La Torre dels italians. Saragossa

Hi anem perquè allà hi ha les restes d’un aviador, el coronel Mario Vetrella, que va bombardejar Mollet el 25-1-1939. Un mes després, el 20-2-1939, es va estavellar quan pilotava un avió Breda 65 que els italians estaven provant a la base militar de Valenzuela (Saragossa), d’on sortien la majoria de vols que anaven a bombardejar les comarques catalanes.

Torre dels Italians Saragossa. Foto: gloriacondal

Mussolini va enviar armes i gairebé 80.000 soldats per ajudar Franco. El “Sacrario militare” de la torre de S. Antonio, conegut com la Torre dels italians és un mausoleu que va voler construir “il Duce” en honor als 2.889 soldats italians morts que van lluitar a Espanya en el bàndol franquista i per això el Ministeri de Defensa italià comprà el terreny. Aragó era la regió d’Espanya amb el major nombre de caiguts italians al bàndol feixista (més de mil havien mort a la batalla de l’Ebre) i Saragossa va ser fundada per Augusto, cosa que plaïa Mussolini.

Torre del ITALIANS. Foto: gloriacondal

L’obra s’encarrega a Víctor Eusa Razquin, que dissenya un conjunt adient amb l’arquitectura feixista, però en acabar la Segona Guerra Mundial, el nou govern italià decideix modificar el projecte. El juliol de 1945 l’edifici s’acaba i s’encarrega la custòdia a l’orde dels Caputxins. L’arquitectura reflecteix l’estètica feixista. La torre fa 40 m però havia de ser més alta. Igual que al Valle de los Caídos s’hi van incorporar restes de lluitadors republicans per desdibuixar l’historial del monument, aquí hi ha una “torna”, que no canvia el caràcter fundacional del mausoleu: les restes de 22 brigadistes italians morts en defensa de la República i els noms de 546 més.

Làpida coronel C. Mario Vetrella. Cementiri dels italians. Foto: gloriacondal

Les restes dels italians estan dipositades en petites caixes dins les parets de la torre, amb un petit marbre amb el nom, per ordre alfabètic. On hi ha les restes de Vetrella hi havia un epitafi que va fer posar la seva mare: “…che consacrá il trionfo con sacrificio nel cielo di Zaragoza e holocausto degnissimo alla Vittoria, la Mamma lontana dolorante e fiera dalle pietesse Mamme spagnole invoca culto di fiori e di lacrime” però ja no hi és. Ningú té flors ni epitafis, només els noms (en alguns casos a dins no hi ha cap resta perquè es van expatriar o són en un altre lloc).

A la Torre es fan diferents actes organitzats per Falange Espanyola, amb banderes i símbols feixistes, amb finals de Cara al Sol. Cada 2 de novembre s’hi troben grups falangistes i neonazis per commemorar el naixement de l’Eix Roma-Berlín de 1936.

La torre i l’església es troben al sud de la ciutat, a prop del pont Amèrica del Canal Imperial d’Aragó.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Au revoir, les enfants

Le même jour de la projection du film au Mercat Vell, le matin j’avais assisté, via youtube, à une conférence que s’est tenue à l’Université de Brest, France, sur le “Rotspanier“, les républicains espagnols exilés en France ainsi appelés par les nazis. Une semaine plus tôt je suis allée à Argelés-sur-Mer ou il y avait une exposition photographique avec des images du camp en 1939 (l’année 2022 marque les 80 ans de la fermeture du camp). Je m’était également rendu au Musée de l’Exile, á La Jonquera, à la recherche d’informations et avait échangé des courriels avec des associations liées aux différents camps de concentration. Quelques mois plus tôt, j’avais appris que l’homme que je cherchais avait été inclus dans le TODT, une organisation de travail forcé allemande en France, et il avait travaillé à St-Malo et Cherbourg. 

J’avais travaillé dur pendant plusieurs jours et j’avais besoin de repos, donc que je suis allée au cinéma sans me souvenir du titre de ce que j’allais voir. Et j’avais rencontré Louis Malle et ses enfants. Touché! Alors, pendant je regardais le film, j’ai reçu un e-mail du Musée allemand Bad Arolsen spécialisé dans les sujets nazis, confirmant que ils avaient bien reçu ma demande d’informations. Mon Dieu! J’ai besoin de déconnecter!!!

