La Garganta de los Infiernos (Vall Jerte)

Publicat el 20 gener 2008 per Gloria Condal

Valle del Jerte. Garganta de los Infiernos. Foto: gloriacondal

Deixem el cotxe uns quilòmetres després de Cabezuela, al costat del riu Jerte (Extremadura) i ens endinsem per aquest parc natural. Comencem a pujar per un camí entre castanyers i roures molt joves, cosa que ens sorprèn molt perquè no n’havíem vist mai tants i tan tendres. Al sotabosc dels roures hi ha diferents espècies de falgueres i orquídies. Sentim molts ocells (hi ha gaigs, puputs, oriols…) i cap al final, trobem senyals evidents de vaques. Arribem a la Gorja, una mena de piscines naturals que fa el riu, on viuen truites i amfibis. Les roques són de granit i gneis. Al fons, la serra de Gredos ben nevada. Fa sol però alhora fa fred, una constant que es repetirà la resta dels dies (és Setmana Santa). El pont que passa per damunt de la gorja és el de Carles V, d’origen romà. Les màximes alçades es troben a la Cuerda de los Infiernillos (2.281 m.) i al Cerro del Estecillo (2.290 m.) que envolten la Garganta de la Serrá, antiga vall glacera que es va modelar pel pas dels gels quaternaris. Els boscos del costat de l’aigua, de ribera, són verns, freixes i salzes. També hi ha algun bedoll i teix, però està prohibit collir-ne els fruits. Hi ha força gent i a l’estiu aprofiten per refrescar-se en aquestes piscines naturals.

Vall del Jerte. Garganta de los Infiernos. Foto: gloriacondal

Visitem el poble de Jerte, que durant la invasió napoleònica va cremar gairebé tot, però va quedar alguna part que no, com el campanar, separat de l’església, que hi té incorporat una mena de bunyol a dalt, amb rellotge, que li mata tota la gràcia. Les cases antigues del barri de “los bueyes” són de travessers de fusta i adob. A prop de l’Hostal hi ha l’ermita del Crist del Amparo. Mengem en un bar de tapes, a la carretera, el Bar 23, un pernil de gla que se’t desfà a la boca (a més de pop gallec, calamars i patates escabetxades). Sort que hem fet la caminada al matí.

Més informació: http://www.elvalledeljerte.com

Vam allotjar-nos en una casa rural la Caseria, http://www.lacaseria.net

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Alger

Publicat el 16 gener 2008 per Gloria Condal

Ciutat d’Alger, capital d’Algèria. Foto: gloriacondal

No és una visita turística usual. Som 4 solidaris que venim dels campaments sahrauis de Tinduf, al sud d‘Algèria. És novembre. Estem mig malalts i demanem a l’home del Polisario que ens ve a recollir a l’aeroport, que ens acompanyi a un bon hotel. La circulació pel mig de la ciutat està fatal: és divendres, festa. Carrers i places plens de gent que passeja. El port, que ocupa una part important del litoral, quasi no té platja i les onades són fortes. Edificis colonials, blancs, amb portes i finestres blaves. Pugem a la part alta de la ciutat i arribem a l’hotel el Aurassi, en un edifici imponent. Després d’un bany reconfortant ens ve a buscar el nostre home per sopar fora. Anem a Sidi Deij, una mena de Maremàgnum però quasi tot està tancat, pel Ramadà. Provem en un poblet de prop, però tampoc. Tornem a la capital, enmig dels brogits dels seguidors del partit de futbol. Ens aturem en un parell de llocs, amb resultat negatiu. Fem una aturada forçada, el temps just perquè un company evacuï. Donem unes quantes voltes més i res. El partit de futbol s’ha acabat. Algèria 4 – Senegal 0. Eufòria pels carrers. A mitjanit tornem a l’hotel amb la panxa buida i aconseguim menjar una sopa de llegums i uns espaguettis.

