La ruta passa per l’A-1702. Comença a la Venta la Pintada, una mica abans de Gargallo i arriba fins a Cantavieja. Connecta les comarques del Maestrat amb Andorra-Serra d’Arcs i té 63 km. Les possibilitats al seu voltant són diverses. Es podria recórrer en un dia, però no tindria gràcia, perquè l’important és anar lent, disfrutant del paisatge. Nosaltres hi vam dedicar 4 dies, més 3 dies més per conèixer llocs propers.

Abans d’arribar a Ejulve hi ha una àrea de descans amb una escultura, un guant de motorista, el senyal que hem començat la ruta. Revolts, camps, ermites, alguna casa abandonada… sempre envoltades de roques, gorges i rius. Ejulve és la porta d’entrada al Maestrat. Han estat de festa i es nota la ressaca, quasi tot tancat, també el magatzem Ortin d’embotits i escabetxats. Al súper trobem un fuet amb pistatxos i el comprem. Ens diuen que ara obriran l’església i hi anem. D’estructura gòtica i portal renaixentista hi arriba una coral que ha de cantar a la missa major. A la plaça, l’Ajuntament i una tarima amb banderetes de punta a punta. El bar, tancat. Són les 10 del matí.

Al pk 17,300 hi ha una altra àlrea de descans, amb un mirador a tota la comarca i la imatge més icònica de la ruta: l’escultua d’ una cabra montés. Baixem el port dels “Degollados” i girem a la dreta per anar al nucli de Montoro de Mezquita. Al final del poble hi ha un sender que baixa cap a uns estrets amb passarel·les per recórrer un tros del riu Guadalope, els Estrets de Valloré. La companya es queda. Arribo a baix: aigua transparent, sento el so, miro amunt, cap a les roques on hi ha voltors i àligues. Em vaig creuant amb gent, alguns venen de l’altra banda. Podria continuar però quan sóc a la vall reculo. Cervesa, amanida, i continuem la ruta.

No gaire lluny hi ha L’Hostal de la Trucha, on ens allotgem 3 nits. Un lloc on per primera vegada es va fer paper moneda de l’Estat. Per baix hi passa el riu Pitarque on hi ha un GR per anar a Villarluengo. També hi ha truites, és clar! L’hostal és acollidor. El menjar, bo i abundant.

L’any 2010 havíem fet aquesta carretera des del sud fins a Pitarque, quan llavors encara no es deia Ruta del Silenci. Hi tornem ara, passant pels túnels de pedra vorejant el riu i un cop al poble, fem el camí fins a l’ermita de la Virgen de la Peña. Ens arribem fins a la Cascada i reculem. Fins aquí hem arribat. Ha estat una caminada agradable, amb calor, plena de pau. Quan arribem a l’hostal demanem una cervesa i una clara, un plaer!

L’endemà baixem a Villarluengo. Davant d’un bar tancat, cadires de plàstic. Intueixo converses a altes hores de la matinada. Arribem a la plaça de l’Ajuntament. Dalt, la imponent església de l’Assumpció amb dues torres. Botigues tancades, algun aborígen pel carrer. Anem a un parell de miradors, omplim les ampolles d’aigua a la font i sortint del poble, seguim les indicacions a les ruïnes del convent de Montesanto. El tram final cal fer-lo a peu i queden quatre parets malcomptades. Les vistes, fantàstiques. Va ser un lloc de gran importància estratègica durant les guerres carlines.

Més al sud hi ha el poble de la Cañada de Benatanduz construït literalment sobre un barranc. Per començar, no té centre ni res que s’hi assembli. Ens va costar arribar al penyal on hi ha l’església i les restes del castell. Ens envolta l’abisme. Quan ja marxàvem veiem un local amb música i taules. Un bar, quina alegria! Però no, només eren un grup d’amics preparant un àpat. Ens conviden a entrar, a beure, ens porten olives, pernil, cacauets, ens expliquen que són madrilenys… i que allò és l’antic forn del poble, que han restaurant. Per nosaltres, com el miracle dels pans i els peixos.

Arribem a l’àrea de descans del Caiman, amb la reproducció d’un vell autobús amb una història interessant, que encara fa la ruta, i acabem al poble de Cantavieja, capital del Maestrat, amb una plaça porticada molt maca.

Bona iniciativa haver promocionat la zona amb aquesta carretera i la temàtica de les motos.