«Al Uruguay no voy porque temo naufragaaaar…» però vam arribar sense problemes a Colonia del Sacramento amb un ferri des de Buenos Aires (trajecte de 45)’. Poble d’edificis baixos, carrers de llambordes i fileres de plàtans a banda i banda. El c/principal és General Flores, que porta fins al mar. Queda una petita part de muralles, una porta d’entrada i alguns bastions. Dins, botigues d’artesans, bars, restaurants i cafeteries. Com si la història d’hagués detingut. Al terra, en alguns lloc empedrat original (ai, els talons). Cotxes antics, escultures o serveis? Al vespre, quan la majoria de turistes han marxat, és bo passejar pels carrerons, respirar profundament i sentir el moviment de les ones.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A 150 km de carretera hi ha Montevideo, la capital d’Uruguai. Hi vam arribar enmig d’una tempesta de primavera, que no ens va deixar veure ni gota de paisatge en el trajecte de 3 hores de bus. Allotjades a Ciudad Vieja, vam gaudir de l’avantatge de tenir-ho tot a mà dins de la peninsuleta que forma la ciutat: l’eix de vianants de Sarandi, a partir del qual et mous des de la plaça de la Independència, la de la Constitució, el Teatro Solís, on havia actuat Margarida Xirgu, la llibreria Mas Puro Verso i el restaurant de la 1a planta… fins al mercat del port, reconvertit ara en parades d’artesans i, sobretot, restaurants.

La mano. Punta del Este. Uruguai. Foto: gloriacondal

La costa oriental d’Uruguai fa 340 km fins a la frontera amb Brasil, plena de platges salvatges, dunes i llacunes, un oasi trencat només per la monstruositat de la ciutat del glamour,  a 135 km , de la macro-ciutat de Punta del Este, on vam aturar-nos, només, per veure una escultura, «La mano en la arena», de l’artista xilè Mario Irarrazábal, de 1982, de ferro i ciment, enmig de la sorra. Setmanes després, a Puerto Natales, Xile, en vam veure una molt semblant.

Jose Ignacio. Uruguai. Fira gastronòmica a José Ignacio. Foto: gloriacondal

30 km més amunt vam aturar-nos al poble de José Ignacio, amb un far, un restaurant i, just aquell dia, una Fira de gastronomia per recaptar diners per al càncer. Amb el tiquet que compraves, podies degustar 15 platets diferents i beure vins i cerveses, tot de la regió. Un dia de calor, de moltes famílies i joves disfrutant-lo, alguns menjant sobre la sorra, que vam acabar tipes de debò!

La Paloma. Uruguai. Foto gloriacondal

La Paloma és un altre poble d’estil similar, també amb far (1874) aquest amb una trista història: l’enginyer italià que el projectà la va errar, i 17 obrers van morir dins. Estan enterrats en un petit cementiri al costat. Des de la platja, es poden albirar balenes.

La Pedrera és una llarga platja amb noms diferents. Nosaltres ens vam allotjar en una cabana a la platja de Sta. Isabel. Aigua d’un pou, panells solars, sense electricitat ni telèfons. En la nostra cabaneta amb vistes, només sentíem el so dels ocells i de les ones.

Camió a Cabo Polonio. Uruguai. Foto: gloriacondal

Cabo Polonio és parc nacional, també amb plaques solars, té 40 habitants fixos, però molts més a l’estiu. Cases aïllades, alguns allotjaments petits, un far, alguns restaurants, colònies de lleons i llops marins, més tortugues i dunes. Cal deixar el vehicle propi a l’entrada i uns camions 4×4 et porten fins al llogarret. Les antípodes de Punta del Este.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Punta del Diablo, a 300 km de Montevideo és un altre llogarret pescador reconvertit al turisme, tot i que tranquil, com als llocs anteriors. Una platja al poble, algunes dunes, cabanes per llogar (com les barraques valencianes). Molt a prop, la frontera amb Brasil.

Punta del Diablo. Uruguai. Foto: gloriacondal

Ens ha agradat el paisatge (no hi ha una carretera que passi sempre paral·lela al mar perquè les múltiples llacunes i aiguamolls tallen la comunicació) i ens han faltat uns dies per haver-ho gaudit bé.

El mateix dia que nosaltres marxàvem, moria el cantant uruguaià Daniel Viglietti Ressonen a les nostres oïdes les notes i paraules de «A desalambrar»: yo pregunto a los presentes si no se han puesto a pensar que la tierra es de nosotros y no del que tiene máaaas…. que la tierra es tuya y mía y de aquel, de Pedro y Maria, de Juan y Joséeee». Van exposar el seu cadafalc al Teatre Solís perquè pogués rebre l’homenatge dels seus compatriotes, entre d’altres, de l’expresident Pepe Múgica.