Escrita i dirigida per Antonio Mercero, és una reflexió sobre el món dels avis i sobre l’Alzheimer. Dos grans i coneguts actors broden el paper: Manuel Alexandre i José Luis López-Vázquez. L’actriu Cristina Brondo, que treballa de manera convincent, fa de néta del primer, és l’única de la família que es mostra sensible a l’avi. Amparo Moreno, en el paper d’infermera de la residència d’avis, està encantadora i propera, com sempre.
Reflexió necessària sobre què fem amb els avis en la nostra societat, sempre tan enfeinats, estudiant i/o treballant, o quan volem anar de vacances i no sabem què fer amb ells. I ells, que s’adonen que fan nosa, i veuen com perden facultats i els fuig la memòria…
Y tu quien eres
Potser es podrien dir més coses o anar més a fons, però la pel·lícula val la pena. Dues seqüències ens han commogut: la primera, quan l’avi retorna a casa seva i s’acomiada del company d’habitació i li regala un coixí antiescares que desitjava sense dir-li; així el converteix en l’home més feliç de la residència. La segona, la seqüència final, quan, ja a casa i amb la néta que ha estat al seu costat els difícils dies de la residència mentre la resta de família estiuejava a Sant Sebastian, se la mira i li fa la terrible pregunta amb mirada angoixada: “¿I tu, qui ets?”
Meteor ve del grec metéoros ‘elevat’, compost de meta i aeíro ‘enlairar’. Les anomenades Meteores són 24 penyals en una extensió de terreny no gaire gran, a la regió grega de Tessàlia, amb monestirs als cims, que eren inaccessibles i servien per refugiar-se en cas d’atacs; s’hi podia accedir amb llargues cordes amb una cistella al final; als anys vint del segle passat es van tallar graons a les roques per poder-hi pujar.
Regió de les Meteoras, Grècia. Foto: gloriacondal
3–4 minuts
Ens allotgem a Kastraki, el poble més proper, perquè ho fem tot caminant. Bastant a mà hi ha la cova-monestir d’Agios Giorgos Mantilas, plena de mocadors de colors penjats. Cada diada de Sant Jordi, els joves escaladors hi pugen i els renoven. A les properes roques de Dupiani uns principiants escalen (això és el paradís dels escaladors!). Un dels monestir menys famosos és el d’Ipapantis; pugem un centenar de graons i trobem una porta tancada; llavors anem a una roca propera que queda a la mateixa alçada, al davant, amb vistes excepcionals. Al poble, tirem amunt fins a la roca d’Adraxti, una agulla punxeguda a dalt d’un gran roca boteruda. A la muntanya del davant, la Svorloti, dos escaladors. Anant cap a Kalampaka, a la roca de Pixari hi ha coves on vivien anacoretes el s. XI, encara amb trossos d’escales per pujar-hi. Un altre monestir ben conservat, però tancat és el d’Agios Triadas Nikolaos Bantovas.
Meteros. Cistella. Foto. gloriacondal
L’endemà pugem a Agios Nikolau Anagrafsa, uns 150 graons, petit i maquet, amb murals d’Adam al paradís amb animals al seu voltant i de dimonis recollint els pecats dels morts. Per un camí parcialment empedrat i amb un desnivell acceptable, entre alzines, pugem al Megalo Meteoru o de la Metomorfosis, que sembla la Rambla. Hem comptat 360 graons; és el primer que es va construir; la biblioteca té incunables i manuscrits de gran valor (el monjo que vigila amb l’ajuda de càmeres de seguretat, va darrera de tots els que fan fotos contravenint les ordres i els les fa esborrar). Hi ha una exposició històrica, amb cartells i fotografies de la guerra d’independència i de la II Guerra Mundial (els monestirs van jugar un paper religiós, però sobretot històric, en la conservació de documents i en la lluita per la independència de Grècia; un bon nombre foren destruïts o ensorrats durant la II Guerra Mundial pels alemanys).