Un très bon film, avec de bons acteurs, basé sur une réalité vécue par le directeur, Louis Malle, nous parle de comment l’occupation allemande de la France pendant la Seconde Guerre mondiale a imprégné tout, y compris une école. Ainsi, au milieu des méfaits, des bagarres, des jeux et des études des enfants, nous voyons leur vie et réalisons que certains ont de sérieux problèmes. Finalement, les nazis vont à l’école, arrêtent le directeur et les enfants juifs qui s’y trouvent et les emmènent. Lorsque le directeur marche parmi les soldats, il se retourne, regarde les enfants et dit: «A revoir, les enfants”.

Merci à l’Escola Oficial d’Idiomes de Mollet pour la projection de cette Semaine du Film Français. Nous attendons l’année prochaine pour y retourner!

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Vall de Bianya – Vall de Bac

La vall de Bianya és un municipi d’un centenar de quilòmetres quadrats format per diferents valls amb boscos, prats, rieres, esglésies, masies, trams de via romana… El nucli habitat més gran és l’Hostalnou, que fa de capital. La vall de Bac, separada de Bianya per la serra del Malforat és més feréstega i despoblada. El poble més conegut és Beget.

Via romana Capsacosta. Vall de Bianya. Foto: gloriacondal

Ens allotgem 3 nits a la Casa rural El Callís a S. Salvador de Bianya. Allà mateix hi ha un accés a la via romana del Capsacosta, un tram que transcorre de S. Pau de Segúries fins al pas dels Traginers i passa a prop de la C-26 i la C-153. Són 8 km que és millor fer de baixada entre rouredes i alzinars. També hi ha el Centre d’Interpretació del Paisatge de la Vall de Bianya

Església Sant Salvador de Bianya. Foto: gloriacondal

Fem una ruta d’esglésies, l’excusa per descobrir racons de la vall. La primera, per proximitat, S. Salvador de Bianya, un exemple clar d’art romànic, amb un absis semicircular amb capitells esculpits, mènsules amb motius vegetals o florals. Està tancada, com totes les que veurem després i moltes van quedar malmeses pels terratrèmols del 1427 i 1428. 

Església Samt Pere d’es Puig. Vall Bianya. Foto: gloriacondal

Combinem cotxe i caminar. Baixem cap al sud fins a S. Pere Despuig, dalt d’un turó. Consagrada el 964, amb orígens romànics, està tan modificada que és més aviat barroca. El s. XVIII la van capgirar i li van donar una orientació de nord a sud.

Església Sant Martí Solamal. Vall Bianya. Foto: gloriacondal

D’aquí baixem fins a la riera de Sta. Llúcia que hi ha tocant a Sant Martí de Solamal, també dalt d’un turó. La porta és a ponent, formada per un arc de mig punt de doble esqueixada. Llegim que a dins hi ha una gran pica baptismal de tradició romànica per fer batejos per immersió. 

Església Sta. Margarida de Bianya. Foto: gloriacondal

Baixem a la C-153 fins al nucli de l’Hostalnou. Passem entre camps de cultius molt a prop de la masia del Teixidor i arribem a l’església de Sta. Margarida de Bianya. Les primeres referències són del 1117 i està molt modificada. Des de l’exterior, fa patxoca. Una mica més amunt, el Mas Guitart. 

Església Sant Andreu Socarrats. Vall Bianya. Foto: gloriacondal

Més al sud hi ha l’església de S. Andreu Socarrats, a un centenar de metres de la C-153, en un entorn urbanitzat. L’església és consagrà el 1117 i està molt modificada. El 1948 el pintor olotí Casas va pintar la volta de l’absis. El campanar es va convertiruna torre amb teulada als quatre vessants. 

Tornem a la carretera principal i seguint el rètol, pugem cap a Sant Martí del Clot; just al davant hi ha una edificació privada, com hem trobat a gairebé totes les altres, com si haguessin aprofitat la rectoria per fer un gran casalot. Hi ha una gran esplanada sota un munt d’alzines. Se’n tenen notícies des del XIII, quan va quedar molt malmesa pels terratrèmols. A l’absis hi ha una finestra central d’arc de mig punt, ara cegada. 

