Auckland és la ciutat més gran de Nova Zelanda, encara que no sigui la capital, construïda sobre terra volcànica, entre dos mars, el Pacífic a l’est i el mar de Tasmània a l’oest. Edificada sobre 50 volcans, té una reserva de magma de 100 km que va fent xup-xup. L’última explosió va ser la del Rangitoto, d’on va néixer una illa.

Llevar-se i veure el mar és un privilegi. Mentre fem el te, xerrem amb la Heather, àvia de 7 néts, una dona lluitadora que ara fa de voluntària en un hospital infantil; ens ensenya un video d’un nét fent un haka a l’escola (ceremònia de benvinguda moarí on donen cops al terra amb llances, fingeixen atacs i fan gestos als rivals). Traduït, significa que ets benvingut, però jo no sóc tonto.

Auckland, NZ. Skyline. Foto: gloriacondal

Per conèixer el centre fem un recorregut que comença al port, a Viaduct Harbour, amb bars i restaurants. L’Skyline té uns quants gratacels (el més destacat, la Skytower). Queen és el c/comercial per excel·lència; amunt, els jardins d’Albert Park i la Auckland Art Gallery. A la placeta de Jartum veiem uns mosaics i una font en memòria de les dones sufragistes. Aquí, les dones manen molt; es nota que han hagut de lluitar i s’ho fan valer. A la cantonada de Wellesley amb Queen hi ha una joia, el Teatre Cívic (1929); ara hi estan fent el musical Priscilla. Una mica més amunt, la plaça Aotea, el cor de la ciutat, i l’Ajuntament. Més amunt, els jardins de Myers park, amb una curiosa còpia del Moisès de Miquel Àngel. Pugem unes escales i ja som a l’entrada de les galeries de Kevins Arcade, que donen a Karangahape road, amb botigues i un restaurant amb vistes. Un vespre ens sorprèn una gran festa de gent hindú i pakistanesa, a Queen, saltant i ballant al ritme de música de Bollywood, amb paradetes d’artesania i menjar, una mostra de la diversitat d’aquesta ciutat.

Auckland. Jartum sq. Homenatge a les sufragistes

Un dia anem a Devonport amb ferri, un poble mariner abans base naval i ara amb galeries d’art, una fabriqueta de xocolata, modes, cafeteries, vins i moltes llibreries, sempre un senyal de bona salut mental. Té dos punts d’interès: el cim Victoria i North Head, tots dos fortificacions maorís. El Victoria és un volcà amb vistes a la ciutat i al golf d’Hauraki. North Head era zona militar amb búnquers del s XIX, perquè temien una invasió russa. Des de dalt, vistes de la platja de Cheltenham. El c/King Edward és ple de cases victorianes; cap al final, una de molt gran que fins el 1991 allotjava les dones marineres, fins que es va tancar.

Auckland des de Devonport. Foto: gloriacondal

El golf d’Hauraki té 47 illes. Nosaltres visitem Rangitoto, la més jove, «només» té 600 anys. S’hi van fer algunes cabanes però l’any 1937 es va prohibir construir-hi més. La pujada al cim (259 m), es fa amb una hora aprox. A més, es pot donar la volta al cràter, verd i luxuriós. De nou, vistes superbes. Baixant, ens desviem per un camí estret i enfangat per anar a les coves de lava i ens fiquem en un parell. Baixant, ens aturem en un banc enmig de la lava, amb vistes, i mengem el pa amb salmó que hem portat. Una cervesa no hauria estat malament, però hem begut aigua, que és el que hi havia.

Illa de Rangitoto des de Devonport. Foto: gloriacondal

Dediquem un dia a fer els dos volcans més alts de la ciutat. El primer és el Mont Eden (196 m). El bus ens deixa al peu i pugem un camí fàcil fins dalt. Les vistes a 360º són fantàstiques, com el dia, assolellat, però ventós.

Auckland des del Mt Eden. Foto: gloriacondal

Des d’allà veiem altres cons dels volcans, com el de Hobson i el de One Tree Hill. Anem a aquest pel sender «Coast to coast walk», baixant per un lloc diferent d’on hem vingut. Caminar per aquests barris ens permet veure les cases, els jardins i les plantes, les escoles, les botigues… i fer-nos una idea de com viu i treballa la gent. Barreja racial permanent. No hi ha pisos Arribem a Cornwall park i pugem a One Tree Hill, (182 m), on els maorís hi vivien des de feia 800 anys quan van arribar els blancs. Això sí, es barallaven entre tribus. El grup musical U2 va fer una cançó sobre el turó el 1987 i el va fer famós arreu del món.

