Es va inaugurar l’any 1850. Avui, aquesta carretera és la SS 163. Vam començar per l’indret més apartat del golf de Salern, a l’est, Vietri sul Mare, i vam anar pujant els gairebé 50 km fins a Positano. Hi vam anar a finals d’octubre, amb cotxe, i no va ser fàcil, pel tipus de ruta, per com condueixen els locals i perquè aparcar es converteix en un malson.
Vietri sul mare. Costa amalfitana. Foto: gloriacondal
Vietri sul Mare és el darrer poble abans de Salern, a 3 km, famós per les ceràmiques, amb una part a dalt, i la marina a baix. Poble tranquil, de pescadors, on vam dormir la primera nit. Té platja i destaquen unes roques, Scogli I Due Fratelli.
Scogli I Due Fratelli. Vietri. Costa amalfitana. Itàlia. Foto: gloriacondal
A 6 km hi ha Cétara, petita platja i un carrer central ple de botiguetes i bars. Fan una salsa d’anxoves (colatura di alici) i venen cucurutxos de peix fregit. La carretera, sinuosa, a estones passa a tocar de mar i a estones se n’allunya.
Cetara. Costa amalfitana. Itàlia. Foto: gloriacondal
Passem per Minori i Maiori i arribem a Atrani. Baixem des de dalt la carretera cap avall, a la recerca de pàrquing. El deixem amunt d’un carrer, on només quedaven un parell de places més. Pagant, per suposat. Fem un picnic cara al bar, amb les provisions que portem, fem un cafè, volteta… i amunt.
Atrani. Costa Amalfitana. Italia. Foto: gloriacondal
Anem cap a Ravello, per alguns, el millor poble de l’amalfitana. Penjat amunt, aparquem a l’Auditori d’Oscar Niemeyer, del 2010, un projecte controvertit i amb el sostre força deteriorat. Dalt, la plaça, la catedral i la Villa Rufulo, mansió i jardins amb vistes, un lloc clau per situar-se en la història. No gaire lluny, Villa Cimbrone, amb la Terrassa de l’Infinit, estàtues, i més vistes. Vam sopar al Restaurant Vittoria i la mestressa de l’agroturisme on estàvem, va tenir la gentilesa d’acompanyar-nos-hi i venir-nos a buscar, per estalviar-nos els maldecaps de la conducció i aparcament. El Monte Brusara, on vam dormir, és un somni d’on no voldries marxar.
Ravello. Costa amalfitana. Italia. Foto: gloriacondal
Comencem un nou dia a Amalfi, potser el més conegut, antiga potència marítima que competia amb Gènova, Pisa i Venècia per dominar el comerç del Mediterrani. Aquí es crearen les Taules Amalfitanes, el primer codi de dret marítim de l’Edat Mitjana. Anem a la plaça, amb una font i escalinata que porta al Duomo: grans portes de bronze forjades l’any 1000, arrancades de Constantinoble. Claustre. Interior barroc, museu. El nucli antic, la via Lorenzo, és plena de comerços. Passem sota unes voltes blanques on hi havia termes.
Continuem la SS 163 i a l’alçata de Positano ens desviem amunt, cap al nucli de Nocelle, per fer un tros del Sender dels déus. En total són 12 km i és molt popular, no hi ha pèrdua. Fem picnic envoltades de gats que pretenen participar del banquet, sense èxit.
Positano. Costa amalfitana. Foto: gloriacondal
Baixem a Positano, deixem el cotxe en un pàrquing de dalt i anem baixant fins a mar. Església, platges, balnearis… les elits l’ocupen. Poble coquetó i acolorit. Darrer poble de la costa, però la carretera encara continua fins a Sorrento, on fem nit. Però això ja és una altra història.
Balanç final: pobles preciosos, molt moviment de gent i de vehicles, serveis de tot tipus. Difícil trobar la soledat. No recomanem anar-hi amb cotxe, els pàrquings són molt cars. Millor servei de bus i de barques.
Webs:
Gloria Condal 