Ruta per la carretera de la costa oest (SH 6), des del punt més al nord, Karamea, fins a Jackson Bay, a Haast, al sud (540 km). És la regió menys poblada del país, amb 32.900 habitants. Una costa bella, salvatge, insòlita i plujosa que hem fet en 7 dies.
Tauranga Bay. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal
El primer punt de partida va ser Westport. En una llarga platja, Tauranga Bay, plena de surfistes, s’amaga, entre les roques, una colònia de foques. D’aquí, un camí de ronda permet arribar al far, al Cap Foulwind. L’endemà enfilem carretera cap al nord, amb dos centres d’interès: el passat miner de la zona (i de nou, les tristes històries de Sara Lark). Uns 9 km al nord hi havia Denniston, que va arribar a ser el centre de producció de carbó més gran del país. Una obra d’enginyeria que permetia transportar vagons de carbó per un pendent de 45º. En un turó a 600 m la boira no ens permet fer res. Si fa bo es pot fer la Charming Creek Walkway que recorre una antiga via de carbó per una gorja. Ho hem intentat de nou amb les mines de Millerton, però la boira se’ns ha tornat a menjar.
Oparara arch. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal
Arribem a Karamea (Benvinguts al paradís, diu un rètol a l’entrada, i a sota: 575 habitants). i continuem fins a la vall d’Oparara, dins de Kahurangi NP, una vall oculta per on corre el riu del mateix nom, d’un color daurat. Cal recórrer una pista dolenta de 14 km fins al primer pàrquing (a prop viu l’ànec blau -whio-, però no l’hem vist). Continuem la pista per anar a veure les coves Crazy Paving i Box Canyon, molt xules. Però el més destacat és el super-arc, espectacular, 43 m d’alt i 200 m de llarg.
Pancake Rocks. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal
Continuem cap al sud de Westport per la Gold Coast. Llargues platges desertes, grises, amb ones llargues. Després de la mina d’or Mitchell’s Gully, passem per Charleston, durant la febre d’or del 1860 hi havia 80 hotels i cerveseries; ara només resten algunes cases. Arribem a Punakaiki, on hi ha les Pancake Rocks. (roques calcàries creades per un procés d’erosió, que ha format capes com si fossin creps, una sobre l’altra). A més, quan hi ha marea alta, entra l’aigua del mar i tira amunt, per això parlen de «blowholes».
Greymouth. Monument als miners morts. Foto: gloriacondal
Greymouth «Era una ciutat petita i lletja, tenia 3 mines, un pub i molta brutícia”, diu Sara Lark. És el lloc on van arribar la Violet i germana amb el pare, el germà i l’amic del germà. La riquesa li venia de les mines de carbó (el 1864 n’hi havia 130). Al moll hi ha un monument a 400 miners morts amb el nom de cadascun. De Greymouth surt un tren famós el TranzAlpine que va a Christchurch en 4 h 30′ travessant els Alps.
Gorja Hohitika. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal
Costa avall arribem a Hokitika, fundat a partir de la febre d’or que ara viu del «pounami» (jade). A 35 km hi ha la Gorja Hokitika d’aigües turquesa per la «farina» glaciar (partícules de roca pulveritzada en els rius que neixen dels glaciars). Tornant, ens aturem al petit poble de Kowhitirangi, on durant 12 dies hi va haver una «cacera» humana. Un memorial ho recorda (La pel·lícula Bad Blood, 1982, ho explica). Baixant ens aturem a Ross, un antic poble miner. Els seus 300 habitants viuen sobre un tresor, perquè segons càlculs del govern, encara n’hi queda per valor de 700$ milions. Fem la ruta Water Race Track que ens permet conèixer com vivien, què menjaven i a quina edat morien els miners.
Ships Creek Walk. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal
A partir d’aquí la carretera s’endinsa una mica. Anem als glaciars Franz Josef i Fox (en parlarem en una altra entrada), i tornem a recuperar la costa a partir de Bruce Bay, una llarga platja que veiem empadada per la pluja. Continuant avall passem pel llac Paringa (santuari de salmons) i el llac Moeraki (a prop de la platja de Munro, on es poden veure pingüins Fiorland Crested). Ens aturem al mirador de Knights Point, on un obelisc recorda que allà es va inaugurar la carretera H 6. Avall arribem a Ships Creek, on hi ha una torre d’observació d’aus i un parell de rutes per fer. Una mica després ens hem desviat a Curly Tree Whitebait, un xiringuito on es pot menjar xanguet, el millor lloc i moment per fer-ho (a moltes cases veiem rètols anunciant que en venen). Un xicot ens fa en un moment una truita de xanguets, la posa damunt una llesca de pa i ja està!
Jacksons Bay. Haast. NZ. Foto: gloriacondal
A Haast Junction la H 6 gira cap endins, però una altra carretera continua cap al sud 53 km fins arribar a Jackson Bay, el punt final. Petit poble pescador que a partir de 1875 va rebre molts immigrants, van projectar una gran ciutat que mai s’arribà a fer per les condicions del terreny i de vida. Ara dues dones han muntat un xiringuito en una vella i acolorida caravana The Craypot i ofereixen peix fresc a bon preu, un bon final de carretera i d’etapa!
The Craypot. Jacksons Bay. NZ. Foto: gloriacondal
Veure recorregut complet a: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/
Gloria Condal 
He patit amb la boira i he disfrutat del peix ben fresc. Un relat ben aprofitat.
Molt maco, endavant. Ja espero el del glaciar amb impaciencia.
Com m’ha passat en els relats anteriors, em sento afortunada de viure a la meva manera el què vosaltres viviu directament en un punt tant llunyà que forma part de l’imaginari aventurer de l’adolescència.