La costa sud de Portugal: l’Algarve i l’Alentejo

4–6 minuts
Aljezur. Algarve. Foto gloriacondal

Fem el que s’anomena Costa Vicentina i som al Parc Natural del Sud-oest Alentejano i Costa Vicentina. Carrapateira (a 14 km de Vila do Bispo), té la praia de Bordeira al nord i la d‘Amado al sud, una part de costa que es pot fer a peu seguint tots els miradors. Ens encanta el color de les pedres d’Amado on domina el roig, però també el groc i el verd.

Praia do Amado. Algarve. Foto gloriacondal

Un altre punt més amunt és Aljezur, des de la Ponta da Atalaia fins a l’altra banda del riu Aljezur, a la praia d’Amoreira. Un riu bonic i ample en una vall sorrenca, ara hi passa poca aigua i la gent pot creuar pel mig. Surfistes, gent asseguda damunt de tovalloles, alguns pescadors de canya damunt les roques… Arribem a la Praia de Monte Clérigo, amb casetes al voltant i acabem a Punta Arrifana, un lloc molt urbanitzat. La ciutat d’Aljezur val una visita, al castell, als museus i al mercat municipal, un dels més vius que hem vist, en la lluita perquè no morin.

Praia Amoreira i riu Aljezur. Portugal. Foto gloriacondal

Deixem l’Algarve i anem cap a Odeceixe, a 16 km per carretera. Ens allotgem en un càmping enmig d’un bosc de pins llargs i alts. Per arribar a la platja cal vorejar el riu Seixe fins a mar. Pel camí, ramats de bens i de vedellets marrons. A la platja, algunes cases, allotjaments i una fonda. En una parada a la sorra, lloguen un para-sol i dues gandules per 15 €. Està buit. També tenen vestits de neopré i taules de surf. Caminem fins al riu, a l’altra banda, de sorra groga i aigües verdoses-ocres. Dalt del penya-segat, grans aus. Poca gent, alguns amb l’aigua fins als turmells.

Odeceixe. Posta de sol. Foto gloriacondal

Som a l’Alentejo. Amunt, el poble d’Azenha do Mar ens encanta. Una passarel·la fins a un petit port de pesca amb algunes barques i un embarcador. Enfront, un gran penyal amb la bandera portuguesa i dues aus. Seiem en un cafè amb vistes amb una tònica i una aigua, la gent ha marxat i el sol fa intents de sortir, sense gaire èxit. Brejão és el lloc on Amalia Rodrigues i el seu home van llogar una casa d’estiueig els anys 60, amb accés a una petita platja que duu el seu nom.

Praia do Carvalhal. Portugal. Foto gloriacondal

Baixem cap a la platja do Carvalhal, un lloc encantador, amb un baret on hagués estat bé fer un “cafecinho” sinó l’haguéssim fet abans. Rierol que acaba a la sorra tot fent un petit llac, delícia de la mainada que no es vol arriscar a la força de les ones. En unes roques, dues noies toquen una guitarreta i canten. Enllà, una parella grandeta juguen a tirar boles a la sorra.

Zambujeira do Mar. Portugal. Foto gloriacondal

Zambujeira do Mar és un poble construït als anys 60 del segle passat, i es nota. Blanc, amb força restaurants, un mural, una capella i la platja. Caminant per passarel·les anem fins a la platja dos Alteirinhos; de fet n’hi ha dues, una és nudista, però no hi ha ningú. Totes les que veiem tenen en comú ser al final d’una vall amb un riu que arriba a la sorra. Dinem en un restaurant davant del mar, una ració de pop (sencer!) i fesols amb sípia acompanyat d’arròs blanc.

El Cap Sardao, amb el far, fa goig. Camins a dreta i esquerra, penya-segats imponents, roques tallades, arbustos, herbes invasores… Arribem fins la Praia do Cavaleiro i al barranc del mateix nom. Almograve té una gran platja després del poble, amb camins paral·lels al mar. A l’altra banda, el desert: grans dunes de sorra finíssima, ocre, i a estones roja. Arribem a un petit port natural, Lapa das Pombas, amb algunes barques, moltes gàbies i alguns escars.

Vila Nova de Milfontes. Riu Mira. Alentejo. Foto gloriacondal

Acabem a Vila Nova de Milfontes, ciutat gran al costat del riu Mira. Platges, embarcador i la ciutat cap amunt. El nucli antic és maquet, domina el blanc i el blau. Dinem en un restaurant portat per un xicot del Nepal que van venir amb la seva noia fa un any. Continuem trobant gent caminant, la majoria estrangers. Fins aquí hem arribat. No tenim més temps i la pluja i el vent ens han limitat.

Records de paisatges salvatges i roques superbes. De pops, bacallans, besucs i llobarros. De copes de vi blanc, sec i fresc, de color de l’or i de sabor aspre com les terres on es conreen.
I de postes de sol entre núvols.

  • La Ruta vicentina, són 230 km, des de Santiago de Cacém fins a cabo de S. Vicente, en 12 etapes, però hi ha una ampliació que fa 400 km formada per 2 rutes principals i 8 circulars. Www.rotavicentina.com
  • L’any 2018, Sketch Tour Portugal va convidar Urban Sketchers una ONG de Washington (EUA), que representa i dona suport a una comunitat popular de dibuixants, a participar en un treball. Així s’explica a VisitPortugal. L’holandesa Linda Toolsema va recórrer camins de l’Algarve i l’Alentejo. També Róisín Curé va descriure la seva feina aquí: Dibuixant a l’Algarve. Si us agrada l’art i el dibuix, imprescindible fer-hi una ullada aquí.

Més informació de la primera part que vam visitar:

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , , | 1 comentari

El litoral sud de Portugal. L’Algarve

Praia do Evaristo, Algarve. Portugal. Foto: gloriacondal

Vila Real de S. Antonio i Castro Marim, tocant al Guadiana són terres d’importància geoestratègica. A l’oest, la ciutat més destacada es Tavira, amb ponts per creuar el riu, carrerons, esglésies, bars i franges de terres al davant de la Llacuna de la Ria Formosa, una reserva natural de més de 170 km2. Ens hem quedat amb ganes d’estar-hi més dies.

Tavira. Algarve. Foto: gloriacondal

A l’oest de Faro, la capital, on hem arribat en avió, anem a la Praia del Barranco das Belhaurucas. La geologia és vermellosa, imponent. Hi arriben alguns cotxes però la majoria de la gent baixen per unes escaletes des de l’hotel. Gandules i ombrel·les, un bar i molta gent, però pocs a l’aigua.

Barranco das Balharucas. Algaerve. Foto: gloriacondal

A l’oest, Albufeira, ciutat gran, amb molt trànsit. Podríem dir que té dos nivells, perquè quan arribem a peu al nucli urbà, veiem una gran platja, però hem de baixar al nivell inferior i passar un túnel. Molta gent pels carrers. Preus en consonància. Esglésies, museus, torres… Més a l’oest, la platja dos Arrifes, petita, amb roques foradades, retorçades (Olhos de Agua) i un xiringuito xulo. Molts senders per seguir, amb vistes. I encara més: la platja d’Evaristo, amb molts fòssils a la sorra i dunes fossilitzades, on domina el color groc. Una mica més amunt, la platja de Manuel Lourenzo, solitària i amb moltes algues. Tot es pot fer a peu pels camins paral·lels al mar… però si es va amb cotxe cal retornar a la carretera i tornar avall.

Albufeira. Praia do Peneco

Un altre dia anem a la capella de N.Sra de Rocha, amb penya-segats i platges a banda i banda. Des de dalt, sempre vistes als penya-segats i al mar. El següent punt és Benagil, una petita platja atapeïda de gent. La majoria vol anar d’excursió amb barca a les coves properes. Després arribem a la platja de Carvalho. Baixem avall i per un túnel arribem a mar. Molta gent que fa el GR. Les roques són de color groc, sembla que tinguin icterícia. D’aquí anem al far de Alfanzina, petitet. A la vall de Centianes hi han fet una urbanització, com a totes, en aquest desesper per aconseguir turistes, la majoria europeus que compren propietats i es queden a viure-hi. Deixem el cotxe a la praia de Vale Centianes i anem pel sender en direcció est fins al Balcó dels 7 vales suspensos; continuant es tenen vistes prodigioses, però per seguir el camí cal baixar barranc avall i tornar a pujar per l’altra banda; seguint, arribaríem al far.

Portimao.Algarve. Foto: gloriacondal

El color blanc domina la urbanització de l’Algar Seco. Caminem per passarel·les de fusta (ho tenen molt ben muntat) fins al poble de Carvoeiro. Geologia, dunes, pedra calcària, llentiscles, fonoll marí, gavines, orenetes, corbs negres… a més d’un fons marí molt ric. Arribem a una antiga fortalesa, en queda la porta i més enllà, el poble que vist des de dalt, és maco, amb platgeta. Cap amunt les cases van creixent com bolets. Molt turisme.

Portimão és el lloc on vam decidir fer estada uns dies; de fet, vam estar a Estombal, tocant al riu Arade, amb vistes al pont modern, a les muscleres i amb una terrassa des d’on vèiem les cigonyes dalt dels nius sobre antigues xemeneies. Portimão és gran, amb serveis, museus, platges i transports.

Ponta da Piedade. Algarve. Foto: gloriacondal

Després de les platges d’Alvor, arribem a Lagos, ciutat amb encant, i la Ponta da Piedade, on es concentra el major nombre de meravelles de la costa. Es pot recórrer a peu i amb barca. Nosaltres ho vam fer amb una barqueta d’un pescador, el Jóse, que la meitat de l’any passeja turistes i l’altra meitat pesca. Una barca per nosaltres dues, i les seves explicacions. Un plaer.

Allotjades a prop de Vila do Bispo, un poble petit amb serveis, de seguida veiem que és diferent. La costa no és tan espectacular ni hi ha tant turisme. Anem a dos punts bàsics, Sagres i el cap de Sao Vicente. La fortalesa de Sagres és molt potent i imprescindible. Sense entrar-hi no et pots fer càrrec de res. La recorrem amb calma per intentar copsar geologia i història. El cap de S. Vicente és un poti-poti de paradetes de menjar, de roba, de records, ple de gent i sense possibilitat d’anar al far, tancat. A més, la boira ho embolcalla tot. Un dia visitem un menhir a pocs km de Raposeira, solitari, tot i que formava part d’un conjunt megalític. Des de Vila do Bispo anem a dues platges, la de Cordoama i la de Castelejo, sòbries, salvatges, solitàries.

Loulé. Algarve. Foto: gloriacondal

Per als amants de caminar, tenim la Via Algarviana, que conecta Alcoutim amb el Cabo de São Vicente, de 300 km.

De l’interior vam visitar dos pobles, Loulé (a 17 km de Faro) i Silves (a 15 km de Portimão), capital del regne àrab.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Conca de Barberà. Ruta pel nord

Vallverd de Queralt. Conca Barbera. Foto: gloriacondal

Per arribar a l’allotjament travessem extensions de vinyes, a punt de verema. Hi viuen una vintena de persones i a uns 4 km caminant hi ha el castell i ermita de S. Miquel de Montclar.

3–4 minuts
Castell de Solivella. Conca Barberà. Foto: gloriacondal

Solivella al vessant meridional de la serra del Tallat té un castell. Fins als anys 1880 la fortificació es conservava gairebé sencera, però es va anar deteriorant i en queda poca cosa, però l’han rehabilitat bé. Ens van agradar especialment els terres amb sanefes de pedres, el trull per moldre olives, les arcades… i les vistes!

Església de Forès. Porta de les Dones. Foto: gloriacondal
Interior església de Forès. Foto: gloriacondal

D’aquí vam anar a Forès. EL nucli antic s’alça dalt d’un turó, a 866 m. Des del gran mirador, les vistes són impressionants: Montserrat i el Montseny, la serra de Brufaganya, el Montclar, el puig de Formigosa, Montagut, el Cogulló, la serra de Miramar… les muntanyes de Prades. A l’església de Sant Miquel, d’origen romànic, destaca la Porta de les Dones. Per entrar a l’interior cal dipositar un euro en una caixeta i s’obre la porta. Presideix l’altar principal una còpia de la imatge gòtica de la Mare de Déu de la Salut (l’original és al Museu Diocesà de Tarragona), del 1324, del pintor montblanquí Francesc de Penedès. Ens ha fet gràcia veure-hi els gegants del poble, al costat d’una gran imatge d’una mare de déu… i un xic més enllà, el Sant Crist. Una combinació curiosa.

Al davant de l’església hi ha una fabriqueta de cervesa artesana anomenada “Mono”.

Conesa, vila closa. Conca de Barberà. Foto gloriacondal

Conesa en ple altiplà segarrenc, està envoltat de cultius de cereal i vinya. El nucli històric és un recinte clos, corresponent al primitiu castell, desaparegut, i un segon recinte. Es conserven els portals de Sta Maria i el de S. Antoni, del s. XIV, els únics accessos a l’interior. Fora del clos, a l’altra banda, hi ha les restes de l’antic Hospital de S. Antoni, on podem veure fotografies de la riuada que afectà el poble el 2010. I, trencant l’estil, l’edifici modernista de Ca l’Escarola (1918), de l’arquitecte Miquel Albareda.

Savallà del Comtat. Conca Barberà. Ruïnes del castell. Foto gloriacondal

Savallà del Comtat Dalt d’un turó, amb vistes. El que queda del castell és del XV-XVI. Ara està en ruïnes, envoltat d’una enorme antena de telefonia. Tot el camí hem vist aerogeneradors. A nosaltres no ens molesten, però caldria veure com ha anat. Un cartell deia: “Energia renovable sí, però així no”

Rocafort de Queralt. Celler modernista. Foto gloriacondal

Rocafort de Queralt té un celler modernista, de Cèsar Martinell. L’església és barroca i es va finançar amb un redelme sobre els fruits que es collien al terme. A la Guerra dels Segadors, Antoni d’Armengol, baró de Rocafort, va ser penjat per l’exèrcit monàrquic. Ara està enterrat en aquesta església i el gegant duu el seu nom. D’aquest poble va sortir gent emprenedora a fer negocis a Cuba, que en tornar, construïen edificis moderns com el de cal Claret, construït per Ferran Bonet el 1925 que imita l’arquitectura colonial cubana. Per primera vegada es van fer servir bigues de ferro al poble. Ara està bastant deteriorat, però pitjor està el castell, dalt de tot del poble.

Sarral. Carrer dels Jueus. Conca Barberà. Foto gloriacondal

A Sarral hi havia hagut una comunitat jueva, desapareguda amb els Reis Catòlics el 1492. Al cor del nucli antic, la tradició popular atribueix al barri jueu el carrer més estret del poble, que en alguns trams fa 57 cm d’amplada. A peu de carretera hi ha l’edifici del celler modernista, de l’arquitecte Pere Domènech. També hi ha el Museu de l’Alabastre, una tradició iniciada el 1917, ja que hi ha pedreres a prop.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

El monje y el rifle

2–3 minuts
Bumthang valley. Bhutan
Vall Bumthan. Foto: GloriaCondal

Planteja en clau de comèdia els inicis del procés democràtic a Bhutan. Situem-nos.

Al vessant meriodional de l’Himàlai, limita al nord amb el Tibet i amb l’Índia la resta de frontera. Són 780.000 habitants en 38.000 km2 (una mica més petit que Suïssa). D’economia de subsistència, la majoria de productes arriben des de l’Índia. Són de religió budista. Fins el 1960 no tenien vehicles de motor, ni telèfon ni Correus. La TV arribà el 1999, igual que Internet. Tres anys abans el rei havia abdicat a favor del seu fill, que de seguida va voler que el país fos una monarquia parlamentària (havia estudiat al Regne Unit). Després d’un procés de participació per tot el país, el 24-3-2008 van fer les primeres eleccions democràtiques i la Constitució es va aprovar uns mesos després. L’article més destacat diu: “L’estat procurarà promoure les condicions que permetin la consecució de la felicitat interior bruta”. 

Bhutan women. Trongsa Dzong
Trongsa Dzong. Dones butaneses. Foto: gloriacondal

El film se situa en un poble de la vall de Bumtang, Ura, a 250 km de la capital, Thimbu, unes 7 h de trajecte per una carretera recargolada per on es circula per sobre dels 3.000 m. Allà arriba un equip del govern encarregat de fer un assaig del que serà la primera votació del país. A la gent els costa entendre-ho. Si tenim un rei, per què necessitem un cap de govern? Partits polítics? Mala cosa, no ens volem barallar! La democràcia és la cúspide de la felicitat? I enmig d’aquesta onada de canvis que intranquil·litzen famílies, escoles, i monjos, el lama demana al seu ajudant, el monjo Benji, que li busqui un rifle, perquè amb tanta murga… el necessita. A partir d’aquí, la trama de la recerca d’un rifle mentre el dia assenyalat per fer les votacions de prova s’acosta. Dels tres colors que representen els diferents partits, la majoria de la gent vota el color groc. És el que representa la monarquia! I després ve el dia anunciat de l’acte promogut pel monjo, que no desvetllarem.


Dirigida pel butanès Pawo Choyning Dorji que també ha fet el guió, explica que pels papers principals va contractar gent del poble i la majoria dels extres també són del poble. Només hi ha dos actors professionals, el que fa el paper de Tandim Sonam (Benji), el monjo ajudant del lama i Deki Lhamo (Tshomo), la dona.

https://gloriacondal.com/2015/10/03/bhutan/

https://gloriacondal.com/2015/11/28/tales-in-colour/

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

El setge de Troia. Kallifatides

Molaoi. Foto: gloriacondal

El poble, Molaoi, és ocupat pels alemanys, però també són bombardejats pels Aliats en els combats entre uns i altres. Quan comencen a caure bombes, la mestra decideix que vagin tots plegats al refugi, una cova propera d’un barranc i explicar-los la història d’una altra guerra, la de Troia.

Cada capítol se situa al poble: les famílies, les pors, els desapareguts, el paisatge, la connivència de l’alcalde amb l’exèrcit invasor, els partisans… i després la mestra comença la seva lliçó: l’explicació d’una altra guerra, la que ens explica Homer a la Ilíada. Així, la mainada coneix una guerra mentre n’està vivint una altra. A mesura que van coneixent la història de Troia, la guerra també avança a casa seva.

Molaoi. Peloponès. Foto: gloriacondal

Kallifatides reinterpreta la Ilíada. Manté les estructures, la narració… però perden pes els déus i s’amplien els sentiments dels herois. Uns i altres tenen contradiccions… Han passat segles entre una i altra, però hi ha coses que no canvien: la por, l’horror, la sang, els morts, el dolor. La insensatesa humana continua.

Η πολιορκια της Τροιας

El llibre està traduït al castellà (El asedio de Troya), però no al català. Nosaltres, aprofitant que vam visitar Molaoi, vam entrar a la llibreria del poble i vam demanar un llibre de Kallifatides. Només tenien aquest, en grec (Η πολιορκία της Τροιας), i ens el vam quedar.

Llegir-lo ha estat una ocasió magnífica per rellegir fragments del llibre La Ilíada, publicat per l’editorial Proa, col·lecció A tot vent, amb una magnífica traducció del grec clàssic de Manuel Balasch i coberta dissenyada per Andreu Balius (Typerware).

Més coses sobre l’escriptor:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Theodor_Kallifatides https://www.ellines.com/famous-greeks/34901-o-korufaios-en-zoi-suggrafeas-sti-souidia/

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Francisco Albo, de Quios, navegant grec en la primera volta al món

2–3 minuts
Castell de Quios. Foto: gloriacondal

El 10 d’agost de 1519 comencen l’aventura, a partir d’una idea de dos anys abans, quan Magallanes proposa al rei Carles I d’Espanya obrir una ruta a les “ illes de les Espècies”, a Orient, sense vulnerar els compromisos amb Portugal, amb qui s’havien repartit els drets de conquesta del món. Així, en lloc de navegar cap a l’est, ho farien per l’oest. Un dels molts problemes va ser la falta de tripulació, en un viatge de resultats incerts. Entre els estrangers contractats hi ha tres navegants de Quios: Francisco Albo, Ximon de Axio i Antonio de Axio. De Rodes n’hi ha tres més, un de Corfú i dos de Nàuplia.

Fundacio Tsakos. Quios. Foto: gloriacondal

Travessen el que s’anomenà Oceà Pacífic, arriben al sud d’Amèrica i descobreixen un pas entre l’Atlàntic i el Pacífic (que anomenaren estret de Magallanes). I d’allà continuen cap a Orient. Durant el viatge pateixen tot tipus de penalitats: tempestes, gana i set, malalties, enfrontaments… Magallanes mor assassinat i el substitueix Elcano. Havien arribat a la terra de les espècies i van retornar cap a occident, vorejant Àfrica. Toquen terra ferma a Sanlúcar de Barrameda el 6 de setembre de 1522 amb la nau Victoria, l’única que els quedava i una vintena de supervivents, Francisco Albo entre d’altres, amb un tresor incalculable: un diari que va escriure on deixa constància de tota la ruta. L’ambaixada d’Espanya a Grècia i l’Institut Cervantes d’Atenes van plantejar una sèrie de propostes per recordar la contribució essencial dels navegants grecs.

Monument als navegants grecs que van fer la primera volta a món. Xios. Foto: gloriacondal

Una de les iniciatives va ser el documental de Pedro Olalla Francisco Albo: navegants grecs a la primera volta del món (Φρανθίσκο Άλμπο. ‘Ελληνες ναυτικοί στον πρώτο περίπλου της Γης) (38’).


El 2020 es va col·locar a Rodes un monument de reconeixement de l’escultor Juan Ramon Martin, amb el lema: “A vosotros, los primeros que me dieron la vuelta” i a Quios hi ha una còpia als jardins de la Fundació Maria Tsakos amb el lema en llatí i en grec.

Casa Maria Tsakos, Kardamila, Xios, on es formen els joves futurs navegants. Foto gloriacondal

Font: Pedro Olalla

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Sud-est del Peloponès. Molaoi, Kiparissi, Monemvassia

3–4 minuts
Ruta Mani-Kiparissi. Cim nevat del Taiget amb els tarongers en primer pla. Foto: gloriacondal. 20-4-2024

Molaoi és el poble natal de l’escriptor Teodor Kallifatides. En els llibres parla de la infància, del poble, de la guerra, de com va haver d’emigrar a Suècia i buscar-se la vida… Hi viuen uns 5.000 habitants i és el centre de la zona. Entrem a la llibreria i demano algun llibre seu. Busquen i busquen i al final em treuen El setge de Troia i surto amb l’únic llibre a la mà que quedava de l’escriptor local.

Kiparissi. Sud-est Peloponès. Foto: gloriacondal

Kiparissi (45 km de revolts, 1h), en un racó, connectat per primera vegada a tot el Peloponès als any 70. Hi ha coves i penya-segats molt buscats pels escaladors i hi viuen uns 400 habitants. En el programa Afers exteriors de Mikimoto fa anys, van parlar d’aquest lloc, i ens el vam apuntar. Hem trigat, però ara arribem a Kyfanta Hotel i ens rep l’Ester. Tenim un estudi molt maco. Passejada al capvespre: veiem cases potents amb tarongers i llimoners amb fruits pel terra. Moltes són d’americans que viuen fora. L’endemà caminem fins a la platja d’Agia Kiriakí i el petit port d’Agios Nikolaos. El dia de Sant Jordi anem a l’ermita de S. Jordi (és un altre Jordi) per un camí de ronda, voltades de plantes i herbes.

Kiparissi, tempesta sorra Sahara 23-4-2024. Foto gloriacondal

A la tarda som a la recepció de l’hotel, un espai acollidor que sembla una biblioteca. De sobte tot es comença a tenyir de roig… és una tempesta del Sahara i afecta gran part de Grècia. Fa por.

Monemvassia. Pelopones. Foto gloriacondal

Un dia visitem Monemvassia. Fundada a partir del s VI aC, amb els bizantins és el centre econòmic del Peloponès. Poc després de l’entrada hi ha la casa del poeta Iannis Ritsos. Un munt de turistes omple el carreró principal. A banda i banda, cafeteries, galeries d’art, capelles… algun petit hotel. Arribem al punt final tocant a la muralla. L’església d’Agia Sofia domina la part superior amb vistes a les muntanyes de Lacònia. Més avall, en una esplanada, destaca la blanca capella de la Verge de Xrisafitissa. L’Ester ens explica després que Sitges està agermanada amb Monemvassia perquè tenen el mateix tipus de raïm, la malvasia.

Limenas Gerakas. Foto: gloriacondal

A prop, el canal de Gerakas, on s’obtenien els ous de llisa per a la taramosalata. Llogarret solitari, amb una illa al mig i les ruïnes de Zaraxas damunt. Dinem en una taverna tocant a l’aigua, un dèntol a la brasa, boníssim. Ens ha dit l’Ester que el protagonista de la sèrie del detectiu Kojak, aquell home calb que sempre menjava xupa-xups, és l’actor Telly Savalas i la família eren d’aquí. Un cop ell va venir i va prometre ajudes, però poc després va morir.

Les Cariàtides de Kariés, Peloponès. Foto gloriacondal

En el retorn a Atenes passem per Karuai o Kariés d’on deriva el nom de “cariàtides”. Molta gent hi va a veure la rèplica de les Cariàtides de l’Acròpolis. Els escultors grecs van donar el nom de Cariàtides a les figures de dones dansaires que feien servir de columnes. Vitruvi explica que el poble de Kàries es va revoltar a favor dels perses després de la Batalla de les Termòpiles i els aliats grecs van atacar la ciutat i la van destruir, prenent captives les dones i fent-ne representacions a les construccions en lloc de columnes, però hi ha fonts que ho neguen. L’Associació del poble va fer una rèplica en un punt alt del poble. No són les reals, però tot neix aquí. I n’estan orgullosos, gairebé tant com dels plataners monumentals que hi ha a l’entrada.

Tornem cap al nord, amb el record de la dona catalana que fa anys es va enamorar de Grècia. Gràcies

Kyfanta Studios. Kiparissi. Pelopones. Foto cedida per Kyfanta



Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , | 4 comentaris

El Mani. Sud del Peloponès

3–4 minuts
Les imponents torres del Mani. Peloponès. Foto gloriacondal

De Kardamili avall, la carretera passa per pobles com Itilo, centre vinícola amb la fortalesa turca de Kelefa, que Juli Verne esmenta a l’Arxipèlag de foc. Voramar hi ha una ampla badia amb platges i tavernes. Continuant, la carretera passem pel petit port de Neo Limeni, on hi ha la Torre del revolucionari Mavromixalis. Té un carrer estret amb tavernes, bars i algun hotelet. Cap platja. Sembla que les masses no hi arribin.

Neo Limani. El Mani,Pelopones. Foto: gloriacondal

Ens allotgem a Areòpolis, habitada des de Neolític, segons les figures de la cova de Diros. És el poble on començà la revolució i hi viuen un miler de persones. Just davant de casa nostra hi ha una església, de les moltes que omplen el poble. A la plaça central hi ha l’estàtua de Mavromixalis i a la Torre Pikoulaki, el Museu Bizantí de Mani. Pel carrer 17 de març, amb botigues i restaurants, s’arriba a la plaça on hi ha el Temple de Taxiarxes. Aquí es va iniciar la revolta. En una banda, un forn de pa, on la senyora no mostra la més mínima empatia, com la noia del cafè de la plaça. Caminant pels afores trobem un rètol que indica 2 km fins a les Coves de Diros. Més fàcil que anar-hi amb cotxe. Arran de mar hi ha la petita cova d’Alepotripa (forat de la guineu) amb restes d’avantpassats neolítics.

Areopoli. Mani. Pelopones. Foto: gloriacondal

Cap al sud, la primera parada és Mézapos. Trobem quatre cases, un pescador de canya en unes roques que no ens torna la salutació i una geologia calcària, de roques blanques, amb aigües meravelloses. Ningú. D’aquí anem a Stavri, un poble que anuncia un castell i resulta ser un hotel. Hi fem un volta i l’únic home que trobem, no ens saluda. Ja en portem dos, avui. Recte avall anem a Gerolimenas, en una badia. Fins al 1870 no hi havia cases, però a partir s’hi va establir un comerciant i el poble va créixer. Ara és un lloc tranquil amb un hotelet, un passeig de cafeteries i tavernes.

Methapos (mezapos). Mani. Grecia. Foto gloriacondal

Continuem avall. A banda i banda d’una franja de terra que sobresurt abans d’arribar a la punta veiem Marmari en un turó fortificat; a sota hi ha un hotel i una platja maca. Baixem al Cap Tenaro: un petit aparcament, una taverna i alguna casa. Al voltant, ruïnes d’una església, una platgeta i la cova d’Hades. Un sender pedregós porta a la punta final on hi ha el far (30′). Sembla la fi del món, però només és l’extrem sud-est de l’Europa continental. Baixant, arribem a Porto Kagia, una badia molt tancada, amb algunes tavernes, on dinem; la senyora Maria ens ofereix dos peixos mitjans que té en una caixa amb gel.

Stavri. Mani. Pelopones. Foto gloriacondal

A la costa oriental de la peninsuleta, baixem a la cala d’Alipas. Petita, només veiem un home arreglant el que sembla una taverna, com a tants llocs que preparen temporada. Pedres força grosses, blanques i verdes, com l’aigua. Arriben cinc estrangers i no saluden. Edificis a ambdós costats d’estil maniota. Vegetació d’oliveres i mates. Aigües sensacionals. La pau.

Porto Kagia, Mani. Pelopones. Foto gloriacondal

Tirem amunt i passem per Flomoxori, on destaca un conjunt de torres que es veuen des de lluny. Ens desviem a la platja de Vatta i després anem al port de Kotronas. A prop hi ha l’itsme d’Skopa, amb arbres i vegetació, una porta que podia ser l’entrada al castell i trossos de muralla; més enllà una platja on domina el negre.

Itsme d’Skopa. Kotronas. Mani. Foto: gloriacondal

Els maniotes diuen que són descendents directes dels espartans i la seva bandera blanca amb una creu blava al centre, ho diu clar: Victòria o mort. La història pesa. Ho hem comprovat.

Entrada relacionada: sud.oest del Pelopones

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari

Sud-oest del Peloponès. Kalamata, Navarino, Kardamili

3–4 minuts
Kalamata. Església dels sants apostols. Foto: gloriacondal

Kalamataés la ciutat més important del sud, amb 70.000 habitants. El Museu Arqueològic, té troballes d’arreu de Messinia. A prop, el Museu d’Història i Folklore, amb el material d’arxiu salvat i objectes de la Revolució de 1821. La primera impremta de la Grècia alliberada va funcionar aquí, on es va imprimir la Proclamació. Al nord hi ha les restes de l’antiga ciutat de Messina.

Mistras. Pelopones. Foto: gloriacondal

Arribem a Mistras per l’antiga carretera (es triga el mateix que per autopista però el paisatge és impressionant). Fundada el s. XIII durant l’ocupació franca, va arribar a més de 25.000 habitants i després de la caiguda de Constantinoble el 1453, es va convertir en centre de l’imperi bizantí. Ocupada pels venecians amb Morosini (el que va fer volar el Partenó) llavors eren 40.000 habitants. Dinem en una taverna amb vistes a la ciutat d’Esparta i bevem una cervesa “Sparta”, no podia ser d’altre manera!

De Kalamata a Esparta. Pelopones. Foto: gloriacondal

Esparta té uns 15.000 habitants. Gran rival d’Atenes, era la ciutat més poderosa. L’any 480 aC, van guanyar la batalla de les Termòpiles, però poc després, el seu poder se n’anà en orris. Els espartans, des que naixien, eren entrenats per fer la guerra. Ara tenen un museu de l’oliva i de l’oli molt interessant. Al sud-est de la ciutat hi ha un jaciment arqueològic a la riba del riu Eurotas. Al cim del turó hi ha una mena de piràmide coberta de vegetació on es situa el culte a Menelau, rei d’Esparta i la seva dona Helena.

