Narracions curtes sobre la vida rural de les dones a Bhutan que ens permeten aproximar-nos a la realitat sobre famílies, relacions, feines, anhels, sofriments, tradicions, amor, progrés…
Tales in colour.Kunzang Choden
A la 1a narració: My name, my identity, biogràfica, veiem l’especial situació de les dones al seu país, força diferent del que podríem imaginar. L’any 1962 una nena de 9 anys, del districte de Bumthang, entra en una escola de monges en una ciutat de Bengala occidental (Índia). Parlen anglès però ella no l’entén. Li pregunten com se diu: Kunzang Choden (“perfecta i beneïda”) però la reverenda mare superiora diu que el seu pare es diu Kunzang Dorji i ella ha de tenir el mateix cognom. La monja desconeix els costums de Bhutan, que permeten posar el nom que més els agrada al marge del familiar. Tampoc sap que les dones, a Bhutan, no han patit la majoria de discriminacions de les dones dels països del voltant ni de molts altres llocs del món. Però l’autora ens avisa que cal estar amatents: els canvis han fet menys pesats els treballs i tenim més temps lliure, però l’autoestima potser ha baixat.
Les 13 narracions curtes que segueixen, sempre amb protagonistes femenines, parlen de dones joves o grans, que viuen en petites comunitats al camp, allunyades de la vida de ciutat, que treballen dur i tenen poques comoditats a casa, de vegades sense llum, i la majoria sense TV. Algunes viuen en parella sense casar-se, alguns homes casats abandonen la muller per una altra, o hi ha noietes que fan l’amor amb un home perquè els ve de gust. La majoria associen la vida a la ciutat (Thimphu és la capital), amb el progrés: habitatge millor, altres possibilitats de feina, accés a l’electricitat i per tant a TV, rentadores, etc. L’alcoholisme (beuen un licor destil·lat anomenat ara) és un problema i es valora l’accés a l’educació.
Vall d’Haa. Bhutan
Les protagonistes lluiten per sortir-se’n. A I won’t ask mother, Yeshimo, de 18 anys ha hagut de plegar de l’escola per tenir cura de sa mare malalta, que la xucla. N’està farta i comença a fer petites coses sense el seu permís: es pinta els llavis, va a veure la tele a ca la veïna… i al final va a l’escola d’adults. La protagonista de The advisor (la consellera), Tsewang, després de viure 3 anys en parella, és deixada per una altra. Viu en una casa dalt del turó del poble des d’on controla els moviments de la gent i comença a aconsellar uns i altres. És la primera en llevar-se cada dia i encendre el foc, com una mena de rellotge per a la resta de gent, que l’anomenen “àvia”. I, bo i morta, la gent encara sent la seva presència. No ha tingut home però s’ha fet imprescindible. A Who will water my chili Tamo és mare soltera de dos fills que va tenir de dos homes diferents, casats, del seu poble. Fa anys va tenir un càncer de pit i es torna a sentir malalta. Els fills, ja grans, treballen fora i no vol anar a l’hospital perquè té por de morir sola allà. Torna a casa, va a la farmàcia a comprar els medicaments que li han receptat; li fa gràcia que li diguin que es prengui una pastilla abans d’anar al llit. Si sempre hi és… De la finestra estant veu el jardí i pensa que li agradaria sembrar-lo de bitxos (chilis), però mor.
Vall de Phobjikha: Bitxos (chilis). Bhutan
Fins i tot Wangmo (I am a small person), una dona lletja, amb gepa i nana troba la manera d’espavilar-se, enfront la indiferència de la seva família un cop morta sa mare. Un dia, cuidant el ramat, un home la viola, però de seguida li demana que no ho digui a ningú, que la perdoni… i ella pacta amb ell que a partir de llavors l’ajudi en totes les seves tasques. A Letter an a note trobem una altra dona, Lhamo, que lluita. L’home la va abandonar amb les dues criatures per anar a Thimphu amb l’amant. Un dia rep una carta d’ell dient que hi vagi. No se’n refia però hi torna pels fills. Durant 6 anys ell cus, ella planxa, cuina i neteja la casa i els nens van a escola. Però un dia el troba al llit amb una clienta. A la mateixa carta que ell li havia fet demanant que tornés, diu al nen petit (ella és analfabeta) que li escrigui que marxen. “Pare, prou és prou”, escriu el petit. I se’n van.
Vall d’Haa. Bhutan
I potser les més agosarades són These things happen i Look at her belly button. La primera ens parla d’una estudiant, Tashi, que forma part d’un grup de dansa, una nit se’n va al llit amb un general i queda embarassada. Diu que l’ha prenyat el promès i la pobra família d’ell es compromet a passar-los diners. Una nit Tashi torna a ballar davant del general, que tornar a fixar els ulls en la noia somiatrruites. La segona parla d’una noia, Tsewang que viu al camp però sempre que pot visita el seu germà a Thimphu. Li encanta la ciutat, va a la perruqueria, es pinta… i es fa un piercing al melic. Després, al poble, ho ensenya a tothom que li demana. Ara és especial, remena fems, però al seu melic hi duu la diferència, el seu tresor.
Vall de Punakha. Bhutan
Per acabar tenim Tales in colour, el relat que dóna nom al llibre. Una dona vella, Tsheringmo, sempre ha tenyit llana, en sap tots els secrets i ara n’ensenya a la seva neboda. A més, explica llegendes, com la de la maledicció llençada per un emperador xinès contra un enviat del rei del Tibet, que s’havia emportat la filla i un ramat de béns que tenien llana de tots els colors. Llavors s’ofeguen al llac tots els bens excepte els blancs i els negres. Per això ella tenyia: “No em puc imaginar robes sense colors”. Ha passat el temps i ja no recorda gaires coses. I en un exemple de la importància de la memòria oral, llegim: “no recorda qui estava casat amb qui, qui descendia de qui, per què el pont sobre el riu es va construir allà, per què les pintures d’una de les parets del temple del poble mai no es va acabar…” Tot allò que perdem quan algú gran que sap coses se’n va. No eren llegendes qualsevols. Era llegendes en color, perquè mentre les contava, anava tenyint peces de roba.
Kunzang Choden, Tales in colour, Zubaan New Delhi, 2009
Més informació relacionada:
https://gloriacondal.com/2015/11/20/bhutan-secret/
Gloria Condal 
Molt interessant, miraré de trobar-lo en català o español. gracies