L’any 2019 va fer 500 anys que començà la volta al món de Magallanes i Elcano. Van salpar 5 caravel·les amb 250 homes a bord, entre ells, 8 grecs. Una sèrie d’iniciatives han tret a la llum informació per recordar i homenatjar aquells homes.
2–3 minuts
Castell de Quios. Foto: gloriacondal
El 10 d’agost de 1519 comencen l’aventura, a partir d’una idea de dos anys abans, quan Magallanes proposa al rei Carles I d’Espanya obrir una ruta a les “ illes de les Espècies”, a Orient, sense vulnerar els compromisos amb Portugal, amb qui s’havien repartit els drets de conquesta del món. Així, en lloc de navegar cap a l’est, ho farien per l’oest. Un dels molts problemes va ser la falta de tripulació, en un viatge de resultats incerts. Entre els estrangers contractats hi ha tres navegants de Quios: Francisco Albo, Ximon de Axio i Antonio de Axio. De Rodes n’hi ha tres més, un de Corfú i dos de Nàuplia.
Fundacio Tsakos. Quios. Foto: gloriacondal
Travessen el que s’anomenà Oceà Pacífic, arriben al sud d’Amèrica i descobreixen un pas entre l’Atlàntic i el Pacífic (que anomenaren estret de Magallanes). I d’allà continuen cap a Orient. Durant el viatge pateixen tot tipus de penalitats: tempestes, gana i set, malalties, enfrontaments… Magallanes mor assassinat i el substitueix Elcano. Havien arribat a la terra de les espècies i van retornar cap a occident, vorejant Àfrica. Toquen terra ferma a Sanlúcar de Barrameda el 6 de setembre de 1522 amb la nau Victoria, l’única que els quedava i una vintena de supervivents, Francisco Albo entre d’altres, amb un tresor incalculable: un diari que va escriure on deixa constància de tota la ruta. L’ambaixada d’Espanya a Grècia i l’Institut Cervantes d’Atenes van plantejar una sèrie de propostes per recordar la contribució essencial dels navegants grecs.
Monument als navegants grecs que van fer la primera volta a món. Xios. Foto: gloriacondal
Una de les iniciatives va ser el documental de Pedro Olalla Francisco Albo: navegants grecs a la primera volta del món (Φρανθίσκο Άλμπο. ‘Ελληνες ναυτικοί στον πρώτο περίπλου της Γης) (38’).
El 2020 es va col·locar a Rodes un monument de reconeixement de l’escultor Juan Ramon Martin, amb el lema: “A vosotros, los primeros que me dieron la vuelta” i a Quios hi ha una còpia als jardins de la Fundació Maria Tsakos amb el lema en llatí i en grec.
Casa Maria Tsakos, Kardamila, Xios, on es formen els joves futurs navegants. Foto gloriacondal
Havíem estat feia un anys a Gízio venint de l’illa de Kizira, en un ferri que arriba a Neapoli, davant l’illot d’Elafonissi. Ara anem a Molai i d’allà a Kiparissi, en un racó aïllat. D’allà arribem a Monemvassia i de retorn a Atenes visitem Kariés.
3–4 minuts
Ruta Mani-Kiparissi. Cim nevat del Taiget amb els tarongers en primer pla. Foto: gloriacondal. 20-4-2024
Molaoi és el poble natal de l’escriptor Teodor Kallifatides. En els llibres parla de la infància, del poble, de la guerra, de com va haver d’emigrar a Suècia i buscar-se la vida… Hi viuen uns 5.000 habitants i és el centre de la zona. Entrem a la llibreria i demano algun llibre seu. Busquen i busquen i al final em treuen El setge de Troia i surto amb l’únic llibre a la mà que quedava de l’escriptor local.
Kiparissi. Sud-est Peloponès. Foto: gloriacondal
Kiparissi (45 km de revolts, 1h), en un racó, connectat per primera vegada a tot el Peloponès als any 70. Hi ha coves i penya-segats molt buscats pels escaladors i hi viuen uns 400 habitants. En el programa Afers exteriors de Mikimoto fa anys, van parlar d’aquest lloc, i ens el vam apuntar. Hem trigat, però ara arribem a Kyfanta Hotel i ens rep l’Ester. Tenim un estudi molt maco. Passejada al capvespre: veiem cases potents amb tarongers i llimoners amb fruits pel terra. Moltes són d’americans que viuen fora. L’endemà caminem fins a la platja d’Agia Kiriakí i el petit port d’Agios Nikolaos. El dia de Sant Jordi anem a l’ermita de S. Jordi (és un altre Jordi) per un camí de ronda, voltades de plantes i herbes.
A la tarda som a la recepció de l’hotel, un espai acollidor que sembla una biblioteca. De sobte tot es comença a tenyir de roig… és una tempesta del Sahara i afecta gran part de Grècia. Fa por.
