D’Auckland al cap Reinga fem 650 km en 6 dies, pujant per la costa est, amb desviacions a diferents punts:Whangarei, Russell i Kaitaia. D’aquí baixem per la costa oest: Kohukohu, Omapere i el bosc de Waipoua; ens allotgem a prop de Kaihu per retornar de nou a Auckland.

Whangarei té més de 50.000 habitants, amb molta activitat nàutica i comercial; el port és ple de iots i velers, i els aparcaments estan plens. A prop, hi ha Whangarei Heads, que vèiem pujant per la carretera i feien goig, per imponents. Hi arribem vorejant la costa per una carretera paral·lela al riu que seguim fins a l’últim lloc on es pot arribar. Pel camí hem vist moltes platges de sorra blanca i aigües blaves, planes, sense onatge. Des d’Unquhart Bay es pot caminar a Busby Head i Smugglers Bay, i continuar travessant la península fins a l’altra banda, a Ocean Beach, una llarga platja solitària, amb només una casa enfilada en una duna de sorra. De nit, al motel Pembrooke (un 10!) cuinem els musclos verds que hem comprat i ens els bevem amb cervesa, una delícia!

Whale Bay. New Zealand. Foto: gloriacondal

De Whangarei amunt, ens anem desviant pels punts més macos: Ngungurun, Tutukaka. A Matapouri recorrem la platja fins al final i fem un sender arran de mar que arriba a la Badia de Whale, una hora llarga. Continuem fins a Helena Bay per un camí sense asfaltar. Veiem granges, vaques, pastures, molta aigua… i ningú. Continuem fins a Whangaruru Bay i el poble d’Oakura: la marea està baixa i agafem petxines i pedretes. Anem pujant per Punuruku i Whanganuru, travessem cap a l’oest i enfilem cap a a l’anomenada Badia de les Illes per dormir a Russell. Allà caminem fins al Tapeka point per un sender que puja i baixa 30′, més la tornada, amb vistes a la badia de les illes. Ens agrada aquest petit poble, agrupat, amb casetes de fusta i tranquil, que abans havia estat un lloc de perdició on es van concentrar vividors i pecadors, «Hell Hole of the Pacific». Aquí hi ha una església (1836), que Darwin contribuí a construir i una antiga impremta de la missió, Pompallier (1842), on van arribar a imprimir 40.000 llibres en maorí. Al vespre, sopem al restautant Sally’s davant del mar, un àpat excel·lent, amb posta de sol inoblidable.

Tapeka Point. Russell. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Continuem cap a Okiato per agafar el petit ferri fins a Opua. D’allà anem a Paihia, d’on surten la majoria d’excursions a la Badia de les Illes, el primer lloc on hi va haver assentaments anglesos. Com que nosaltres no farem immersions ni nedarem entre dofins, continuem cap a Waitangi, on se signà el Tractat de Waitangi el 1840. Entre badies de blau intens, illes rocoses, boscos de falgueres, verdor i muntanyes que canvien de color segons la posició del sol, 34 tribus maorís se sotmetien de forma pacífica a la corona anglesa. Per als blancs significà fundar ciutats, explotar terrenys agrícoles i jaciments de carbó. Moltes tribus es van sentir estafades perquè ja el 1835 les tribus havien signat la declaració d’independència, que venia a dir que la reina britànica no els podia manar.

Waitangi. Nova Zelanda. Casa on se signà el Tractat entre britànics i maorís. Foto: gloriacondal

Passem per les Haruru Falls i continuem cap a Kerikeri, a la badia Opito, d’aigües tranquil·les. Les missions van jugar un paper mig pacificador, mig d’ajuda als desgraciats, mig d’acceptació del colonialisme. Aquí hi ha Stone Store, una missió del 1836. Continuem pujant amunt per la H 10 i ens desviem a Matauri Bay on l’any 1985, el govern francès va enfonsar un vaixell de Greenpeace, el «Rainbow Warrior», que estava a punt de salpar cap a Morurea on els francesos feien proves nuclears. Van matar un voluntari i el president Miterrant mai va admetre la responsabilitat. Ens en recordem molt bé! A dalt del cap hi ha un monument que ho recorda. La platja és de somni.

