Sabíeu què se celebra el 14 d’abril? No a França, sinó a l’illa de Lovund? La festa Lundkmommardag, quan 200.000 frarets atlàntics retornen a l’illa per estar-s’hi mentre hi fa calor. Això i moltes coses hem après pels fiords!

Arribant a Bergen

Què és un fiord? És el resultat geològic de la retirada d’uns glacials que en èpoques remotes van cobrir de gel aquestes zones, enfonsant uns llits que després va cobrir la mar. El primer fiord que veiem és el de Troldhaugen, on hi ha la casa de Grieg, uns km al sud de Bergen. Calma, poca gent, flors esplèndides, arbres i cel boirós per sobre del fiord.

Bergen. Moll

El més gran dels fiords occidentals, el Sognefjord, fa 204 km de llarg i 1.208 m de profunditat, amb braços estrets i imponents, com el fiord Naeroy. Arribem a Gudvangen a 140 km de Bergen i caminem per un camí paral·lel al fiord: paisatges de cascades com cues de cavall, castanyers, avellaners, falgueres, gerds… Anem a Flam, ple de turistes de creuers; al port hi ha l’estació d’on surt el tren per pujar a Myrdal; aquest braç de fiord és el d’Aurland on ens allotgem en una cabana de pescadors (rorbu). El sol s’ha amagat entre les muntanyes però és clar i l’aigua es mou lleugerament. Passa una au arran d’aigua. Va cap a port. Cel blau i núvols lleus.

Túnel Aurland – Laerdal

D’Aurland a Laerdal hi ha la crta Aurlandsvegen (Snovegen), 45 km amb que pugen a 1.306 m, però anem justes de temps i passem pel túnel (25 km, el túnel terrestre més llarg del món). Laerdal dóna nom a la ciutat, a la vall i al fiord. Continuem cap a Sogndal, punt de confluència de glaciars, muntanya i fiord. Voregem el fiord Lustra, el braç més amagat del Sogne, cap a Solvorn, per anar amb un petit ferri a l’església de fusta d’Urnes (XII), feta sense ni un clau. Als pòrtics, talles d’animals entrellaçats semblants a les figures del llibre de Kells (Trinity College de Dublin). A dins, una escultura preciosa (XII) que representa el Gòlgota. Les columnes són de fusta (stav, d’aquí el nom stavkirke).

Breu parada al Museu dels Glaciars, a Fjaerland i visita a dos petits glaciars del Parc Nacional de Jostedalsbree, el Suppehellebreen i el Boyabreen. Al poble hi ha Mundal, un petit port que durant anys va ser l’única via de comunicació. Veiem l’històric Hotel Mundal i moltes cases i botigues que venen llibres de 2a mà; valen 1 € i pots agafar-los i tirar la moneda en una bústia. Una velleta que fa mitja en una cadira al jardí, ens observa atentament.

La següent parada és Skei per la crta 5 amunt. Dormim a Stardalen Hyttegrend en una cabana al mig del bosc. L’amo porta el cafè del poble i és pagès, quan el truquem està damunt del tractor i ve de seguida. El Nordfjord fa 100 km de llarg i està entre el Sogne i el Geiranger. Sortim en un matí tapat per la E 9. La pluja fa més vius els colors dels verds. Passem pels pobles de Byrkjelo, Olden i Loen; d’aquí pugem fins a Stryn i continuem en direcció cap a la 15, a Grotli (podríem anar a Geiranger per una via més ràpida però escollim aquesta, pel paisatge). Arribem al llac Breiddalsvatnet, mig gelat, a 1.000 m d’altitud, envoltat dels cims de Blatind (1.663) i Oppljosegga (1.571). Colors blau, blanc i gris.

Fred, pluja, boira i neu ens acompanyen tot el viatge

A Grotli girem cua cap a la 63 (Trollstigen), amb neu a banda i banda i llacs gelats, vigilant bé la calçada per no relliscar. Hi ha una desviació a Djupvasshytta per anar al mirador Dalsnibba a 1.500 m i molt més avall, el Flydasjuvet (4 km abans d’arribar a Geiranger). Carretera serp, humida, bellugadissa amb poca visibilitat, per la pluja i la boira. Al fons, ho sabem, hi ha Geiranger.