Monemvassia. Pelopones. Foto gloriacondal
Un dia visitem Monemvassia. Fundada a partir del s VI aC, amb els bizantins és el centre econòmic del Peloponès. Poc després de l’entrada hi ha la casa del poeta Iannis Ritsos. Un munt de turistes omple el carreró principal. A banda i banda, cafeteries, galeries d’art, capelles… algun petit hotel. Arribem al punt final tocant a la muralla. L’església d’Agia Sofia domina la part superior amb vistes a les muntanyes de Lacònia. Més avall, en una esplanada, destaca la blanca capella de la Verge de Xrisafitissa. L’Ester ens explica després que Sitges està agermanada amb Monemvassia perquè tenen el mateix tipus de raïm, la malvasia.
Limenas Gerakas. Foto: gloriacondal
A prop, el canal de Gerakas, on s’obtenien els ous de llisa per a la taramosalata. Llogarret solitari, amb una illa al mig i les ruïnes de Zaraxas damunt. Dinem en una taverna tocant a l’aigua, un dèntol a la brasa, boníssim. Ens ha dit l’Ester que el protagonista de la sèrie del detectiu Kojak, aquell home calb que sempre menjava xupa-xups, és l’actor Telly Savalas i la família eren d’aquí. Un cop ell va venir i va prometre ajudes, però poc després va morir.
Les Cariàtides de Kariés, Peloponès. Foto gloriacondal
En el retorn a Atenes passem per Karuai o Kariés d’on deriva el nom de “cariàtides”. Molta gent hi va a veure la rèplica de les Cariàtides de l’Acròpolis. Els escultors grecs van donar el nom de Cariàtides a les figures de dones dansaires que feien servir de columnes. Vitruvi explica que el poble de Kàries es va revoltar a favor dels perses després de la Batalla de les Termòpiles i els aliats grecs van atacar la ciutat i la van destruir, prenent captives les dones i fent-ne representacions a les construccions en lloc de columnes, però hi ha fonts que ho neguen. L’Associació del poble va fer una rèplica en un punt alt del poble. No són les reals, però tot neix aquí. I n’estan orgullosos, gairebé tant com dels plataners monumentals que hi ha a l’entrada.
Tornem cap al nord, amb el record de la dona catalana que fa anys es va enamorar de Grècia. Gràcies
Kyfanta Studios. Kiparissi. Pelopones. Foto cedida per Kyfanta
El Mani és travessat de part a part per la serralada del Taiget. Les muntanyes que baixen cap a mar, al cap Ténaros, només són roques pelades. Tenen fama de gent amb caràcter aspre. Els conflictes entre clans eren constants i van construir torres cada cop més altes, per demostrar poder.
3–4 minuts
Les imponents torres del Mani. Peloponès. Foto gloriacondal
De Kardamili avall, la carretera passa per pobles com Itilo, centre vinícola amb la fortalesa turca de Kelefa, que Juli Verne esmenta a l’Arxipèlag de foc. Voramar hi ha una ampla badia amb platges i tavernes. Continuant, la carretera passem pel petit port de Neo Limeni, on hi ha la Torre del revolucionari Mavromixalis. Té un carrer estret amb tavernes, bars i algun hotelet. Cap platja. Sembla que les masses no hi arribin.
Neo Limani. El Mani,Pelopones. Foto: gloriacondal
Ens allotgem a Areòpolis, habitada des de Neolític, segons les figures de la cova de Diros. És el poble on començà la revolució i hi viuen un miler de persones. Just davant de casa nostra hi ha una església, de les moltes que omplen el poble. A la plaça central hi ha l’estàtua de Mavromixalis i a la Torre Pikoulaki, el Museu Bizantí de Mani. Pel carrer 17 de març, amb botigues i restaurants, s’arriba a la plaça on hi ha el Temple de Taxiarxes. Aquí es va iniciar la revolta. En una banda, un forn de pa, on la senyora no mostra la més mínima empatia, com la noia del cafè de la plaça. Caminant pels afores trobem un rètol que indica 2 km fins a les Coves de Diros. Més fàcil que anar-hi amb cotxe. Arran de mar hi ha la petita cova d’Alepotripa (forat de la guineu) amb restes d’avantpassats neolítics.
Areopoli. Mani. Pelopones. Foto: gloriacondal
Cap al sud, la primera parada és Mézapos. Trobem quatre cases, un pescador de canya en unes roques que no ens torna la salutació i una geologia calcària, de roques blanques, amb aigües meravelloses. Ningú. D’aquí anem a Stavri, un poble que anuncia un castell i resulta ser un hotel. Hi fem un volta i l’únic home que trobem, no ens saluda. Ja en portem dos, avui. Recte avall anem a Gerolimenas, en una badia. Fins al 1870 no hi havia cases, però a partir s’hi va establir un comerciant i el poble va créixer. Ara és un lloc tranquil amb un hotelet, un passeig de cafeteries i tavernes.
Continuem avall. A banda i banda d’una franja de terra que sobresurt abans d’arribar a la punta veiem Marmari en un turó fortificat; a sota hi ha un hotel i una platja maca. Baixem al Cap Tenaro: un petit aparcament, una taverna i alguna casa. Al voltant, ruïnes d’una església, una platgeta i la cova d’Hades. Un sender pedregós porta a la punta final on hi ha el far (30′). Sembla la fi del món, però només és l’extrem sud-est de l’Europa continental. Baixant, arribem a Porto Kagia, una badia molt tancada, amb algunes tavernes, on dinem; la senyora Maria ens ofereix dos peixos mitjans que té en una caixa amb gel.