Plaça Alger. Foto: gloriacondal

L’endemà esmorzem en un menjador amb vistes i baixem a peu cap a la part antiga. Alger està construïda damunt de turons. Som en un antic barri de pieds-noirs. Carrers plens de parades ambulants a banda i banda, on venen roba, calçat, verdures i fruites, llaunes… escales, una escola, una mesquita. Arribem a la plaça dels màrtirs, voltada d’edificis blancs, amb balconades blaves; al mig hi ha una glorieta i al fons, el mar. Una gran marea de gent amunt i avall. Veiem una furgoneta que porta un taüt molt senzill, destapat, amb un mort dins. Continuem per l’avinguda que va paral·lela al mar i en una placeta, entrem en un banc a canviar diners; és obert però quan som a dins ens diuen que és tancat (!). A fora, preguntem a uns policies si ens poden ajudar; un d’ells va a buscar un canvista del carrer i ens el porta. Un company i jo aprofitem per anar a uns lavabos públics que hi ha sota la plaça; buf…

Continuem paral·lels al mar; en molts carrers i places tenen penjades bombetes de colors que quan les encenen al vespre, fan bonic. Passem pel davant d’edificis oficials fins arribar a la plaça del Primer de Maig, construïda aprofitant el pendent del terreny; parades d’artesans, jardins, escales i dalt de tot, com si fos un gran monument, el nostre hotel, un atemptat contra l’estètica. L’edifici de Correus és una joia: entrem a dins, amb una gran activitat total: columnes i al centre, una gran cúpula d’on penja una làmpada de cristall. Pel carrer, dones molt tapades (poques), amb un vel pel cap (força) o sense res (no tantes). Ni un turista. Passem per una botiga de música, hi entrem a escoltar i comprem uns quants CD, baratíssims! La plaça de l’emir Abd el Kader, petita, té una gran estàtua eqüestre al mig, i és plena de nens. En una de les cantonades, la llibreria “Tercer Món”. Hi ha moltes pastisseries, com a tots els països àrabs, i tenen uns dolços amb molt bona pinta. Si no fos per la panxeta…

El darrer dia esmorzo pastís de poma amb te negre, veient tota la badia d’Alger, un privilegi fantàstic. Esperem que ens vingui a buscar l’home del Polisario, que ens porta al monument als caiguts a les guerres d’alliberament. Des del mirador hi ha una gran vista de la ciutat: molts vaixells que estan arribant, edificis, jardins, fàbriques, el nostre hotel… Entrem al Museu d’història que hi ha a l’interior del monument, un recorregut des que vivien en tribus fins a la colonització francesa i la lluita per la independència. Lliçó apresa. Sortim i marxem a l’aeroport.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Àfrica | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Canigó

Publicat el 12 gener 2008 per Gloria Condal

Cim Canigó

Des del monestir de Sant Miquel de Cuixà, on ens allotgem, anem amb cotxe  cap a Villerac; allà comença una pista de 30 Km fins al refugi de Cortalets, amb un desnivell de 634 metres. Passem per un paisatge impressionant de boscos d’alzines, sureres i castanyers, amb mates de romaní i farigola. Després arriben les rouredes i els castanyers.  A partir dels mil metres, trobem faigs, avets i pins. Al refugi hi ha pi negre, i quan comencem a pujar, prats de festuques, neret i nabius. Els Cortalets es troba a 2.150 metres d’altitud. Aparquem, ens calcem les botes; no hem esmorzat, estem fora de temporada i no hi ha bar ni restaurant. Així doncs, sense ni cafè ni te ni entrepà ni croissant, —el dia abans no havíem sopat— comencem la caminada. Trobem l’Estanyol i continuem el camí, entre mates i en camí de ziga-zaga, cap al pic de Jofre, a 2.362. A baix, la vall de les Conques;  al fons, Vernet. Continuem en direcció al sud fins a la Portella, amb molta roca. Cal descansar sovint, cada cop més i mirar amunt; llavors, quan veus el cim, penses que és molt lluny. Segons l’estona, ens traiem i ens posem l’anorac. Fa fresca, però alhora el sol escalfa. Ens trobem molta gent que fa el mateix trajecte que nosaltres. A la fi, després de dues hores i mitja, arribem al cim, tan punxegut, que gairebé no pot allotjar la gent que hi estem arribant. Són 2.784 metres. Una taula de ceràmica indica els pics i els principals punts. Més enllà, una creu de ferro amb una senyera. Hi seiem a contemplar la vista, esplèndida tot i que no es veu la mar, i mengem cacauets, panís i bevem aigua. És el que hi ha. La baixada no té cap problema i arribem al refugi en una hora i mitja. Cotxe i avall. Al vespre anem a Prada a sopar bé, que avui ens toca.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Exèrcits humanitaris?

Publicat el 5 gener 2008 per Gloria Condal

Els exèrcits, poden ser humanitaris? Com afecta la seva presència al treball de les ONG?

El llibre Humanitarisme militar, militarisme humanitari, del Centre d’Estudis per a la pau J.M. Delàs, de Justícia i Pau,  recull les ponències de les jornades que sobre aquest tema es van fer l’any 2006.

Hi podem trobar preguntes i reflexions com aquestes: Els exèrcits són instruments de la política exterior dels estats. L’humanitarisme s’està utilitzat per millorar la seva imatge; així passen a ser una mena de diplomàcia substitutòria del què no s’ha fet en l’àmbit polític i militar. Segons un estudi fet per Alejandro Pozo, del pressupost militar del 2004, l’Exèrcit espanyol, només va destinar un 0,006% a accions humanitàries. Quin sentit té, per exemple, que el rei o el president del govern visitin els soldats espanyols a l’estranger i lloien la seva “tasca humanitària”?

Un estudi de les Nacions Unides arriba a la conclusió que perquè els exèrcits poguessin dur a terme totes les accions de pau al món, caldrien entre 400.000 i 500.000 soldats. Actualment, els soldats de tots els exèrcits sumen uns 26 milions. En sobren uns quants, doncs.

Les grans potències només intervenen on hi ha interessos en joc. No ho fan en països poderosos sinó en llocs que no són aliats seus. Xabier Agirre cita Bertolt Brecht quan diu: “Hi ha moltes maneres de matar algú, però només algunes són il·legals”. José Luis Gordillo recorda que la majoria d’accions humanitàries són necessàries com a conseqüència d’accions bèl·liques que els exèrcits han protagonitzat.

Es dóna una imatge de la realitat de la guerra que la infantilitza (l’anomenat efecte Walt Disney): dels morts civils ara en diuen danys col·laterals; del camp de batalla, zona d’acció; de l’assalt, intervenció especial; del tiroteig, contacte; dels morts pel propi exèrcit, baixa per foc amic; d’una situació caòtica, situació fluïda, d’assassinar, neutralitzar. Pel que fa a aquest tema, vegeu http://www.jordi-raich.com

La majoria dels experts estan d’acord que cal una força per actuar en casos de crisis humanitàries, però no caldria que fos una força militar, sinó civil, el més independent possible i sotmesa al secretari de les Nacions Unides.

Publicat dins de Llibres, Solidaritat | Etiquetat com a , , , , , , , , | 2 comentaris

14 Km

Publicat el 4 gener 2008 per Gloria Condal
Cartell pel·lícula 14 km

14 km és la distància que separa Àfrica d’Europa, la barrera darrera la qual hi projecten els seus somnis centenars de dones i homes africans que fugen de les guerres i de la fam, o que busquen un lloc on els seus somnis es puguin realitzar.

El film dirigit per Gerardo Olivares té tres protagonistes: Violeta, una noia que no es vol casar amb el vell que li obliguen, Buba, un mecànic que vol triomfar en el món del futbol i el seu germà Mukela, que l’acompanya en el viatge. Amb ells, esperem, patim i compartim les múltiples dificultats del camí. Al final, la inevitable pastera.

