Once no és 11

Once

Once no és el número 11 en castellà, sinó el títol d’una pel·lícula dirigida per John Carney i protagonitzada per Glen Hansard i Marketa Irglovà.

El xicot que la protagonitza representa un músic que compon i canta al carrer després de treballar (repara aspiradores en un petit taller amb el seu pare). Coneix una noia que toca el piano i practica en una botiga de música (a casa no en té i allà li deixen tocar) i així comença una història de música, composicions, enregistraments i històries d’amor insinuades. Dolça, tranquil·la, pròxima (moviments de càmera en mà). Breu dibuix també d’una ciutat insinuada, Dublin (els carrers de vianants, el parc, el riu, les cases d’estil victorià, els autobusos i, més enllà, la mar grisa i el verd del paisatge).

Si fos una “peli” americana s’acabaria amb petó i final feliç, però a Europa les coses les veiem més complexes i amb molts matisos. Així, tots dos acaben buscant refer les anteriors històries del passat, potser encara no acabades. Once significa “Una vegada”.

Podeu trobar els vídeos de les cançons Once, Falling slowly, If you want me, Lies, When your mind’s made up i altres a Youtube. Aquest és el tema més conegut:

 

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | 3 comentaris

“Contes de Bagdad” a Girona

Contes de Bagdad

 

El llibre Contes de Bagdad es presentà a Girona  a dues biblioteques de la ciutat. La primera, la Biblioteca Municipal Ernest Lluch, a les 5 de la tarda. La segona, la Biblioteca Municipal Just M. Casero, a les 18.30 h.

El llibre de Glòria Arimon presenta els personatges de Simbad, Alí Babà i Aladí a l’Iraq actual. Es ven al preu de 9 euros i un euro de cada exemplar es destina a un projecte de suport a l’Hospital Saint Raphael de Bagdad, a través de COMPROMESOS AMB EL MÓN.

 

 

Publicat dins de Llibres, Món àrab, Solidaritat | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Querelle

Escandalós, provocador, fascinant… són algunes de les reaccions que hi va haver quan es va publicar per primera vegada l’any 1953 a França. Vaig llegir a la biblioteca un exemplar editat per Odisea l’any 2003, íntegre i sense censures per primer cop (havia vist la impactant pel·lícula que l’any 1982 va fer Fassbinder). L’autor, Jean Genet (1910-1986) va viure en la marginalitat tota la seva vida. Va estar moltes vegades a la presó per robatoris, però el que més marcà la seva vida va ser la seva homosexualitat. També el marcà el compromís polític. L’any 1982 Genet es troba a Beirut quan l’exèrcit d’Israel fa les matances de Sabra i Chatila. Llavors escriu un testimoni contundent i d’una bellesa aclaparadora, Quatre hores a Chatila.

Querelle. Jean Genet

Però tornant al llibre que comentem, el narrador de la història explica les trifulgues de Querelle de Brest, un mariner d’un vaixell, dins del món dels desheretats i marginals. El llibre, magníficament escrit, sap transmetre les emocions, la generositat, la sordidesa i la bellesa dels seus personatges.  “Si Genet i la seva obra fascinaven i escandalitzaren és perquè obligaven a encarar el dilema entre llibertat absoluta i docilitat convenient, sense deixar espai per al confortable compromís buit de passió i de risc en què s’instal·la la majoria de ciutadans responsables”, diu Eduardo Mendicutti en el pròleg.

Recomanat llegir-lo i veure la pel·lícula si es troba en DVD.

 

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Los reyes, de Cortazar

Portada del llibre Los Reyes. Julio Cortazar

No parla dels d’Espanya, sinó de Minos, Egeu i Teseu. Creta dominava Atenes. El minotaure, tancat pel rei de Creta no és com els altres éssers, és una amenaça per a Minos i per això el tanca, per por. El poder no es pot permetre el luxe d’alliberar-lo. Els reis no tenen cap altre opció si volen perpetuar el seu poder. El minotaure és diferent de la majoria i per això és perillós. Per alimentar el minotaure, Minos obliga Atenes a lliurar set donzelles i set joves cada any. Teseu, el fill del rei d’Atenes es presenta voluntari per lluitar i alliberar el seu poble del terrible pagament. Els mòbils dels dos reis són similars: els cal matar-lo pel que representa. Minos i Teseu parlen d’Ariadna, la filla de Minos, com d’una recompensa a donar o rebre. Minos diu a Teseu: “Mata el Minotaure i et donaré Ariadna”. El trofeu de guerra.

