Deixem el vehicle a l’aparcament del Parador (a la carretera que hi va, no hi ha lloc), on hi ha un monument a l’Estatut de Sau, en record de les trobades entre els polítics que el van gestar, el 1978. Retrocedim a peu fins a la desviació de la carretera BV-5213 cap al monestir, a pocs metres, i després de recórrer un centenar de mestres més, trobem l’indicador del PR C-40, amb marques grogues i blanques, inaugurat el 1988 i fet i mantingut per la Unió Excursionista de Vic, amb inici a la catedral de Vic. Aquest sender coincideix amb el GR151 (marques roges i blanques), i és una de les rutes del bisbe Oliba.

Tota la ruta transcorre per dins d’un bosc ombrívol (roures i alzines, aurons, freixes…), que ara, en primavera, està esquitxat de flors de tots els colors. El camí no és difícil, però cal estar atentes perquè en alguns trams hi ha arrels d’arbres i roques grans que ens demanen un xic d’esforç. El riu Ter ens queda a sota, a més de 100 m. A sobre, els cingles de Tavertet. Arriba un punt que arribem al puig dels Moros, amb un bon rocam. Al fons, en direcció nord, Bellmunt. De tant en tant, un balcó-mirador que ens permet tenir vistes de tot. De fauna, podem trobar algun esquirol o porc senglar.

Després de l’aparcament per a cotxes, trobem l’entrada al Restaurant del Monestir, on cal entrar per després continuar el camí (uns 5′) fins al monestir construït sota el patrocini dels vescomtes d’Osona. Els arbres del voltant són lledoners. El 1006 la comtessa Ermetruit va comprar el terreny on hi havia una capella del 898 dedicada a S. Pere. El 1012 ja hi havia monjos, però el 1079 l’annexionà el monestir de Cluny i va quedar a les seves ordres. No és un monestir que tingués gaire sort. Uns segles més tard es quedà sense monjos, endeutat… i abandonat. Fins que el 1991 el comprà el Consell Comarcal d’Osona i el restaurà. 

Es pot visitar la cuina i el refectori (hem descobert una paraula, ambó, que és la trona des d’on es fan les lectures mentre duren els àpats), el claustre, de finals del XI, és una monada, petit, net… refet (alguns capitells originals són al Museu de Vic) i altres estances, com l’església, que crida l’atenció per la seva grandiositat i també perquè és més ampla que llarga (per l’estretor del terreny). A l’antic hospital hi passen un audiovisual sobre la història.

Hem dinat al restaurant, on el mateix xicot que ens havia cobrat les entrades feia de cambrer. Un plaer, en aquella immensa esplanada, sentint el sol a prop però sota l’ombra del tendal, amb el concert dels ocells que ens envoltaven.