Viatgem pel sud-est de Braga (Portugal), entre les ciutats de Guimaraes i Amarantes, cap el poble de Felgueiras. Uns km abans comencem a trobar gent i cotxes. Pensem que deuen celebrar el patró, i continuem fins a l’esplanada del monestir on aparquem. Quan sortim del cotxe, el sol ens cau a sobre. Són les 4 de la tarda i estem a 39º

El primer que fem és refugiar-nos a l’església. S’hi està fresc. No és el primer cop. Quan ho fem, ens autoanomenem “refugiades climàtiques”. Hi ha una trentena de persones. De sobte veiem que obren la porta de bat a bat i entren un fèretre: és un enterrament. Ens expliquen que és una dona d’uns 40 anys que fa pocs mesos li van detectar un càncer i ha mort. Tot el poble avui és aquí. Sortim i veiem un “securata” en una porta, preguntem si es pot visitar el monestir, agafa un gran manyoc de claus, obre i tanca estances i ens ho va explicant.

Santa Maria de Pombeiro es va construir a la vall de Sousa, un terreny profund i ben drenat, ideal per al cultiu de cereals, molt a prop de dues línies d’aigua: el riu Vizela i la Ribeira de Vila Meã, i a prop de l’antiga calçada romana, que garantia la circulació de mercaderies i persones entre Guimarães, Amarante i Trás-os-Montes

La referència més antiga és del 1099 i es calcula l’inici de la construcció a la 2a meitat del s.XI, finançat bàsicament per la família Sousa. A finals del s. XII comença la construcció del temple romànic, que substitueix el primitiu, amb tres naus cobertes de fusta. La planta original del presbiteri, reconstruïda al s. XVIII, era semicircular d’estil romànic, igual que les absioles que encara hi ha. Els capitells del portal principal són romànics. La imatge de la Patrona, al retaule major, és possiblement una obra d’estil gòtic, però el conjunt és un rococó-barroc.

A finals del s. XII-principis del XIII s’inicia la construcció del monestir estructurat al voltant d’un claustre, però a partir del s. XIV entra en decadència. De seguida es reconstrueix, es fan les torres que flanquegen el portal de ponent i es transforma el claustre. El 13 de maig de 1809, les tropes franceses envaeixen el monestir després de retirar-se de Guimarães i hi calen foc; només se salva l’església. Es torna a reconstruir però hi ha un nou entrebanc: la desamortització del 1834, es perden moltes coses, la gent aprofita les pedres per fer-se cases… Entrem al que era la gran biblioteca, encara hi ha els prestatges amb les lletres de l’alfabet, de la A a la Z, però en falten algunes: la V, la J… tot té una explicació. Sort que un bibliotecari va salvar gran part dels llibres!

Arribem al cor amb dos orgues, un real, l’altre de mentida, per allò de les simetries. Li demano si el puc tocar i em diu que sí, gairebé no goso, encara hi ha gent de l’enterrament a baix… ho faig amb por i respecte, és el primer cop, alguns acords i després li pregunto si ell el toca, diu que una mica, s’asseu i comença a tocar Bach i més. “No sé música, ens confessa, però de tant veure-ho… Quan hi ha concerts ajudo amb les manxes i el que sigui. I com que no és bo que estigui sense fer servir, pujo sovint i el toco”. Impressionant!

A Tripadvisor hem trobat comentaris des del 2017 sobre ell, la gent es meravella de l’orgue, els seus coneixements i l’estimació que té pel monestir. Només per aquesta experiència, val la pena visitar-lo.

El monestir forma part de la Ruta del Romànic de Portugal. I aquí teniu un vídeo: