Dues ciutats properes a Lisboa, amb el glamur d’haver hostatjat la rància aristocràcia europea després de la Segona Guerra Mundial. Arquitectura a l’alçada, platges maques i molts visitants. I el record dels Borbons, que hi van viure molts anys en un exili daurat. Aquesta crònica no és de l’HOLA però s’hi pot assemblar una mica.

Cascais. Port i platges. Foto: gloriacondal

Arribem a Cascais amb tren des de l’estació de Cais de Sodré, en un recorregut paral·lel al riu Tajo. Era un antic poble de pescadors fins que el rei Lluís I de Portugal va escollir-lo com a residència d’estiu a finals del segle XIX i les famílies més acomodades de l’època hi van comprar mansions i palauets. Caminem per l’interior, amb potents edificacions envoltades de grans jardins, i passem per davant de la Casa das Histórias Paula Rego un edifici contemporani d’arquitectura peculiar, on es troba part de les obres d’aquesta artista portuguesa

Cascais, Nucli urbà. Foto: gloriacondal

D’aquesta costa és interessant la morfologia geològica, càrstica, similar a la que hi ha a la serra de Tramuntana a Mallorca. Arribem a la Boca do Inferno, una roca foradada per on passa l’aigua del mar quan les ones van fortes. Els camps de lapiás o esquetjars es donen en ambients àrids pròxims a la costa i a llocs on hi ha humitats. Tenen formes estriades i acanalades, amb cavitats irregulars i forats que les fan força intransitables per les crestes esmolades. Entremig, fauna i flora interessant. A poca distància, dins del mar, unes roques anomenades Pedra da Nao, amb restes d’un antic fort on embarcaven grans naus al s. XV.

Pedra da Nao. Costa Cascais. Portugal

Arribem al Farol i Museu de Santa Marta, un raconet blanc ben aprofitat i un xic endavant, a l’altra banda de carretera, hi ha el Museu dels Comtes de Castro Guimarães, dins del Parc Marechal Carmona (som dins del Parc Natural Sintra-Cascais). Continuem vorejant el mar fins a la Ciutadella, que el rei Don Luís va triar com a residència i ara han reconvertit en un districte d’art. A la plaça central, galeries, alguns bustos de cares, a fora, de l’escultor Rogerio Timoteo, un hotel coquetó, algun restaurant… i una sortida on la muralla fa una escaire sensacional.

Sender Cascais-Estoril. Portugal. Foto: gloriacondal

Dinem en un restaurant proper a l’estació de Cascais i continuem vorejant la mar cap a l’oest. Fem el sender, passem per piscines d’aigua salada i continuem fins arribar a nucli principal d’Estoril. Repòs al banc del parc, a l’ombra d’un arbre frondós, tot veient l’edifici del Casino de Estoril. Llavors em venen a la memòria històries del reis exiliats fora d’Espanya, on durant la postguerra es van concentrar monarquies i aristòcrates de tot Europa.

Estoril. Portugal. Foto: gloriacondal

Juan de Borbón, comte de Barcelona (1913-1993) marxa amb l’establiment de la II República. Va a Suïssa i a Londres i arriba a Lisboa el 1946. El dictador Salazar, durant la Segona Guerra Mundial i després, acull exiliats reials i accepta que els Borbons s’hi instal·lin, tot i que no feia cap gràcia al germà de Franco, Nicolás, que aleshores era ambaixador d’Espanya a Portugal. Juan Carlos tenia 8 anys quan hi va arribar el 1946. Vivien a Vila Giralda, on els seu pare hi va estar exiliat més de 30 anys. Durant 4 anys, Juan Carlos va a una escola de monges espanyoles, mentre el seu pare i Franco negocien quina formació rebrà. Aprèn portuguès i a partir de 1950 estudia a Espanya tot i que passa temporades llargues a Portugal. Van ser anys d’oci i bona vida. Segons testimonis de l’època, “Juanito”, com se’l coneixia, era un xicot alegre i obert, però hi ha un moment fosc l’any 1956, que el seu germà Alfonso mor a conseqüència d’un tret de Juan Carlos (tenia 18 anys) mentre jugaven. Fins els anys 60 visita sovint Estoril, fins que es casa amb Sofia. El 1969 Franco el nomena successor i el 1977 Juan de Borbó abdica; quan mor, el 1993, el socialista Mário Soares va al funeral i recorda que quan hi va haver la Revolució dels Clavells, Don Juan va romandre a Portugal. I és que els nombrosos espies que hi havia allà, li havien dit que no havia de témer res, que aquella revolució no posaria en qüestió res fonamental. Ara té monument en una rotonda a l’entrada d’Estoril i la germana de Juan Carlos, Margarita de Borbó, hi té casa.

I aquí acabem les vivències d’Estoril. El tren ens ha deixat a Lisboa i el “Juanito” -després d’un parèntesi- continua vivint en un exili daurat.