Mequinensa, amb records del Camí de sirga

“La població havia viscut prop d’un segle entre mines de lignit i la pols del carbó se li havia adherit igual que una pell d’ombra; els edificis, on les emblanquinades resultaven efímeres, la gent, fins i tot els rius, sempre solcats per vaixells negres i amb les entranyes enfosquides pel carbó perdut en els naufragis semblaven haver agafat forma…“

Camí de sirga. Jesús Moncada

Hi arribem un mes de març entre oliveres i ametllers. De la banda lleidatana hi tenim parents i coneguts que hi havien viscut. Passem el llarg pont i ens trobem els museus (el de la Mina i l’Històric). Després, les restes del poble vell i més endavant, el poble nou, de cara al pantà. Si alcem el cap, sempre la visió del castell, dalt de tot el turó, propietat d’Endesa i amb accés restringit. Recorrem el camí vora l’aigua que coincideix amb el GR 99, entre els museus i el poble nou. Ens aturem estona per veure el que queda del poble vell: carrers, placetes, plaques explicatives…. 

Mequinensa. Foto: gloriaconda

Quan no bufava garbinada i els llaüts no podien pujar a vela, els tripulants eren els encarregats de la feina de sirgar per la vora i remolcar-los aigües amunt. Ara volien substituir els homes per bèsties. El sistema fou adoptat de seguida a totes les mines de la conca i els sirgadors, substituïts pels matxos, passaren com a peons als nous llaüts que eixien de les drassanes i s’afegien al tràfec dels rius.

Mequinensa, fins a principis del s. XX era port fluvial i via d’accés a Saragossa i Lleida, però la navegació va caure amb la competència del ferrocarril i la implantació de l’energia elèctrica. A principis del s. XX, diverses empreses hi posen els ulls. Es projecten dos embassaments, un a Mequinensa i l’altre a Riba-roja. 

Mequinensa. Castell. Les muralles arribaven a l’aigua. Foto: gloriacondal

Arribaren camions dies i dies; el mur de l’Ebre vibrava al seu pas. El temps dels rumors havien acabat; anaven a tallar l’Ebre amb dos pantans enormes, un d’ells, riu amunt, a poca distància de la vila; l’altre aigües avall, a Riba-Roja. El segon havia de colgar Faió i la vila sota les aigües.

El primer es construeix entre 1957 i 1964 (conegut com a Mar d’Aragó); després es fa l’embassament de Riba-roja.

La primera onada de la invasió fou amb prou feines un avançament de l’allau enorme que desbordà les possibilitats de la població d’absorbir-la. La majoria, una massa patètica de pobra gent vinguda de pertot arreu a esgarrapar uns diners i enviar-ne a les famílies. Cada porta es va transformar en una botiga… aquella era una riquesa traïdora, una prosperitat efímera a l’escalfor de la qual pul·lulaven els cucs del podriment.

Mequinensa. Pantà. Foto: gloriacondal

Acabat el primer pantà els treballadors foren acomiadats o duts a Riba-Roja on ja començaven a pujar el mur del segon embassament, el que havia d’inundar Faió i la vila… Que la vila havia de morir era un fet assumit feia temps: les aigües el colgarien la part més important, la resta serien uns carrers sense vida, membres d’un cos esquarterat. Els vilatans condemnats a quedar-s’hi resultarien perjudicats com els qui perdien la casa però sense dret a cap compensació. 

Finalment, l’empresa hidroelèctrica accepta les condicions exigides pels veïns.

“Tretze anys de guerra per pagar-se l’enterrament” va remugar el calafat Forques…. Lliurarien les cases a l’empresa hidroelèctrica, però només les abandonarien a mesura que les de la vila nova que anaven a construir pel seu propi compte fossin enllestides… Mentre encara vivien a la vila vella, havien d’empassar-se el fel: el procés innecessari i atroç de la destrucció iniciada un matí de primavera de 1970 amb la demolició de la casa del Llorenç de Veriu a la Baixada de la Ferradura.

