Visitar aquest aqüeducte fora de la massificació turística de Lisboa és fer cultura i salut. Assenta les bases a prop de l’estació de tren de Campolide i formava part de l’abastiment d’aigua entre els segles XVIII i XIX. Com a complement, també anem al dipòsit d’aigües d’Amoreiras.

Panoràmica Aqueducte Aguas Livres. Lisboa. Foto gloriacondal

Cal anar al Museu da Agua, on hi ha l’entrada que permet caminar per sobre. L’Aqueduto das Águas Livres es va construir entre el 1731 i 1799, per ordre reial i es va finançar amb un impost anomenat Real de Água, que gravava béns essencials com l’oli d’oliva, el vi i la carn. El traçat formava part d’un antic aqüeducte romà.

Arcades Aqueduto Aguas Livres. Lisboa. A l’esquerra, arcada més gran. Foto: gloriacondal

Era un sistema de captació i transport d’aigua per gravetat. La finalització d’aquesta obra va permetre aprofitar les fonts d’aigua d’Àguas Livres integrades a la conca hidrogràfica de la Serra de Sintra, a la zona de Belas, al nord-oest de Lisboa.

Marques (signatures) deixades a les pedres pels picapedrers

Està format per un tram principal, de 14 km, que comença a Mãe de Água Velha, a Belas, i acaba al dipòsit de Mãe de Água das Amoreiras; a més, es van dissenyar diversos trams secundaris per transportar aigua d’unes 60 fonts. En total, a mitjans del segle XIX l’aqüeducte tenia uns 58 km entre el corrent principal i les galeries subsidiàries. Com a cosa especial, l’aqüeducte se sustenta en 3 punts i no és recte, sinó que els dos de cada banda conflueixen en un vèrtex al mig. A les pedres s’han trobat marques (signatures) dels paletes que hi van treballar.

Interior aqüeducte Aigues Lliures Lisboa. Foto: gloriacondal

Destaca la part que travessa la vall d’Alcantara al llarg de 941 m, amb 35 arcades de fins a 65 m. Acabat el 1744, el 1755 va resistir el terratrèmol que destruí la ciutat (només van trencar-se tres claraboies). És monument Nacional des de l’any 1910 i es considera una notable obra d’enginyeria hidràulica, però a partir dels anys 60 les aigües ja no es van destinar al consum humà.

Cal dir que aprofitant el lloc, la foscor i l’alçada, l’aqüeducte va ser un espai on es cometien robatoris i crims. Un dels assassins més conegut fou Diogo Alves. Ell i altres assaltaven les víctimes, les robaven i mataven i les llançaven des de dalt a baix, on es trobaven els cossos. Alves fou detingut, jutjat i condemnat a la forca. Escolteu: Os crimes do Diogo Alves no Aqueduto.

Interior diposit Amoreiras Lisboa. Foto: gloriacondal

Per complementar la visita baixem a peu fins al dipòsit d’Amoreiras Mãe d’Água. Dissenyat per l’arquitecte hongarès Carlos Mardel, iniciat el 1746, reprès el 1771 per Reinaldo Manuel dos Santos, es va acabar el 1834. El dipòsit és un espai gran i lluminós i unificat.

L’aigua de les fonts brolla de la boca d’un dofí sobre un salt d’aigua, construït amb pedra transportada des de les fonts de l’Aqüeducte d’Aguas Livres, i conflueix en el dipòsit de 7,5 m de profunditat, que té una capacitat de 5.500 m3. També és Monument Nacional des del 1910. Ara, al centre hi han construït una tarima de fusta flotant on es fan concerts.

Mae d’Agua das Amoreiras, Lisboa. Foto: gloriacondal

Del dipòsit surten quatre columnes que sostenen un sostre que, al seu torn, sustenta la terrassa panoràmica sobre la ciutat, on es pot pujar i gaudir de la vista. Al front occidental del dipòsit hi ha la Casa do Registo, on es controlava el cabal d’aigua que anava a fonts, fàbriques, convents i cases nobles.