Feta amb actors i actrius novells, ens relata, a manera de documental , el drama personal i humà que hi ha al darrera de cada immigrant clandestí. Diu el director: “la pel·lícula vol ser un homenatge als que van triomfar i als que van fracassar, als que viuen i als que van morir en l’intent”.

Publicat dins de Cinema, Solidaritat | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Creem deu, cent, mil Xahrazad!

Publicat el 21 Desembre 2007 per Gloria Condal

Quan la Glòria Arimon em va comunicar que havia conclòs una obra de contes i que tenien com a protagonistes a tres dels més coneguts personatges de Les mil i una nits, vaig pensar que la decisió era tot un risc. Els personatges portaven tot el llast del temps, se n ‘havien fet segones versions i, a més, els havia portat al cinema la mateixa factoria Disney, donant-los una imatge tòpica i esllanguida. ¿Per què, doncs, fer ressorgir el Simbad, l’Alí Baba o l’Aladí de nou davant les nostres mirades?

Tales from Baghdad

Llavors, vaig recordar que una vegada, M. Aurèlia Campmany va visitar l’escriptora Virginia Woolf a Londres i li va confessar que estava escrivint Quim-Quima que s’inspirava totalment en l’argument d’una de les novel·les emblemàtiques de Virgínia, Orlando. La Virgínia, en lloc d’ofendre’s, li va etzibar “Imita, imita sense escrúpols perquè no ho aconseguiràs mai. Com més fidel siguis al model que estimes, més seràs tu mateixa”. Sens dubte, aquell dia, la Virgínia li va capgirar la mirada. Així passa en el llibre de la Glòria, on també se’ns capgira la mirada.

Presentació Contes de Bagdad a Cardedeu

En la introducció del llibre, la Glòria ens explica que darrera les cares dels personatges hem de cercar-hi els trets dels nens que llustraven sabates, que jugaven al pati de les mesquites o jeien als llits dels hospitals, quan els va conèixer l’any 2002. Així, són els joves de Bagdad qui estimen, pateixen, lluiten i cerquen la felicitat en cada ratlla d’aquests contes.

Aladí a l’escola

I és l’Iraq, les mítiques terres entre el Tigris i l’Eufrates, l’escenari on Simbad es fa a la mar. Adelerat per gaudir de la vida, conèixer pobles i estimar i aprendre … fins que la guerra contra el país veí li canvia el rumb. El vaixell de l’Iraq salpa per la mar de la destrucció primer, per la mar de l’embargament després i, finalment, per la mar de la invasió i de la revolta.

Simbad

Si l’Iraq del Simbad és l’escenari de la vida, l’Iraq de l’Alí Baba i de la seva dona, la Morgana, és l’enginy per sobreviure dins la teranyina invasora, la recerca d’una sortida i l’abocament inevitable a l’exil·li.

Però hi ha un altre Iraq encara. El de les petites coses, el de la vida solidària. De la ma de l’Aladí, Iraq passeja de nou per la riba del Tigris, conrea l’amistat i s’enamora. És l’Iraq que estudia, que no vol perdre la memòria. L’Iraq del desig possible. Aquell que estén més allà la mirada: cap un futur incert, però segur, on l’amor com tantes vegades n’haurà de ser la salvaguarda.

I si al final arribem a port, ¿quin ha estat el motiu del viatge? Com la meravellosa Xahrazad de Les mil i una nits, la Glòria ha cabdellat els mots justos amb el desig roent de conjurar la destrucció i la barbàrie. Sempre a la recerca d’un món on la raó i la paraula siguin les úniques armes.

Tales from Baghdad

Extracte de la presentació feta pel professor Martí Fuentes a la llibreria El Pla de la Calma a Cardedeu, el 15 de desembre de 2007. 

Publicat dins de Llibres, Món àrab, Solidaritat | Etiquetat com a , , , | 3 comentaris

Bloc solidari

Publicat el 20 Desembre 2007 per Gloria Condal

El bloc No em diguis que és un somni ens ha proposat com a Bloc solidari.