El laberint no és una presó. La presó és el món de fora. El minotaure no vol sortir. Coneix el seu poder i necessita morir perquè la llibertat, més enllà del temps i l’espai, romangui. “Mort seré més viu”. La llibertat no rau en matar els diferents.

Aquesta és la versió no oficial del mite de Teseu i el minotaure, de l’obra de teatre de Julio Cortázar, “Los reyes”. Alfaguara, Madrid, 1985. Absolutament actual.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , , , | 1 comentari

Hipatia d’Alexandria

Hipatia

Hipatia era guapa i llesta i els fonamentalistes no li van perdonar. Nascuda l’any 370 era filla de Teó, el responsable del Museion d’Alexandria. Matemàtica, astrònoma i filòsofa, inventà l’astrolabi, un instrument de navegació per determinar la distància entre les estrelles i l’horitzó; a més, ensenyava i investigava. L’emperador Teòfil va fer cremar el Serapi (on hi havia els llibres que havien portat de Pèrgam i el que s’havia salvat de la Biblioteca d’Alexandria). El teatre fou desterrat, la música condemnada. Mort el pare, Hypatia es queda sola, lluitant. Ella, que havia tingut alumnes de races i religions diferents i parlaven sense problema, es trobava amb la irracionalitat d’aquells cristians coptes.

A principis del 415, és acusada d’heretge i de bruixa. A la primavera, una banda de monjos la van segrestar, torturar i mutilar; van llençar els trossos del seu cos al foc i van resar l’oració del cec, una vella pregaria egípcia de més de 1.500 anys que començava així: “Pare nostre que esteu en el cel…”

“Hypatia, la mujer que amó la ciencia”, de Pedro Gálvez. Editorial Lumen. Un gran treball d’investigació hìstòric i reinvindicació d’un personatge quasi desconegut.

També és bo recordar la pel·lícula d’Alenadrao Amenábar Agora

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

De Jesús de Natzaret als Contes de Bagdad

Llibreria Claret. Barcelona. Contes de Bagdad

El llibre Contes de Bagdad de Glòria Arimon es va presentar el 8 de novembre a la llibreria Claret, l’endemà de la presentació del llibre del papa Benet XVI. Ara comparteixen aparador a la cèntrica llibreria de Barcelona.

A la presentació hi havia una nodrida representació de l’editorial Marge i de l’entitat Compromesos amb el món, a la qual es destina un euro dels nou que val cada llibre, per a un projecte de suport a l’hospital de Sant Raphael de Bagdad. També hi van assistir germanes dominiques de la Presentació, de la mateixa orde que gestiona l’hospital de Bagdad, i diversos representants d’entitats solidàries catalanes i persones vinculades al món de l’ensenyament.

Simbad. Contes de Bagdad. Il·lustració: Helena Ruiz

 

Més informació: www.compromesos.cat

Publicat dins de Llibres, Món àrab, Solidaritat | Etiquetat com a , | 1 comentari

Presentació a Barcelona de Contes de Bagdad

Portada Contes de Bagdad. Gloria Arimon

Després de les presentacions a Mollet del Vallès i a Montcada, es presenta a Barcelona el llibre de Glòria Arimon, que ha obtingut en la primera setmana de vida un bon èxit de vendes. El llibre situa els personatges de Simbad, Alí Babà i Aladí a l’Iraq actual i sorgeix d’un viatge solidari que hi va fer l’autora l’any 2002. Del cost del llibre, 9 euros, 1 euro es destina a subministrar material mèdic i medicaments a l’hospital de Sant Raphael de Bagdad, a través de l’entitat “Compromesos amb el món”, de la qual Glòria Arimon forma part.

Dijous 8 de novembre a les 7 del vespre. Llibreria Claret (Roger de Llúria, 5)

Podeu trobar més informació a http://www.compromesos.cat

 

Presentació del llibre – Mollet del Vallès

Publicat dins de Llibres, Món àrab, Solidaritat | Etiquetat com a , | 5 comentaris

Cuatro minutos

Cuatro minutos

Una reflexió sobre el poder de la música. Una professora gran ensenya piano en una presó; allà hi ha una noia jove amb grans dots musicals i la vol presentar a un certamen, però xoquen a cada moment perquè, aparentment, són oposades: la primera, conservadora i inflexible; la segona, rebel i violenta. Dues vides amb passats foscos. Tothom té les seves misèries. Al darrera d’unes actituds, hi ha unes circumstàncies.

