Arribo a Donegal, al nort-est d’Irlanda, des de Dublin. A mesura que m’hi vaig acostant, tot és més pobre i hi ha ha menys cases. Passem per Enniskillen, una ciutat bonica i Ballyshanon, un poble on es celebren festivals de música. Donegal és famosa pel tweed, la llana blanca de la qual en fan jerseis, mitjons i altres peces. Fa fred. Vaig amb auto-stop a Killibegs. El conductor és pescador. A l’entrada hi ha fàbriques de transformació de peix. Diu que és dels més importants en la matèria. No havia vist mai tantes gavines. La pudor penetra per narius i ulls. Al port, barques de pesca grans i petites. El poble, a més, és famós per les estores. Vist tot, encara no havia posat el dit, s’atura un cotxe que em deixa a Carrick, un carrer de 100 m amb una botiga i un pub, res més. Decideixo anar a Sleave League, amb uns penya-segats interessants. Camino uns 5 o 6 km sota la pluja. Una parella que baixa em diu que han desistit perquè no es veu res. Veig el poblet de la punta, Teelin, amb sostres de colors, el pub vermell, el riu que arriba serpentejant al mar, i un port natural protegit dels furors de la mar per una illa en forma de balena just al davant. La boira cada cop és més negra i decideixo baixar. El 2n cop que hi viatjo tinc més sort, tenim cotxe, ho podem visitar tot i a més, arribem a Glencolumville, on hi ha el Folk museum: uns quants cottages amb els sostres de palla, una antiga escola, una botiga de mels i melmelades, carrers, ossos de balena…. Fa fred, plou i hi ha boira.
Al nord-est de l’illa hi ha Irlanda del Nord, que pertany a Gran Bretanya. Arribem a Derry, al fons d’un riu; es veuen un parell de campanars d’esglésies i cases escampades. La carretera continua cap a Castelrock, una població fantasma amb platja, tren, camps de golf… però sense ni una ànima. Anem a la Calçada dels Gegants, entre Port Ganny i Port Noffer. Fa vent i està tapat. Són petites cales i roques basàltiques. Caminem i veiem la pista del pastor, l’orgue, l’amfiteatre, l’arpa, les xemeneies, l’orgue espanyol, el punt hispànic (on naufragà el vaixell Girona), la crinera del cavall, el rei i els seus nobles, el salt dels amorosos i finalment el seient de Hamilton. Tot té nom i llegenda. El cel s’ha anat destapant i fa sol. Al final, a peu de mar, trobem les roques basàltiques més conegudes, en forma d’hexàgon. Hem trigat unes tres hores i mitja i hem fet uns 8 km. Marxem a Ballycastle, una de les ciutats més importants del nord; baixem per la costa fins a Larne i d’allà anem en direcció Belfast. Trobem una granja i ens hi quedem a dormir.
El 1912 el vaixell Titanic va salpar de Belfast per fer un viatge a Nova York. Mai va arribar. Un malson. Però un altre malson més proper va ser l’ocupació britànica. Quan nosaltres hi anàrem, el 1990, la militarització de la ciutat era visible: filferros, tanquetes, controls, pintades… Vam recórrer Falls road amb el cor encongit, vam conèixer el barri on vivia Boby Sands (un presoner que va morir en una vaga de fam) i la tomba on és enterrat. Vam anar a Andrewstown, amb soldats rifle en mà amb el dit al gallet. Els processos de negociació posteriors (acord de Divendres Sant el 1998, rendició de l’IRA i legalització del Sinn Féin) van donar un tomb decisiu a la pacificació de la ciutat, tot i que la separació entre catòlics i protestants és evident. Per treure’s la tristesa de sobre, el pub The Crown Liquor Saloon, a Belfast. Fundat cap el 1880, d’estil victorià, decorat amb fusta tallada, vidrieres i rajoles, amb un taulell de marbre i il·luminació de gas. A la façana, rajoletes i mosaics amb una corona en el pis d’entrada.
Aquests itineraris són fruit de diversos viatges. Irlanda dóna per a molt. Vegeu:
Sud-oest d’Irlanda: https://gloriacondal.com/2012/01/03/sud-oest-dirlanda/
Connemara: http://wp.me/p1W8X7-qT
Dublin: https://gloriacondal.com/2011/11/27/dublin/
no he entès mai que una part de l’illa no sigui dels irlandesos. Després diuen de Gibraltar…