Quatre mesos després d’haver anat a l’Alt Priorat, anem al Baix. Instal·lades 4 nits a Porrera, recorrem l’oest, coneixem la capital, Falset, els voltants, i baixem cap a sud.
Porrera, a la riba del riu Cortiella, té el pont vell i el nou. La majoria de les cases són en una banda i es van enfilant. El recorrem seguint la ruta dels rellotges de sol, entrem a l’església aprofitant que dues dones netegen, on trobem el gegant Molló i la geganta Garranxa. Al Cafè Antic un paper a la porta diu que es fan menjars per encàrrec, però la mestressa està jugant al dòmino em una taula i diu que no pot. En un tossal hi ha l’ermita de S. Antoni, s’hi pot pujar en poca estona, amb vistes fantàstiques. Són les 5 de la tarda i comença a sonar una sardana, després, una veu diu: “Demà, després de la recollida de la brossa, recollirem trastos vells”. Tocant al pont vell, el celler Valls-Llach.
Un dia pugem a Torroja del Priorat, a l’esquerra del riu Siurana i passegem pel nucli antic, amb grans casalots, el terra pavimentat amb còdols del riu Siurana, i a l’església de S. Miquel, un orgue barroc construït per Jean Pierre Cavaillé (XVIII), que durant la guerra civil, va servir per tocar als balls . I un misteri: en una fusta interior hi ha escrita aquesta frase: “Diga a la mare que la ploro molt”. (A la cripta de la Sagrada Família hi ha un orgue construït per un nét de Cavaillé, Aristides).
Continuem cap El Lloar per pujar als Rogerals, un conjunt de balmes i coves habitades a la prehistòria. Fem un camí que passa per davant del celler Torres i continuem fins al coll de les Bassetes, recte per l’antic camí de ferradura fins que arribem a la roca del Nas d’en Quiuma. Una mica més endavant trobem una cova: una gran roca gairebé tapa l’entrada, però ens hi enfilem i entrem; tenim la silueta de la serra de Llangossets, davant. Tornem al nucli del poble i hi passegem. Després, continuem per una pista que voreja el Siurana i creuem el riu cap a l’ermita de les Pinyeres. Abans, hi ha el poblat prehistòric del Puig Roig del Roget. Envoltada de boscos i amb vistes, celebra la festa el dissabte després de Pasqua. Està restaurada i ben conservada.
Continuem cap a Bellmunt del Priorat, Pel camí, restes de dues mines, la Mina Règia i la Regia Antiga. Un cop al poble, les casetes i serveis de la colònia minera. L’activitat forta va ser el XIX i XX, va funcionar fins el 1972 i n’extreien plom. A baix, hi ha el Museu a l’antiga mina Eugènia. Dinem al Casal, l’espai de trobada-cafè del poble, en una terrassa on toca el sol. Felicitat pura.
Falset ens ha donat la sensació de capital de comarca en retrocés. A prop, una joia: l’ermita de S. Gregori, en un indret geològic preciós. Hi arribem a peu en poca estona per una pista on poden passar cotxes. L’ermita és del XVIII, reconstruïda el XX i la imatge que es venera és la de S. Antoni. Sí. Cap a la dreta, un rètol indica ‘Els racons‘, que són les formes amb les que amb els anys han erosionat les roques i que ha donat lloc a figures estranyes. Després, enfilem el sender cap a l‘ermita de Sant Cristòfol. (1,4 km). Quan hi arribes, trobes una esglesiola en ruïnes, amb vistes precioses.
Anem a Marçà, al sud, i caminem per una pista cap a la Pallisa, un indret on la riera és profunda, amb un petit pont i aigües netes; maquet, però res imponent. El poble està construït a redos de la Miloquera, un turó que s’alça quasi en vertical sobre el poble. Preguntem per dinar i ens diuen el bar La Sènia, davant dels rentadors. La mestressa ens proposa passar a la terrassa, amb solet, i fer un plat combinat (aquí és la solució sempre). Quan sortim, em fixo amb l’edifici de la Cooperativa, abandonat, símbol de l’antic esplendor. Un amic ens explica que el seu pare va estar més d’un any a Marçà, per la guerra civil. Devia ser molt diferent…
El darrer dia anem a Capçanes per fer la ruta de La Fou, un paratge on neix la riera de La Vall. Sortim en direcció al GR 7 a Llaberia, PR C 81 a la Fou, vorejant la riera. Al davant, la silueta imponent de la serra de Llaveria. Passem alguns masos, travessem el barranc de la Vall, veiem moltes vinyes, algun celler… fins que arribem a la font de la Mata, amb un rètol que explica que les aigües abasten el poble. La Fou, a dalt, és una surgència que de vegades s’omple d’aigua i desguassa al barranc de la Vall. El mot “fou” vol dir gola d’un avenc, deu, font… De retorn al poble (hem estat unes 3 h), anem al Casal per dinar, ja sabem que serà un plat combinat. Ho porta un xicot argentí, de la Patagònia, on va conèixer una noia d’aquest poble i ara viuen a Capçanes. L’amor no té fronteres.
Amb aquesta part donem per vist el Priorat, però no pas per fet. Ha estat un inici… que promet. Vegeu més rutes que hem fet, aquí:
Congost Fraguerau i ermites Ulldemolins
Altres informacions:
Gloria Condal 