El 28 d’octubre és festa nacional i celebren el Dia del Oxi, el dia que van dir NO al feixisme. Era l’any 1940 i manava el dictador Metaxas. A Itàlia manava Mussolini. I, de dictador a dictador, l’italià va dir al grec: escolta, m’interessa apoderar-me del vostre país. I el grec, que per molt dictador que fos era grec, li va dir: em sembla que al meu poble no li agradarà. I no va caldre cap referèndum. L’ambaixador italià a Atenes anunciava que les tropes italianes atacarien Grècia. Així va començar una guerra que va durar fins el març del 1941. Estaven en plena Segona Guera Mundial i un mes després que sortissin els italians van entrar els alemanys. A aquests va ser més difícil fer-los fora. Una cantant grega, Sofia Vebo, va popularitzar una cançó, παιδιά τους Ελλάδας, παιδιά, per animar els soldats que anaven a defensar el país al front d’Albània.

La vigília del dia vam anar a Kardámila, Xios, on després de fer un recordatori històric amb les veus de dones, una al teclat i l’altra relatant els fets, es va iniciar la desfilada per tot el poble amb torxes. Gent gran i mainada cridaven un únic crit: OXI. A baix a la platja i dalt la muntanya, dos grans focs amb tres lletres: OXI. L’endemà de bon matí, camions de l’exèrcit (hi ha petites casernes en diferents punts de l’illa), es reunien a la capital per fer la desfilada militar. En uns moments de molta tensió per les pretensions annexionistes de Turquia, treuen pit. Al nostre poble, Lagkada, es va fer un homenatge als caiguts.

Aquest no és l’únic NO dels grecs. El 1924 Grècia es va treure de sobre la monarquia que venia de la constitució del país, però el 1935 es va restaurar. L’últim rei va ser Constantí, germà de Sofia, que es casà amb Juan Carlos de España. Era l’any 1974, quan van dir NO a la monarquia i es declarà la Tercera República. El rei i tota la família van haver de fugir.

El tercer NO que recordo és més recent, el juny de 2015, quan el primer ministre Alexis Tsipras (SIRIZA), va fer un referèndum preguntant al poble grec si acceptava les condicions que imposava Europa pel rescat del país. Va sortir OXI, però finalment van acceptar les condicions. O sigui, que van tenir referèndum i no els va servir de res.

El gran poeta Kavafis també parla del NO, d’aquell no que, en contraposició al Sí, ens complica la vida per sempre més. Hem pujat a casa dels amics a dinar i mentre ens menjàvem un plat de pasta genial, al televisor vèiem les desfilades militars. Un amic alemany i jo intentàvem explicar-li que a nosaltres, això dels exèrcits, no ens agrada gens, i m’ha vingut al cap aquella cançó de Brassens que cantava Paco Ibáñez:

Cuando la fiesta nacional
Yo me quedo en la cama igual,
Que la música militar
Nunca me supo levantar.
En el mundo pues no hay mayor pecado
Que el de no seguir al abanderado

… però el grec deia que dia sí dia també -i ho podem certificar- els avions turcs sobrevolen l’illa i fan caure les copes i plats de la vaixella de l’armari, i això posa molt de mal humor.