Stavri. Mani. Pelopones. Foto gloriacondal
A la costa oriental de la peninsuleta, baixem a la cala d’Alipas. Petita, només veiem un home arreglant el que sembla una taverna, com a tants llocs que preparen temporada. Pedres força grosses, blanques i verdes, com l’aigua. Arriben cinc estrangers i no saluden. Edificis a ambdós costats d’estil maniota. Vegetació d’oliveres i mates. Aigües sensacionals. La pau.
Porto Kagia, Mani. Pelopones. Foto gloriacondal
Tirem amunt i passem per Flomoxori, on destaca un conjunt de torres que es veuen des de lluny. Ens desviem a la platja de Vatta i després anem al port de Kotronas. A prop hi ha l’itsme d’Skopa, amb arbres i vegetació, una porta que podia ser l’entrada al castell i trossos de muralla; més enllà una platja on domina el negre.
Itsme d’Skopa. Kotronas. Mani. Foto: gloriacondal
Els maniotes diuen que són descendents directes dels espartans i la seva bandera blanca amb una creu blava al centre, ho diu clar: Victòria o mort. La història pesa. Ho hem comprovat.
Coneixíem bona part del nord i volíem anar al sud, format per 3 peninsuletes entre els golfs de Messinia i el de Lacònia. Des de Kalamata coneixem Mistràs, Esparta, Navarino i els voltants de Kardàmili.
3–4 minuts
Kalamata. Església dels sants apostols. Foto: gloriacondal
Kalamataés la ciutat més important del sud, amb 70.000 habitants. El Museu Arqueològic, té troballes d’arreu de Messinia. A prop, el Museu d’Història i Folklore, amb el material d’arxiu salvat i objectes de la Revolució de 1821. La primera impremta de la Grècia alliberada va funcionar aquí, on es va imprimir la Proclamació. Al nord hi ha les restes de l’antiga ciutat de Messina.
Mistras. Pelopones. Foto: gloriacondal
Arribem a Mistras per l’antiga carretera (es triga el mateix que per autopista però el paisatge és impressionant). Fundada el s. XIII durant l’ocupació franca, va arribar a més de 25.000 habitants i després de la caiguda de Constantinoble el 1453, es va convertir en centre de l’imperi bizantí. Ocupada pels venecians amb Morosini (el que va fer volar el Partenó) llavors eren 40.000 habitants. Dinem en una taverna amb vistes a la ciutat d’Esparta i bevem una cervesa “Sparta”, no podia ser d’altre manera!
De Kalamata a Esparta. Pelopones. Foto: gloriacondal
Esparta té uns 15.000 habitants. Gran rival d’Atenes, era la ciutat més poderosa. L’any 480 aC, van guanyar la batalla de les Termòpiles, però poc després, el seu poder se n’anà en orris. Els espartans, des que naixien, eren entrenats per fer la guerra. Ara tenen un museu de l’oliva i de l’oli molt interessant. Al sud-est de la ciutat hi ha un jaciment arqueològic a la riba del riu Eurotas. Al cim del turó hi ha una mena de piràmide coberta de vegetació on es situa el culte a Menelau, rei d’Esparta i la seva dona Helena.
Badia de Navarino. Pelopones. Foto: gloriacondal
Al Peloponès hi va haver grans batalles que van determinar el futur dels grecs, com la batalla naval de Navarino, el 20 d’octubre de 1827 entre les flotes de Gran Bretanya, França i Rússia d’una banda i les otomana i egípcia de l’altra. Finançada al mercat borsari de Londres, els grecs els havien de reemborsar quan guanyessin. Grècia era lliure, però tenia un deute enorme. (Això del deute, a Grècia, ve de lluny). Caminem amb calma per la badia des de Voidokilià a Pilos i intentem imaginar-nos la batalla.
Castell de Metoni. Pelopones. Foto: gloriacondal
Baixant cap al sud per la costa arribem al Castell de Metoni. La ciutat apareix a les cròniques d’Homer i el 1828 és alliberada i s’uneix a l’espai grec. És un castell gran, a l’aire lliure, amb restes de columnes, banys termals… barreja d’èpoques i estils. En un extrem, el bourtzi, una illeta on s’arriba per un camí de pedres. Continuant la costa i pujant per l’altra banda anem a Koroni, un petit poble amb un castell al cim que domina el cap Akritas, a la vora sud del golf de Messinia.
Kardamili. Pelopones. Foto: gloriacondal
Cap al sud, Kardamíli, una de les 7 ciutats que Agamèmnon atorgaria a Aquil·les si es casava amb una de les seves filles. Kolokotronis i altres caps s’hi van reunir per organitzar la revolució el 1821. Té torres de pedra conservades, carrers empedrats i esglésies bizantines. Al nucli antic, visitem l’espai del castell, amb l’església d’Agios Spiridon i la torre de Mourtzinos. Als afores hi ha el Museu-casa de l’escriptor alemany Patrick Leigh Fermor, que va participar en la Resistència i va escriure un llibre sobre el Mani. Continuant la carretera baixem a la platja de Foneas. Còdols blancs i aigües blau-verdoses, amb una gran roca entre dues platges.