Mequinensa. Sota el castell, les restes de l’església. Foto: gloriacondal

Els darreres vaixells que hi van navegar comercialment van ser els llaüts, que carregaven fins a 40.000 kg de carbó i arribaven fins a Amposta. 

A finals del 1974 la majoria de la gent estava instal·lada a les noves cases. Al poble nou ara hi viuen més de dues mil persones. 

Camí de sirga. Jesus Moncada

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Clots de Sant Julià. Empordà

Conjunt de pedreres enmig del bosc, al Baix Empordà, explotades des dels temps dels íbers. Hi anem caminant des de Canapost, després de veure els sarcòfags antropomorfes al peu de l’església de S. Esteve, i el rosetó deixat a mig construir. Les lloses d’alguns sarcòfags de la necròpolis procedeixen dels Clots. El camí senyalitzat s’inicia després de l’església, són uns 3 km, entre camps de colza florits i boscos de pins i alzines.

Un tram de l’antiga via romana comunicava els Clots amb Ullastret, Empúries i Girona. El darrer tram visible de la via de Canapost cap els Clots s’anomena camí romà, i està en gran part excavat a la roca, amb roderes ben marcades. Situats als turons de llevant del Mas Puig-Sec, al solar que abans ocupaven el menhir del Mas Gros i el sepulcre del Mas Puig-Sec, els Clots de S. Julià són un conjunt de grans cavitats excavades a la roca escampades pel cim i els vessants del puig, de diferents dimensions (algunes arriben a tenir un diàmetre de més de 30 m). Al Baix Empordà hi havia tres pedreres: la muntanya d’en Torró, els Quermanys i aquests Clots.

Rosetó església Canapost. Foto: gloriacondal

A l’entrada dels Clots hi ha un plànol, i cada clot està encerclat amb cinta de plàstic pels Serveis Forestals, que hi estan fent feina de desbrossat. La pedra dels Clots va servir sobretot per fer estris domèstics, com els molins i elements arquitectònics singulars. Al puig de S. Andreu d’Ullastret hi havia dues cisternes ovalades al vessant oest de l’acròpolis tallades a la roca natural revestides per carreus de pedra arrebossats amb morter de calç i on ha caigut la capa es pot observar el carreuat tallat; tots els blocs són tallats en pedra dels Clots (s. III ane).

Clots de Sant Julià. Empordà. Foto: gloriacondal

Al Museu hi ha elements ornamentals d’edificis, fragments de cornises i entaulaments, amb pedra dels Clots. Part de les estructures de la muralla meridional també ho són. I a l’Illa d’en Reixac hi ha alguns carreus i basaments dels Clots, tot i que la majoria dels materials són de la pedrera del puig de Serra. S’ha documentat que la ciutat grega d’Empúries i més tard, la romana, van utilitzar la pedrera. 

Camp de colza. Empordà. Foto: gloriacondal

El que crida més l’atenció és una pedra en forma d’arc coneguda com a “Seient, Tron de la Reina o Pont de la Bruixa”, una cova excavada en un aflorament de roca natural. A l’esquerra d’aquest tron, una superfície plana d’aproximadament un metre de llargada era, segons la tradició, un lloc de sacrificis. La presència d’un canal en forma d’U per recollir la sang confirma aquesta llegenda. La presència de dues petites depressions en forma de mitges esferes a la roca, potser d’origen artificial, recorda elements idèntics que apareixen molt sovint a les lloses funeràries megalítiques.

Tron de la Reina. Clots de S. Julia. Foto: gloriacondal
Clots de S. Julià. Foto gloriacondal

La forma irregular dels clots i el fet de trobar-se colgats fan difícil saber quant material es va extreure, però els entesos parlen d’unes 54.500 tones. 

Clots de S. Julia. Emporda. Foto: gloriacondal

(Documentat en de l‘estudi de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà. Xavier Rocas, Carles Roqué i Lluís Pallí) i la pàg web https://www.visitperatallada.cat/ca/els-clots-de-sant-julia.html

Publicat dins de Excursions, Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Belchite, memòria històrica

L’actual poble de Belchite és a 50 km al sud-est de Saragossa. Es troba en terres seques, amb un sòl poc fèrtil i hiverns freds. Hi anem perquè volem visitar les ruïnes del poble vell. Ens allotgem a l’Hotel Oleum, tocant a l’església. 