Estem contentes que hagi pensat en nosaltres. Els que l’heu visitat, ja sabeu que no és un bloc on hi hagi hermoses fotografies ni grans tècniques digitals. No tenim gaire temps ni en sabem més, però ens agrada compartir les preocupacions i les lluites de tanta gent que ens envolta, per un món millor. Sembla que es tracta que nosaltres proposem altres blocs que també mereixin el mateix honor:

“Es tracta de distingir set blocaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d’una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs distingits i aquests, a la vegada, han de continuar la cadena amb set blocs més, i així successivament”

… però la veritat és que els que coneixem i són mereixedors del premi, ja han estat premiats, aixi que per no desvirtuar-lo, de moment no us en proposem cap, fins que tinguem temps de descobrir-ne.

Gràcies a totes les persones que ens llegiu!

Publicat dins de Solidaritat | Etiquetat com a | 1 comentari

Narracions curtes de Hemingway

Publicat el 18 Desembre 2007 per Gloria Condal

The young Hemingway

Hemingway de jove

Editades en versió original per James Fenton, el volum recull les narracions curtes dels primers anys, publicades en vida de Hemingway, des del 1923, a l’època entre el 1925 i 1930 (In our time), 1927 (Men without women), del 1933 (Winner take nothing) i algunes del 1938. La segona part del volum comprèn narracions del 1938 a 1985.

Hemingway na néixer el 1899 i fou Premi Nobel de Literatura l’any 1954. A principis de 1918 va marxar a Itàlia per participar en la Primera Guerra Mundial, com a conductor d’ambulàncies; retornà als EUA el 1919. El 1929 va escriure “Adéu a les armes” i durant la guerra civil d’Espanya va fer de corresponsal a Madrid. Arran de la seva experiència, va escriure “Per qui repiquen les campanes” el 1940. El 1952 publicà “El vell i el mar” pel qual obtingué el Premi Pulitzer. Amant del vi, les dones i malalt de càncer, es va matar el 3 de juliol de 1961.

Hemingway amb uns toros

Per mi, un dels seus grans valors és la capacitat de descripció de les coses, els sentiments i els paisatges. Uns quants exemples del llibre que recomano: A big two hearted river, la descripció d’un viatge amb tren, l’acampada al costat del riu, la pesca de les truites… juntament amb tots els altres relats que tenen el personatge de Nick com a protagonista. O Undefeated (Invicte), on retrata el món dels toros a Espanya i el món de la boxa a Fifty grand. A Wine of Wyoming fa una barreja lingüística de francès i anglès, que al final, si tens la sort d’entendre ambdues llengües, acabes llegint-t’ho sense fixar-te com va canviant. The gambler, the nun and the radio, una divertida narració on l’intèrpret va per la seva, el policia per una altra el jugador de cartes ferit, fa el que pot, mentre la monja infermera prega Déu perquè guanyi el seu equip i al final et preguntis què és l’opi del poble: la religió, la droga, el sexe, la música o la guerra… Hi ha relats vius i directes que retraten la guerra civil espanyola, producte del compromís polític de l’escriptor. El conte del Bon lleó és una petita i deliciosa narració sobre el lleó de la plaça de Sant Marc de Venècia. A On writting planteja idees bàsiques del seu concepte d’escriptor i afirma que voldria escriure com pintava Cezanne…

En resum, llegir Hemingway és gaudir de la lectura.
“The collected stories”, Everyman’s Library
Més informació sobre l’autor a: http://www.timelesshemingway.com

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Persépolis

Publicat el 14 Desembre 2007 per Gloria Condal

Persépolis es la vida d’una noia des de la caiguda del Sha fins a la revolució islàmica, a l’Iran actual. La pel·lícula de Marjane Strapi, afincada a París, ha tingut la col·laboració de Vincent Paronnaud. Artistes importants han posat veu als personatges, com Chiara Mastroianni i Catherine Deneuve. No és divertida, però tampoc trista. Amb el seu especial humor, Marjane va desgranant les seves vivències a Iran: el pare i la mare, l’oncle, les amigues… i sobretot, una àvia genial, combativa, dolça i que es posa flors de gessamí quan es posa els sostenidors, per fer olor. Els pares l’envien a estudiar a Àustria i allà coneix les llibertats, però també la insolidaritat i l’individualisme. Torna, però no s’ubica. Té amics i es casa amb un d’ells, però no va. Es deprimeix i lluita, va a la universitat, s’oposa a les normes injustes contra les dones… i al final torna a marxar, aquest cop a França, i de manera definitiva.