Cala de Foneas. Pelopones. Foto: gloriacondal
Uns km després hi ha un raconet encantador, Kitriés una cala amb un petit port, platgeta i dues tavernes. Aigües transparents, molts peixets, alguns pescadors… roselles que creixen vora mar. La plenitud.
Platja de Kitries. Pelopones. Foto: gloriacondal
D’aquí vam conèixer la península del Mani i la del cap Maleas
Com Égina, Agistri pertany al grup de les illes Saròniques, dites així perquè són dins del golf Sarònic. S’hi arriba des del Pireu o Égina.
Illa d’Agistri. Saròniques. Grecia. Foto gloriacondal
Agistri és una illa de 13 km2 coberta de pins, amb algunes platges, on viuen poc més de mil habitants. La capital és Megaloxori (o Mili), el port principal, disputat pel proper d’Skala, on es pot anar caminant per un passeig voramar. Ens allotgem en un hotel de Megaloxori amb un balconet que dona al mar, així esmorzem i sopem amb vistes. Al poble hi ha un supermercat, un forn, una òptica, una taverna i una església. Properes al mar, algunes tavernes i cafeteries. Com a cosa curiosa, hem vist un centre d’entrenament de boxa amb força moviment.
Megaloxori. Agistri. Grecia. Foto gloriacondal
A l’illa només hi ha busos a l’estiu. Les distàncies no són excessives, vistes les dimensions, però no tot és pla. Hi ha única carretera que va d’Skala, el port on vam atracar, passa per Megaloxóri, on estem, i continua cap a la desviació a la cala de Dragonera; després s’endinsa per anar a un nucli de població al sud-est, Limenaria i una platja propera, Mariza. D’aquí torna a anar a l’oest per la costa, fins al llac i illeta d’Aponissos. Hi ha força gent que fa els senders caminant, o amb bicicleta però hem vist molts ciclistes bufant i arrossegant la bici. La majoria dels cotxes que hi ha són de gent de la pròpia illa. S’hi crien cavalls i a Aponissos hi ha un centre d’equitació.
Un dia anem a la platja de la Dragonera, un nom com el que tenim a Mallorca, no sabem si hi ha relació entre ells. La cala té aigües verdoses, platgeta gran i miniplatgetes. Pel camí, pins, i també vegetació de mates, llentiscles, etc.
Skala. Agistri. Grecia. Foto gloriacondal
Agistri va compartir història amb la veïna Egina. La llegenda diu que formava part del regne d’Aiakos d’Egina, i es creu que l’actual Agistri era l’antiga Kekryfaleia. Se sap que va ser aliada d’Egina durant la guerra de Troia.
El taxista que ens va portar de port d’Skala a Megaloxori ens va explicar que va treballar un temps a Tarragona, però arreu, que et pregunten d’on ets, la paraula màgica és Barcelona. Llavors obren molt els ulls i amb cara d’admiració repeteixen: “Barkeloni”!
A la costa est del Peloponès i a prop d’Atenes, l’illa d’Égina pertany al grup de les Saròniques. El port principal és a la ciutat, però n’hi ha d’altres. Del 1827 al 1829, va ser la capital del nou estat grec. Fa 13×15 km. El governador Kapodistrias va fer construir mansions neoclàssiques, però el més destacat és el temple d’Afea, que forma un triangle equilàter amb el Partenó i el Temple de Posidó a Sunion, l’anomenat “triangle sagrat” de l’antiguitat. Égina és un gran productor de pistatxos.
Port d’Egina. Grecia. Foto: gloriacondal
En arribar al port d’Egina destaca la “Kolona” (columna), dalt d’un turó, on hi havia el temple d’Apol·lo. Queda poca cosa, i hi ha un petit museu. El més destacat arqueològicament és el Temple d’Afea on es venerava la deesa a partir del s. XIII aC. Des d’aquí es veu el poble turístic d’Agia Marina. De camí, l’imponent monestir d’Agios Nektarios.
Temple d’Afea, Egina. Foto gloriacondal
La ciutat és coquetona, blanca, amb turisme i carrers estrets on han de conviure vianants amb bicis, motos i cotxes. Hi ha molts atenesos que hi van per proximitat. Dins la ciutat hi ha la Torre Markello (1802). A prop, un petit hotel que abans era propietat d’una dona especial, Zenobia, que va trencar normes: cabell curt, pantalons, anar a la platja reservada als homes… Teodorakis va musicar un poema sobre ella: La balada d’Andrico.
La balada d’Andrico
Als afores cap al nord anem a peu a la casa de Nikos Kasantzakis. El coneixem per les obres de Zorba el grec, El Crist de nou crucifitcat, Les últimes temptacions de Crist… La casa és del 1935, senzilla, davant del mar. El seu epitafi diu: «No espero res, no temo res, sóc lliure».Quan ell mirava des d’aquí, al fons, veia Atenes.