Monestirs Meteores. Grècia. Foto: gloriacondal
Baixem al de Varlaam, passant un pont per salvar el precipici. Té un fresc que representa Alexandre el Gran en forma d’esquelet i una frase diu: “Tu també moriràs”. Hi ha cables per traslladar les cistelles d’un punt a un altre. He comptat 148 graons. Després baixem fins al d’Agias Varvaras Russanu, de monges; també cal passar ponts i té 209 graons; la part que deixen visitar és petita i no hi ha gaire gent, potser perquè és hora de dinar. Fins aquí hem arribat.
Meteors. Grecia. Foto: gloriacondal
L’endemà visitem el monestir d’Agia Triada; primer cal baixar molt avall i després pujar els 164 graons cap amunt. El 1981 hi van rodar les darreres seqüències de la pel·lícula Només per als teus ulls, de Jame Bond. Hi ha una petita sala central amb cel·les en una banda i rètols amb frases positives en un costat i negatives a l’altre. “L’amor és…” “L’amor no és…” El darrer monestir, el d’Agios Stefanos, és a peu pla. L’església és dedicada a Sant Haralambos i al museu hi ha un tapís de Crist Mort brodat en or i alguns manuscrits interessants.
Monestirs Meteora. Foto: gloriacondal
El criteris per deixar-te entrar són molt discutibles… Si ets dona, encara que portis pantalons llargs, t’has de posar faldilla, però algunes deuen tenir butlla…
Molt interessant, tot i que hàgim quedat amb les cames trinxades. Hem pujat més d’un miler de graons…
LA CABRA o Qui és Sylvia? d’Edward Albee (l’autor de “Qui tem a Virgínia Woolf”) és impressionant. En paraules del director, adaptador i protagonista de l’obra, el molletà Josep M. Pou, és una història d’amor diferent, una barreja de comèdia i tragèdia, és teatre convencional i teatre de l’absurd. La història d’una soledat i de molt males companyies. La provocació pura i dura, la “prova del nou” per a la tolerància i la comprensió, la por i la perversió. Un drama que va al centre de l’amor, la gelosia i els ideals. Tracta de la confusa naturalesa de l’amor, la necessària pèrdua de la innocència, els forats negres que s’amaguen per sota d’allò més polit i brillant, de les superfícies més privilegiades, i el problema, un cop descoberts aquests forats, de continuar vivint. La cabra desafia els límits de la nostra tolerància, de la nostra incapacitat o negativa de posar-nos en el lloc dels altres i imaginar què senten.
Es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona el 27 de novembre del 2005.
Al Pilion, el primer punt on vam estar el setembre de 2007 s’havien cremat alguns boscos ja al mes de juny. Vam viure algunes tempestes de mar, de nit, que feien basarda, perquè ens arribaven les ones fins a la finestra de l’habitació on dormíem, a uns 10 m del mar. Poca gent, muntanyes impressionants, pobles tradicionals i cales d’aigües transparents.
3–4 minuts
Bosc cremat. Estiu 2007. Foto: gloriacondal
Hi arribem amb un cotxe llogat a l’aeroport d’Atenes, per carretera, fent nit en un llogarret de platja, davant l’enorme illa d’Eubea. Poc abans de Lamià arribem a les Termòpiles (que significa “portes calentes”), un congost entre el mont Eta i el golf de Maliaco que unia la Tessàlia amb la Grècia central i punt estratègic a l’antiguitat. El persa Xerxes envaí Grècia l’any 480 aC, 10 anys després que els grecs derrotessin el seu pare Dàrius a la batalla de Marató, en una zona plena de fonollars (“marató” significa fonoll).
Atenes i Esparta s’havien unit contra els perses, guanyaven ells grecs, però un soldat els traí i resistiren fins a la mort. A l’altra banda de la carretera hi ha el cim Kolonos, escenari de l’última batalla. Un monument i una estàtua recorden: “Caminant, vés a dir a Esparta que hem mort aquí per obeir les seves lleis”. A partir d’aquella derrota, els perses avancen fins a Atenes. La batalla definitiva contra ells es lliurà a Salamina, on els grecs els derrotaren definitivament. Tres batalles, milers de morts, ciutats destrossades i victòria final dels grecs.
