Nosaltres hi vam pujar des del Calella per la crta. BV 5126, que surt del costat de l’hospital en direcció a la deixalleria (13 km). La primera part és asfaltada, la segona, no, però és apte per a turismes. Va ser un poble independent fins que als anys 70 va quedar abandonat. Ara hi ha una petita escola, a Can Pagenet, i el Centre d’Informació del Parc.

Pel camí ens aturem a la Creu dels Tres Termes: Calella, Tordera i Pineda, i al coll de Sant Benet. Un rètol indica pistes cap a S. Martí del Montnegre, S. Celoni i Vallgorguina i un altre, molt llarg, informa de distàncies km. Més endavant, passem per les antigues masies de can Pica (turisme rural) i Can Portell (restaurant). Enllà, s’albira el campanar de l’església d’Hortsavinyà. Arribem al petit nucli on hi ha el Centre d’Informació, a 499 m, un aparcament ombrejat per a vehicles, àres de pícnic i l’església de Sant Llop.

L’edifici de l’Hostal Vell era l’antic ajuntament, fins que el 1930 va passar a dependre de Tordera. L‘església, del s. X, romànica, abans era dedicada a Sta. Eulàlia, però el 1080 es va consagrar a S.Llop. El que veiem ara prové del 1772, barroc, tal com mostra un gravat a la pedra de la finestra de darrera de la sagristia. El campanar acabat en punxa és gòtic i les seves finestres tenen arcs ogivals. Dins, hi ha una nau central i capelles laterals, absis, cor i sagristia.

Anem per la pista amunt i, travessant-la, pugem en dos minuts al Collet del Vent. a 524 m, amb un mirador i una estació meteorològica. Moltes estepes borreres i vistes turó de l’Hostal i altres cims. De nou a baix la pista, anem endavant per un bosc d’alzines (del suro en feien taps) i algun castanyer. A mig km trobem la minúscula ermita de l’Erola del s. XVIII. Per allà passava la línia que dividia els termes d’Hortsavinyà i Vallmanya. Diuen que fa molts anys, una passa de verola s’enduia molta gent del poble; un foraster va portar-hi una imatge de la Mare de Déu de l’Erola, i va dir que qui hi anés a resar, es guariria; va ser així i per això es va construir la petita ermita. Altres diuen que una noia anomenada Erola no va emmalaltir i cuidava la resta de malalts. L’ermita es va fer en honor seu. Els goigs ho recorden: “Els malalts de verola que us prometen visitar, en Vós, benigna Senyora, alivi solen trobar”. Però de fet, una erola és una petita plana damunt d’una muntanya.

Un altre punt proper és la Taula de les Bruixes, un indret amb una gran roca plana de granit amb uns gravats que marquen l’eix est-oest de fa 4.000 anys. Es diu que aquí les bruixes sacrificaven galls i la sang vessava pel canal central. 

Als boscos hi ha molts llocs que havien fet servir de carboneres. Es feien piles de fusta tapades que amb la combustió sense aire, creaven el carbó. N’hi ha a prop d’aquest nucli i també al bosc del davant de can Pica. Al peu de la carretera, a pocs metres de l’entrada d’aquesta masia, hi ha un Forn de calç, un dels pocs que es conserven a la zona i que servia per a l’obtenció de calç per a la construcció. Just davant del forn, hi ha un camí tancat amb un cadenat. Arribem al sot de Can Pica, amb llorers, aladerns, cirerers i un gran pollancre. Pel trencant a mà dreta trobem les alzines de Can Portell, quatre arbres centenaris que creixien ben a prop l’un de l’altre, al sot d’en Pica, darrera de Can Portell. Ara només n’hi ha dues perquè un llamp va caure sobre la més grossa, que va caure damunt l’alzina del davant.

Fins aquí aquesta visita a una banda del Montnegre, que desconeixíem.