Venint de Lleida, Alquézar està 23 km després de Barbastre, al sud-oest del parc. Ens agrada la silueta del poble, el color de la terra i les teulades, l’església i dalt de tot, la Colegiata. Fem una caminada per les Passarel·les (3 km i 180 m de desnivell) que recorre l’últim tram del canó del riu Vero. Pel camí, observem flors orella de onso de color lila, i penjades de les parets, trencapedres. També hi ha tritó pirenenc. A baix del riu ens desviem a la cova del Picamartillo, retornem al camí i comencem a pujar les passarel·les penjades, un plaer. Arribem al mirador i només queda la pujada fins al poble, que amb la calor, es fa dura. Havent dinat, pugem a la Colegiata amb un claustre romànic de capitells xulos i frescos a les parets, amb bones vistes.

A Bierge hi ha un carrer principal de casalots potents, amb arcs, dovelles, escuts… La capella de S. Fructuoso té murals importants (altres són a diferents museus del món). Fem un sender cap a la Font de Tamara, un lloc paradisíac d’aigües verdes i gelades.  Colungo té el Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, des d’on organitzen visites guiades a les coves. Al nord, una carretera porta a Rodellar, sobre el barranc de Mascun. Allà s’acaba la carretera. Caminem cap a l’ermita de la Virgen del Castillo, que passa per Cheto, nucli original del poble. 

Una carretera de revolts porta a Lecina on hi ha una alzina milenària -o carrascla-. D’aquí es pot fer el sender circular cap a Almazorre i Bertorz, per retornar a Lecina. Almazorre té una església d’orígens romànics i la “conjuradora”, un espai que servia tant per beneir els camps com per espantar tempestes o bruixes. A Bertorzdestaca l’església de les santes Navilo i Alodia. Tornant avall, el mirador del riu Vero, punt d’on surten senders a diferents coves de pintures rupestres i al canó. 

A la meitat oest del parc, Siétamo és on va néixer el comte d’Aranda (1719-1798) amb restes del castell i bones vistes. Recomanem la Panaderia Fernando, que fan tota mena de coques. A pocs km, Arbaniés, on ens vam allotjar (Casa Oliban), molt bé, amb l’església dels Àngels, amb restes d’una fortificació del s. XIII, ben visible al campanar. Des de la finestra de l’habitació vèiem la sortida del sol sobre els camps de blat, a punt de segar. 

Al nord, una gran muralla de roca separa la Hoya de Huesca de la serra de Guara. Amunt, la penya Aman (1.121 m), el Fraile i la Penya S. Miguel (1.126 m). I al fons, el Salt de Roldan. Som en un lloc on hi ha moltes aus rapinyaires; veiem dos voltors enormes, sobre una pedra del camí, a menys de deu metres. Hi ha també aufranys i xoriguers… 

Vadiello. Aparquem tocant a la presa des d’on veiem els “mallos” del Puro, Sant Jordi, la Mitra iel Boron. Caminem per la pista que voreja el pantà i ens desviem cap a les baumes de l’esquerra per anar a l’ermita de Sant Cosme i Damià però els edificis que vèiem des de lluny, queden tapats pel bosc i una tanca amb unes portes impedeix el pas. Ni les veiem! El conde de Guara, l’amo, només obre el dia del patró, però no deixa entrar a l’església. Més amunt hi ha el “Huevo de San Cosme” però nosaltres no volem l’ou, sinó les ermites. 

El Somontano és terra de vinyes. Vam visitar la bodega Sommos, en un edifici d’acer i vidre que ens recorda el Guggenheim de Bilbao. També ens van recomanar un petit celler, de bons vins, El grillo y la luna, però estava tancat.