Església S. Martí de Tours. Belchite. Foto: gloriacondal

Terra de fronteres, Belchite en pateix les conseqüències de sempre. A la guerra del Francès, el 1809, cau davant dels francesos. Durant les guerres carlines, la comarca queda com a línia divisòria dels dos bàndols. Durant un temps havien conviscut àrabs, cristians i jueus. La torre del Rellotge, mudèjar, va sobreviure. L’any 1937 l’Exèrcit republicà vol impedir que els nacionals prenguin el nord d’Espanya (ja havien conquerit Bilbao i estaven a punt de fer el mateix amb Santander i Astúries). L’Exèrcit republicà fracassa en la presa de Saragossa i perd força i els nacionals aconsegueixen prendre tota la zona Nord. L’agost de 1937 la situació de la República era complicada i Belchite esdevé l’objetiu principal. El poble vell és l’escenari d’una batalla cruel.

Interior església S. Martin Tours. Belchite. Foto: gloriacondal

Els primers dies després del cop militar del 1936 hi va haver assassinats selectius fets per falangistes (unes 200 persones), entre d’altres, l’alcalde socialista Mariano Castillo. Els avis materns del cantant Serrat, consten com a desapareguts. Moltes famílies d’esquerres van fugir per por. El cantant Labordeta era nascut a Bechite i a l’antic casino va cantar per primer cop. Va escriure un poema titulat Belchite (cliqueu aquí).

Belchite, campanar mudèjar. Foto: gloriacondal

Entre el 24 d’agost i el 6 de setembre de 1937, els republicans van encerclar el poble pel sud, el sud-oest i el nord-est. Dins hi havia 1.800 militars sublevats i 2.200 veïns. L’Exèrcit republicà tenia desplegats 80.000 soldats en l’ofensiva inicial sobre Saragossa, i en va destinar 8.000 allà. En 15 dies hi va haver 5.000 morts. Sis mesos després, els nacionals van reconquerir el poble en ruïnes. En acabar la guerra havien mort 6.000 persones.

Belchite. Seminari. Foto: gloriacondal

Als afores hi ha les restes del Seminari de Belchite, tocant a la carretera, un conjunt d’edificis grans, envoltats d’un mur; des d’allà es protegia l’accés a l’aigua potable del riu Aguasvivas. 

Acabada la guerra, un miler de presos polítics del camp de concentració Rússia, on també hi havia confinades famílies d’esquerra del poble, van treballar en la construcció del nou poble, inaugurat el 1954. Els últims veïns deixaven les cases el 1964. Ara viuen al poble nou unes 1.600 persones. El poble vell fou declarat Bé d’Interès Cultural el 2002 i el 2007 van construir una tanca envoltant-lo, per això cal visitar-lo amb guia, de manera obligatòria. Les restes de Belchite han estat escenari de múltiples pel·lícules, com Incerta glòriaEl Laberint del Faune, Las aventuras del barón de Munchausen…

Després de la visita, sentim molta tristesa. Hi ha ferides de la Guerra Civil que continuen obertes. Belchite n’és una.

Punts d’interès als voltants

Presa romana Almonacid de la Cuba, segle I. Foto: gloriacondal

Santuari Verge Pueyo. Belchite, Foto: gloriacondal

Santuari de la Virgen de Pueyo, (“pueyo” = turó). Inaugurat el 1725, el temple barreja estil mudéjar, renaixement i barroc. Al s. XIII comencen les obres en el lloc on van fundar un monestir els ermitans de S. Agustí. El caràcter de la seva arquitectura i morfologia urbana és plenament mudèjar. Cada dimarts següent al Diumenge de Pasqua s’hi va en romeria. 

Fuendetodos, poble natal de Goya. Museu del Gravat i casa del pintor. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Memòria històrica | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

La Torre dels italians. Saragossa

Hi anem perquè allà hi ha les restes d’un aviador, el coronel Mario Vetrella, que va bombardejar Mollet el 25-1-1939. Un mes després, el 20-2-1939, es va estavellar quan pilotava un avió Breda 65 que els italians estaven provant a la base militar de Valenzuela (Saragossa), d’on sortien la majoria de vols que anaven a bombardejar les comarques catalanes.