Hurtigruten

El Geirangerfjorden fa 20 km llarg. Al port hi arriben creuers. Plou sobre mullat: sobre la gespa, l’aigua, la cabana i nosaltres. L’endemà recorrem el fiord en un ferri petit: a cada banda, cascades i granges abandonades. Quan som a la boca de Hellessylt girem cua. D’aquí al mar hi ha uns 90 km. Tornem a la cabana. Un vaixell Hurtigruten arriba a port. Des del 1936, sense interrupció, surt cada dia de Bergen per completar la ruta a Kirkenes en 6 dies, després d’atracar a 35 ports i recórrer 2.700 km de costa.

Trollstigen. Ornesvegen

L’endemà continuem la 63 per l’escala del trolls, amb 11 revolts forts. La boira no impedeix veure el poble i el fiord des del mirador d’Ørnesvegen; continuem, passem pel costat del llac Eidsvatnet i anem baixant fins a Eidsdal, on agafem un ferri per travessar el fiord Nordaals i anar a l’altra riba, Linge i d’aquí a Valldal, un poble amb encant. D’allà pugem a la vall Isterdalen, fent parades a la gorja Gudbrandsjuvet, però quan passem per Juvet Landscape Hotel la boira no ens deixa veure res. Sort que baixant les zigues-zaques veiem salts d’aigua potents i quasi intuïm el mirador fantasma. Acabem a Trollveggen on hi ha una paret vertical de més de mil metres. D’aquí, directes a Alesund una ciutat construïda sobre set illes.

Alesund

El 1904 es va incendiar i es reconstruí en el moment de l’Art Nouveau. Passeig pels carrers de vianants i el port, l’imponent edifici d’Aspoy Skole i més enllà, l’església… L’endemà, amb sol, pugem al turó d’Aksla, 418 graons i de dalt, mar i illes per totes bandes. De nou a baix, visita al Centre d’Art, situat en una antiga farmàcia i al Kube, d’art contemporani. Dinem al port i llegeixo que aquí viuen 40.000 persones i s’editen 35.000 exemplars del diari local.

Les illes properes, un encant: a Giske s’hi arriba a través d’un pont preciós, amb una magnífica platja de sorra blanca i aigües transparents; era la pàtria de Gange-Rolv, un víking conegut a França com a Rollon, que va sitiar París i el 911 fundà el ducat de Normandia. Per un túnel d’un sol carril passem a l’illa de Godoy, al sud. Al final, un far on viu una faronera que fa pastissos i cafès. Als camps propers, ravanissa acabada de segar. A l’illa on vivim, Valderoy, hi ha la cova prehistòrica de Skjonguellaren. Cal seguir un sender i pujar una tartera; en tornar, el sol baixa, però no del tot.

Carretera de l’Atlàntic. Atlanterhavsveien

La carretera de l’Atlàntic comença al poble de pescadors de Bud. Es pot visitar un fort construït pels nazis el 1940 i just a sota, un restaurant d’anomenada, Bryggjen i Bud. A prop, les illes Gossen, d’on s’extreu gas (un 20% s’exporta a Gran Bretanya).

Continuem fins a Vevang on comença el famós pont de la Atlanterhavsveien. Després, arribem al túnel que ens porta a Kristiansund, ciutat sobre tres illes, que trobem molt poc animada; anem a Mellemvaerftet, mig museu, mig drassanes i passegem pel solitari moll. Ens hauria agradat visitar el Museu del bacallà però només obre de 12 a 17. L’endemà pugem per la E39 direcció Narvik envoltades de verd, camps segats i fiords amples. Al migdia arribem a Trondheim (150.000 habitants). El millor és la catedral de Nidaros, del 1140, a les ribes del fiord; impressionant façana d’estàtues de personatges bíblics, bisbes i reis noruegs, el rosetó i els vitralls de sota. A l’altar, la tomba de sant Olav. A prop, el Gamle Bybro (pont vell), per accedir al barri de Bryggen, amb magatzems de colors construïts damunt de fusta sobre l’aigua del riu, del s XVIII i XIX ara amb botigues, bars i restaurants.

