Entre Andorra i la vall d’Aran, passegem entre prats, bordes, ermites, falles, ferro… veiem el cim més alt de Catalunya, la Pica d’Estats (3.143 m), i d’altres com el Monteixo (2.902 m). Grans pastures, com la muntanya de Tor, amb històries fosques i boscos immensos, com el de Viró. I bestiar com el gall fer, la vaca pallaresa o el mufló i aus com el trencalòs, el voltor i l’àguila daurada.

Des de Llavorsí circulem paral·leles al riu Noguera-Vallferrera. Arribem a Àreu, un poble, net, tranquil, una església gran i velleta, un hostal, una botiga, el Museu de la Fusta… Dominat pel Monteixo, des d’aquí es pot anar a la Pica d’Estats, o si més no, al mirador. Ens expliquen que aquests dies a l’hostal hi havia el Jordi Pujol júnior; l’avi Florenci va tenir una relació amb la tavernera i va tenir un fill d’ell, o sigui que allà hi tenen parents i sembla que s’entenen. A més, des d’aquí estan molt a prop d’Andorra…

Un xic més avall, un rètol al peu de carretera diu: “Catalunya té mil anys. Alins ja hi era”. La part central de la vall és terra de frontera: hi ha hagut contraban i entrades i sortides de refugiats, però, sobretot, té un passat vinculat a l’explotació del ferro, on hi havia tres fargues. Entrem a la llibreria Natura Llibres, que porta una dona i xafardegem entre els prestatges; a més de llibres té alguns productes especials com xocolates i vins (tastem un pa amb oli i xocolata suprem!).

Pugem a peu a l’ermita de Sant Quirc, que es veu des de la carretera dalt d’un turó; en 10′ som a la capella, que té la porta al nord, cosa poc habitual amb vistes als voltants; d’aquí surten les falles que baixen cap al poble la vigília de sant Joan i per això hi ha un parell d’escultures de Xavier Martí, una que simula una llarga torxa i una altra que representa una dona fallaire (abans només ho feien els homes). Des d’aquí es veu molt bé la Torre de les Bruixes, a l’altra banda del riu. Alins és principi i final d’etapa del Camí de l’Últim Càtar, que connecta amb el Camí dels Bons Homes, GR 107.

Enfilem per una pista cap al poblet de Tor, envoltat de llegenda negre per uns assassinats de fa anys. Passem pel mig del bosc fins arribar al poble. Veiem, cap a dalt, la casa Sansa, ara reconvertida en espai d’allotjament i activitats, a baix la casa Sisqueta, ara convertida en bar, i la parada d’un artesà. La casa del fons és la del Palanca. Al costat de la Sisqueta hi ha la casa Bernat. Anem cap a l’església de S. Pere, amb el campanar adossat a la mateixa església, d’un sol vessant inclinat. A prop, algunes cases arreglades més alguna que cau. (vegeu Carles Porta)

Un dia anem a primera hora al Refugi del Gall fer, al bosc de Virós, un mirador amb vistes excepcionals. Fem un cafè i contemplem. Després fem ruta circular fins al mirador dels Meners o de Torredo que no arriba a 5 km, fàcil i aprenem coses sobre: el gall fer, el bosc amb avets, pi negre, i pi roig, faigs i bedolls… del bosc se n’extreia carbó vegetal per transformar el mineral en ferro. Encara es poden veure les restes del temps romà amb e escòries o “cagaferros”.
Anem al darrer poble, Ferrera en una posició privilegiada d’on es poden fer caminades maques. Gurb, més avall, té una església amb una placa de record de Pere Tarrés, metge i sacerdot que l’any 1938 va muntar un hospital de campanya aquí. Avall, el llogarret de Glorieta i un xic amunt, Montesclado. Acabem a Tírvia, que els feixistes van bombardejar de manera ferotge durant la guerra civil.
Si ens hem de quedar amb una imatge de la vall, la tenim clara: el mirador del refugi del Gall Fer.