Afissos, al Pilion, casa on vam estar una setmana. Tempesta des de la finestra de casa. Foto: gloriacondal
Ens allotgem a Afissos, a 5 m del mar, però les muntanyes són a tocar. Com si estiguéssim al Montseny. El cim més alt és l’Stavros (1.624 m). La península és estreta, i quan puges del mar cap amunt, et trobes petits pobles de muntanya encantadors: Miliés, Visitza, Pinakates, Agios Giorgos, Neoxori… Llavors, quan vols, baixes avall i trobes platgetes com Koropi, Trikeri, Marazias, Milina… pocs indicadors i alguna volta de més. Es poden fer rutes a peu per a tots els gustos.
Argalisti. Pilion. Placeta del poble. Foto: gloriacondal
Arreu, ambient electoral perquè hi havia eleccions generals. Els grans partits feien propaganda a TV i diaris. Els petits enganxaven cartells a parets i fanals. Mítings animats i plens de colors. De dreta a esquerra, tres colors: blau, verd i roig. Ha guanyat la dreta, malgrat els focs. I és que van seguir l’exemple dels polítics gallecs amb el “chapapote”: inunda els afectats de diners i et votaran. En el cas grec, amb el que pagaven per una olivera cremada, si no se’ls havia cremat, segur que la cremaven per poder cobrar la indemnització! La dreta en sap molt de tapar boques.
Botiga de tot, una mena de supermercat. Foto: gloriacondal
A l’hivern aquestes muntanyes es cobreixen de neu.
Portariá. Pilion. Artesania. Foto: gloriacondal
Destaquem, al poble d’Anakasià, el Museu Teófilos, una casa comprada el 1905 per un potentat de la regió Kontos, on va viure el pintor Teòfilos, pintant quadres i fent la decoració de les parets de la casa. Hi ha alguns quadres però el més interessant és veure les pintures murals, amb temàtiques de fets històrics, religiosos i altres. Han mantingut la casa més o menys com estava, amb la cuina, l’habitació i les sales. El vaig descobrir a Mitilene on hi ha un petit museu amb molta obra seva. Nascut i mort en aquesta illa, un temps va viure al Pilion, pintant sempre, decorant hostals, tavernes i cases amb les seves pintures naïf.
Makrinitsa, a 700 m sobre el nivell del mar, amb vistes precioses de tot el golf i de la ciutat de Volos. En temps bizantins va ser el centre de poder feudal de Konstantinos Melissinos, que fundà el monestir de la Verge Maria. Al voltant, en temps otomans, hi vivien unes 4.000 persones que treballaven en la indústria tèxtil i de la pell fins el 1821.
Trikeri, Pelion. Foto: gloriacondal
A Volos, la capital de Pelion, hi ha un record per als argonautes, els companys de Jàson que, embarcats en la nau Argo, van participar en la recerca del velló d’or en una expedició marítima cap a la Còlquida.
Escultura de la nau dels argonautes a Volos, Grècia. Foto: gloriacondal
Som a Andorra, en direcció Escaldes-Engordany, Encamp, Canillo, després del Tarter i abans de Soldeu, fins a la vall d’Incles. Cel molt ennuvolat. Seguim una petita carretera asfaltada que penetra per la vall fins a un aparcament. Un policia que trobem ens recomana que no pugem, pel mal temps. Dubtem, però no hi volem renunciar. L’Estany de Juclar és el més gran d’Andorra i tenim ganes de pujar-hi. Sortim des del pont de Baladosa a 1.840 m i seguim el curs del riu Juclar amunt. No hi ha pèrdua. Pel camí, bedolls, falgueres, molsa, orquídies… Anem trobant gent que no té por dels mals presagis i ens sentim més acompanyades. La por que esclati la tempesta ens fa anar de pressa. Trobem una parella valenciana que ens diuen que no hi ha arribat i, tal com està el cel, giren cua.