A qualsevol lloc, un pont espectacular, com aquest. Illa de Senja

Mo i Rana. Havmannen

Viatjar per Norland és anar canviant de paisatge: de camps a boscos, de fiords profunds envoltats de parets, a fiors amples i menys profunds, més suaus. Llacs, rius i fiords es confonen. I tota l’estona, boira i pluja (a més de les obres al llarg de tota la carretera, aprofitant que ara fa bo). A Mo i Rana, una església de fusta del 1724 i, una escultura dins del mar, Havmannen, que mira el fiord. Dormim en una cabana en un paisatge de somni. L’endemà intentem pujar al Austerdalsisen Glacier a 32 km, però no podem per culpa del vent (la barca no surt). Llavors decidim anar a l’Illa de Lovund des d’Stokkvågen, a 70 km.

L’arxipèlag de Traena, format per més de mil illes petites, en té 5 d’habitades. La majoria de la gent es concentren a l’illa de Traena, però nosaltres anem a la de Lovund, de 4 km2, 400 habitants, una església, un hotel i camins per fer, entre d’altres, pujar la muntanya de 623 m que ocupa el centre. Cau plugim i hi ha massa boira. Arribem a una esplanda amb el petit cementiri i ougem per un camí que va a un mirador per veure aus. Siluetes entre boires, mig intuïdes, mentre una pluja fina ens va xopant. Baixant, trobem uns bens molsuts, amb fesomia molt diferent als que tenim a casa nostra.

Continuem cap al nord per la costa (Kystrikveien o crta de l’Àrtic). Arribem a Kilboghamn om agafem un ferri; pocs minuts després, creuem el Cercle polar àrtic, latitud 66º 33′ envoltades de cims nevats. Amunt, arribem al Svartisen Turistcenter, a Holand, des d’on es veu la glacera. Cims nevats, grans extensions verdes, ja sigui de pins o bedolls, a tocar de la neu, del mar, dels rius i dels fiords. Cascades i saltants d’aigua. Illetes i farallons, centenars, disperses, cabanes de colors diferents arran de mar. Vaques i vedells, bens i alguns rens pelats. Entrants i sortins, plans i muntanya amunt. Una delícia.

Tromso. Catedral de l’Àrtic

Tromso està 350 km per damunt del Cercle Polar Àrtic. Punt de partida de moltes expedicions al Pol Nord (s’explica molt bé al Museu Polar) on descobrim un personatge molt interessant: Fridtjof Nansen. La part principal de la ciutat s’estén a la riba oriental de l’illa de Tromsoya, unida per un pont llarg, al final del qual hi ha la Catedral de l’Àrtic. Les cases que conserva de fa 200 anys són de fusta, cosa rara, perquè els nazis ho van arrasar tot abans de fugir. És una ciutat agradable. El Museu de fotografia (Perspektivet), la Biblioteca, l’església del 1861… Una d’aquelles nits des de Tromvik, veiem, a pler, el sol de mitjanit, o l’espectacle de veure com el sol, tossut, es nega amagar-se.

Pugem cap al nord per la E6, però de seguida ens desviem cap a Breivikeiden fins a Svensby per passar pels Alps de Lyngen, a sobre del fiord del mateix nom, de 150 km de llarg. El cim més alt és el Jiekkevarre, de 1.833 m i el glaciar Sydbreen està a 500 m d’altitud. Creuem la península fins a Lyngseinet i agafem un ferri a Olderladen, a uns km de, Lokvollen, on tenim reservada una cabana al final del fiord, tocant l’aigua, aguantada sobre troncs, amb sostre d’herba.

Alta. Pintures rupestres

La província de Finnmark està habitada des de fa uns 12.000 anys. La ciutat d’Alta està a una latitud de 70º N i s’estén al llarg de 15 km de costa. Recomanem el Museu d’Alta amb 6.000 pintures rupestres a l’aire lliure que representen rens, ossos, gossos, ànecs, cignes, cormorans, salmons, balenes… embarcacions, escenes de caça… Genial!

A l’est d’Alta hi passa el riu Altaelva, un calader dels samis; a finals dels anys 70 el govern va projectar-hi una presa. Molta gent va lluitar en contra durant més de 10 anys, però al final van acabar fent-la. Tanmateix, va servir perquè es creessin molts vincles i el poble sami agafés empenta. El moment oportú per deixar els fiords i començar a entrar en terres sami.

Un bon web: Visit Norway