Cingle Gallifa. Foto: gloriacondal

Som una quarantena de gent del Muntanyenc i abans d’emprendre la pujada, omplim el cos d’energia, amb la xocolata i els melindros que portàvem. L’ascensió, la major part per corriols i canals, es fa enmig d’un bosc de pins i alzines, humit i a estones, relliscós. Trobem cares noves, benvingudes, i ens en falten d’altres, que aquest cop no veiem. Semblava que plouria, però en arribar a Gallifa, teníem clar que no.

Arribem al cim de la Mola, a 952 metres d’altitud, i el sol ens escalfa. Al costat hi ha una casa annexa, en ruines, del 1714. Després, el mirador de la Guineu, des d’on es veuen vistes excepcionals, perquè el dia és net i clar: al sud, Barcelona, amb el Tibidabo, la torre de Collserola, les torres del port Olímpic i l’Agbar… el Garraf, el Farell, la serralada de Marina, la part més fosca i ennovulada… i cap a l’est, el Montseny i el Moianès; al fons, els Pirineus, nevats, amb el Canigó i els altres cims. Als nostres peus, els pobles del Vallès amb un buf de boira.

Mirador Guineu. Foto: gloriacondal

Esmorzem, contemplem, xerrem i deixem el pessebre que portem en una finestreta de l’absis de l’ermita. Després, cantem nadales. Aquest cop, la falta de la directora i també de l’acordió (això per culpa de la pluja inicial) han fet que sobretot al principi, el cor improvisat sembles més un orgue de gats. Però l’important és la voluntat. De premi, vi dolç  neules. I després, la baixada es fa sense adonar-se’n. Hem fet uns 7 km, amb un desnivell de 405 m.

Pels voltants, hi ha més camins per recórrer:

https://gloriacondal.com/2009/01/29/dos-poblets-del-valles-oriental/