Torre dels Italians Saragossa. Foto: gloriacondal

Mussolini va enviar armes i gairebé 80.000 soldats per ajudar Franco. El “Sacrario militare” de la torre de S. Antonio, conegut com la Torre dels italians és un mausoleu que va voler construir “il Duce” en honor als 2.889 soldats italians morts que van lluitar a Espanya en el bàndol franquista i per això el Ministeri de Defensa italià comprà el terreny. Aragó era la regió d’Espanya amb el major nombre de caiguts italians al bàndol feixista (més de mil havien mort a la batalla de l’Ebre) i Saragossa va ser fundada per Augusto, cosa que plaïa Mussolini.

Torre del ITALIANS. Foto: gloriacondal

L’obra s’encarrega a Víctor Eusa Razquin, que dissenya un conjunt adient amb l’arquitectura feixista, però en acabar la Segona Guerra Mundial, el nou govern italià decideix modificar el projecte. El juliol de 1945 l’edifici s’acaba i s’encarrega la custòdia a l’orde dels Caputxins. L’arquitectura reflecteix l’estètica feixista. La torre fa 40 m però havia de ser més alta. Igual que al Valle de los Caídos s’hi van incorporar restes de lluitadors republicans per desdibuixar l’historial del monument, aquí hi ha una “torna”, que no canvia el caràcter fundacional del mausoleu: les restes de 22 brigadistes italians morts en defensa de la República i els noms de 546 més.

Làpida coronel C. Mario Vetrella. Cementiri dels italians. Foto: gloriacondal

Les restes dels italians estan dipositades en petites caixes dins les parets de la torre, amb un petit marbre amb el nom, per ordre alfabètic. On hi ha les restes de Vetrella hi havia un epitafi que va fer posar la seva mare: “…che consacrá il trionfo con sacrificio nel cielo di Zaragoza e holocausto degnissimo alla Vittoria, la Mamma lontana dolorante e fiera dalle pietesse Mamme spagnole invoca culto di fiori e di lacrime” però ja no hi és. Ningú té flors ni epitafis, només els noms (en alguns casos a dins no hi ha cap resta perquè es van expatriar o són en un altre lloc).

A la Torre es fan diferents actes organitzats per Falange Espanyola, amb banderes i símbols feixistes, amb finals de Cara al Sol. Cada 2 de novembre s’hi troben grups falangistes i neonazis per commemorar el naixement de l’Eix Roma-Berlín de 1936.

La torre i l’església es troben al sud de la ciutat, a prop del pont Amèrica del Canal Imperial d’Aragó.

Publicat dins de Memòria històrica | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Au revoir, les enfants

Le même jour de la projection du film au Mercat Vell, le matin j’avais assisté, via youtube, à une conférence que s’est tenue à l’Université de Brest, France, sur le “Rotspanier“, les républicains espagnols exilés en France ainsi appelés par les nazis. Une semaine plus tôt je suis allée à Argelés-sur-Mer ou il y avait une exposition photographique avec des images du camp en 1939 (l’année 2022 marque les 80 ans de la fermeture du camp). Je m’était également rendu au Musée de l’Exile, á La Jonquera, à la recherche d’informations et avait échangé des courriels avec des associations liées aux différents camps de concentration. Quelques mois plus tôt, j’avais appris que l’homme que je cherchais avait été inclus dans le TODT, une organisation de travail forcé allemande en France, et il avait travaillé à St-Malo et Cherbourg. 

J’avais travaillé dur pendant plusieurs jours et j’avais besoin de repos, donc que je suis allée au cinéma sans me souvenir du titre de ce que j’allais voir. Et j’avais rencontré Louis Malle et ses enfants. Touché! Alors, pendant je regardais le film, j’ai reçu un e-mail du Musée allemand Bad Arolsen spécialisé dans les sujets nazis, confirmant que ils avaient bien reçu ma demande d’informations. Mon Dieu! J’ai besoin de déconnecter!!!