Tornem a dubtar però continua pujant gent pel camí. Si plou, ja ens ajudarem els uns als altres. Trobem una estació meteorològica. Ja falta poc, però encara no. Triguem unes dues hores a arribar a dalt, a 2.300 m. Hem pagat els moments d’entretenir-nos i dubtar. És igual. Uns
pescadors. Alguns pins negres. Una mica de gent, poca. Fem una ullada al refugi, a vessar de gent. Es barregen olors de sopa de sobre, mitjons acabats de rentar i estesos a prop de la llar de foc i pudors diverses. No ens entretenim gaire i baixem. Passem de llarg dels apartaments, hotels, botigues i herbes similars. A la que baixes de les muntanyes i llacs, Andorra es converteix en un paisatge de grues. La febre del totxo sembla que és universal.
Vam llogar una cabana a la zona dels llacs, a prop de Mikeli. El poble més proper és Ristiina, a 7 Km, on se’m trenca el concepte d’espai, carrers i centre. Tot és un immens prat, amb cases disseminades; no hi ha tanques de separació entre elles, ni allò que en diem centre amb la plaça del poble, l’església, l’ajuntament i el cafè. Som quatre persones en un espai gran, amb totes les comoditats. Tenim sauna i una barqueta.
En la primera incursió, els rems llisquen suaus entre les aigües; a l’hivern el llac no es glaça perquè ho impedeixen els corrents d’aigua interns. La vegetació és de bedolls, avets i pi roig i al llac hi ha petits nenúfars, alguns en flor. Al bosc, trobem tots els ceps que volem, a més de siurenys, rossinyols, rovellons… Tenim assegurada la supervivència…
Llac Mikeli
Algunes escapades, la primera per visitar Savolinna. Parades de flors, verdures i fruites i artesania en una placeta. Un home gran toca l’acordió. Visitem el castell d’Olavinlinna, una fortalesa medieval que va jugar un paper bàsic en la defensa dels països nòrdics. Passen vaixells que transporten grans troncs. Després pugem a una golondrina.
Un altre dia visitem la ciutat de Lappeenranta. Del port del llac Saimaa surten vaixells i creuers que recorren l’arxipèlag o baixen pel canal del Saimaa fins a Viborg (Rússia) i el golf de Finlàndia. Gràcies als corrents d’aquest golf, Finlàndia té una temperatura molt més càlida que regions de la mateixa latitud. Visitem la fortalesa, amb antigues casernes i magatzems convertits en tallers d’artesans, habitatges on viu gent, sense tanques, amb patis, un hortet, un coffe-shop amb botigues adossades de roba, pintura, aquarel·les, joies…
Llac Mikeli, Finlàndia
Un altre dia anem a Imatra, per la mateixa carretera que en un trencant marca 200 Km per Sant Petesburg. Cascades, els ràpids d’Imatrankoski i un hotel, l’Scandic d’art nouveau.
Catedral ortodoxa d’Uspensk. Helsinki
Finlàndia, que fa servir l’euro, no és excessivament cara. Helsinki, la capital, és bonica i val la pena reservar alguns dies per visitar-la. La catedral ortodoxa d’Uspensk, la catedral luterana i altres edificis importants a la mateixa plaça, com la seu del govern finès, l’edifici principal de la Universitat, i cases de comerciants importants; a prop, un monument d’Eduardo Chillida donat a la Universitat. Al mig de la plaça, l’estàtua del tsar Alexandre II. A poques passes, el museu Sofiankatu, obert 24 hores al dia.
