L’ultima glaciació de la Serra da Estrela va ser fa 30.000 anys. El parc natural inclou 9 municipis on viuen 88.000 habitants. Hi plou sovint i també hi neva (hi ha estacions d’esquí). Hi ha tres GR: el T1 (90 km), el más accesible. Els T2 i T3 (d’uns 80 km) son més durs i recorren els vessants est i oest. A més, hi ha 375 km de senders marcats. Eren dies de molta calor i calia dossificar els esforços. Vam fer de Manteigas, l’epicentre. Combinem passejades per pobles amb algunes caminades amb banys a rius i pantans.

Visitem el Centre d’Interpretació Vale de Glaciar do Zézere en una antiga Casa del Guarda, a Manteigas. A prop tenim les Cascades del Poço do Inferno, sense ombres i sense aigua a la cascada. Per una altra banda, resseguim la N 232 que voreja el riu Zezere i arribem a la platja fluvial de Valhelhas. Després de dinar ens fixem en un foc que ve de la banda de Covilhã, però la gent sembla tranquil·la. És 6 d’agost de 2022.

L’endemà trobem el cotxe ple de cendra. De bon matí fem la PR 13 Rota das Faias (al web de Manteigas hi ha són totes). Caminem entre faigs, roures, castanyers i pins d’Oregon. Arribem a la capella de S. Lourenço i d’allà veiem la vall de la glacera Zêzere, en forma d’“U”, la Torre, Penhas Douradas… El foc, al davant nostre, continua actiu. Quan arribem a una torre blanca de vigilància de focs, el xicot ens diu que el vent canvia contínuament de posició i així és molt difícil fer res… 

Pugem cap al Barragem do Vale do Rossim, amb centenars de cotxes i de persones banyant-se, fent picnic o menjant al restaurant. El foc es veu darrera les muntanyes, alguna gent se’n va perquè el cel està tapat de fum i el sol ni es veu. Domina el color rogenc. És un panorama fantasmagòric. 

Tornant per la 232, les boles de granit van agafant el color del foc.

A la terrasa del nostre allotjament, la senyora Delfina ens convida a un oporto i xerrem. Ens diu que el foc va començar de matinada en 4 punts diferents. Avui estan més preocupats que ahir. Truca a un bomber conegut i li diu que de moment no ens capfiquem, però al vespre pinta malament perquè els focs avancen en direcció a la nostra vall. Han superat la carena i veiem les flames. La banda de música havia de fer un concert però s’ha suspès. Tothom és al carrer, amb la vista fixa en les carenes de dalt. Hi ha focos nous, alguns descontrolats, i molts moviments de bombers. 

Amb la foscor, les avionetes ja no poden treballar i caldrà veure com evoluciona durant la nit. La mestressa ens diu que anem a dormir tranquil·les, que si els bombers ordenen evacuar, ella no se n’anirà sola, que sortirem totes plegades. Com un bon capità, serà l’última en abandonar el vaixell. No esperàvem menys! De matinada sentim lladrucs de gossos i algun gall. Sembla que està controlat però hi ha molt fum. El cotxe torna a estar ple de cendres. Marxem.

Anem a Guarda, el poble más alt de Portugal, a 1.056 m i a 40 km de la frontera española. Per l’alçada i per la proximitat dels espanyols, la van convertir en un històric punt de defensa, que explica els orígens del seu nom. La serra de Guarda ocupa part del districte. Continuem fins a Trancoso, un poble amurallat, amb castell, que era rival directe de Guarda i forma part de les “Aldeias históricas portuguesas”. 

A pocs km, a Moreira del Rei, continuem immerses en un paisatge de boles de granit. A l’església romànica de Sta Marinha el terra és ple de sepulcres antropomorfes medievals, l’arqueòleg ens diu que han trobat més ossos i tombes, algunes de molt antigues. Anem al castell, del 960, quan Portugal encara era un comtat del regne de Lleó. 

Dies després ens assabentem que el foc havia revifat. Des de casa vam seguir amb atenció les notícies. Va durar 12 dies i va cremar 17.000 ha. Un desastre.