Un très bon film, avec de bons acteurs, basé sur une réalité vécue par le directeur, Louis Malle, nous parle de comment l’occupation allemande de la France pendant la Seconde Guerre mondiale a imprégné tout, y compris une école. Ainsi, au milieu des méfaits, des bagarres, des jeux et des études des enfants, nous voyons leur vie et réalisons que certains ont de sérieux problèmes. Finalement, les nazis vont à l’école, arrêtent le directeur et les enfants juifs qui s’y trouvent et les emmènent. Lorsque le directeur marche parmi les soldats, il se retourne, regarde les enfants et dit: «A revoir, les enfants”.

Merci à l’Escola Oficial d’Idiomes de Mollet pour la projection de cette Semaine du Film Français. Nous attendons l’année prochaine pour y retourner!

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Vall de Bianya – Vall de Bac

La vall de Bianya és un municipi d’un centenar de quilòmetres quadrats format per diferents valls amb boscos, prats, rieres, esglésies, masies, trams de via romana… El nucli habitat més gran és l’Hostalnou, que fa de capital. La vall de Bac, separada de Bianya per la serra del Malforat és més feréstega i despoblada. El poble més conegut és Beget.

Via romana Capsacosta. Vall de Bianya. Foto: gloriacondal

Ens allotgem 3 nits a la Casa rural El Callís a S. Salvador de Bianya. Allà mateix hi ha un accés a la via romana del Capsacosta, un tram que transcorre de S. Pau de Segúries fins al pas dels Traginers i passa a prop de la C-26 i la C-153. Són 8 km que és millor fer de baixada entre rouredes i alzinars. També hi ha el Centre d’Interpretació del Paisatge de la Vall de Bianya

Església Sant Salvador de Bianya. Foto: gloriacondal

Fem una ruta d’esglésies, l’excusa per descobrir racons de la vall. La primera, per proximitat, S. Salvador de Bianya, un exemple clar d’art romànic, amb un absis semicircular amb capitells esculpits, mènsules amb motius vegetals o florals. Està tancada, com totes les que veurem després i moltes van quedar malmeses pels terratrèmols del 1427 i 1428. 

Església Samt Pere d’es Puig. Vall Bianya. Foto: gloriacondal

Combinem cotxe i caminar. Baixem cap al sud fins a S. Pere Despuig, dalt d’un turó. Consagrada el 964, amb orígens romànics, està tan modificada que és més aviat barroca. El s. XVIII la van capgirar i li van donar una orientació de nord a sud.

Església Sant Martí Solamal. Vall Bianya. Foto: gloriacondal

D’aquí baixem fins a la riera de Sta. Llúcia que hi ha tocant a Sant Martí de Solamal, també dalt d’un turó. La porta és a ponent, formada per un arc de mig punt de doble esqueixada. Llegim que a dins hi ha una gran pica baptismal de tradició romànica per fer batejos per immersió. 

Església Sta. Margarida de Bianya. Foto: gloriacondal

Baixem a la C-153 fins al nucli de l’Hostalnou. Passem entre camps de cultius molt a prop de la masia del Teixidor i arribem a l’església de Sta. Margarida de Bianya. Les primeres referències són del 1117 i està molt modificada. Des de l’exterior, fa patxoca. Una mica més amunt, el Mas Guitart. 

Església Sant Andreu Socarrats. Vall Bianya. Foto: gloriacondal

Més al sud hi ha l’església de S. Andreu Socarrats, a un centenar de metres de la C-153, en un entorn urbanitzat. L’església és consagrà el 1117 i està molt modificada. El 1948 el pintor olotí Casas va pintar la volta de l’absis. El campanar es va convertiruna torre amb teulada als quatre vessants. 

Tornem a la carretera principal i seguint el rètol, pugem cap a Sant Martí del Clot; just al davant hi ha una edificació privada, com hem trobat a gairebé totes les altres, com si haguessin aprofitat la rectoria per fer un gran casalot. Hi ha una gran esplanada sota un munt d’alzines. Se’n tenen notícies des del XIII, quan va quedar molt malmesa pels terratrèmols. A l’absis hi ha una finestra central d’arc de mig punt, ara cegada. 

