Ens vam allotjar a la Casa rural El Rincon, a El Paso, un lloc equidistant, al centre de l’illa. 

Al sud-est hi ha una zona de volcans, platges i salines que vam fer en un dia. Baixem de cop fins a Fuencaliente a l’extrem sud, i visitem les salines, en actiu, espectaculars, al costat dels fars. En aquesta banda es pot fer la ruta dels volcans. Nosaltres pugem al cràter del San Antonio, petit, sota el nucli de Los Quemados, nascut el 1677. D’allà es veu el volcà Teneguia, el més jove, que eruptà el 1971. La gent gran encara ho recorda, i els vells també recorden una altra erupció, la del volcà San Juan, el 1949. Pujant, a la costa, ens banyem al Charco Verde, una platja de sorra negra amb aigües netíssimes.

Un altre dia fem la volta a la Caldera de Taburiente, que ocupa la meitat nord de l’illa. El primer punt és Poris de Candelaria, una cova en uns penya-segats de la costa nord-oest, on es baixa des de Tijarafe per una pista asfaltada de vertigen, pel pendent que té. Cal caminar 400 m per un sender i s’arriba a una entrada espectacular, amb casetes blanques. Saludem un home que pinta, tenen llum i aigua i escaletes per baixar a banyar-se. Una verge petita entre unes roques… Si mires la mar, la veus salvatge i profunda, però també clara i neta, blava.

La següent parada és al Tablado, al nord, un llogarret de cul-de-sac des d’on es veu un paisatge espectacular, mar, barrancs, boscos i pinacles punxeguts. Dinem a la costa nord-est, a Puerto Espínola, prop del Charco Azul. Res d’especial. Les instal·lacions són tancades i l’aigua no és gaire blava… Sí que val la pena la “vieja” que mengem i el passeig de ronda que fem en direcció San Andrés, amb plataners per una banda i penya-segats per l’altra. Uns quilòmetres més avall visitem El Tendal, tocant al barranc de San Juan (el Centre de Visitants és a l’altra banda). Els aborígens, els benahoarites, van deixar nombrosos testimonis de com vivien, entre d’altres, llavors de cereals, que va servir per rebatre els qui deien que no cultivaven la terra.

La Caldera de Taburiente és un motiu, per sí vol, per visitar l’illa. Té un circ de 8 km de diàmetre on erupcions, esllavissades, l’aigua i el temps l’han convertit en un paisatge de quasi 2.000 m de desnivell. Alhora, hi han crescut moltes espècies vegetals i animals, molts, endèmics. Nosaltres pugem al Roque de los Muchachos, amb cotxe. Havíem deixat enrera els observatoris i el telescopi astronòmic, que ara no es visiten, pel covid19. Dia esplèndid, amb sol, sense boira ni fred. D’allà es poden fer nombrosos senders. Nosaltres, més modestes, pugem als miradors i veiem volcans i boires sota nostre, i a l’infinit, la silueta del Teide, la Gomera i una mica més enllà, Hierro. Si alces el cap, gairebé toques el cel. Ens envolta el silenci malgrat la poca gent que hi ha. Com si fóssim soles… fins que trobem una noia que se’ns queda mirant i diu: “Vosotras sois de Gavà” (!). Baixem lleugeres, tranquil·les i relaxades, plenes de pau.

Un altre dia, des del sud de la caldera, pugem a la Cumbrecita, a 1.300 m, i fem la ruta dels miradors. Sol esplèndid i als vessants de les muntanyes de més avall, boires per la humitat i l’efecte dels alisis. Tenim al davant la caldera de la banda nord, veiem el Roque de los Muchachos i els altres. Baixant, abans d’arribar al Centre de Visitants, ens desviem a l’Ermita de la Virgen del Pino, on hi ha un pi canari gegant, d’entre 600 i 800 anys. Més vell que nosaltres juntes!

L’últim diu passegem per la capital, Sta. Cruz, un final de casetes i balcons per tancar una setmana perfecta.