A la zona central de l’illa nord de Nova Zelanda dominen els volcans, les coves, les sorgències i els llacs. Hi hem estat 6 dies i d’oest a est, hem fet les següents zones:

Ruakuri Cave. Nova Zelanda. Foto_ gloriacondal

Coves de Waitomo. El nom ve de wai (aigua) i tomo (forat o pou). Poble de referència, Te Kuiti, on viuen poc més de 4.000 persones, però moltes més ovelles; a finals de març hi ha una cursa on 2.000 corren en estampida pel carrer principal, a més d’un concurs d’esquiladors. A uns 15 km hi ha una zona de 300 coves d’estalactites i estalagmites, plenes d’uns cucs de llum únics que de fet són larves de mosquits del fong, i la llum és la merda. La seva vida és trista, només viuen per reproduir-se i morir. Visitem primer la cova de Ruakiri, un gran pou de 80 m de profunditat. Per baixar-hi han fet una gran escala de cargol. A baix de tot, una tomba maorí. Recorrem les parets humides, les formes calcificades i aviat comencem a veure petits punts. Com més fosc, millor. Veiem fòssils de petxines i abans de sortir ens mullem/rentem les mans amb l’aigua que cau, per purificar-nos del tapu (allò prohibit).

Aranui Cave. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Després visitem la més popular, la cova Glowworm, que és el nom d’aquest cuc de llum. Bàsicament és una gran sala, molt alta, amb una acústica molt bona i s’hi fan concerts, però la gràcia està en el passeig en barca pel riu, ben a les fosques, amb milers de cuques de llum al sostre. La tercera és Aranui, una cova seca, sense cuques, però amb formacions molt curioses.

Piripiri Cave. Noza Zelanda. Foto: gloriacondal

Pel nostre compte, hem anat per crta. a veure les Coves de Piripiri, fosques, cal baixar avall i portar frontal on també hi ha enormes fòssils d’ostres. A prop, el Mangapohue Natural Bridge, un arc natural enorme, de pedra, a sobre d’una riera, enmig del bosc i les cascades de Marokopa.

Cascada Marokopa. Nova Zelanda. Foto_ gloriacondal

Rotorua (la ciutat del sulfur), al sud del llac del mateix nom, un volcà apagat, fa olor de sofre. Són més de 65.000 habitants (35% maorís), en bona part, dedicats al turisme.

Rotorua. Museu (antic balneari). Foto: gloriacondal

 La ciutat té els Government Gardens, uns jardins d’estil anglès amb l’imponent edifici de l’antic balneari (1908), ara museu, i el Kuirau park, al centre de la ciutat, bona mostra (i gratuïta!) de l’activitat volcànica.

Hell’s Gate. Rotorua. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

16 km al nord-est hi ha Hell’s Gate, a Tikitere. L’escriptor Bernard Shaw ho va visitar el 1934 i les va fer famoses. La peculiaritat d’aquest lloc és que les fonts de calor estan entre 1,5 i 2 km (als altres llocs, a 10 km); fangs de diferents tipus que guareixen moltes malalties; un saltant d’aigua calenta, 40º a Kahani Falls. Una escapada a Okere Falls, el riu Kaituna, ple de ràpids i la cova de Tutea on en temps de guerres les dones i les criatures s’hi amagaven, però ara els únics ocupants són wetes, un tipus d’insecte endèmic. I una altra escapada a alguns llacs: el Blau, el Verd i el Tarawera.

Llac de l’Infern. Waimangu. Foto: gloriacondal

14 km al sud hi ha Waimangu Volcanic Valley. Recordem que estem sobre la Línia de Foc del Pacífic. Fem el recorregut de 4 km fins al llac Rotomahana, i destaquem el llac del cràter de l’infern, d’un blau cel espectacular, que es desborda de manera periòdica, i una santuari d’aus al llac, amb la silueta del volcà Tarawera al fons.

Wai o Tapu. Rotorua. Foto: gloriacondal

27 km al sud hi ha Wai-O-Tapu: la ruta sencera fa 3 km, passant per cràters, piscines i fumaroles. Destaquem el gèiser Jean Batten, en honor a una aviadora de Rotorua, la primera dona en volar d’Austràlia a Anglaterra, amb una vida molt agitada, que morí en l’anonimat el 1982 a Mallorca. La piscina Champagne és la més vistosa: 65 m de diàmetre, 62 m de profunditat, 74º de temperatura. L’aigua conté or, plata, mercuri, sulfur, arsènic…

Orakei Korako. New Zealand. Foto: gloriacondal

Taupo. 37 km al nord de Taupo hi ha Orakei Korako on s’accedeix amb un curt viatge amb barca. Uns 2/3 del conjunt original estan sota les aigües del riu Waikato. Ruta que recorre les terrasses silícies, passant per gèisers. La Paleta de l’Artista, formada per erupcions hidrotermals de 8.000 a 14.000 anys ane, és una àrea imprevisible, ja que l’espessor del sílice en alguns trams només és de 10 mm. Hi ha molta varietat de tons de colors: marrons, verds, grocs, taronges i roses. Molt a prop, les Huka Falls, al riu Waikato vessen les aigües a 250.000 litres/segon. Això no seria res si no fos perquè l’estret canó per on passa i el color de les aigües, de nou blau cel, les fan diferents.

Huka Falls. New Zealand. Foto: gloriacondal

Turangi, a l’extrem sud del llac Taupo, i tocant al riu Tongarico, és el lloc ideal per pescar truites i fer rutes pel riu. Mengem molt bé a la taverna, tot observant el que ens envolta: l’enorme sala-menjador de sostre alt, taules i cadires de fusta, la barra de bar, l’estufa i dues grans pantalles on van donant els resultats de curses: de gossos, de cavalls… i de trotons! Hem recordat la Trilogia de Sara Lark i el cabró de Colin amb els seus negocis bruts. Hi havia un parell d’homes que anaven apostant, però no deuen haver guanyat perquè no els hem vist saltar ni ballar.

Parc Nacional Tongariro Primer parc creat a NZ, el 1887, de 797 km2, amb tres volcans actius: Ruapehu, Ngauruhoe (d’una sola xemeneia, triat per representar el «Monte del Destino» a la peli El senyor dels anells) i Tongariro. Les dues rutes més populars de senderisme són Alpine Crossing, 19 km, i Northern Circuit., de 43 km. Aquí neix el riu Whangarui que desemboca a la mar de Tasmània, al poble del mateix nom, 290 km després. Sortim cap al sud fins que prenem la Whanganui River road, de (100 km), que discorre paral·lela al riu. Revolts, obres i esllavissades. Som així! I d’aquí, a Whanganui i cap a la costa oest de nou: New Plymouth!

Entrada anterior: Auckland i península de Coromandel

Veure recorregut complet a: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/