L’Alguer

Cap Caça. Alguer. Sardenya. Foto: gloriacondal

De l’Alguer cal recórrer carrerons, esglésies i palaus. Més enllà, el Cap de Caça, amb el petit port de Tramariglio i la cala Dragonera, una caseta-bar tocant a l’aigua que ha posat sacs per protegir-se de l’onatge. Caminem fins a la torre del Bollo entre savines i llentiscles. Més endavant, una elevació amb vistes, muntanyes i roques tallades en perfil. Al final, les escales del Cabirol per baixar a la gruta de Neptú, al nivell del mar, però avui no pot ser, fa mal temps.

Cap d’Any. Estem a Agriturismo Agave.  Al port la gent espera, però l’espectacle musical comença tard. Porten ampolles de cava. Naltros, pendents de les campanades, mirem el rellotge, veiem que la gent del voltant comença a destapar ampolles, a cridar Auguri!, a fer-se petons i abraçades. Són les 12 però no hi ha hagut campanades ni raïm! Llavors comencen els focs, de més colors que els que  acostumades a veure, cercles i anelles com si fossin planetes… A mesura que passen els minuts, però, els surten petits competidors; la gent tira els seus petards i coets de colors i ja no sabem on mirar; altres sembla que es cansin i comencen a xerrar entre ells, a riure, a repetir auguris. Les parelles es besen, alguns grups es fan fotos mentre el cantant continua com si res -no ha parat en tota l’estona- i les seguidores més fidels coregen les cançons amb un ull desviat al cel de colors. Els focs duren mitja hora però els que han vingut pel concert encara en tenen per una bona estona. Nosaltres marxem.

Castelsardo. Sardenya. Foto: gloriacondal

Al Nord de Sardenya hi ha les antigues mines d’Argentiera, ara hi estan fent un museu. Més amunt Stintino, poble pescador de tradició tonyinaire; enllà, la platja de la Pelosa i el cap Falcone i al davant, l’illa d’Asinara, on hi ha muflons, porc senglars i el burro albí (una mena de ruc català, però d’allà). Avall, el llac Baratz i la cala Porto Ferro amb dunes i torres. Al nord-est, Castelsardo, en un turó damunt la costa, després de passar valls verdes tacades de bens blancs, turons i petits pobles. El campanar de l’església toca les 12 i sembla que les campanes s’hagin tornat boges. A prop, Valledoria amb grans extensions de carxofes, que aquí són espinoses, petites i liloses; i la desembocadura del riu Coghinas, on trobem ànecs de coll verd, oques blanques i un gat que se’ns afegeix pel camí que voreja el càmping. Canyes, dunes i barques amarrades.

D’esglésies, la de Sta.Trinità de Saccargia i  la de San Giovanni, a la península Sinis; a prop, les ruïnes de Tharrus, els vestigis fenicis més importants de l’illa; al golf d’Oristany, aus, reflexos del sol i canyes. Aquest petit estat, el s. XIV va estar comandat per una dona llesta i enèrgica, Eleonora d’Arborea, que va promoure la “Carta de Logu”, una de les primeres constitucions.

El complex nuràgic S. Antine ens sorprèn (el nurag és una torre troncocònica prehistòrica). A l’entrada ens diuen que ens donem pressa, que fosqueja. Entrem al pati i veiem portes i finestres; a dins, passadissos. Pugem a dalt de tot. El cel es va enfosquint i la lluna es va fent plena. A pocs km, San Pietro di Sorres, un monestir benedictí del XII dalt d’un turó.

Anguelu Ruia. L’Alguer. Foto: gloriacondal

Al poble de Thiesi, entrem en una botiga de queviures. L’home que ens atén ens pregunta si som espanyoles. “Catalanes”. “Oh, així no sou espanyoles, perquè vosaltres no voleu els espanyols!”. Naltros: “Els espanyols no ens volen a nosaltres, només als nostres diners”. Ah, sí. “Nosaltres tampoc som italians, som sards”, acaba. Més pedres: Palmavera i la Necròpoli d’Anghelu Rúiu (38 tombes del 3500 al 1800 aC tocant a l’aeroport).

Arxipèlag Maddalena. Sardenya. Foto: gloriacondal

Anem a l’Arxipèlag de la Maddalena i visitem aquesta illa i la de Caprera (va pertànyer a Garibaldi i ara és parc nacional). Cales, roques, aigües blau-verdes i molts camins per fer. Tornant, parem a Tempio Pausania, entre paisatges de granit, alzines, roures, pins i turons. Al nucli antic visitem una exposició d’artesania a la casa de Nino de Gallura: les dones, mans d’àngel. Tornant, posta de sol llarga i espectacular: els vents han dibuixat núvols de tota mena i el sol ha jugat a tenyir de roig encès esglésies, prats i boscos; també tres xemeneies d’una fàbrica de ciment. Sang, però no fetge.

Anem a Bosa per la costa, passant pel cap Marargiu i pugem al castell de Malaspina: a la capella, el 1970 van trobar-hi pintures murals de l’escola italiana (1450-55). El poble té carrers empedrats amb casetes llargues i estretes i façanes pintades de colors. Al riu, barques i ormeigs de pesca, un pont vell i un de nou. A l’altra banda, antics magatzems, abandonats la majoria.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 Hem fet alguna cosa més que l’Alguer, saltant-nos els límits. Però en un viatge posterior vaig conèixer l’illa molt més profundament. Vegeu: https://gloriacondal.com/tag/sardenya/

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Quant a Gloria Condal

Som dues dones d'un petit país, Catalunya. Ens agrada caminar, viatjar i la cultura. Two women from an small country, Catalonia. We like travelling and culture
Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges, Viatges per Europa i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a L’Alguer

  1. pere ha dit:

    jo hi vaig estar fa poc i em va encantar.. Les fotos de bosa son xules

  2. Retroenllaç: Sardenya | Gloria Condal

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s