Premi del Jurat del Festival de Cinema de Cannes 2007, es presenta als Òscars per França, cosa insòlita en un film d’animació. A l’Iran està prohibida.

EL film es basa en el llibre que va escriure uns anys abans.

Publicat dins de Cinema, Món àrab | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris

Vidas minadas

Publicat el 10 Desembre 2007 per Gloria Condal

Hem vist l’exposició “Vidas minadas diez años después” al Palau Robert de Barcelona. Les víctimes i el seu context en blanc i negre. Set mutilats originaris d’alguns dels països més afectats pel problema: Angola, Moçambic, Afganistan, Cambodja, Nicaragua, El Salvador, Bòsnia i Hercegovina, posaven el 1997 rostre a aquest drama. A l’edició de 2007 tots set tornen a aparèixer en companyia de més testimonis de l’Iraq i de Colòmbia, l’Afganistan, i Cambodja.

Nascut a Còrdova l’agost de 1959, Gervasio Sánchez és periodista des de 1984. Publica a l’Heraldo de Aragón i La Vanguardia i col·labora amb la Cadena Ser i la BBC. Ha recorregut molts i diversos països i ha retratat el que ha vist en: “El cerco de Sarajevo” (1995), “Kosovo, crónica de la deportación” (1999), “Niños de la guerra” (2000), “La Caravana de la muerte. Las víctimas de Pinochet” (2002), “Latidos del Tiempo” (2004) i “Sierra Leona, guerra y paz” (2005). El 2001, juntament amb Manuel Leguineche, va coordinar el llibre “Los ojos de la guerra” (Homenaje a Miguel Gil) i el 2004 va publicar el llibre “Salvar a los niños soldados”.

Vidas minadas

Vidas minadas

El projecte fotogràfic de Gervasio Sánchez sobre les mines antipersona es plasma en diversos llibres de fotografies de víctimes de les mines, editats per Blume : “Vidas minadas” (1997), “Cinco años después” (2002) i “Vidas minadas diez años después”, publicat ara.

El seu objectiu és conscienciar la població i els mitjans de comunicació, però també la classe política i les institucions, sobre els estralls que produeixen les mines, un problema que encara és lluny de ser resolt, malgrat que l’any 1997 es va signar el Tractat d’Otawa que les prohibia. Països com els Estats Units, Xina i Rússia no l’han signat mai. Tot i els avenços, es calcula que cada any hi ha de 15.000 a 20.000 noves víctimes. Desactivar cada mina costa 770 euros. Fabricar-la i col·locar-la, no arriba a tres euros.

Fotografies impactants que a nosaltres no ens han transmès violència, sinó tot el contrari: mirades de bona gent, de gent com nosaltres, que pateix, estima i té il·lusions. El llibre, editat per Blume, amb la col·laboració d’Intermon, Manos Unidas i Médicos sin Fronteras és una petita joia per tenir a casa i recordar-nos, cada vegada que el mirem, que més enllà hi ha persones que, per un atzar de la vida, van topar amb una mina i els va destrossar una part del seu cos, però que intenten sobreviure malgrat tot.

Vida quotidiana a Bagdad. Gervasio Sanchez

Vida quotidiana a Bagdad. Gervasio Sanchez

Gervasio Sánchez és un dels fotògrafs-periodistes més honestos i conseqüents que coneixem.

 

Publicat dins de Exposicions, música, dansa, Solidaritat | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari