Des de la ciutat de Tudela, dediquem 2 dies a la visita de les Bardenas. El primer anem a la Bardena Blanca per la N 134 i abans d’Arguedas, prenem la pista fins al Centre d’informació, on ens proposen fer la circumval·lació per la pista perimetral de 34 km, amb parades en els punts d’interès i caminant en alguns dels llocs permesos. La calor és una limitació clara. Hi ha molta gent, sobretot ciclistes francesos. No es pot sortir dels camins permesos perquè hi ha moltes zones militars. Fem la volta en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Des del primer mirador veiem el que ens envolta, a 360º, inclòs el cim del Moncayo. La pista asfaltada s’acaba aviat, just després d’arribar a la base militar. Girem a la dreta… i anem fent

Cap al final arribem a Cabezo de Castildetierra, la formació més popular. A sota, el barranc, sec. Hem vist alguna petita bassa, però hi ha molt poca aigua. Fa anys, per la Cañada Real de los Roncaleses baixaven els ramats des del Pirineu fins a les ribes de l’Ebre a passar l’hivern (el mes de setembre se celebra la festa de la Trashumancia). Ara hi pasturen bens i cabres. El paisatge agrari és una barreja de camps sembrats, altres en rostoll i la resta en guaret.

El segon dia anem a la Negra per la carretera N 126 que passa per Cabanillas i Fustiñana fins que arribem a la desviació cap a la Peña del Fraile (o Cabezo). Som en una gran esplanada on no hi ha ningú, només una casa deshabitada. Fa fresca. De lluny vèiem la Penya, maca. Són 4,6 km, amb un desnivell de 200 m; entre anar i tornar es triga 1:30 – 2 h i s’hi accedeix per la part del darrera, saltant barrancs. Les vistes des de dalt són maques, però nosaltres no hi vam arribar (limitacions de l’edat!).

Des dels pobles de Ribaforada i de Buñuel, tocant a l’Ebre, tenim la visió dels turons de les Bardenas, dels xaragalls o “badlands” com en deien els americans quan vam anar als parcs nacionals fa uns anys. Algunes ens han recordat també formacions que vam veure al nord-oest d’Argentina, a la zona de Salta i les valls Calchaquies, els turons amb franges de colors.

Las Bardenas són un espai on formes i colors, combinats per l’acció de l’aire i les aigües des de fa milions d’anys ofereixen un paisatge suggerent. Un bon lloc on observar fauna i flora típiques: àligues, voltors, mussols, avutardes, guineus, gats montesos, genetes, amfibis i rèptils. Hi ha una associació de pescadors i caçadors (hem vist molts rètols de “Coto de caza”).

A la nostra vida, hem visitat uns quants deserts. Fa anys vam aprendre que, contràriament al que sembla, hi ha vida: fauna, flora, geologia viva… hi pots pasar calor o molt fred (a la vall de la Mort, a Califòrnia, vam estar sota zero). Hi pots compartir unes broquetes de camell fetes al foc mentre el sol es va ponent o veure-hi sortir al sol un matí quan encara es veuen les petjades de les aus perquè els vents no s’han endut els grans de sorra. Els deserts, aquests grans tresors.