L’Hostal de la vall de Bac. Foto: gloriacondal

La vall del Bac, limitada per la confluència dels rius Fluvià i Toronell queda entre Oix i S. Pau de Segúries. Poc coneguda, poc habitada, poc transitada. Hi anem un matí per una carretera estreta i amb revolts, que va passant entre boscos i algun mas. De tant en tant, vaques. Hi ha alguns trossos obacs i l’asfalt està glaçat. Arribem a l’extrem oriental, a l’Hostal de la vall de Bac, un dels hostals més antics de Catalunya. El lloc era al mig de la ruta habitual de principis de s. XX per anar d’Olot a Camprodon i surt a la novel·la “La punyalada” de Marià Vayreda. Un parell de quilòmetres abans, prop de la confluència del torrent de S. Andreu amb la riera de la Vall del Bac un ‘indicador assenyala l’església de Sant Andreu de Porreres (1,6 km). De l’Hostal es pot anar a llocs com Llongarriu, a 30′ on hi ha l’església de Sta. Maria o MD dels Àngels, al costat de l’antiga casa pairal. 

Beget. Vall de Bac. Foto: gloriacondal

Els principals nuclis del nord de la vall són Beget i Rocabruna, on s’arriba per la carretera GIV-5223 després de Camprodon. A 7,6 km (uns 15′), hi ha Beget, amb una església romànica que conserva l’escultura La majestat, obra cabdal de l’escultura romànica catalana. Val la pena passejar-hi: ponts medievals, cases fetes amb pedra de la zona, carrers de pedra escalonats sobre el riu, cap botiga de records, un hostal, un restaurant, la petita plaça major i en un jardí, una escultura d’un home amb un violí, homenatge al músic Peret Blanc, que tocava a les festes. Hi ha un magnífic documental sobre les últimes dones del poble que podeu veure clicant a aquest enllaç.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Castell de Rocabruna

Pugem a un castell, en una caminada que no arriba a un quilòmetre, tot i que al final cal fer una pujada maca per arribar a dalt, a gairebé mil metres d’altitud. Som en terra de fronteres. Abans, breu parada al nucli de Rocabruna. Acabem al poblet de Beget, un dels pobles més macos de Catalunya. Les vistes són excepcionals.

Vistes pujant al castell de Rocabruna. Foto: gloriacondal

A la carretera GIV-5223, que va de Camprodon a Beget, es veu un turó amb les restes del castell. En un revolt pronunciat amb una casa, a 500 m del nucli de Rocabruna, hi ha espai per aparcar el vehicle. Allà comença un camí (tancat amb filferros perquè no s’escapin les vaques), senyalitzat amb uns indicadors de ferro. No hi ha pèrdua. El paisatge és el gran protagonista: d’una banda, la vall de Beget, de l’altra, els passos pirinencs que comuniquen amb França. 

SIlueta castell de Rocabruna a controllum. Foto: gloriacondal

Al castell s’hi han fet excavacions. Al recinte sobirà (la part més alta) hi ha la torre mestra, destinada a les estances senyorials o a la talaia, depenent del tipus de castell. El recinte jussà (baix) ocupa la part inferior de la fortificació, entre el perímetre de la muralla exterior i el recinte superior. Aquest espai, on vivien la tropa i els servents, tenia un caràcter més públic. Una muralla exterior envolta tot el recinte. La Diputació de Girona l’any 2017 va fer una exposició titulada Cavallers i ferrers a partir dels treball de recuperació arqueològica.

Interior castell de Rocabruna. Foto: gloriacondal

El castell de Rocabruna s’esmenta per 1r cop en un jurament que diversos nobles fan a Bernat II, comte de Besalú, entre el 1070 i 1107. El castell va evolucionar des d’una o diverses talaies des d’on fer i rebre senyals i com a lloc de refugi de la població dispersa de l’entorn. Després es va consolidar com un centre de captació de recursos agrícoles i ramaders i un símbol del poder administratiu i jurídic. A la baixa edat mitjana va ser residència senyorial. Més endavant, el 1486, Ferran II va abolir els mals usos amb la Sentència Arbitral de Guadalupe. Pere Desbac, senyor de Rocabruna, valedor de Joan II a la Guerra Civil catalana i, més tard, capità general de la Muntanya per nomenament reial (1471), es feu fort al castell, al costat del rei i a favor de la causa remença (resum extret del catàleg).

