Som al Baix Penedès. El Jaume Palau, autor del treball Les vides que les pedres callen: vida i abandó de Marmellar, ens fa de guia, un privilegi.

Hem anat per la crta. de la Talaia i hem deixat el cotxe una mica abans del castell de can Ferrer on surt una pista ampla entre els boscos de cal Gravat i el del Forn de la Calç. Més endavant trobem, la bassa de cal Moja, un dels propietaris de terres, on les dones baixaven a rentar la roba. Després de 2,5 km arribem al poble, a 518 m. De fet, l’anàvem veient feia estona, la silueta del campanar, les cases de dalt, les de baix, el colomar… 

Els primers documents són de l’any 1023, i parlen del castell, a uns 2 km, al fons de la vall. Aquí les coses van anar al revés de la majoria de vegades: al turó hi havia el poble, i al fons de la vall, el castell. La part alta del poble és la més antiga, on hi ha les restes de l’església de S. Miquel, la rectoria i el cementiri i la casa de cal Pigot amb una petita edificació adossada feia d’Ajuntament. A partir del 1846, va annexionar-los a Joncosa de Montmell i va quedar com a ajuntament pedani. 

A la part baixa, del s. XIX, hi havia algunes cases, la taverna i l’escola. El tipus de terreny, de terres argiloses, només permetia un cultiu de secà, on conreaven cereals, bàsicament; pels voltants, hi havia masies disperses. La majoria de les famílies treballava terres d’altri (els amos de cal Moja i can Jan Pau). Hi havia la Germandat de S. Isidre i entre el veïnat s’ajudaven. El metge el tenien al Pla de Manlleu, pel moldre anaven a Sta Margarida i els Monjos i al mercat, al Vendrell. A escola hi anaven a Aiguaviva, a mitja hora de camí. Només durant la República van tenir escola al poble, a cal Roc (la mestra vivia al primer pis), però amb la guerra es va tancar i mai més s’obrí

La taverna era el centre de la vida social. A la planta baixa hi havia la sala de ball i cada diumenge feien ball amb un piano de manubri. A dalt hi havia el cafè i l’habitatge de la família que ho portava. Tenien dues festes a l’any, la Festa Major de S. Miquel al setembre i la de S. Isidre al maig. Llavors hi anaven orquestres i feien tiberis.

A la part antiga, a dalt, hi havia l’ajuntament, un petit edifici que ara passa desapercebut. El 1867, amb l’esclat de la Tercera Guerra Carlina, la població va disminuir: hi va haver lleves, sometents, controls… i l’alcalde fou condemnat per acollir carlistes. Van passar els anys i es van recuperar, però el 1936, amb l’esclat de la guerra civil, l’espai va esdevenir seu del Comitè revolucionari i tot es va complicar. El clima es va enrarir i algunes persones van acabar en camps de concentració. 

Als anys 50, algunes famílies es plantegen marxar, la climatologia és dura, estan aïllats, no tenen llum ni aigua tot i que altres pobles dels voltants sí. El metge marxa i no hi ha alternativa. L’efecte contagi es propaga i tot i que alguns hi pugen els caps de setmana o de vacances, cada cop ho troben pitjor: edificis malmesos, espoli, vandalisme… Ja no hi viuen, ja no tenen dret a les cases, propietat dels Moja i de can Jan Pau. Apareix gent esotèrica, parlen de fenòmens paranormals, als anys 80 saquegen el cementiri. Els veïns acaben per abandonar-ho del tot.

Potser una de les maneres que els pobles no acabin de morir és recordar la gent que hi vivia, passejar per les cases i parlar-ne, mirar el que ells miraven i respectar l’entorn. Gràcies, Jaume per explicar-nos.ho i a la Lourdes per organitzar-ho!