Abans feien maons de manera artesanal, però l’any 1921 la família Mixalis, propietària del terreny, es planteja mecanitzar la producció per poder arribar als mercats d’Asia Menor, a tocar. Del sòl se n’extreia la primer matèria, hi havia aigua de bona qualitat i des de la costa podia exportar el producte molt més fàcilment que per terra. S’encarreguen els plànols i la construcció de la fàbrica a empreses alemanyes, entre el 1922-23. Hi havia sala de màquines, rectificadores, premses per a rajoles i maons, zones d’assecat, forns, magatzems, duana i les cases del director i de l’enginyer.

Es va fer una xarxa ferroviària amb vagonetes per al transport de la terra de la mina a la fàbrica i els productes acabats al moll, i també un sistema de transport per un rail aeri sobre el qual es penjaven contenidors on col·locaven els productes i es transportaven automàticament de tram a tram. Els forns eren tipus Hoffmann, de maons refractaris. La plantilla de la fàbrica era de 350 persones, la producció diària va arribar a les 20.000 unitats i la producció màxima de rajoles 36.000. Els principals clients són a les illes del voltant (Lesbos, Samos, Icària…) i el Pireu, Kavala i Xipre.

Quan feia mal temps el vaixell no amarrava i el transport es feia amb embarcacions des de la petita drassana. A principis dels anys 30, per l’augment de la demanda, es van construir dues zones d’assecatge més, però el 1937 comencen a tenir problemes d’aigua i recorren a l’aigua de pous particulars. Durant l’ocupació alemanya els obrers mantenen el local i un cop acabada la guerra, la fàbrica es reobre. Els anys 60 es fan una sèrie de reformes, com la connexió a la xarxa d’aigua, es compra una nova premsa per a la producció de maons perforats i una altra per a les rajoles, una carregadora per transportar la terra de la mina, que fins aleshores es feia manualment, s’instal·la un dipòsit de petroli per substituir el carbó dels forns i es posa un cremador als assecadors. Però la invasió turca de Xipre el 1974, té una conseqüència: allà s’hi instal·la un comandament militar grec.

A principis dels 80 la competència és ferotge, per la importació de materials de construcció de l’estranger i perquè s’estableix a Xios una empresa similar. La desindustrialització general del país unida als errors de la direcció i en les negociacions, provoquen el tancament de l’empresa. El 1988 es malvenen les màquines i es cedeix la propietat a una empresa que pertanyia a Mixalos, amb finalitats turístiques. Els edificis es van degradant, però encara hi ha els militars, que fan servir alguns edificis. El 1990 els edificis es declaren protegits i l’ús de l’espai es defineix com a equipament turístic. El 2009 el terreny és comprat per un armador per promoure el turisme, però el 2022 tot està igual. El recinte està encerclat per filferros, inclosa la petita església d’Agios Nikolaos, blanca, del 1965, en perfecte estat. Uns rètols prohibeixen entrar-hi i fer-ne fotografies. La fàbrica va tenir una vida de 65 anys.

La majoria de la gent es banya a les platges properes sense saber d’on ve la ceràmica i els maons que hi ha enmig de les pedres. Però qui ho recorda molt bé: són els avis de Thimiana. Un testimoni explica que molts joves, a les vacances d’estiu, les famílies els enviaven a treballar a la ceràmica, per fer uns quants dinerets i no perdre el temps tot el dia al carrer. Al matí grans i petits sortien de casa quan sentien la sirena, amb una cistella a sota el braç on duien l’esmorzar. A l’hora de dinar feien una pausa i menjaven a la cantina, fins que després de treballar a la tarda, tornaven a sentir el xiulet del final de jornada.

Font principal: Βαγγέλη Χαρίτου

A Youtube hi ha penjat el vídeo d’un treball fet per alumnes d’un Institut el 2020 on podeu veure imatges del passat.