Ens allotgem 3 nits a la Casa rural El Callís a S. Salvador de Bianya. Allà mateix hi ha un accés a la via romana del Capsacosta, un tram que transcorre de S. Pau de Segúries fins al pas dels Traginers i passa a prop de la C-26 i la C-153. Són 8 km que és millor fer de baixada entre rouredes i alzinars. També hi ha el Centre d’Interpretació del Paisatge de la Vall de Bianya

Fem una ruta d’esglésies, l’excusa per descobrir racons de la vall. La primera, per proximitat, S. Salvador de Bianya, un exemple clar d’art romànic, amb un absis semicircular amb capitells esculpits, mènsules amb motius vegetals o florals. Està tancada, com totes les que veurem després i moltes van quedar malmeses pels terratrèmols del 1427 i 1428. 

Combinem cotxe i caminar. Baixem cap al sud fins a S. Pere Despuig, dalt d’un turó. Consagrada el 964, amb orígens romànics, està tan modificada que és més aviat barroca. El s. XVIII la van capgirar i li van donar una orientació de nord a sud.

D’aquí baixem fins a la riera de Sta. Llúcia que hi ha tocant a Sant Martí de Solamal, també dalt d’un turó. La porta és a ponent, formada per un arc de mig punt de doble esqueixada. Llegim que a dins hi ha una gran pica baptismal de tradició romànica per fer batejos per immersió. 

Baixem a la C-153 fins al nucli de l’Hostalnou. Passem entre camps de cultius molt a prop de la masia del Teixidor i arribem a l’església de Sta. Margarida de Bianya. Les primeres referències són del 1117 i està molt modificada. Des de l’exterior, fa patxoca. Una mica més amunt, el Mas Guitart. 

Més al sud hi ha l’església de S. Andreu Socarrats, a un centenar de metres de la C-153, en un entorn urbanitzat. L’església és consagrà el 1117 i està molt modificada. El 1948 el pintor olotí Casas va pintar la volta de l’absis. El campanar es va convertiruna torre amb teulada als quatre vessants. 

Tornem a la carretera principal i seguint el rètol, pugem cap a Sant Martí del Clot; just al davant hi ha una edificació privada, com hem trobat a gairebé totes les altres, com si haguessin aprofitat la rectoria per fer un gran casalot. Hi ha una gran esplanada sota un munt d’alzines. Se’n tenen notícies des del XIII, quan va quedar molt malmesa pels terratrèmols. A l’absis hi ha una finestra central d’arc de mig punt, ara cegada. 

La vall del Bac, limitada per la confluència dels rius Fluvià i Toronell queda entre Oix i S. Pau de Segúries. Poc coneguda, poc habitada, poc transitada. Hi anem un matí per una carretera estreta i amb revolts, que va passant entre boscos i algun mas. De tant en tant, vaques. Hi ha alguns trossos obacs i l’asfalt està glaçat. Arribem a l’extrem oriental, a l’Hostal de la vall de Bac, un dels hostals més antics de Catalunya. El lloc era al mig de la ruta habitual de principis de s. XX per anar d’Olot a Camprodon i surt a la novel·la “La punyalada” de Marià Vayreda. Un parell de quilòmetres abans, prop de la confluència del torrent de S. Andreu amb la riera de la Vall del Bac un ‘indicador assenyala l’església de Sant Andreu de Porreres (1,6 km). De l’Hostal es pot anar a llocs com Llongarriu, a 30′ on hi ha l’església de Sta. Maria o MD dels Àngels, al costat de l’antiga casa pairal. 

Els principals nuclis del nord de la vall són Beget i Rocabruna, on s’arriba per la carretera GIV-5223 després de Camprodon. A 7,6 km (uns 15′), hi ha Beget, amb una església romànica que conserva l’escultura La majestat, obra cabdal de l’escultura romànica catalana. Val la pena passejar-hi: ponts medievals, cases fetes amb pedra de la zona, carrers de pedra escalonats sobre el riu, cap botiga de records, un hostal, un restaurant, la petita plaça major i en un jardí, una escultura d’un home amb un violí, homenatge al músic Peret Blanc, que tocava a les festes. Hi ha un magnífic documental sobre les últimes dones del poble que podeu veure clicant a aquest enllaç.