El primer, al nord, 3 km abans d’arribar a Pont de Suert per la N-260. Aparquem en una zona de pícnic abans d’entrar al túnel de Lavaix on hi ha la font de Mena. Un sender baixa fins a l’embassament d’Escales, on trobem les ruïnes del Monestir de Sta. Maria de Lavaix. El camí forma part de la “Ruta de l’aigua”. El color de les aigües està preciós i tenim la sort que no cobreixen, com altres cops, les pedres de l’antic monestir. 

Algunes zones del terra són toves, amb fang encara. Les primeres referències històriques es remunten al s. X, amb un cenobi romànic de l’orde dels benedictins que l’any 1223 es va convertir en abadia cistercenca. Des del 1624 estava integrada a la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó, però quan va quedar sense comunitat, l’església va esdevenir un santuari, tot i que la vida del monestir es va perllongar fins l’any 1835, amb la desamortització de Mendizábal. Els edificis es van degradar i el lloc fou espoliat. El juny de 1955, amb la construcció del pantà, les aigües van negar l’antic cenobi. Si estan baixes, es poden veure, però cada cop estan més deteriorades.

El monestir de Sta. Maria d’Alaó va tenir més sort. Es troba a 15 km de Pont de Suert, per la N 230, tocant al poble de Sopeira, poc després de la presa en un racó privilegiat del riu Noguera Ribagorçana. Els primers documents són de l’any 810, però se sap que abans hi havia hagut una església visigòtica, conservada sota l’altar amb unes curioses finestretes. L’any 876 havia 24 monjos. A finals del s. X va començar una època d’esplendor, amb benedictins i es va trobar molta documentació sobre l’època.

Al terra hi ha figures de còdols i al presbiteri es conserva un paviment romànic especial, amb una sanefa de quadrats, col·locats en diagonal, que combina peces vermelles i blanques, i envolta un plafó format per tres rengles de cercles o rodes. Un plafó té una figura de peix. 

De tres naus, l’absis central s’eleva, al presbiteri, per sobre del paviment de la nau, i allotja una cripta que n’ocupa tot l’àmbit; hi baixem per unes escales laterals i trobem tres finestres curioses d’una esqueixada que perforen els graons d’accés al presbiteri i permeten veure la nau. L’església es va salvar i és l’actual parròquia de Sopeira. Sortim al lloc on hi havia el claustre, que no en queda res a part del quadrat al terra, tot ho varen anar robant després de la desamortització, incloses les columnes. Ens ho explica una dona que fa de guia, filla del poble, que ha viscut de prop la rehabilitació. 

Sortint, caminem per l’anomenat “Camí de l’Aubada” pel voltant del riu. Cal creuar el pont medieval (a l’altra riba hi ha la central hidroelèctrica) i vorejar-lo avall. Les fosques aigües del riu ofereixen un mirall perfecte on queden reflectits els arbres de ribera, el monestir i el poble. Després retornem i anem en sentit contrari, travessant el riu per un altre pont, modern. Pel congost, anem fins al peu de la presa, que fa 125 m d’alta, després de passar sota un túnel-pont natural que fa goig. És zona de coves i aus rapinyaires. Acabem al nucli del poble, tot fent una cervesa, al costat d’una taula amb una iaia i la seva cuidadora. Seiem sota l’ombra generosa d’un arbre, amb esplèndides vistes al riu i a la piscina.