Castell de Rocabruna. Foto: gloriacondal

No podem fer fotos del turó perquè tenim el sol en contra, coses de la natura que sovint, seguint la llei de Murphy, fa que el sol estigui estigui en la posició contrària a la que ens interessa.

Castell Rocabruna. Foto: gloriacondal

Al poble de Rocabruna anem a veure l’església de Sant Feliu de Rocabruna, del segle XII, molt restaurada. El campanar originari era d’espadanya i adossada al nord hi ha l’escala que porta a les campanes. No costa gens pujar-hi i veus les coses de més amunt.

A 7,6 km (uns 15′), hi ha el poble de Beget

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

L’Empordanet

Pobles al voltant de La Bisbal de l’Empordà, en el que a nivell turístic s’anomena l’Empordanet, tot recordant quan Josep Pla anomenava amb aquest nom la zona entre les Gavarres i el Montgrí.

La Bisbal, riu Daro. Foto: gloriacondal

Havíem passat molts cops per la carretera de La Bisbal per entrar a botigues de ceràmica, però no coneixíem la ciutat. Ara l’hem visitada: les cases dels indians, el passeig Marimon Asprer, tocant al riu Daró, amb plataners i el Teatre Mundial, d’estil modernista. Encara a la carretera, l’edifici de les Voltes, del 1854, neoclàssic amb elements romàntics. Dins del nucli antic, el pont vell, la plaça Major, l’església de Sta. Maria. A destacar, el museu de la ceràmica.

La Bisbal. Vila Clara. Foto: gloriacondal

Ens allotgem al Mas Masaller, a uns 5 km. Una xarxa de camins permeten conèixer els pobles de l’Empordanet a peu, amb bici, cotxe o combinant-t’ho tot. En el sentit de les agulles del rellotge, el primer poble és Cruïlles, amb una plaça gran on destaquen, la torre del campanar de l’església i la torre de l’Homenatge. Carrers nets, finestres maques… Pugem al turó on hi ha el monestir de Sant Miquel de Cruïlles, benedictí. Ara està tancat per reformes però et pots colar al pati pel darrera. 

Monestir Sant Miquel Cruïlles. Foto: gloriacondal

D’aquí anem a Monells, construït al voltant d’un castell, del que ara només queden les muralles. Al nucli antic destaca la plaça de Jaume I, els Arcs i la plaça de l’Oli. Ens encanten les voltes i els arcs. Aquí hi van rodar part de la pel·lícula “8 apellidos catalanes”. 

Monells. Plaça. Foto: gloriacondal

En direcció a Corçà, als afores, hi ha l’esglésiola de Sta. Cristina, romànica. Citada per primer cop el 1235, d’una nau i volta de canó. A l’interior, bancs antics. El retaule gòtic està al Museu d’Art de Girona. Al poble hi ha cases d’indians i té un petit nucli medieval.

Eglésia Sta. Cristina. Corçà. Foto: gloriacondal

El llogarret de Casavells pertany al municipi de Corçà, amb l’església romànica de S. Genís i unes quantes cases al voltant. Tot calma, ens encanta la porta de fusta d’una casa i dos vidres amb visillos blancs de puntes, preciosos

Casavells. Foto: gloriacondal

Ullastret té l’assentament ibèric més gran de Catalunya. Al nucli antic, anem a l’església de Sant Pere, al costat de l’Ajuntament. A més, té la muralla més gran i antiga del territori amb 6 torres; des de fora s’observa molt bé. La llotja és una plaça coberta gòtica. Al costat,, el restaurant Can Quel, l’únic que trobem obert, on mengem el menú del dia, molt bo i abundat. 

Església S. Pere Ullastret. Foto: gloriacondal

A Peratallada aparquem tocant a l’església de S. Esteve, fora muralles, amb orígens del XII i XIII. És curiosa l’estructura de la façana, que recorda més a la porta d’un edifici civil, que d’un temple. Dins les muralles, conserva l’estructura medieval amb carrerons estrets, cases empedrades i un castell. L’any 1310 hi va néixer Berenguer de Cruïlles, primer president de la Generalitat. Nosaltres el trobem sense quasi gent, gairebé tot tancat. És hivern i fa fred.