Com tantes vegades s’ha fet en llibres i cinema, la pel·lícula invita a reflexionar sobre la música. La música, que forma part de la vida, pot canviar la vida de les persones? Quina influència exerceix? De quina música parlem, de la de Mozart, Schuman i Beethoven o també de la d’arrels populars, de l’ètnica, de l’africana (que la professora inicialment diu que no és música?). La música no entén de fronteres, ni de classes, ni de religions. Fins i tot no és imprescindible tenir un instrument: les cordes vocals d’un ésser humà són el primer instrument de la humanitat. I ja sabem que poden fer meravelles.

El film està dirigita per Chris Kraus i protagonitzat per Traude Kruger i Hannah Hersprung en els papers de professora i alumna. Dura, amb un tema que no és novedós, però invita a la reflexió. Bona banda sonora.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Contes de Bagdad, de Glòria Arimon

Tales from Bagdagh

Contes de Bagdad, de Glòria Arimon

Us imagineu els personatges de Simbad, Alí Babà i Aladí a l’Iraq actual? L’any 2002 l’autora va anar a l’Iraq en el marc d’una campanya en solidaritat amb les escoles. Va estar a Bagdad i a Bàssora i va conèixer molts nois i noies a escoles i hospitals. Arran d’aquesta experiència van sorgir les seves preguntes. Què farien, què pensarien, com viurien aquests personatges? El resultat són Contes de Bagdad tres narracions amenes i didàctiques que s’adrecen a joves a partir de 12 anys, però també a persones de cursos de català, escoles d’adults, etc. La seva experiència en el camp de l’ensenyament en català durant molts anys li ha donat eines per poder elaborar material de suport, útil per al professorat que el vulgui utilitzar, amb vocabulari, frases fetes, tradicions i valors per discutir a classe, webs per obtenir més informació, etc.

També es pot trobar material de discussió i educació al blog Tales from Baghdad

El llibre és una eina útil per a l’ensenyament, però també per a la gent compromesa, solidària i que lluita per la justícia i la pau. Igual que als relats de Les mil i una nits, la paraula hauria de ser l’única arma que hauríem de fer servir per debatre les nostres diferències.

Més informació: Compromesos amb el món

Publicat dins de Llibres, Món àrab, Solidaritat | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Jocs d’infants

Als anys quaranta, en un petit poble de la plana d’Urgell com Castellserà, no hi havia gaires possibilitats de grans jocs, i per a les nenes, menys. Jo jugava amb les germanes o amb les amigues a casa o al carrer, perquè llavors es podia jugar al carrer. No hi havia por de lladres i les cases tenien les portes obertes. Això ens permetia ampliar el nostre terreny de joc. Us imagineu jugar a fet i amagar amb la possibilitat d’amagar-se sota el llit de la casa del final del carrer o darrera una cortina de casa dels veïns? Les possibilitats eren immenses, com immenses eren les nostres ganes de passar-nos-ho bé.

Jugàvem a nines. Érem perruqueres, infermeres, mares, mestres… La nostra imaginació ens permetia ser tot el que volíem en el moment que volíem. Però també teníem un espai de jocs que no tenia límit, el camp. Ens podíem amagar entre el panís, entre la palla, darrera una mata. Podíem pujar als arbres encara que fóssim nenes, perquè agafàvem els pantalons d’un germà, ens els posàvem perquè no se’ns veiessin les calces i… branques amunt!

Continuant amb els arbres, una altra manera de divertir-nos era pujar als fruiters i agafar fruita, però no pas de casa, que n’hi havia força, sinó dels veïns. La seva fruita era més bona! I, alhora, els nens del veïnat venien als fruiters de casa i agafaven la nostra, perquè també era més bona que la seva! Jo crec que els pares devien tenir una mena d’acord i una cosa anava per l’altra, perquè aquestes apropiacions indegudes mai van tenir conseqüències (Señor, déjanos caer en la tensación!)

La rivalitat entre pobles era divertida. Al col·legi venien nens de Torrefeta, un poble a 4 Km de Guissona; aleshores encara no sabíem que el nom del poble venia del llatí Turre Fracta, que significa “torre trencada”, però ho devíem intuir. Aquests nens i nenes se’n reien de nosaltres, i ens deien: “Castellserà no és res, perquè molt parlar de serà, serà… però de moment no és”. I nosaltres contestàvem, fort i clar: “Quan Torrefeta caurà, Castellserà, serà!”

Apa!

Publicat dins de Vivències | Etiquetat com a , , , | 4 comentaris