Torre de Markello. Egina. Foto: gloriacondal
Un altre espai històric és l‘Orfanat de Kapodistria, un edifici immens per allotjar-hi els infants orfes de la Revolució que entre 1980-85 va ser presó per a dissidents. Al centre i tocant al port de pescadors hi ha un petit mercat del peix. A la capella d’Agios Nikolaos del port posem espelmes per la gent que ens ha deixat aquests dies.
Capella d’Agios Nikolaos. Port d’Egina. Foto gloriacondal
Indicadors GR 99 al Garxal. Delta de l’Ebre. Foto: gloriacondal
2–3 minuts
L’Ebre fa 961 km comptats des d’on neix, al Pico de los Tres Mares fins que arriba al Delta. Travessa Cantàbria, Castella i Lleó, País Basc, La Rioja, Navarra, Aragó i Catalunya. El recorre a peu el Camino natural del Ebro o GR99, però li falta manteniment i bones indicacions. Sovint hi ha trams que no es poden fer perquè estan tallats i no està actualitzat. Hem fet aquesta ruta en diferents moments entre els anys 2021 i 2023 combinant cotxe i caminades. Hem conegut el riu, però també pobles, esglésies, ponts i gent. En alguns moments ens hem desviat de la ruta per visitar algun lloc que ens interessava.
Benifallet. Safarejos. Foto: gloriacondal
El que hem fet és apte per a totes les edats. El vehicle ens ha donat la llibertat que no hauríem tingut si hi haguéssim anat amb tren o bus. Ho hem fet en diferents èpoques de l’any (sempre pot ser un bon moment), en sortides de 5, 10 o 15 dies. Les etapes que expliquem al blog s’han fet en funció de la quantitat d’informacions que teníem per explicar. Poden ser de més o menys dies segons les ganes o els punts d’interès.
Podríem considerar que Tudela es troba a la meitat del recorregut. A Catalunya, la història de l’Ebre va molt lligada a la Batalla de l’Ebre durant la guerra civil. Pot ser un bon moment per conèixer els fets i els llocs.
Alguns pobles viuen de cul al riu. Un exemple: a l’oficina de turisme d’un poble de Castella molt turístic, quan vam preguntar pel GR, ens van dir: “pa arriba, pa abajo, todo es bonito”. Esperàvem més, companys!
Frias. Ruta Ebre. GR 99. Foto: gloriacondal
Hem conegut el tema de les espècies invasores, sobretot als pantans de Mequinensa i Riba-Roja, on hi ha molt turisme de pesca (amb força gent vinguda de l’estranger). A Tortosa també en vam parlar amb gent vinculada al riu, les històries dels silurs… i al Delta, amb els crancs, cargols-poma, musclos-zebra i tota la pesca, un greu problema que no sempre es pot solucionar com amb els crancs, que és posar-los a l’arròs.
Tortosa des del riu Ebre. Foto: gloriacondal
Indrets que ens han agradat més:
Vall de Valderredible, Orbaneja-Escalada-Pesquera, Monestir de Rioseco, Garganta de los Hocinos, Puente Arenas, Frias, S. Martin de Don i el moll, Briñas, Haro, Buñuel, Gallur, muralles de Grisén, Mequinensa, Faió, Flix, Pas de l’ase, Miravet, pas de Barrufemes, Assut de Xerta, Castellet de Tivissa, Tortosa, Delta.
Últim tram de l’Ebre, des d’Amposta, on a partir d’aquí entrem al Parc Natural del Delta de l’Ebre i acabant al Garxal, on hi ha l’últim rètol del GR 99.
3–5 minuts
Punts d’interès
Amposta
Moll de Balada
Mirador del vaporet Anita
Deltebre
Muntell de les Verges
Mirador del Zigurat
Far del Garxal
La Ràpita, Delta de l’Ebre. Foto: gloriacondal
Amposta. Anem fins al Pont Penjat, del 1921. La ciutat té el Museu de les Terres de l’Ebre, dedicat a l’etnografia, ecologia, economia i geografia del Delta.
Ullals de Baltasar. La Ràpita. Delta de l’Ebre. Foto: gloriacondal
A Deltebre anem a l’Ecomuseu, després creuem el pont Lo Passador i fem el GR paral·lel a l’Ebre. Travessem el pont per passar a l’illa de Gràcia, enmig del riu, un lloc ple de plantacions (llàstima de les taronges arrancades amb els fruits, i fets muntanyes per cremar). Just al final de l’illa, a la riba hi ha el mirador del vaporet Anita, que va començar a navegar el 1855 i transportava fins a 800 sacs d’arròs de 80 kg cadascun. El 1928 hi va haver una crescuda del riu i s’aturà. Ancorat, una nova crescuda del riu el 1937 l’enfonsà a la punta est de l’illa de Gràcia, fins el 1998, el trobaren, i allà roman. Hi ha una altra història d’un vaixell enfonsat per un submarí alemany durant la Primera Guerra Mundial davant les costes de la Ràpita (TV3: Lo Vinater), Més amunt, el moll de Balada, on admirem un ficus monumental.
