Vall Fosca. foto: gloriacondal. D’esquerra a dreta: serra dels Altars, roca de Migdia, serra de Peracalç, Espui, ermita Mare de Déu de Fa, coll del Portell, collada Gran, Tossal de la Costa i serrat d’Escobets.

Excavada pel riu Flamisell i els seus afluents de capçalera abans d’obrir-se a la conca de Tremp pel congost d’Erinyà, al nord del Pallars Jussà, arriba fins a Capdella, amb 19 nuclis rurals. El gel va modelar les roques més antigues i en sorgí aquest paisatge. I es diu “fosca” perquè té poques hores de llum, tot i que il·lumina Catalunya amb l’energia elèctrica que produeix. La Vall Fosca és la història de l’aigua i les explotacions mineres.

Poc després de Senterada, a la confluència dels rius Flamisell i Sarroca, trobem l’indicador i seguim la crta. L-503, paral·lela al Flamisell. Fem una parada a la Pobleta de Bellveí, aixecat a finals de l’Edat Mitjana, amb hostals, restaurants i botigues. Carrers empedrats, costeruts, amb cases de pedra i església. El mes d’octubre s’hi feia la fira ramadera, coincidint amb la baixada dels ramats transhumants de les muntanyes. Ara es fa el primer cap de setmana d’octubre i s’hi exposen vaques de diferents races i cavalls.

Més amunt, la Torre de Capdella, amb alguna botiga, gent pel carrer i calma. A Espui no trobem ningú però veiem un bar amb la terrassa de taules i cadires, esperant clientela. L’església és senzilla i observem porxos pels carrers costeruts. També ens fixem en fotografies penjades a les parets, que veurem als altres llocs, corresponents a l’exposició Caçadors de Mirades, sobre gent dels pobles de la vall, una molt bona idea per mantenir viu el record de les persones que hi vivien. A la Central de Capdella cal visitar el Museu Hidroelèctric de Capdella, la primera de Catalunya, s’expliquen els canvis socials que es van viure a principis del s XX arran de la construcció de la central l’any 1914, per aprofitar les grans reserves d’aigua de la capçalera.

Pobleta de Bellvei. Vall Fosca. Catalunya. Foto:gloriacondal

Arribem a Capdella (1.420 m), des d’on es veu tota la vall.  Ens acostem a l’església de Sant Vicenç, tancada, com totes les que trobem, documentada el 1151, una possessió del monestir de Solsona. Destaca el campanar d’una nau i l’absis semicircular i ens criden l’atenció, des de fora, les decoracions de l’absis, amb un fris d’arcuacions, fet amb pedra tosca. En el MNAC es conserva un Crist procedent d’aquí, de la 2a meitat del s. XII.

Exposició Caçadors de mirades. Vall Fosca. Foto: gloriacondal

Continuem cap al nord, fins al pantà de Sallente. A principis del s. XX es va construir una xarxa de canals subterranis que connecten diferents estanys amb l’estany Gento, que serveix de regulador i que desguassa fins a l’estany de Sallente, on hi ha la central hidroelèctrica.

Pantà de Sallente. Pirineu català. Foto: gloriacondal

Funciona amb 4 turbines híbrides, és un sistema reversible, ja que de nit es bombeja aigua de Sallente a l’estany Gento a 2.200 m. Per això quan hi hem arribat al matí, el pantà tenia poca aigua (“és un pantà de conveniència”, ens han dit a l’hostal). Hi ha un bar-restaurant i d’aquí un telefèric puja en 13′ (salvant un desnivell de 450 m) fins a l’estany de Gento, una zona que limita amb el parc d’Aigüestortes i per on passa el GR 11-20. El telefèric estava avariat; ens hauria agradat pujar amunt, però a peu i amb aquesta calor… no.

Església de Capdella. Vall Fosca. Foto: gloriacon dal

Senderisme a la Vall Fosca: http://www.vallfosca.net/ca/coses-per-fer-i-veure/senderisme/

Cultura i Tradicions: https://www.vallfosca.net/ca/coses-per-fer-i-veure/cultura-i-tradicions/