De New Plymouth a Wellington, Nova Zelanda

L’illa nord de Nova Zelanda té un bony al sud-oest, el volcà Taranaki (Egmont National Park) i als seus peus, la ciutat més important, New Plymouth. D’aquí a la capital del país, Wellington, a l’extrem sud de l’illa, hi ha per carretera 350 km. Ho fem, amb l’afegit d’una desviació a la regió vinícola de Martinborough i al cap Palliser, de nou al Pacífic. Destaquem dos noms: Parihaka, la ciutat maorí destruïda pels britànics, i Gal·lípoli, l’exposició al museu Te Papa.

new-plymouth-cementiri-historic

Cementiri New Plymouth, NZ. Fixeu-vos en la làpida: “…assassinat per un maorí hostil”. Foto: gloriacondal

New Plymouth. El cim nevat del Taranaki està mig tapat per boires. Ens l’imaginem. Regió basada en la indústria làctia (a tots els allotjaments de NZ ens donen una jarreta de llet). Van sobrats i ningú els ha obligat a tirar-la al mar. En canvi, el que han tret del mar és petroli i gas (trobat el 1959), per això són rics. Parada a Stratford (5.000 hab),que en honor a Stratford-upon-Avon (on va néixer Shakespeare), els carrers del poble porten el nom de personatges de les seves obres. Destaca també una torre blanca, amb rellotge i carilló. Dinem al bar de Percy Thomson Gallery, a la plaça Prospero, una galeria municipal que promociona obres d’artistes locals. Hi ha un autocar de iaios i iaies que s’atipen de valent. D’aquí s’arriba en 30′ a Dawnson Falls, i per un sender humit i relliscós i en poca estona som al mirador i després baixem a la base de les cascades.

stratford-nz

Stratford, l’altra ciutat de Shakespeare. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

A New Plymouth anem a Puke Ariti (museu, centre visitants i restaurant Arborio), i passegem pel petit centre d’edificis històrics, botigues i bars. Una mica amunt, la catedral St. Mary, amb un cementiri amb tombes de prohoms i de soldats i maorís morts en les guerres. Tocant a mar, un carilló blanc, igual al que tenen a Stratford. Des d’aquí anem al Far del cap Egmont. Ens envolten petits turons verds, curiosos, perquè són molts i de pocs metres, sempre plens de gespa. Bens i vaques, més algun cavall. Poques granges. Fa sol però molt vent i això refresca l’ambient molt. Far especial perquè no és dalt de cap turó ni prop del mar,sinó una mica endins.

far-del-cap-egmond

Far Cap Edmont. New Plymouth. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

El següent punt d’interès és molt especial. Anem per la Parihaka road fins arribar al poble del mateix nom, hem hagut de buscar-lo bé perquè no surt a cap mapa turístic. Com si el volguessin amagar. Quatre casetes senzilles, un cementiri amb tombes al terra amb flors, objectes, pedres, menjar… i prats amb bens. Una mica més endavant hi havia les restes d’un pa (fortalesa) però ni es veu ni està senyalitzat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A Parihaka es va viure l’experiència més important de societat sense classes organitzada pels maorís, amb tècniques agrícoles noves, una escola model, i on les dones gaudien de plena llibertat, amb el lema: “Volem fer del món un lloc millor” a través de la justícia i la pau, en convivència pacífica amb els blancs. Fundat el 1867 per Te Whiti (Rongomai) després de les guerres maorís; hi van arribar a viure 2.000 persones. Els camps s’estenien al costat d’un camí asfaltat, flanquejat per hectàrees de cultius de moniatos i melons, cols i cereals. Els britànics reclamaven les terres, i ells resistien, però el 1881 van ser vençuts i empresonats (el 1890 encara hi havia signes de resistència). L’experiència de resistència passiva més important de NZ acabava. El 2006 el govern va demanar perdó i va compensar-los econòmicament. Cada 5 de novembre celebren l’aniversari de la derrota amb un acte per la pau. Per poc no hi hem pogut anar!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fem una escapada a Martinborough, la capital de la regió de Wairarapa, una zona de vinyes importants de l’illa. Domina la varietat del pinot noir però també Sauvignon i Chardonnay i la verema es fa a mitjans de març. A més, hi ha l’alicient de la costa del cap Palliser, un lloc remot i de població disseminada, amb muntanyes que s’esllavissen d’una banda, i platges de sorra negra per l’altre, amb centenars de buixacs fins arran de mar. Parem a dinar a Lake Ferry Hotel, a la vora del llac, antic i agradable. Reprenem la carretera i passem per la desviació a Putangirua Pinacles, formacions geològiques que simulen senyoretes pentinades, passem per Ngawi, població pescadora i per una colònia de foques (n’hi ha poques). Els darrers 6 km són sense asfaltar, i per arribar al far cal pujar una escala de 250 graons, amb vistes espectaculars de les platges i la costa, però sobretot, de l’illa Sud de NZ.

far-cap-palliser-nz

Avui és un dia privilegiat, assolellat i clar, i ja des del Ferry Lake vèiem aquestes costes, un privilegi que agraïm. Per sopar, a Martinborough, ens costa trobar lloc. Els cellers ja han tancat però alguns són alhora restaurant. Hi ha molta gent i s’aprecia el vi. L’endemà fem la ruta dels pobles de la regió, però a diferència de Martinborough, no notem cap ambient «vinícola» especial, Pel camí es veuen poques vinyes, i en una hi havia bens entre els ceps! Passem per Gladstone, Masterton, Carterton, Greymouth i el darrer, Featherston. I d’allà cap a Wellington, on arribem un dia ventós (habitual). De visita imprescindible, el Museu Te Papa, amb l’exposició temporal Gallipoli, sobre la participació de NZ en aquesta batalla infernal de la I GM, a partir de la història d’un tinent-metge que a més feia fotografies i altres protagonistes, que ens ha frapat, Havíem iniciat el tema amb la lectura de les Trilogies de Sara Lark (Jack, el nét de Gwenyra, es presenta voluntari com a metge i explica com de terrible fou; se salva, però quan torna a casa ja no és el mateix). A l’illa grega de Limnos, des d’on Churchill dirigí la batalla, només feia 4 mesos que havíem visitat els cementiris on hi ha enterrats, entre d’altres, soldats de l’ANZAC (cos militar d’Austràlia i NZ).

gallipoli

Altres punts d’interès: la pujada als Jardins Botànics i l’Observatori amb el funicular, i la vista des del mirador del Mont Victòria. A prop, Weta Cave, un minimuseu on explica com es va rodar El senyor dels anells, Hobbit, King kong, les aventures de Tintin…

Però el millor de Wellington va ser la Helen (vegeu aquesta entrada), que ens va obrir les portes de casa seva i del seu cor.

Veure recorregut complet a: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/

Advertisements

Quant a Gloria Condal

Som dues dones d'un petit país, Catalunya. Ens agrada caminar, viatjar i la cultura. Two women from an small country, Catalonia. We like travelling and culture
Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges pel Pacífic i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a De New Plymouth a Wellington, Nova Zelanda

  1. Carme Ruiz ha dit:

    Moltes gracies per compartir. Molt maco.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s