One Tree Hill. Auckland. Foto: gloriacondal

La banda oest d’Auckland és la que dona a la mar de Tasmània. La serra Waitakere abans era ple de kauris, però se’ls van polir per fer-ne fusta. En aquesta banda hi ha una sèrie de platges espectaculars, on solen anar la gent d’Auckland. Al nord, Murawai, de sorra negra i onades fortes. No veiem el mar perquè el tapen les dunes, sempre és així. A la gespa, famílies jugant, menjant, dormint… Pugem al petit promontori per veure milers de mascarells que coven els nius (a l’hivern se’n van a Austràlia, a 2.000 km i després retornen).

Platja de Murawai. Auckland. Mascarells. Foto: gloriacondal

La següent platja és Te Henga (Bethells), Allà pugem per un sender per tenir les primeres vistes i després voregem el riu fins al mar. Famílies, nens jugant, mullant-se, embrutant-se, gossos, cavalls, alguns 4×4… Ningú a l’aigua, només aloguns grupets asseguts a la sorra, xerrant. Cel tapat però no amenaçador.

Platja Te Henga, Auckland. Foto: gloriacondal

Nova baixada ara cap a Piha, una platja molt llarga, o millor dit, diferents platges. Baixant ja hem vist la silueta del Lion rock, una roca famosa on es pot pujar a dalt, però nosaltres preferin caminar per la platja cap al sud, així veiem la illeta de Taitomo, Nun Rock, Blowhole (una cova amb entrada del mar) i The Gap, una piscineta d’aigua turquesa. Molta gent fent surf. Enganxats a les roques, milers de petits musclos verds. Després pugem cap al nord i tenim noves perspectives de les roques. Vegetació frondosa, subtropical, com tota la que hi ha per aquí.

Platja de Piha. Lion Rock. Foto: gloriacondal

L’última platja és Karekare, després d’una carretera de revolts que baixa d’una manera impressionant, sense gens de marge als vorals… Al mig del mar, el petit illot de Paratahi i gent fent surf, però la marea puja i ja estan plegant.

La península de Coromandel (a 200 km d’Auckland, 3 h), on també es pot arribar en ferri) tanca el golf d’Hauraki per l’est. Els blancs (anomenats kiwis) van explotar la fusta de kauri i l’or que es va descobrir per primer cop a prop de Coromandel. Pugem per la costa de Thames i anem tirant amunt arran de mar, amb revolts, platges, vegetació i rieres. Uns km abans d’arribar, Te Kouma, el moll on arriben els ferris d’Auckland. Coromandel és un poble coquetó, tranquil, de pescadors, restaurants i galeries d’art on amb l’edifici de l’Ajuntament del 1873, amb un obelisc dedicat a la coronació d’Eduard VII, un memorial del 1923 en record dels morts del poble a les guerres mundials i a la guerra de Sudàfrica. Hi ha un parell de caminades d’1 h cadascuna que permeten conèixer l’entorn: Long Bay Walk, des de Long Bay, al final de la carretera on hi ha un càmping, i Kauri Block Walk, entre McGregor Bay i el moll comercial. Ambdues, entre senders que pugen i baixen entre boscos d’arbres, sobretot kauris.

A la punta nord de la península hi ha Port Jackson i el cap Colville. A prop, es pot fer una excursió des de Fletcher Bay (Coromandel coastal walkway) -3 h anada- amb dues opcions: haver llogat un tour i t’esperen al final, a Stone Bay, o tornar a fer 3 h més per tornar (és a dir, 6). Nosaltres decidim creuar la península pel port de Charles fins a l’altra banda, a Waikawau (12 km- 4 h total). El tros de costa des del poble de Coromandel fins a Colville (a 26 km) és preciós: badia d’Omaru, Shelley beach, Paparoha i Amadeo Bay, petits nuclis. La carretera acaba a Whangaahei on deixem el cotxe per caminar. I com que acabem amb èxit, anem a The Coromandel smoking Co. Seafood. a comprar musclos i salmó.

Acabem la península baixant per la costa est: a Whitianga, la Cova de la Catedral i Hot Water Beach, i molt més avall, a Waihi, amb la immensa mina a cel obert i a prop, la gorja de Karangahake.

Cathedral Cove. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Hot Water Beach. Les iaies van a prendre les aigües calentes. Foto: gloriacondal

Mina Martha, Waihi. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

L’est i l’oest, tan diferents i que bé es complementen!

Veure recorregut complet a: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/