L’Hostal de la vall de Bac. Foto: gloriacondal

La vall del Bac, limitada per la confluència dels rius Fluvià i Toronell queda entre Oix i S. Pau de Segúries. Poc coneguda, poc habitada, poc transitada. Hi anem un matí per una carretera estreta i amb revolts, que va passant entre boscos i algun mas. De tant en tant, vaques. Hi ha alguns trossos obacs i l’asfalt està glaçat. Arribem a l’extrem oriental, a l’Hostal de la vall de Bac, un dels hostals més antics de Catalunya. El lloc era al mig de la ruta habitual de principis de s. XX per anar d’Olot a Camprodon i surt a la novel·la “La punyalada” de Marià Vayreda. Un parell de quilòmetres abans, prop de la confluència del torrent de S. Andreu amb la riera de la Vall del Bac un ‘indicador assenyala l’església de Sant Andreu de Porreres (1,6 km). De l’Hostal es pot anar a llocs com Llongarriu, a 30′ on hi ha l’església de Sta. Maria o MD dels Àngels, al costat de l’antiga casa pairal. 

Beget. Vall de Bac. Foto: gloriacondal

Els principals nuclis del nord de la vall són Beget i Rocabruna, on s’arriba per la carretera GIV-5223 després de Camprodon. A 7,6 km (uns 15′), hi ha Beget, amb una església romànica que conserva l’escultura La majestat, obra cabdal de l’escultura romànica catalana. Val la pena passejar-hi: ponts medievals, cases fetes amb pedra de la zona, carrers de pedra escalonats sobre el riu, cap botiga de records, un hostal, un restaurant, la petita plaça major i en un jardí, una escultura d’un home amb un violí, homenatge al músic Peret Blanc, que tocava a les festes. Hi ha un magnífic documental sobre les últimes dones del poble que podeu veure clicant a aquest enllaç.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Castell de Rocabruna

Pugem a un castell, en una caminada que no arriba a un quilòmetre, tot i que al final cal fer una pujada maca per arribar a dalt, a gairebé mil metres d’altitud. Som en terra de fronteres. Abans, breu parada al nucli de Rocabruna. Acabem al poblet de Beget, un dels pobles més macos de Catalunya. Les vistes són excepcionals.

Vistes pujant al castell de Rocabruna. Foto: gloriacondal

A la carretera GIV-5223, que va de Camprodon a Beget, es veu un turó amb les restes del castell. En un revolt pronunciat amb una casa, a 500 m del nucli de Rocabruna, hi ha espai per aparcar el vehicle. Allà comença un camí (tancat amb filferros perquè no s’escapin les vaques), senyalitzat amb uns indicadors de ferro. No hi ha pèrdua. El paisatge és el gran protagonista: d’una banda, la vall de Beget, de l’altra, els passos pirinencs que comuniquen amb França. 

SIlueta castell de Rocabruna a controllum. Foto: gloriacondal

Al castell s’hi han fet excavacions. Al recinte sobirà (la part més alta) hi ha la torre mestra, destinada a les estances senyorials o a la talaia, depenent del tipus de castell. El recinte jussà (baix) ocupa la part inferior de la fortificació, entre el perímetre de la muralla exterior i el recinte superior. Aquest espai, on vivien la tropa i els servents, tenia un caràcter més públic. Una muralla exterior envolta tot el recinte. La Diputació de Girona l’any 2017 va fer una exposició titulada Cavallers i ferrers a partir dels treball de recuperació arqueològica.

Interior castell de Rocabruna. Foto: gloriacondal

El castell de Rocabruna s’esmenta per 1r cop en un jurament que diversos nobles fan a Bernat II, comte de Besalú, entre el 1070 i 1107. El castell va evolucionar des d’una o diverses talaies des d’on fer i rebre senyals i com a lloc de refugi de la població dispersa de l’entorn. Després es va consolidar com un centre de captació de recursos agrícoles i ramaders i un símbol del poder administratiu i jurídic. A la baixa edat mitjana va ser residència senyorial. Més endavant, el 1486, Ferran II va abolir els mals usos amb la Sentència Arbitral de Guadalupe. Pere Desbac, senyor de Rocabruna, valedor de Joan II a la Guerra Civil catalana i, més tard, capità general de la Muntanya per nomenament reial (1471), es feu fort al castell, al costat del rei i a favor de la causa remença (resum extret del catàleg).

