Cirsto se detuvo en Eboli

Carlo Levi va estar desterrat al sud d’Itàlia per Mussolini, els anys 1935 i 1936. A la província de Lucània, va estar a Grassano i després a Gagliano, i va conèixer els pobles dels voltants, com Matera. Uns anys després, entre el 1943 i 1944, amagat a Florència durant l’ocupació nazi, va escriure aquest llibre. El 1979 van fer-ne una pel·lícula.

La Lucània (ara la Basilicata), era el cul del món. No calien presons. Allà hi anaven a parar tots els que lluitaven per la democràcia i contra el feixisme. Levi, metge de professió, però sense exercir, aprofita per pintar, una de les seves afeccions preferides, tot i que els miserables habitants dels pobles on viu, insisteixen que faci de metge, i ho fa.

Levi explica que els joves que podien, abandonaven el poble per anar a Nàpols o a Roma, i els que podien, a Amèrica. Molts. Una frase seva resumeix la tristesa, la soledat i l’avorriment que experimenta aleshores: “Em semblava que era un cuc tancat dins una nou seca”. Però ningú com ell havia retratat la vida de les classes més miserables de la Itàlia profunda. Llegiu-ne alguns fragments:

“Matera. Al fons hi havia un petit torrent, el Gravina, amb una mica d’aigua bruta i embassada. El riu i la muntanya tenien un aspecte tenebrós i nociu, que feia encongir el cor. La forma d’aquell barranc era estranya, com la de dos mig embuts junts i separats per un petit esperó i reunits avall en una punta comú, on es veia, des d’allà dalt, una església blanca, Sta. Maria d’Idris, que semblava clavada a la terra. Aquests cons invertits, aquests embuts, es diuen sassi: tenen la forma amb què a l’escola imaginàvem l’infern de Dant.

Matera, torrent. Italia. Foto: gloriacondal

Vaig començar a baixar per un camí com de ferradura, de revolt en revolt, cap al fons. El carreró, estretíssim, que baixava serpentejant, passava per sobre de les teulades de les cases, si es que es pot anomenar així. Són grutes excavades a la paret d’argila endurida del barranc: cadascuna d’elles té al davant una façana, algunes són boniques fins i tot, amb aquest modest ornament del segle XVII. Amb la inclinació del pendent, aquestes falses façanes s’alcen per baix seguint la línia de la muntanya i per dalt sobresurten una mica: en aquest estret espai entre les façanes i el declivi passen els carrers, que són, al seu torn, terres que mirava en passar i veia l’interior de les grutes, que només reben llum i aire per la porta. Algunes ni tan sols tenen això: s’entra per dalt, a través de trampes i graons. Dins d’aquests forats negres, de parets de terra, veia els llits, els miserables adorns, els parracs esteses. A terra hi havia estirats els gossos, les cabres, els porcs. En general, cada família té una sola d’aquestes grutes i dormen tots junts: homes, dones, nens i animals. Així viuen vint mil persones.

Matera coves. Italia. Foto: gloriacondal

Els nens, una infinitat, amb aquella calor, enmig de les mosques, entre la pols, apareixien per tot arreu, totalment nus o coberts de parracs. Vaig veure nens asseguts a la porta de les cases, entre la brutícia, amb un sol que cremava, amb els ulls aclucats i les parpelles vermelles i inflades: les mosques se’ls posaven en els ulls i hi romanien immòbils i ni tan sols les treien amb les mans. Mentrestant, havíem arribat al fons del forat, a Sta. Maria d’dris, que és una bella església barroca i, en alçar la vista, vaig veure per fi aparèixer, com un mur oblic, tota Matera. Des d’allà té l’aspecte d’una ciutat de veritat. Era com si les façanes de totes les grutes, que semblen cases, blanques i alineades, em miressin, amb els forats de la porta, com ulls negres.”

Matera Idris. Italia. Foto: gloriacondal

“La sala estava gairebé tota ocupada per un llit enorme, bastant més gran que un  matrimonial habitual, on dormia tota la família: el pare, la mare i tots els fills, llevat dels més petits, que ocupaven uns bressols o cistells de vímet penjats del sostre amb cordes. Sota el llit hi havia els animals. Així, l’espai estava dividit en tres estrats: a terra, els animals, al llit els adults i en l’aire els lactants.”

Matera. Italia. Foto: gloriacondal

Pel que fa a la política i el sud:

“Per als camperols, l’Estat era més llunyà que el cel i més malvat, perquè sempre estava a l’altra banda. Tant hi feia quines fossin les fórmules polítiques, l’estructura, els programes. Los camperol no ho entenien perquè era un llenguatge diferent al seu i no hi havia cap raó perquè el volguessin entendre’l. L’única defensa possible, contra l’Estat i contra la propaganda, era la resignació, la mateixa resignació sorda, sense esperança de paradís, que corbava les seves esquenes sota els mals de la natura.”

“No hi havia raó ni causes i efectes, sinó només un mal destí, una voluntat que volia el mal, que era el poder màgic de las coses. L’Estat era una de las formes d’aquest destí, com el vent que cremava les collites i la febre que ens rosegava la sang. La vida no podia ser, en relació amb la sort, altra cosa que paciència i silenci. ¿De què servien les paraules? ¿Y què es podia fer? Res.”

“Si els de Roma tenen diners per gastar a la guerra, per què no arreglen primer el pont sobre el riu que va caure fa 4 anys i ningú pensa en refer? També podrien canalitzar el riu, fer-nos alguna nova font, plantar arbres als boscos, en lloc de talar els pocs que queden. Terra en tenim aquí, el que falta és tota la resta”.

Sobre el “problema” del Sud, Levi creu que coexisteixen dues civilitzacions molt diferents, cap de les quals està en condicions d’assimilar l’altra. La civilització camperola pot ser vençuda, però no arrasada del tot. El bandidatge i la guerra camperola en són la prova. Mentre Roma governi el Sud, conclou, serà anàrquic i desesperat, i Roma desesperada i tirànica. El segon problema és el de la misèria. El tercer, el vessant social, la petita burgesia dels pobles, que fa molt mal. La via de solució -conclou- es diu autonomia “

Crist s’aturà a Èboli, que al mapa es troba més amunt que Matera. Per sort, les coses han canviat.

Carlo Levi, trad. Carlos Manzano, GADIR,  Madrid, 2005, 318 pàgines