Mequinensa, amb records del Camí de sirga

“La població havia viscut prop d’un segle entre mines de lignit i la pols del carbó se li havia adherit igual que una pell d’ombra; els edificis, on les emblanquinades resultaven efímeres, la gent, fins i tot els rius, sempre solcats per vaixells negres i amb les entranyes enfosquides pel carbó perdut en els naufragis semblaven haver agafat forma…“

Camí de sirga. Jesús Moncada

Hi arribem un mes de març entre oliveres i ametllers. De la banda lleidatana hi tenim parents i coneguts que hi havien viscut. Passem el llarg pont i ens trobem els museus (el de la Mina i l’Històric). Després, les restes del poble vell i més endavant, el poble nou, de cara al pantà. Si alcem el cap, sempre la visió del castell, dalt de tot el turó, propietat d’Endesa i amb accés restringit. Recorrem el camí vora l’aigua que coincideix amb el GR 99, entre els museus i el poble nou. Ens aturem estona per veure el que queda del poble vell: carrers, placetes, plaques explicatives…. 

Mequinensa. Foto: gloriaconda

Quan no bufava garbinada i els llaüts no podien pujar a vela, els tripulants eren els encarregats de la feina de sirgar per la vora i remolcar-los aigües amunt. Ara volien substituir els homes per bèsties. El sistema fou adoptat de seguida a totes les mines de la conca i els sirgadors, substituïts pels matxos, passaren com a peons als nous llaüts que eixien de les drassanes i s’afegien al tràfec dels rius.

Mequinensa, fins a principis del s. XX era port fluvial i via d’accés a Saragossa i Lleida, però la navegació va caure amb la competència del ferrocarril i la implantació de l’energia elèctrica. A principis del s. XX, diverses empreses hi posen els ulls. Es projecten dos embassaments, un a Mequinensa i l’altre a Riba-roja. 

Mequinensa. Castell. Les muralles arribaven a l’aigua. Foto: gloriacondal

Arribaren camions dies i dies; el mur de l’Ebre vibrava al seu pas. El temps dels rumors havien acabat; anaven a tallar l’Ebre amb dos pantans enormes, un d’ells, riu amunt, a poca distància de la vila; l’altre aigües avall, a Riba-Roja. El segon havia de colgar Faió i la vila sota les aigües.

El primer es construeix entre 1957 i 1964 (conegut com a Mar d’Aragó); després es fa l’embassament de Riba-roja.

La primera onada de la invasió fou amb prou feines un avançament de l’allau enorme que desbordà les possibilitats de la població d’absorbir-la. La majoria, una massa patètica de pobra gent vinguda de pertot arreu a esgarrapar uns diners i enviar-ne a les famílies. Cada porta es va transformar en una botiga… aquella era una riquesa traïdora, una prosperitat efímera a l’escalfor de la qual pul·lulaven els cucs del podriment.

Mequinensa. Pantà. Foto: gloriacondal

Acabat el primer pantà els treballadors foren acomiadats o duts a Riba-Roja on ja començaven a pujar el mur del segon embassament, el que havia d’inundar Faió i la vila… Que la vila havia de morir era un fet assumit feia temps: les aigües el colgarien la part més important, la resta serien uns carrers sense vida, membres d’un cos esquarterat. Els vilatans condemnats a quedar-s’hi resultarien perjudicats com els qui perdien la casa però sense dret a cap compensació. 

Finalment, l’empresa hidroelèctrica accepta les condicions exigides pels veïns.

“Tretze anys de guerra per pagar-se l’enterrament” va remugar el calafat Forques…. Lliurarien les cases a l’empresa hidroelèctrica, però només les abandonarien a mesura que les de la vila nova que anaven a construir pel seu propi compte fossin enllestides… Mentre encara vivien a la vila vella, havien d’empassar-se el fel: el procés innecessari i atroç de la destrucció iniciada un matí de primavera de 1970 amb la demolició de la casa del Llorenç de Veriu a la Baixada de la Ferradura.

Mequinensa. Sota el castell, les restes de l’església. Foto: gloriacondal

Els darreres vaixells que hi van navegar comercialment van ser els llaüts, que carregaven fins a 40.000 kg de carbó i arribaven fins a Amposta. 

A finals del 1974 la majoria de la gent estava instal·lada a les noves cases. Al poble nou ara hi viuen més de dues mil persones. 

Camí de sirga. Jesus Moncada

Quant a Gloria Condal

Som dues dones d'un petit país, Catalunya. Ens agrada caminar, viatjar i la cultura. Two women from an small country, Catalonia. We like travelling and culture
Aquesta entrada s'ha publicat en Excursions i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Mequinensa, amb records del Camí de sirga

  1. 6qsite ha dit:

    👍🏻. 👏🏻👏🏻👏🏻

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s