Castell de Rocabruna. Foto: gloriacondal

No podem fer fotos del turó perquè tenim el sol en contra, coses de la natura que sovint, seguint la llei de Murphy, fa que el sol estigui estigui en la posició contrària a la que ens interessa.

Castell Rocabruna. Foto: gloriacondal

Al poble de Rocabruna anem a veure l’església de Sant Feliu de Rocabruna, del segle XII, molt restaurada. El campanar originari era d’espadanya i adossada al nord hi ha l’escala que porta a les campanes. No costa gens pujar-hi i veus les coses de més amunt.

A 7,6 km (uns 15′), hi ha el poble de Beget

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

L’Empordanet

Pobles al voltant de La Bisbal de l’Empordà, en el que a nivell turístic s’anomena l’Empordanet, tot recordant quan Josep Pla anomenava amb aquest nom la zona entre les Gavarres i el Montgrí.

La Bisbal, riu Daro. Foto: gloriacondal

Havíem passat molts cops per la carretera de La Bisbal per entrar a botigues de ceràmica, però no coneixíem la ciutat. Ara l’hem visitada: les cases dels indians, el passeig Marimon Asprer, tocant al riu Daró, amb plataners i el Teatre Mundial, d’estil modernista. Encara a la carretera, l’edifici de les Voltes, del 1854, neoclàssic amb elements romàntics. Dins del nucli antic, el pont vell, la plaça Major, l’església de Sta. Maria. A destacar, el museu de la ceràmica.

La Bisbal. Vila Clara. Foto: gloriacondal

Ens allotgem al Mas Masaller, a uns 5 km. Una xarxa de camins permeten conèixer els pobles de l’Empordanet a peu, amb bici, cotxe o combinant-t’ho tot. En el sentit de les agulles del rellotge, el primer poble és Cruïlles, amb una plaça gran on destaquen, la torre del campanar de l’església i la torre de l’Homenatge. Carrers nets, finestres maques… Pugem al turó on hi ha el monestir de Sant Miquel de Cruïlles, benedictí. Ara està tancat per reformes però et pots colar al pati pel darrera. 

Monestir Sant Miquel Cruïlles. Foto: gloriacondal

D’aquí anem a Monells, construït al voltant d’un castell, del que ara només queden les muralles. Al nucli antic destaca la plaça de Jaume I, els Arcs i la plaça de l’Oli. Ens encanten les voltes i els arcs. Aquí hi van rodar part de la pel·lícula “8 apellidos catalanes”. 

Monells. Plaça. Foto: gloriacondal

En direcció a Corçà, als afores, hi ha l’esglésiola de Sta. Cristina, romànica. Citada per primer cop el 1235, d’una nau i volta de canó. A l’interior, bancs antics. El retaule gòtic està al Museu d’Art de Girona. Al poble hi ha cases d’indians i té un petit nucli medieval.

Eglésia Sta. Cristina. Corçà. Foto: gloriacondal

El llogarret de Casavells pertany al municipi de Corçà, amb l’església romànica de S. Genís i unes quantes cases al voltant. Tot calma, ens encanta la porta de fusta d’una casa i dos vidres amb visillos blancs de puntes, preciosos

Casavells. Foto: gloriacondal

Ullastret té l’assentament ibèric més gran de Catalunya. Al nucli antic, anem a l’església de Sant Pere, al costat de l’Ajuntament. A més, té la muralla més gran i antiga del territori amb 6 torres; des de fora s’observa molt bé. La llotja és una plaça coberta gòtica. Al costat,, el restaurant Can Quel, l’únic que trobem obert, on mengem el menú del dia, molt bo i abundat. 

