Recorregut per la costa nord-oest de l’Illa Sud (Westland), des de Picton, on desembarca el ferri que ve de Wellington, fem el parc Abel Tasman, Golden Bay i el punt més septentrional, Spit Farewell. Acabem a Wesport on fem la costa de Karamea i la vall d’Oparara.

Havelock Port. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

De Picton a Havelock passem per la carretera escènica Queen Charlotte Drive, una ruta de 35 km pels fiords, amb vistes espectaculars a les badies (el regal ja és arribar amb ferri pel mig dels fiords de Marlborough -de nou una regió de vi-). Si es vol caminar hi ha Queen Charlotte track, 70 km (6 etapes). La mestressa de l’allotjament de Havelock ens pregunta: «sou de Catalunya, no?» Ella és letona i ho té clar. Som a la capital del musclo i complim amb el deure d’anar a The mussel pot, on mengem musclos de totes les maneres possibles, amb pinot noir d’aquesta regió.

Cap Farewell. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

L’endemà, continuant per la H6, passem pel pont de Pelorus, i caminem per un dels senders, per veure un dels últims boscos aluvials de Marlborough. El riu és l’escenari de la peli El hobbit, de Peter Jackson. Passem per Nelson, la ciutat més important de la zona, amb un gran port, 46.000 habitants i moltes galeries d’art. L’objectiu és conèixer Golden Bay des de Collingwood (250 hab), on dormim, anar al cap Farewell i la platja de Wharakiri, mar i geologia unides. El mirador del cap és impressionant i els bens són una mica suïcides, baixant pel penya-segat avall, menjant herba.

Wharakiri beach. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Tornem enrera i anem a Waikoropupu Springs, les fonts més grans d’Australàsia (14.000 litres/s). Continuem la Golden fins a Tata Bay i d’aquí s’arriba a Wainaui, badia i cascades, però plou força i no es veu res. El Separation Point separa les dues badies: la Golden al nord i l’Abel Tasman al sud, amb Mutton Cove, Totaranui (porta d’entrada pel nord) fins a Marahau (entrada des del sud).

Tinline Bay. Abel Tasman Park. Foto: gloriacondal

El parc Abel Tasman és petit però té molt èxit. Paisatge i senders fàcils són un bon reclam. Un massís de muntanyes de marbre i pedres calcàries amb 51 km de costa que es pot recórrer per etapes i amb l’ajuda de barques que transporten la gent. El primer dia fem una caminada des de Marahau fins a Coquille Bay, un camí de ronda entre boscos subtropicals, que a estones és com una riera per l’aigua que baixa, però els «neos» van descalços! L’endemà agafem una barca (SeaShuttle, AquaTaxi…es pot triar) i fem el recorregut des de Kaiteriteri fins a Totaranui, en un viatge deliciós. Es pot baixar en un lloc i pujar en un altre. Nosaltres, en funció de les marees, hem triat anar fins al final, baixar a Awaroa i tornar a pujar a Tonga Quarry, 2 h de caminada de platja a platja passant per un turó boscós i humit. (A l’illeta Adele hem vist lleons marins i a l’illeta Tonga, un grup de dofins).

Split apple rock. Abel Tasman park. Foto: gloriacondal

Dormíem a Motueka. De cop, a la una de la matinada ens desperta un tremolor, com si anéssim amb barca, tota l’habitació es movia. Ens llevem, mirem a fora però no es veu cap senyal de vida… i diem: «Això deu ser un terratrèmol». I tornem al llit; però ens anàvem movent, uf, quina nit! Quan ens vam llevar vam saber l’abast de la tragèdia: un terratrèmol de força 7,5 amb epicentre a prop de Kaikoura i rèpliques al nord-est de l’illa Sud, estret de Cook i Wellington. El més fort desde fa 7 anys. dos morts i sobretot destrosses en infraestructures: carreteres, trens, ferris suspesos… Les rèpliques a Wellington, fortes (la nostra amiga Helen ens passa fotos de com ha quedat casa seva, tota remoguda).

Oparara arch. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Continuem els plans perquè en aquesta banda no hi ha carreteres tallades i arribem a Westport, com teníem previst, per fer la costa fins a Karamea i vall d’Oparara. A peu s’hi pot arribar des d’on érem al nord, pel Heaphy Track, (78 km, entre 3-6 dies), però amb cotxe cal donar tota la volta. Aquí tenim llocs d’interès històric, mines, i geologia. Denniston va arribar a ser el centre de producció de carbó més gran del país. El 1911 tenia 1.500 habitants (el 1981 només 8; ara no ho sabem). Situat a 600 m sobre el mar, en un turó per on es va per revolts pronunciats, quan hi hem arribat, no vèiem res per culpa de la boira. Més endavant a l’alçada de Granity ens hi hem desviat per anar a veure les mines de Millerton, però ens ha tornat a passar el mateix. No hem tingut sort. Si es té temps, es pot fer la ruta Charming Creek Walkway que recorre una antiga via de carbó per la gorja del Ngakawau (6 h a/t)

Riu Oparara. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Després de passar Karamea continuem la carretera fins a la vall d’Oparara, dins de Kahurangi NP, per on corre el riu del mateix nom, entre boscos, d’un color daurat pels àcids que porta. Cal recórrer una pista de 14 km de grava fins arribar al pàrquing per veure dues coves, Crazy Paving i Box Canyon, una al costat de l’altra, de formacions calcàries, on viuen aranyes, escarabats, wetas i altres troglobis com cuques de llum. No gaire lluny, dos arcs: el Moria Gate, i l’arc d’Oparara, espectacular: 43 m d’alt i 200 m de llarg erosionat per l’aigua del riu .

Aquí acabem aquesta etapa, moguda pel terratrèmol, tot recordant que si haguéssim tirat endavant els plans inicials d’anar a Kaikoura, potser se’ns hauria complicat la vida.

L’atzar!

Veure recorregut complet a: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/