Delta des de la roca Foradada. La Ràpita. Foto: gloriacondal
És època de carxofes, que, entre les grans fulles desdentades, mostren les seves carns impúdicament en els camps que voregen el riu. Però no sols de verd estan tacats els camps sinó de taronja. Els fruits no s’han recollit i han anat caient al terra deixant sembrada una catifa que contrasta amb la verdor carxofera. Surt més a compte deixar que es podreixin que pagar gent per recollir-les, mentre als mercats trobem taronges de Sud-Àfrica.
L’Encanyissada. Delta de l’Ebre. Foto: gloriacondal
Al port de la Ràpita hi ha la Llotja, un gran edifici, on 85 barques descarreguen 3.000 tones de peix i marisc a l’any. Del que n’hi ha més, és cranc blau, un invasor, com els cargols o els musclos, que en aquest cas, han decidit que, si no el mates, te’l menges. I fet en un arròs, està molt bo!
Pobre Nou del Delta. Foto: gloriacondal
A l’embarcador de les golondrines embarquem per visitar el tram final del riu: com més a prop de la desembocadura, menys profunditat, amb barreja d’aigua salada i dolça. A una i altra banda, eucaliptus, palmeres, desmais, canyes i baladres. Ens acompanyen ànecs i corbs marins però també gavines corses, alguna fotja i bernats pescaires.
Far Fangar. Delta de l’Ebre. Foto: gloriacondal
Al nord del Delta, la platja del Fangar. Aigües netes, moltes petxines i petjades d’aus… A l’esquerra, dunes i vegetació típica. Arribem al far, enmig de la terra, perquè la punta és molt més enllà. Substituït el 1972 per una torre de ferro i poc després, pel far de formigó actual. Al davant, l’Ampolla, el Perelló i el cap Roig i més al nord, l’Ametlla de Mar.
Platja de Riumar. Delta de l’Ebre. Foto: gloriacondal
Al sud del Delta, la platja del Trabucador està deserta. El mestral bufa fort i ens fa tancar els ulls per protegir-nos de la sorra. No arribem a la punta de la Banya perquè el cotxe navega entre els rodals de sorra com si de bon matí ja s’hagués pres un parell de cigalons. Als nostres peus, les crestes dels cavallets de la mar, encabritats, alcen ones davant nostre. A l’altra banda, la immensitat del mar, d’un color més fosc, més encalmat. Dues mars diferents, una a cada costat, com dos sentiments contradictoris en el mateix cor.
El Garxal. Delta de l’Ebre. Foto gloriacondal
Passem per davant del camí que porta a les muscleres de l’Agustí, arribem a Poble Nou i continuem fins a la Bassa de la Tancada que limita al sud amb la badia dels Alfacs. Hi ha ànecs, fotges, gavines, xatracs i flamencs. La part més interna és plena de canyissars i jonqueres. Les Salines de la Trinitat ocupen una extensió aproximada de 1.000 ha. Anem pel sender fins arribar a un zigurat de fusta. A pocs metres, un indicador marca el final del GR99. A l’altra banda, al davant, hi havia l’antiga desembocadura i el cap de Tortosa, que separa les illes de Buda i la de S. Antoni, amb la Puntera del Galatxo per on l’Ebre desemboca des del 1957.
Miravet, en un turó dominat per un castell, és un punt d’inflexió en la ruta de l’Ebre. Passem de la comarca de la Ribera d’Ebre al Baix Ebre. El GR 99 té un lloc estret històric: el pas de Barrufemes. L’antiga estació de Benifallet és també Via Verda, una caminada plàcida amb vistes, fins a Xerta. Trobem coves, un assut (pantà), restes ibèriques i arribem a la ciutat de Tortosa.
Punts d’interès
Miravet
Pas de Barrufemes. GR 99
Benifallet. Coves Meravella
Assut de Xerta
Xerta
Castellet de Tivissa
Tortosa
Miravet. Tamarigar del riu Ebre. Foto: gloriacondal
4–6 minuts
Miravet. Com més amunt puges pel poble, més veus. Al davant tenim un tamarigar. Arribem al punt del GR i hi baixem, vora el riu. Per aquí s’arriba a Benifallet pel pas de Barrufemes, un espai on el sender queda encaixonat al riu ja que la roca cau fins a l’aigua. Salzes i àlbers flanquegen el camí i al llarg del recorregut passem per camps de tarongers. Fa anys vam fer el GR des de Benifallet. Destaca, dalt de tot, el castell. Conquerit als musulmans, el 1153 el donen a l’orde del Temple, molt potent llavors. Baixem a baix, el Tres tombs comencen, amb una corrua de carros, de tartanes, de gent a cavall….
Benifallet. Estació tren antiga. Via verda. Foto: gloriacondal
A Benifallet ens aturem al pont del Llaguter, perquè a sota hi ha el GR en les dues direccions, cap al pas de Barrufemes-Miravet, i cap a Benifallet-Xerta. Hi ha el Pas de Barca i al davant, els antics safarejos. Als afores les Coves Meravella, tancades. Des de l’antiga estació de Benifallet, a uns quants km, hi ha una Via Verda que coincideix amb el GR fins a Tortosa i discorre per la Vall de Zafán, on es va projectar una línia de tren que va funcionar 31 anys (es va tancar el 1973). Iniciem la caminada cap a Benifallet (8 km), a través de túnels, envoltades de vegetació d’una banda, i per l’altra, de les vistes del riu i de les serres de Cardó, amb els cims de l’Argila i la Punta Redona. Després del barranc de la Xalamera, el GR passa a l’altra banda de la C-12, més a prop del riu, i arriba a Xerta.