Església S. Pere Ullastret. Foto: gloriacondal

A Peratallada aparquem tocant a l’església de S. Esteve, fora muralles, amb orígens del XII i XIII. És curiosa l’estructura de la façana, que recorda més a la porta d’un edifici civil, que d’un temple. Dins les muralles, conserva l’estructura medieval amb carrerons estrets, cases empedrades i un castell. L’any 1310 hi va néixer Berenguer de Cruïlles, primer president de la Generalitat. Nosaltres el trobem sense quasi gent, gairebé tot tancat. És hivern i fa fred.

Peratallada. Foto: gloriacondal

A Canapost hi ha l’església de S. Esteve amb una necròpoli de 85 tombes antropomorfes i 8 sarcòfags.

Necròpolis Canapost. Foto: gloriacondal

Vulpellac té castell-palau i l’església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa. El nucli es forma al voltant d’una necròpoli romana i una església preromànica. D’allà ens desviem per un camí que segueix una petita sèquia fins als Clots de Sant Julià. Una antiga pedrera… que no podem visitar perquè els forestals hi estan treballant. Hi tornarem!

L’Empordanet

Visit Empordanet

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Balanç del blog 2021


Durant l’any 2021 el nostre blog ha rebut 18.219 vistes

L’any 2020 van ser 18.962, un pèl més. Per primer cop no hem crescut en vistes, però sí en visitants, que hem passat de més de nou mil a 10.100, cosa que vol dir que més persones ens han visitat. Vam publicar un total de 29 entrades (es nota que no hem pogut viatjar tant, per les restriccions covid). 

Les entrades més vistes han estat les mateixes que l’any passat:

A peu per la costa del Maresme amb molta diferència sobre les altres

Elizondo. Tras los pasos de Amaia Salazar, una de les poques entrades en castellà

Com es diu coixinera en castellà

Ruta de l’exili: la Vajol, coll de Lli, coll de Manrella

Per països, la majoria dels visitants són d’Espanya (l’estadística no diferencia regions), seguit dels EUA, Grècia i Xina… i de llocs tan allunyats com Costa Rica, Mali, Vietnam, Iraq o Filipines fins arribar a 60 països diferents.

Gràcies a totes les persones que ens visiteu i als que feu “m’agrades” i comentaris. Ens fa molta il·lusió!

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La plana d’Ancosa. Anoia

Visita a la plana d’Ancosa, al sud de l’Anoia i vorejant el Penedès, amb predomini de pins, roures i alzinars, per visitar les restes de l’antic convent, el pou i el roure monumental amb el paisatge de fons de les vinyes i les muntanyes de Montserrat

La Llacuna. Anoia. Foto: gloriacondal

La Plana d’Ancosa va ser cedida pels comtes de Barcelona als monjos cistercencs de Valldaura, que s’hi van instal·lar l’any 1155. En un indret situat a 712 m d’altitud s’inicià la construcció d’un recinte monàstic però les obres es van aturar i es va alçar una gran granja depenent de Santes Creus. Aquest espai va estar ocupat per famílies pageses fins al s. XV quan va ser abandonat definitivament, però a pocs metres s’hi construí una masia fortificada que va estar habitada fins a mitjans del segle passat. 

Casa d’Ancosa. Foto: gloriacondal

El pou, construït amb pedra seca, servia per a l’abastament del conjunt, però en van tenir prou. Es troba a pocs metres de la casa d’Ancosa, fa 9 m de fondària per 3 de diàmetre i la part superior està coberta per una volta molt treballada.

Pou d’Ancosa. FOto: gloriacondal

Uns 300 m més endavant hi ha el Roure d’Ancosa d’una alçària de 20 m i un perímetre del tronc de 4 m i mig. És un magnífic exemplar de tronc ample on s’acumula aigua que es feia servir les nits de sant Joan per protegir els infants dels mals.

Roure d’Ancosa. Foto: gloriacondal

Vegeu aquestes imatges:

La visita es pot completar amb una volta el nucli antic de la Llacuna, la pujada al castell de Vilademàger, les pintures rupestres de Valldecerves o la visita a una de les més de trenta fonts del poble.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 1 comentari