Enfilem la carretera fins a Tavascan, on conflueixen dos rius i dues valls: a l’est la de Lladorre i a l’oest la de Tavascan. Decidim vorejar el riu Tavascan i pujar fins al Refugi de la Pleta del Prat a 1.750 m d’altitud i d’allà caminar al mirador de Corbiu. Descartem la vall de Lladorre per on s’arriba al pla de Boavi amb 4×4. Només sortir del poble trobem la Central Hidroelèctrica, un Centre d’Interpretació de l’Aigua dins una caverna de 500 m. sota terra. Un xic més amunt, les restes del castell, a 1.212 m, que permetia el control dels ports pirinencs que comunicaven Catalunya amb França.

Aparquem al Refugi i enfilem una pista que passa pel bosc de pins. Arribem sense problema (2,4 km, però menys si es passa per un sender més dret). De dalt estant, ens situem: al davant nostre, el bosc de Causes, amb un turó punxegut, i al peu, les Bordes de Noarre. Ens han dit que una colla de metges n’ha comprades i rehabilitades i ara és un poblet molt sa. A l’est de les Causes hi ha el pic de Roia, punxegut, i de la part del nord un sender condueix al port de Tavascan, amb el pic de Muntanyola a l’esquerra (2.622 m), el de Flamisella a la dreta (2.852 m) i a la seva dreta, la serralada del Certascan (2.852 m).

Baixem cap a Tavascan, però abans d’arribar-hi ens aturem en una àrea de pic-nic a dinar; fem el cafè al poble i després visitem el pont romànic i l’església de S. Bartomeu.

Continuant avall pugem al poblet d’Aineto, a 1.130 m, petit, amb cases fetes pols i d’altres ben arreglades. No trobem ningú, veiem l’església romànica de S. Romà, i just al costat un altre edifici que s’havia fet servir de forn comunal. Els edificis en ruïna de la vall segons el parlar de la gent, s’anomenen pardines, i moltes cases tenen una pedra a la façana amb la data de construcció anomenada mil·lèsima. Arribem al mirador de l’Escala amb vistes a Tavascan i al pantà. Puja una noia pel sender de baix (un rètol indica 18 minuts de camí) i enraonem una estona. Diu que es va enamorar del Pallars fa temps i l’entenem molt bé.

Aturada a Lladorre per veure el pont medieval de Borito per un sender vora riu, d’entre el XII i XIII, d’una sola arcada de mig punt. És el més petit dels quatre ponts de pedra d’aquesta vall i el més ben conservat. També observem el poc que queda de les restes d’una llobatera (lloc circular fet de pedres on es guardaven els ramats per prevenir problemes amb els llops).

Baixem un xic més i pugem de nou per anar al llogarret de Lleret, a l’altra banda de la carretera. Abandonat el 1975, a partir dels anys 80, hi va arribar nova gent. Veiem algunes cases, un home i un nen que porten trastos fins un cotxe, i la petita església de S. Cebrià i S.Corneli, del XVIII. Anem pujant i trobem una noia que escombra; ens diu que són onze habitants a l’hivern i ens recomana que ens fixem en les petites construccions que ha fet ella per aquell camí, per als manairons, com un pessebre amb diferent temàtica. Una mica més al sud d’aquí hi ha el coll de Jou.

Baixant, el darrer poble de la vall és Ribera de Cardós. Crida l’atenció una església que es veu de lluny estant, amb una torre-campanar d’estil romànic. És l‘església de Sta. Maria, modificada al llarg dels segles, que es va construir amb funcions defensives. Hi entrem i veiem un capellà vell, de cabells llargs, blancs, molt geperut, que està resant en una banda de l’altar. Alça el cap, mira, torna a quedar quiet… passen un parell de minuts… al final sembla una foto fixa. Sortim. Per la banda del darrera es veu un vell absis romànic.

Pel camí cap a casa ens cau una bona tempesta -anunciada- amb pedra inclosa, però dura poc. I surt el sol de nou.