Llibre que no arriba a la cinquatena de pàgines, situat a París l’any 1934. El protagonista és un clochard que rep uns diners d’un desconegut, que li suggereix que els torni, quan pugui, a Santa Teresa de Lisieux, a l‘església Ste Marie des Batignolles de París (no gaire lluny del cementiri de Montmartre). L’home els vol tornar, però sempre passa alguna cosa que li ho impedeix. Amics, dones… i sobretot, beure. Un compromís de tornar els diners que mai complirà.
Un curt pròleg de Carlos Barral, del 1981, ens parla de com el vi (o l’alcohol) transforma el món. Es pot llegir gratuïtament fent prèstec virtual a e-Biblio.
L’autor
Joseph Roth (1894 – 1939), autríac d’origen jueu. No tenia casa i vivia en hoteles. Era home de poc equipatge i vida precària. Entre 1919 i 1939 va voltar per Europa fent de corresponsal de premsa. I a més, escrivia.
L’any 1932 publicà La Marxa de Rodetzky, la seva novel·la més famosa. El febrer de 1933, uns dies després del nomenament de Hitler com a canceller, digué al seu amic i benefactor Stefan Zweig, que allò era el principi d’una monstruositat que acabaria en una altra guerra. “Els nostres llibres són impossibles en el Tercer Reich”. La seva dona Friedl, amb esquizofrènia, morí víctima de la Llei d’eutanàsia del règim nazi. Decidí exiliar-se a París. “La premsa alemanya ja no publica el que passa, sinó que ho oculta”. Mor 6 anys més tard, en un hospital de beneficiència, a causa d’una pulmonia i del delirium tremens.
Obres
Hotel Savoy, La rebel·lió, La fugida sense fi, Zipper i el seu pare… recreen la vida a Àustria després de la Primera Guerra Mundial. Job (Marlene Dietrich la citava com la seva preferida), Els jueus errants, The Hotel Years, amb la temàtica dels hotels. Poc després de la seva mort, el 1939, es publica La llegenda del bebedor sant, que Ermanno Olmi va fer en cinema el 1988.
N’hi ha una versió cinematogràfica, de fa força anys, que interpretava el Rutger Hauer i -crec- no estaba gens malament.
sí, Manel, és aquesta que cito al final, dirigida per Olmi…
Ostres, és veritat, no m’hi vaig fixar.
És d’aquells casos en què primer vaig veure la pel·lícula i, després, vaig llegir-ne el llibre. A banda, de la riquesa literària d’en Roth, és de les poques vegades que vaig quedar igualment satisfet de les dues “lectures”.
Salut!