Badia de Navarino. Pelopones. Foto: gloriacondal

Al Peloponès hi va haver grans batalles que van determinar el futur dels grecs, com la batalla naval de Navarino, el 20 d’octubre de 1827 entre les flotes de Gran Bretanya, França i Rússia d’una banda i les otomana i egípcia de l’altra. Finançada al mercat borsari de Londres, els grecs els havien de reemborsar quan guanyessin. Grècia era lliure, però tenia un deute enorme. (Això del deute, a Grècia, ve de lluny). Caminem amb calma per la badia des de Voidokilià a Pilos i intentem imaginar-nos la batalla.

Castell de Metoni. Pelopones. Foto: gloriacondal

Baixant cap al sud per la costa arribem al Castell de Metoni. La ciutat apareix a les cròniques d’Homer i el 1828 és alliberada i s’uneix a l’espai grec. És un castell gran, a l’aire lliure, amb restes de columnes, banys termals… barreja d’èpoques i estils. En un extrem, el bourtzi, una illeta on s’arriba per un camí de pedres. Continuant la costa i pujant per l’altra banda anem a Koroni, un petit poble amb un castell al cim que domina el cap Akritas, a la vora sud del golf de Messinia.

Kardamili. Pelopones. Foto: gloriacondal

Cap al sud, Kardamíli, una de les 7 ciutats que Agamèmnon atorgaria a Aquil·les si es casava amb una de les seves filles. Kolokotronis i altres caps s’hi van reunir per organitzar la revolució el 1821. Té torres de pedra conservades, carrers empedrats i esglésies bizantines. Al nucli antic, visitem l’espai del castell, amb l’església d’Agios Spiridon i la torre de Mourtzinos. Als afores hi ha el Museu-casa de l’escriptor alemany Patrick Leigh Fermor, que va participar en la Resistència i va escriure un llibre sobre el Mani. Continuant la carretera baixem a la platja de Foneas. Còdols blancs i aigües blau-verdoses, amb una gran roca entre dues platges.

Cala de Foneas. Pelopones. Foto: gloriacondal

Uns km després hi ha un raconet encantador, Kitriés una cala amb un petit port, platgeta i dues tavernes. Aigües transparents, molts peixets, alguns pescadors… roselles que creixen vora mar. La plenitud.

Platja de Kitries. Pelopones. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | 3 comentaris

Agistri

Illa d’Agistri. Saròniques. Grecia. Foto gloriacondal

Agistri és una illa de 13 km2 coberta de pins, amb algunes platges, on viuen poc més de mil habitants. La capital és Megaloxori (o Mili), el port principal, disputat pel proper d’Skala, on es pot anar caminant per un passeig voramar. Ens allotgem en un hotel de Megaloxori amb un balconet que dona al mar, així esmorzem i sopem amb vistes. Al poble hi ha un supermercat, un forn, una òptica, una taverna i una església. Properes al mar, algunes tavernes i cafeteries. Com a cosa curiosa, hem vist un centre d’entrenament de boxa amb força moviment.

Megaloxori. Agistri. Grecia. Foto gloriacondal

A l’illa només hi ha busos a l’estiu. Les distàncies no són excessives, vistes les dimensions, però no tot és pla. Hi ha única carretera que va d’Skala, el port on vam atracar, passa per Megaloxóri, on estem, i continua cap a la desviació a la cala de Dragonera; després s’endinsa per anar a un nucli de població al sud-est, Limenaria i una platja propera, Mariza. D’aquí torna a anar a l’oest per la costa, fins al llac i illeta d’Aponissos. Hi ha força gent que fa els senders caminant, o amb bicicleta però hem vist molts ciclistes bufant i arrossegant la bici. La majoria dels cotxes que hi ha són de gent de la pròpia illa. S’hi crien cavalls i a Aponissos hi ha un centre d’equitació.

Cala Dragonera. Agistri. Grecia. Foto gloriacondal

Un dia anem a la platja de la Dragonera, un nom com el que tenim a Mallorca, no sabem si hi ha relació entre ells. La cala té aigües verdoses, platgeta gran i miniplatgetes. Pel camí, pins, i també vegetació de mates, llentiscles, etc.

Skala. Agistri. Grecia. Foto gloriacondal

Agistri va compartir història amb la veïna Egina. La llegenda diu que formava part del regne d’Aiakos d’Egina, i es creu que l’actual Agistri era l’antiga Kekryfaleia. Se sap que va ser aliada d’Egina durant la guerra de Troia.

Esglesia Agios Anargiron. Skala. Agistri. Foto gloriacondal

El taxista que ens va portar de port d’Skala a Megaloxori ens va explicar que va treballar un temps a Tarragona, però arreu, que et pregunten d’on ets, la paraula màgica és Barcelona. Llavors obren molt els ulls i amb cara d’admiració repeteixen: “Barkeloni”!

Agistri. Skala. Foto gloriacondal

Vegeu informació d’Egina a: https://gloriacondal.com/2024/05/07/egina/

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari