Finals d’hivern. El nostre pla: 23 dies a Lisboa per estar-nos-hi (criteri diferent a “visitar”). Feia 22 anys que no hi anàvem. Decidit en pocs dies, trobem apartaments cars (77€/dia). Vivim a Rego, un petit barri al nord separat de l’Hospital de Sta. Maria i la Ciutat Universitària per l’avinguda Forces Armades, on conviuen pisos de fa anys de botigues tradicionals, kebabs, barbers marroquís i pakis, amb moderns gratacels d’empreses i oficines.

Mig milió d’habitants en 80 km². Ens movem en transport públic sempre, amb la targeta Viva Viagem zapping, vàlida per metro, bus, tren, ferris i ascensors. No és barata, però és còmode. Hi ha 4 línies de metro amb els colors del parxís, taxis a preus raonables i trens vells amb horaris freqüents. Hem acabat dominant-t’ho bé. Massificació turística brutal. Nombroses colònies d’estrangers (nord d’Europa, francesos, EUA…) hi viuen com a residents tot buscant bon clima i preus més baixos que al seu país. El primer dia que vam anar a Baixa Chiado, quasi ens ofeguem entres les masses. El pla de conèixer altres coses, queda clar.

Vam descartar el gran parc forestal de Monsanto (900 ha) i vam fer tres sortides als voltants: Cascais-Estoril (vegeu aquí), Sintra (nefast per la massificació) i Setúbal (bonica i pacífica).

Vam estar al Parc de les Nacions. L’origen és l’Expo’98. S’estén al llarg de 5 km del riu Tajo (1/3 part és zona verda), combinat amb nova arquitectura, equipaments culturals i comercials, restauració, i el pont Vasco da Gama. Rutes i senders per passejar. També vam anar amb ferris a la riba del davant, molt bé.

Tocant el Tajo, a l’oest, hi ha el famós barri de Belém, amb la torre, el monestir dels Jeronis i els famosos pastissets (cua per entrar-hi!). Hi vam estar un sol dia. En baixar del bus els venedors ja atacaven: “Ulleres de sol” cridaven, “ulleres de sol” i jo els assenyalava les que portava i els deia: no veieu que ja en tinc? Vam trobar-ho molt canviat.

De la Baixa i Chiado no en parlen, només del petit barri de Graça (molt a prop del castell del Sant Jordi), dominat per un turonet amb l’església. Unes llargues escales anomenades “Escadinhas da Saúde” amb unes escales mecàniques al costat, carrers i comerços que no han perdut l’encant, el mercat de Sapadores remodelat. A l’oest de la Baixa-Chiado vam descobrir alguns barris interessants: la Basilica da Estrela i els jardins de davant, i en direcció al mar, el barri de Santos i el Museu de Arte Antica.

Però per museus, el Museu Calouste Gulbenkian, a la pl. Espanya, una petita joia amb art des d’Egipte a Mesopotàmia, que acaba en una sala on s’exposen joies col·lecció de joies de René Lalique que, en el seu moment van ser una revolució: collarets, penjolls, arracades… excepcionals. Els jardins que l’envolten, un oasi de pau. No gaire lluny hi ha la Gran Mesquita, un tema ben resolt arquetònicament.

El tema de les aigües és interessant. Des de l’aqüeducte, imprescindible, com el dipòsit Mãe de Água das Amoreiras i el Reservatorio da Patriarcal als Jardins de Principe Real. A la plaça del Rossio comença l’av. Libertade que acaba a la plaça de Marquès de Pombal. A prop hi ha l’espai de la Cinemateca portuguesa, que té museu i restaurant, 30 Degraus, recomanable, que els turistes no han descobert. I tampoc han descobert la Casa do Alentejo, una mica més amunt de Rossio, seu de l’associació del mateix nom; en un palau mudèjar, ara hi feien una exposició sobre la dona alentejana amb motiu del 8 de març; hi ha taverna i restaurant (ara en obres).

L’espai de la línia verda de metro entre Areeiro i Arroios també és agradable de passejar: edificis potents, jardins d’Alameda, un mercat genial a Arroios, botigues… Un dia vam pujar amb metro fins a Lumiar (un antic poble absorbit per la metròpoli) i vam caminar fins a la Quinta das Conchas. Blocs de pisos amb la sort d’uns jardins pulmó on tot és pau. Per menjar als migdies sempre anàvem a llocs on vèiem treballadors (uns 10 €). Com més turístic era el restaurant, el preu pujava. A prop dels mercats, es menjava bé. Hi compràvem per esmorzar i sopar.

Les preocupacions dels lisboetes eren l’encariment dels preus, les pensions (en lloc de jubilats diuen “reformats”!), l’especulació dels habitatges, l’ensenyament (simptomàtic que la vaga dels ensenyants tingui el lema “respecte i dignitat”), els abusos dels capellans contra menors…

Per aquest camí, el turisme fa inviable la ciutat. Quan la gent no pot pujar al tramvia per anar a treballar perquè està ple de turistes fent-se selfis, no anem bé. El mateix problema de Barcelona i tantes ciutats.