Rodes és la tercera illa més gran de Grècia i la primera del Dodecanès en territori i habitants. Hi hem estat moltes vegades, sovint com a punt de partida a illes properes. Una vegada la vam visitar durant una setmana.

Lindos, a 56 Km de la capital, és una cala poblada amb ramats de turistes, església bizantina, cases antigues, portals de pedra, botigues i bars. L’Acrópolis, a 114 m d’altitud, maca, però la calor és asfixiant. El poble, a baix, blanc i net.

Busquem habitació a Genadi on ens instal·lem. Anem a la platja de Plimiri i a la punta de Prassonissi per un camí dolent, una llengua de terra voltada de mar; a la banda est les onades piquen fort; força brutícia. Un altre dia anem a Katavia i continuem cap a l’oest, llargues platges de dunes, a tocar de carretera. Ningú. A prop de Monolitos ens endinsem per camins de carro buscant una cala maca i la trobem, de pedres petites. Aquí no hi arriba ni déu. Visitem a Siana i continuem cap a Kritinia i Kamiros (aquesta ciutat, juntament amb Lindos i Ialissos es van unir per fundar la ciutat-estat de Rodes). Situació geogràfica privilegiada, al vessant d’un turó, dominant la mar i la terra. Una tarda anem a la vall de les papallones amb riuets, bosc de pins i aladerns-aurons, amb milers de papallones tigre, de color taronja i negre, en un paratge deliciós, ombrívol i fresc.

Un capvespre anem a Messanagros, a 17 Km de Genadi, un poble rural on no es pot passar desapercebut, sense turistes. Encara que volguéssim no podríem endinsar-nos-hi: els carrers són tan estrets que només hi passen els rucs i les motos. Arribem a l’església, amb centenars de coloms al campanar. La vall dorm, quieta, als nostres peus i el sol es pon. Cases pintades de blanc. Forns casolans a fora. Velletes negres, tapades. Una dona jove, pel carrer, ens ofereix pa. Poc després un home surt d’una casa i ens convida a entrar-hi; la muller ens porta refrescos (potser caducats perquè després tenim mal de panxa). L’avi, d’origen italià, ens parla de Mussolini i el feixisme, quina desgràcia. Ens ofereixen una coca de llimona, beneïda i ens donen un ram d’herbes. Quan marxem, els preguntem si els hem de donar res: doncs sí, ves! Sortint, caminem uns metres i ens topem amb la taverna de Mikis, que ens fa seure. Els homes del poble xerren i fan la partida; com arreu, ni una dona.

La ciutat de Rodes és una obra d’art i cal comptar que hi ha molt turisme. Sempre que hi hem anat, ens hem allotjat a l’hotel Hermes. La ciutadella fou el lloc de residència dels cavallers de Rodes i té doble muralla. El carrer dels cavallers segueix l’antiga via que conduïa des del port a l’acròpoli, amb les cases de l’Edat Mitjana. Dalt de tot, el palau dels grans mestres, del XIV, que imita el palau d’Avinyó. Utilitzat com a presó pels turcs i destruït per una explosió del dipòsit de municions el 1856. Reconstruït pels italians com a casa d’estiueig per a Mussolini i Victor Manuel III. El marbre de l’interior és de Kos. A la ciutat hi ha mesquites, com la de Mustafà i la de Soliman, petites esglésies, carrerons estrets amb façanes pintades de blanc, groc, blau… portetes, botigues, tavernes i botigues al carrer de Sócrates. Com a cosa especial, el carrer de les pastisseries, el paradís de la dolçor, que no es pot perdre.