Sala de concerts Sibelius. Helsinki
El parc de Sibellius, va la pena, amb un monument escultura en honor seu, davant del mar, una mena de tubs com si simulés un orgue. L’església de Tempeliakku, és un temple excavat en una roca el 1969. Quan hi entrem, una noia està tocant al piano peces de Chopin. Fem un te en un quiosc preciós a la rambla, el Kappeli i sopem molt bé al restaurant Lasipalatsi. Si es té temps, es pot agafar una barca cap a la fortalesa de Suomenlinna, declarada per la UNESCO patrimoni de la humanitat. un arxipèlag d’illes unit per ponts. Hi ha cafès, museus, galeries, natura… Tot verd, molt verd.
Helsinki
Per nosaltres, els llacs de Finlàndia són sinònim de pau, de calma i de solitud compartida.
La meva mare, quan es va casar, va anar a viure a Castellserà; la seva germana, més jove, encara era soltera i venia sovint a casa a ajudar-la, perquè va tenir set fills, l’un darrera l’altre.
Antic cafè de Sedó
Més endavant, ella es va casar, com la majoria de les dones d’aquell temps i va començar una nova vida a Sedó, a prop de Cervera, on hi havia un cafè que era propietat de la seva família. Quan jo hi anava m’agradava veure-la treballar allà, preparant vermuts i servint la clientela. A mi no em donaven vermut, és clar, però sí un refresc acompanyat d’unes olives, unes “almejas” o patates fregides.
Sedó. Dipòsti. Foto: gloriacondal
La gent vivia del camp i del bestiar; ara continua igual, però hi ha coses que s’han perdut. El cafè ha tancat i de botigues només n’hi ha una; la majoria de la gent compra fora, però cal mantenir ni que sigui una sola botiga perquè la gent gran pugui anar a comprar. No hi ha servei de neteja del poble, però un cop l’any –en ple mes d’agost- els homes s’apleguen per escombrar tots els carrers i placetes; després, al vespre, ben dinats i feta la necessària migdiada, fan una sessió de cinema a la fresca on el més important no és tant la pel·lícula que fan sinó estar junts; després fan una sardinada on tenen dret a ració no només els que han escombrat, sinó la resta de veïns.
Sedó. Església. Foto: gloriacondal
No és fàcil mantenir un petit poble. La vida social gairebé ha desaparegut; ara la gent es tanca a casa, veu televisió o es connecta a Internet. Els únics punts on es troben és l’església (cada cop amb menys clientela) i la petita botiga. L’esperit d’uns quants veïns és tenir espais de trobada i punts de confluència. Per exemple, un dia d’estiu hi ha havaneres a les piscines, un moment dolç de la vesprada per escoltar vells sons dels avis que van marxar a Cuba a la recerca d’una vida millor. Ara ja no cal; la nostra qualitat de vida ha millorat, és veritat, però amb un punt d’enyorança d’aquelles petites coses, com els vermuts de la meva tia, que a més és padrina meva, i que encara té el cap clar i les mateixes ganes de viure de fa gairebé cent anys.
NOTA: la padrina va morir el 30 de novembre de 2011, amb 98 anys, a causa d’una caiguda a les escales de casa seva.
Còrsega, juliol 2007. A Corti prenem la carretera de la vall de la Restonica fins a l’aparcament del refugi de Grotelle, a 1.370 m. Agafem les botes, els pals, els barrets, les cremes del sol i una mica de menjar; ens hem oblidat l’aigua però ens diuen que una mica més amunt hi ha una “bergeria” on en podem comprar. Comencem l’ascensió als llacs. El sol és fort i la pujada agradable i ben senyalitzada, que es va complicant a mesura que passa el temps; al final, cadenes i unes escales.
Llac de Capitellu
Després, allà mateix, el llac de Mellu, a 1.711 metres. Tot silenci, una persona aquí, una altra molt més enllà. Mosquits, formigues i altres insectes. Esquelles de vaques. Continuem camí amunt, amb una pujada forta, seguint el curs del torrent d’aigua que baixa del llac de dalt. A estones els pals no serveixen de res, perquè calen les dues mans per agafar-se. Darrers metres, grimpada… i el llac de Capitellu, a 1.930 metres. Alguna gent. A diferència de l’anterior, queda ensota i no pots acostar-t’hi. Si Mellu tenia 15 metres de profunditat, aquest molt més. Algunes clapes de neu. Molts corbs petits, anellats, que no tenen por de la gent i s’hi acosten. Mengem torrades amb sardines i els corbs venen a menjar-se les engrunes.
