Antic molí d’arròs del 1898, el 1943 va esdevenir camp d’extermini dels nazis. Situada als afores de la ciutat de Trieste, és el testimoni viu d’una època que patí aquesta ciutat convulsa.

Risiera de San Sabba. Trieste. Al centre, espai del forn crematori. Foto: gloriacondal

El 1930 hi havia a Trieste uns 5.000 jueus, que a partir de 1938 van anar fugint perquè Mussolini els va suspendre la ciutadania italiana, amb el vist-i-plau del rei Vittorio Emmanuele. Durant la guerra, més de 700 van ser carregats en 60 trens de bestiar que anaven a Auschwitz o Treblinka. A la tardor de 1943 oficials de les SS van instal·lar-se a la regió amb un sinistre grup d’experts per esclafar la Resistència. Alhora, es van restaurar antics palaus, es feien banquets i festes, com al castell de Miramare, arribaven pel·lícules, concerts de música, cuiners cèlebres, Wagner i La viuda alegre van ser grans èxits. A les escoles es feien cursos d’alemany i de taquigrafia, on estudiaven noietes per fer de secretàries al servei dels nazis. Era el petit Berlín nazi.

Risiera San Sabba. Cel·les de càstig destinades a 2 persones on n’hi encabien 6. Foto: gloriacondal

La Risiera di San Sabba era una fàbrica d’espellofar arròs als afores, tancada, que a partir de setembre de 1943 els nazis fan servir com a camp de presoners, on afusellen detinguts, partisans, presoners polítics i jueus. A finals d’any, al port de Trieste hi havia 667 contenidors plens de propietats jueves, esperant classificació. Hi arribà un expert en construcció de forns, Erwin Lambert, que va fer un crematori petit però eficaç. A partir del 4-4-1944 va ser l’únic forn que cremava presoners fora dels camps d’extermini polonesos i alemanys. Van inaugurar-lo amb la cremació de 70 cossos de població civil, afusellats el dia abans. Als molls del port s’amuntegaven sacs plens de cendres humanes per tirar al mar.

Castell de Miramare, on els nazis celebraven festes. Foto: gloriacondal

Sota jurisdicció alemanya, els jutges de Trieste treballaven a tot drap. Un dels oficials era Kurt Franz, que va arribar-hi procedent de Treblinka amb un llarg currículum d’assassinats. Acabada la guerrra, van ser jutjats dos responsables: Josef Oberhauseer i Dietruch Allers, que va morir. Oberhaumer va continuar servint cervesa al seu bar de Munic, perquè els acords d’extradició signats entre Itàlia i Alemanya establien que només hi hauria extradicions per crims comesos després de 1948 (!).

Sala de les Creus, Risiera San Sabba. Trieste. Foto: gloriacondal

La visitem un dia tapat, amb el terra relliscós de la pluja. Entrem per un llarg passadís de formigó, amb murs d’11 m d’alçada. Un rètol indica els WC, el lloc on hi havia el despatx del comandant. Estem soles. Entrem a la sala de la mort, a l’espai on hi ha petites cel·les de dimensions mínimes, a la immensa Sala de les Creus, per les bigues, amb objectes robats als jueus. Al pati observem el paviment metàl·lic on hi havia el forn i l’escultura de ferro que simula el fum que en sortia. Finalment, entrem al museu, l’única part que es visita de l’edifici central, amb documents, testimonis orals, fotografies… Sortint, trobem un grup d’estudiants que entren. Que la memòria sigui eterna!

Pati central de la Risiera San Sabba, amb l’escultura de ferro que simula el fum que sortia del forn. Foto: gloriacondal

Però els mals de Trieste no van acabar. A partir de l’1 de maig de 1945, Iugoslàvia ocupa la ciutat durant 40 dies, amb una cacera de bruixes contra tothom que representi l’estat italià, sigui o no feixista. La Foiba de Basovizza era un antic pou miner en una zona plena de coves i pous, a l’est de la ciutat. Els camions de Tito anaven per les cases recollint les víctimes. Unes deu mil persones van ser torturades, assassinades i llençades, moltes encara vives, als avencs. Hi van anar a parar entre 6.000 i 7.000 persones, però només es van poder exhumar uns mil cossos. No va ser fins a la ruptura entre Tito i Stalin i la normalització de relacions entre Itàlia i Iugoslàvia que la situació millorà.