Tinos es troba a 85 milles del Pireu i només s’hi pot arribar en ferri. Se la considera illa santa perquè l’any 1823 la monja Pelagia va tenir una visió de la Verge i es va trobar una imatge seva. L’any 1971 el govern grec va decretar que l’illa fos sagrada. Després s’edificà una gran església en honor seu. A Tinos, una tercera part de la població és catòlica i la resta és ortodoxa.

És muntanyosa i escarpada i no hi ha grans hotels. Ens allotgem en un càmping on de vegades bufen vents forts i huracanats que xiulen i tomben arbres. Sota la figuera, les fulles es mouen d’un costat a l’altre i cauen sobre la lona de la tenda, multiplicant els sorolls. Moltes possibilitats de platges i centenars d’ermites. La platja més famosa és la d’Agias Focas, a prop de la capital, llarga i de sorra finíssima; en ser tan gran, la gent queda repartida i no tens sensació d’ofegar-te. El museu local és petit i bufó, ideal per no cansar-se i aprofitar-ho tot. Una gran església s’alça sobre la ciutat, esvelta i omnipresent. És l’equivalent a Lourdes o Fàtima. Hi ha dones que pugen el camí de genolls, arrossegant-se per terra, com una que hem vist, amb un nen petit al seu costat, aguantant-li la bossa, amb els genolls pelats i plens de sang.

El lloc que ens va agradar més va ser Komi, un poblet que queda al centre de l’illa; hi vam anar amb autobús. La carretera que hi duu és estreta i plena de revolts que els conductors sortegen amb evident facilitat per un camí agradable, voltat de colomars, la construcció típica d’aquesta illa, alguns veritables obres d’art; tenen forma quadrada, fan uns 5 m d’altura, pintats de color blanc, amb finestres i portetes bellament ornades. L’autobús ens deixa al peu de carretera i cal pujar fins a dalt del poblet. Costa un esforç caminar més de cent metres seguits sense descansar sota cap ombra. Komi és un llogarret solitari i tranquil. Dinem en un cafè una amanida grega, truita de patates, vi de resina i un cafè sketos (sense sucre), tot xerrant amb l’amo en el seu pati, sota un immens plataner. Així s’escola la tarda fins que arriba el capvespre. A la carretera, mentre esperem el bus, passa un taxi i diu que ens porta per menys del que ens costa l’autobús. Vinga, va, doncs!

La resta dels dies els passem entre algunes platges més i els sopars en tavernes davant del mar. De lluny estant, la gent que passa per davant de l’illa, dalt dels ferris, es treuen el barret -si en porten-, i es senyen. Per la Verge. La seva festa, el 15 d’agost, és sonada. Trobar allotjament llavors és quasi impossible.

Explica Lawrence Durrell que l’any 1940, el dia d’aquesta festa, un submarí italià va enfonsar el vaixell Elli mentre estava ancorat al port, cobert de banderes en honor de la Verge. Ell hi va arribar una hora després del bombardeig. Faltaven un parell de mesos per la declaració formal de guerra, però la provocació no podia ser més forta. La gent no parlava i Tot era silenci. Els “cavallitos” van deixar de funcionar, les músiques van callar i els nombrosos malalts vinguts de fora temien quedar atrapats a l’illa si la guerra començava. Durrell va anar cap a l’església, que feia olor de cera i d’all, explica. Aquella nit, conclou, Grècia va saber que calia guanyar la guerra.