Catedral. Salta. Argentina. Foto: gloriacondal
La Puna argentina, entre Xile i Bolivia, té salines, volcans, zones planes i cims nevats, una regió seca amb poques precipitacions limitada a l’oest pels cims de la serralada dels Andes i una altura mitjana de 3.800 m, amb cims que superen els 5.000 i 6.000 m. Un altre món. El nostre centre d’interès és Salta a 1.187 m (Salta la linda) amb el nucli a la plaça 9 de juliol. Palaus i edificis nobles, cases colonials, el Museu Arqueològic amb tres mòmies de nens inques trobats al volcà Llullaillaco, de 6.739 m… i música, ideal escoltar-la en directe en alguna «peña» o restaurant.
Salta folklores. Argentina. Foto: gloriacondal
En una vall envoltada de muntanyes, un dia pugem a peu al Cerro de la Virgen per veure de prop la cerimònia i imposició de mans d’una dona, Maria Livia, que diu que el1990 se li va aparèixer la Verge i quan toca la gent, molts cauen al terra com fulminats per un llamp. Nosaltres no vam caure, però vam quedar impresionades pels munts de gent al nostre voltant que quedava tirada allà enmig del fang.
Quebrada del Toro. Salta. Viaducte. Foto: gloriacondal
Una ruta circular cap al nord permet veure algunes gorges (quebradas) molt maques per les formes i els colors. Es pot pujar per l’est, per la Quebrada del Toro fins arribar a l’estació de S. Antonio de los Cobres (3.774 m) d’on surt el Tren de las Nubes. Va començar a funcionar el 1921 per treure el producte de les mines per la Quebrada però ara només és un trenet per a turistes que surt de l’estació de S. Antonio, passa el viaducte de La Polvorilla (4.186 m) i retorna a la mateixa estació.
Tren a las nubes. San Antonio Cobres. Foto: gloriacondal
D’allà vam anar a les Salines (70 km llarg/ 30 d’ample) i produeixen sal amb fins industrials, però ensopeguem un dia gris, amenaça tempesta, i a la sal li falta la lluentor que dóna el sol. Rera una pancarta que diu: »Prohibit passar, gent treballant!» un grup de treballadors juguen a vòlei.
Salines. Argentina. Foto: gloriacondal
Continuem fins al poblet de Purmamarca (Cerro de los 7 colores) i d’allà es puja a Tilcara després de creuar el Tròpic de Capricorn. Pugem a les ruïnes de Pucara, un turó de vital importància geoestratègica i visitem l’església d’Uquia, amb una col·lecció de pintures de l’escola Cuzqueña, tot en el cor de la Quebrada de Humahuaca (2.950 m), patrimoni de la Humanitat. Baixant cap a Salta, parem al llogarret de Maimara per veure la Paleta del Pintor.
De Salta cap al sud-oest anem per la Quebrada d’Escoipe, una zona verda,de cultius i cases aïllades, pugem la Cuesta del Obispo, fins a la Piedra del Molino (3.348 m) envoltades de boira per baixar després fins a baix a la recta de Tintin, tocant al Parc Nacional de los Cardones, on ens aturem per caminar entre aquest tipus de cactus enormes i de creixement lent i difícil. De lluny, veiem el Nevado Cachi (6.380 m), amb poca neu.
Parque Nacional Cardones. Foto: gloriacondal
Finalment arribem a Cachi (2.210 m), un poble petitó amb encant.
Contiuant aquesta carretera podríem arribar a Cafayate i retornar a Salta per l’est, però està en molt males condicions; per tant, retornem a Salta i baixem per la ruta 68 cap a la Quebrada de las Conchas o de Cafayate, uns gorja de pedra arenisca i formacions rocoses, amb racons per aturar-se com la Garganta del Diablo (capes de roques convertides pels moviments tectònics en genials configuracions).
Quebrada Conchas o Cafayate. Garganta Diablo. Foto: gloriacondal
De l’aparcament fins a dins són uns 100 m, el camí per arribar al final és ple de paradetes d’artesans, sobretot de joies i hi ha molta gent. A poca distància, continuant, hi ha el Amfiteatro, un espai del mateix tipus anomenat així perquè té una acústica millor, diuen, que el teatro Colon de Buenos Aires. Tot el camí és ple de formacions amb noms que s’han inventat en funció de les formes. Al final, el poble de Cafayate, (1.683 m) punt important en la ruta del vi, amb una varietat, torrontés, molt bona!
Cafayate vinyes a més de 1.600 m alçada. Foto: gloriacondal
Som a les valls Calchaquíes, combinació de paisatges desgastats, pobles d’adob i vinyes. La tribu dels diaguites hi vivia però fou exterminada pels espanyols. Vam voler visitar les ruínes de Quilmes, a 56 km, a la base del Cerro Alto El Rey, a 1.978 m. Tenien un elevat nivell d’organització política, social i econòmica, amb avançats coneixements en arquitectura. Es defensaven amb armes contra altres tribus i després contra els inques, però l’enemic definitiu va ser l’espanyol.
Cafayate. Mural independència. Tot costa. Foto: gloriacondal
Els van assetjar, els van atacar i els van vèncer. L’imperi va decidir un càstig exemplar als poc més de mil que van quedar: foren obligats a caminar fins a prop de Buenos Aires, a milers de km, on van arribar pocs perquè la majoria, dones, nens, vells.. van morir pel camí. Ens ho explicava una dona que vam conèixer a S. Antonio de los Cobres amb llàgrimes als ulls, dient que va ser molt fort i la gent no ho oblida. Ara hi ha una població, el lloc on van anar a parar els pocs que van quedar, que es diu així. També la cervesa més popular s’anomena igual, en record d’aquesta matança.
Ruines de Quilmes. Argentina. Foto: gloriacondal
Un punt a part, dins la Quebrada del Toro, és la comunitat de El Alfarcito, però per parlar-ne cal un altre moment. Hi vam passar un dia acompanyades del president de la Fundació, veient la feina que hi fan.
Vam arribar a Salta des de Corrientes (bus 14 h) i d’aquí fem, amb avió, el gran salt cap a la Patagonia!
Gloria Condal 