Badia de Matauri, Nova Zelanda. Lloc on espies francesos van enfonsar un vaixell de Greenpeace

Nova parada a Whangaroa i arribem a Kaitaia. D’aquí pugem al cap Reinga en una mena d’autocar 4×4 per poder accedir a llocs que amb cotxe no es pot. Pugem per la 90 miles beach, una platja de dunes que només es pot recórrer amb vehicles 4×4 i tenint en compte la marea. A l’est, el bosc de kauris joves, a l’oest, el mar. Ens anem aturant en diferents llocs, platges planes, de llargues onades, sorra fina, dunes baixes amb plantes autòctones, moltes petxines al terra… Pasem Hukatere (veiem un lleó marí dormint a la sorra) i força més endavant The Bluff, fins que arribem a una zona on baixa un petit rierol, amb vegetació a ambdós costats i ens hi endinsem: Te paki stream, dunes altes al voltant de la desembocadura del Te Paki; la gent baixa en una taula com un tobogan fins a baix.

Dunes de sorra. Ninety Mile Beach. Cap Reinga. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Continuem fins a la badia de Tapotupotu, una platja blava entre verd de pastures i arbres i finalment arribem al cap Reinga, amb el far, del 1941, que reemplaçà el que hi havia a prop, del 1879; aquí s’ajunten els mars de Tasmània i el Pacífic. Ens venen al cap les històries de Sara Lark, l’Elisabet, la dona de Jack que, malalta greu, decideix venir a morir aquí (segons els maorís, des d’aquí les ànimes dels maorís morts retornen a Hawaiki, els seus orígens). Uns indicadors diuen que estem a 6.211 km del pol sud, a 1.220 km de Tròpic de Capricorn, i a 10.479 de Los Angeles. Però consti que no és el punt més septentrional de NZ; el veritable punt és als penya-segats de Surville, més a l’est. De retorn, ens nova aturada a Rarawa beach, de sorra blanca i Houhora Heads. Un dia magnífic.

Far cap Reinga. Nord de Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Per la H 1 cap avall anem a Hokianga harbour, amb un perfil accidentat, comunitats aïllades, sobretot maorís (habitada pels ngapuhi des del s XVI) per caminar per Wairere Boulders, formacions de basalt erosionades que han format boles i formes estriades. El següent punt és Kokukohu, un petit poble amb cases de fusta de kauri, d’estil victorià i un gran arc de pedra tocant a mar en record dels morts del poble a la I Guerra Mundial. Sempre avall, aturada a Omapere, amb aigües blaves i dunes, per caminar pel sender Arai te Uru, tocant als penya-segats fins arribar a l’antiga estació de senyals que hi havia per orientar els vaixells. Travessem després el Bosc de Waipoua, gestionat pels teroroa, la iwi (tribu) local, com a part d’un acord resultant dels incompliments del Tractat de Waitangi. És una delícia passar pel mig d’aquest bosc, espès, humit, amb kauris i altres arbres, com una selva tropical. Veiem un kauri gegant que fa 51 m d’alt. Més enllà, hi ha el Trouson Kauri Park, un altre lloc per veure’n més.

Llacs Kai Iwi, on ens vam allotjar. Foto: gloriacondal

A Kaihu anem als llacs Kai Iwi, en un lloc idílic, on ens allotgem en una cabana sobre del llac (en el sentit literal), sobre fustes. Més al sud, Dargaville és la població més gran, capital del kumara (moniato), un producte bàsic aquí, com la patata a Irlanda.Al principi era un port fluvial que prosperà amb l’exportació de fustes, però van esquilar tant els boscos que es van quedar sense fusta i el negoci s’acabà. Ara viuen de l’agricultura.

I d’aquí, cap a Auckland. Hem gaudit d’un temps excel·lent, sol i alguns ruixats, entre 15 i 20º. Això només és el principi!

Veure recorregut complet a: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/