Assut de Xerta. Riu Ebre. Foto: gloriacondal
Ens aturem al mirador de l’Assut, però gairebé no es veu, per la vegetació. Baixem a baix: un assut és un mur de contenció que desvia l’aigua. Aquest fa 310 m. de llarg i està construït en diagonal de banda a banda del riu. Els orígens es remunten a l’islam i es va restaurar al s. XII, després de la conquesta de Tortosa, però no és fins el 1440 quan s’inicien les obres. Hi estava molt interessat el bisbe, per regar els seus terrenys del marge esquerre, però finalment va ser Tortosa qui enllestí l’obra. Amb tot, el sistema hidràulic acaba molts anys més tard. Una resclosa permet el pas de les embarcacions que naveguen per l’Ebre. A més de l’assut hi ha espigons, l’antiga fàbrica de farina i el molí, ambdós del s. XVI. A finals del XIX es va fer servir com a central elèctrica i es considera un dels pocs edificis industrials de l’època del Renaixement de Catalunya.
Via Verda Benifallet amb vistes als Ports. Foto: gloriacondal
A Xerta hi ha algunes cases senyorials. A la plaça Major trobem un parell de bars i l’església. Com la resta de pobles, ha patit inundacions periòdiques i tenen un “limnígraf” que marca els nivells: 1787, 1907, 1937, 1961. Als afores, les trinxeres del barranc dels Fornets i la vella estació amb serveis per a caminants.
Castellet de Banyoles (ciutat ibèrica). Tivissa. Riu Ebre. Al fons, Móra d’Ebre. Foto: gloriacondal
Davant del mas Tainet, a l’altra riba del riu, enfilat en un penya-segat, hi ha el Castellet de Tivissa (o de Banyoles), en el recinte d’un poblat ibèric, 6 km abans d’arribar a Tivissa on hi ha un centre d’interpretació, l’espai Ilercavonia. L’any 1927 es van trobar elements dels s. IV-III ane. Al s. XIV, la ciutat de Barcelona va construir la petita fortificació del Castellet, per controlar i desviar el transport de cereals d’Aragó i evitar el pagament d’impostos de Tortosa. Des d’allà, vistes a la serra de Cardó Boix, els ports, la serra de Pàndols, la serra de Cavalls…
Baixant el riu, s’arriba a Aldover, amb una platja fluvial. El GR passa a tocar de la torre medieval d’en Corder. Més endavant hi ha Roquetes, amb el Centre d’Interpretació del Parc Natural del Ports. Finalment, creuem el pont de ferro i entrem a Tortosa, capital del Baix Ebre, amb els ponts, el turó i el castell de la Suda, la catedral, edificis modernistes, els Reials Col·legis (el millor conjunt del Renaixement de Catalunya) i el pont del Ferrocarril (1911-13) ara de vianants.
Tortosa. Lo riu és vida. Foto: gloriacondal
Tortosa. Per la riba que anem, després del pont comença la Via Verda cap amunt, amb el GR 99. L’edifici del mercat municipal té una gran volta de ferro de Joan Torras, mestre de Gaudí. Al riu, el monument franquista als morts de l’Ebre, inaugurat per Franco el 1966. Construït sobre un dels pilars de l’antic pont de la Cinta, li van treure alguns símbols feixistes, però conserva creus i àguiles, amb molta polèmica. El 28-5-2016 es va fer una consulta entre veïns i va guanyar que el deixessin.
Tortosa. Lo sirgador. Foto: gloriacondal
Allà es pot fer un recorregut amb un antic llagut, Lo Sirgador, que recorre tota la façana fluvial, riu amunt, fins a l’illa de la Xiquina, i riu avall, fins a l’illa dels Bous. Pel camí es poden veure bernats pescaires, polles d’aigua, martinets blancs i blauets.
Excursió pel riu Ebre, ja en terres catalanes. Surt dels embassaments controlat, però no derrotat, i va girant en meandres i circulant paral·lel a carreteres i vies de tren. Pobles, i passos de barca, encara. I un passat morisc que roman en barris, castells i nomenclàtors.