Llac de Mellu
Passada una bona estona, baixem avall. Si des del refugi hem pujat en una hora i tres quarts, arribem al llac inferior en uns vint minuts, vigilant bé de no relliscar; ens instal·lem a la riba i ens hi remullem. L’aigua està freda. Ara hi ha força gent, se senten crits, canalla, molts estan dinant… i l’esquella de la vaca no para. Després d’un bon repòs, baixem avall. Quan arribem al refugi de l’aparcament, seiem en una taula. Una cervesa, en aquesta situació, és el millor que pots tenir a la boca. Si són dues, el cel! Una “Serena” i una “Pietra”. Se’ns han cremat les orelles…
Va ser una matança bestial, en el sentit més propi del terme; jo no n’era conscient, perquè era tan menuda que encara gatejava, però allò va ser un assassinat en sèrie dels més grans ocorreguts mai a la comarca. Jo no ho recordo però la família m’ho ha explicat tantes vegades, que ho tinc ben gravat.Els pares m’havien enviat uns dies a casa dels meus oncles, al mas, perquè la mare tenia el tifus. Jo, allà, era feliç. Un dia, la tia va haver d’anar fora unes hores i em va deixar allà sola, dient-me que fes bondat, que ella tornaria aviat. Perquè no em fes mal, em va deixar en una habitació tancada del corral on havien nascut desenes d’aneguets. A mi allò em va semblar una joguina fantàstica: enmig de tots ells, els parlava, me’ls posava a la falda i els acaronava. Quan vaig estar cansada, em va semblar que ells també ho devien estar, i per fer-los dormir, els vaig anar agafant, un per un, els vaig torçar el coll, i tot dient: “a mumí!” els deixava a terra i agafava el següent; així fins al darrer. Quan la tia va arribar jo estava acabant la feina. Diu que en obrir la porta i veure la matança que havia fet, es va quedar glaçada. No em va quedar gravat si em va renyar o no, perquè la pobra dona tenia tot el dret de fer el que fos. En tot cas, em va quedar clar que per fer dormir un ànec, no se li havia de retorçar el coll, perquè, els punyeters… no es desperten!
Platja de Zonza. Cap Cors. Corsega. Foto: gloriacondal
De les moltes coses interessants que hi ha a Còrsega, us recomanem la visita d’aquest cap, al nord de l’illa. Fa 40 Km. de llarg i 10 d’ample, però les carreteres tenen revolts i per travessar-lo cal passar colls de muntanya.
Per la banda oriental, a partir de la ciutat de Bàstia, teniu una costa suau i dolça, amb platges de sorra i caletes de pedres. Un poble coquetó, Erbalunga i al final, un altre, Maccinaggio. A partir d’aquí es pot anar pel Sender dels Duaners, un camí accessible a tothom que va recorrent la costa, entre cales genials i maquis (les mates) d’olors impressionants. Si es fes sencer, fins a Centuri, a l’altra banda del cap, són unes quantes hores i cal fer-ho en etapes.
Poble de Nonza. Corsega. Foto: gloriacondal
De la banda occidental, salvatge, abrupta… recomanem Nonza i la seva llarga platja de sorra negra. Un bon lloc per aturar-se i pujar a la ciutadella.
Des de la ciutat de Saint Florent es pot agafar una barca per anar a la platja de Loto d’aigües turqueses (no hi ha carretera); d’allà, es pot caminar fins a la de Saleccia. Això ja forma part del desert dels Agriats. Però ull… les meduses també hi han arribat!
Erbaluga. Corsega. Foto: gloriacondal
A Còrsega es parla francès; la llengua corsa, arraconada, ni s’ensenya a les escoles. Vaques, cabres i porcs circulen lliurement per les carreteres, i que duri.