Punts d’interès
Presa de Riba-Roja
Espai Natural Protegit de la Ribera de l’Ebre a Flix
Flix, castell i pas de barca
Vinebre
Ascó, castell i barri morisc
Pas de l’Ase. GR 99
Garcia
Móra d’Ebre, castell, refugi, port fluvial
Benissanet
Reserva Sebes. Flix. GR 99. Riu Ebrer. Foto: gloriacondal
4–6 minuts
Anem fins a la Presa de Riba-roja on ens creuem amb un cotxe anglès, el primer d’una sèrie de vehicles britànics que circulen per aquestes terres. El camí voreja el riu fins arribar a Flix, per l’Espai Natural Protegit de la Ribera de l’Ebre a Flix, que comprèn la Reserva natural de Sebes i el Meandre de Flix. Intentem fer un tram des del pantà en cotxe però el GR es va fent difícil i desistim. Hi anem des de Flix. El Mas del Director, que és el centre d’informació només obre als matins, però podem anar per la passera del canyissar fins a l’observatori d’aus on veiem un cabusset i després caminem pel sender fins al següent observatori, envoltades de tamarius; el conjunt s’anomena tamarigar. L’any 1975 es va localitzar un petit insecte heteròpter que s’alimenta de les fulles dels tamarius i que no ha estat trobat en cap altre lloc del món. En aquesta reserva hi ha dos tipus de tamarius i també joncs, corretjola, regalèssia i enfiladissa. Aprofitant un d’aquests elements, fan una cervesa artesana anomenada Lutra, que s’elabora amb aromes de menta i regalèssia. Anem més endavant pel GR on hi ha, en diferents espais: cavalls de la Camarga, nius i cria de cigonyes i un sender cap a un poblat iber, però no ens veiem amb cor de pujar per la calor.
Castell Flix. Ebre. Foto: gloriacondal
Tornem a l’altra riba pel pont que passa al poble i d’allà anem a Flix. Aparquem a prop del riu, on hi ha l’entrada a un refugi (constantment els records de la batalla de l’Ebre) i pugem a peu fins al castell, construït al turó del meandre per protegir la barca de pas del riu de dalt, a més de controlar la navegació fluvial. La Batalla de l’Ebre va acabar als seus peus, amb la voladura del pont de ferro republicà, la matinada del 16-11-1938. Una placa a prop de la porta recorda els pontoners de la guerra. Anem al pas de barca actiu que comunica amb el marge esquerre, un bon servei que estalvia voltes. Flix està construït, com Riba-roja, aprofitant un meandre del riu, que l’embolcalla i s’hi pot fer un itinerari que voreja el riu pel marge esquerre, uns 5 km. Des de la crta. C-233 en direcció Palma d’Ebre hi ha un mirador per veure el meandre.
Flix. Pas de barca. Ebre. Foto: gloriacondal
Vinebre és un poble petit, tranquil, a peu de carretera i davant del riu, on destaca el gran edifici de la Casa-museu de S. Enric d’Ossó (1840), que va fundar la Companyia de Sta. Teresa de Jesús. L’any 1993 va ser santificat, i és el primer sant de la Ribera d’Ebre. Als afores hi ha el jaciment arqueològic de S. Miquel.
Ascó. Riu Ebre. Foto: gloriacondal
A continuació, Ascó construït damunt d’un turó, però el que destaca més és la silueta de la central nuclear. Restes del castell i la torre mudèjar amb vistes a 360º. El passat morisc es reviu al traçat urbà: carrers estrets i foscos, perxes (o porxos), voltes i sitges. Anem cap al GR 99 i avancem entre el riu i la via del tren, amb franges de camp. Passem per davant del túnel ferroviari a cel obert, amb molts grafits, i el riu es va encaixant entre muntanyes; arribem a un punt on hi ha l’indicador del Pas de l’Ase, a 300 m.
Ascó. GR 99 cap a Pas de l’Ase Foto: gloriacondal
La pista es transforma en sender costerut per arribar al Pas. Després torna a baixar fins arribar a Garcia. Per creuar a l’altra banda hi ha un Pas de Barca, actiu depèn l’època i amb petició prèvia a l’Ajuntament. Hi ha un sender fins al riu Siurana, que convergeix amb l’Ebre allà. Al fons, el gran pont del ferrocarril de la línia Reus-Casp-Saragossa, construït el 1892. Passeig pel poble i cafè a la terrassa amb vistes del bar Maig, a l’antic Casino.
Garcia. Riu Ebre aigubarreig riu Siurana. Foto: gloriacondal
El GR continua pel marge dret venint de Garcia i passa per davant del galatxo de Subarrec. Molts àlbers i xops, i també llentiscles, romaní, presseguers, ametllers (molt secs) i alguna edificació. A l’altra banda del camí, talussos en constant descomposició per l’erosió del riu. Móra d’Ebre és la capital de la comarca, El castell d’origen islàmic, té vistes i a baix, a prop del club nàutic, hi ha la porta d’un refugi. La guerra va destruir un 80% de la ciutat.
Móra d’Ebre. Club Nàutic. Riu Ebre. Foto: gloriacondal
Des de Móra d’Ebre cal seguir per un camí asfaltat amb masos a costat i costat. Ens allotgem al Mas rural Taniet al camí de les Sènies, dins la “cubeta de Móra”: terreny pla, camps de fruiters, concentració de calor i de boires. Des de l’habitació, amb dues finestres, veiem la sortida del sol i com es pon.
Benissanet. Ruta Ebre. Foto: gloriacondal
Continuant el GR s’arriba a la població veïna de Benissanet. L’Ajuntament i l’església estan de costat. A la placeta hi ha la Font Gran, que va ser un refugi de guerra. Hi ha un passeig agradable amb moreres fins a l’embarcador del riu, al davant d’una illeta amb tamarigars, àlbers i salzes. Hi crien agrons blancs, bernats pescaires, corbs marins i aus de ribera com l’oriol i el blauet.
Gloria Condal 