Peratallada. Foto: gloriacondal

A Canapost hi ha l’església de S. Esteve amb una necròpoli de 85 tombes antropomorfes i 8 sarcòfags.

Necròpolis Canapost. Foto: gloriacondal

Vulpellac té castell-palau i l’església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa. El nucli es forma al voltant d’una necròpoli romana i una església preromànica. D’allà ens desviem per un camí que segueix una petita sèquia fins als Clots de Sant Julià. Una antiga pedrera… que no podem visitar perquè els forestals hi estan treballant. Hi tornarem!

L’Empordanet

Visit Empordanet

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Balanç del blog 2021


Durant l’any 2021 el nostre blog ha rebut 18.219 vistes

L’any 2020 van ser 18.962, un pèl més. Per primer cop no hem crescut en vistes, però sí en visitants, que hem passat de més de nou mil a 10.100, cosa que vol dir que més persones ens han visitat. Vam publicar un total de 29 entrades (es nota que no hem pogut viatjar tant, per les restriccions covid). 

Les entrades més vistes han estat les mateixes que l’any passat:

A peu per la costa del Maresme amb molta diferència sobre les altres

Elizondo. Tras los pasos de Amaia Salazar, una de les poques entrades en castellà

Com es diu coixinera en castellà

Ruta de l’exili: la Vajol, coll de Lli, coll de Manrella

Per països, la majoria dels visitants són d’Espanya (l’estadística no diferencia regions), seguit dels EUA, Grècia i Xina… i de llocs tan allunyats com Costa Rica, Mali, Vietnam, Iraq o Filipines fins arribar a 60 països diferents.

Gràcies a totes les persones que ens visiteu i als que feu “m’agrades” i comentaris. Ens fa molta il·lusió!

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La plana d’Ancosa. Anoia

Visita a la plana d’Ancosa, al sud de l’Anoia i vorejant el Penedès, amb predomini de pins, roures i alzinars, per visitar les restes de l’antic convent, el pou i el roure monumental amb el paisatge de fons de les vinyes i les muntanyes de Montserrat

La Llacuna. Anoia. Foto: gloriacondal

La Plana d’Ancosa va ser cedida pels comtes de Barcelona als monjos cistercencs de Valldaura, que s’hi van instal·lar l’any 1155. En un indret situat a 712 m d’altitud s’inicià la construcció d’un recinte monàstic però les obres es van aturar i es va alçar una gran granja depenent de Santes Creus. Aquest espai va estar ocupat per famílies pageses fins al s. XV quan va ser abandonat definitivament, però a pocs metres s’hi construí una masia fortificada que va estar habitada fins a mitjans del segle passat. 

Casa d’Ancosa. Foto: gloriacondal

El pou, construït amb pedra seca, servia per a l’abastament del conjunt, però en van tenir prou. Es troba a pocs metres de la casa d’Ancosa, fa 9 m de fondària per 3 de diàmetre i la part superior està coberta per una volta molt treballada.

Pou d’Ancosa. FOto: gloriacondal

Uns 300 m més endavant hi ha el Roure d’Ancosa d’una alçària de 20 m i un perímetre del tronc de 4 m i mig. És un magnífic exemplar de tronc ample on s’acumula aigua que es feia servir les nits de sant Joan per protegir els infants dels mals.

Roure d’Ancosa. Foto: gloriacondal

Vegeu aquestes imatges:

La visita es pot completar amb una volta el nucli antic de la Llacuna, la pujada al castell de Vilademàger, les pintures rupestres de Valldecerves o la visita a una de les més de trenta fonts del poble.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

El dia del NO

La importància de dir no. A Grècia tenen uns quants NO importants. Ara celebrem el que anomenen Επέτειος του Όχι.

El 28 d’octubre és festa nacional i celebren el Dia del Oxi, el dia que van dir NO al feixisme. Era l’any 1940 i manava el dictador Metaxas. A Itàlia manava Mussolini. I, de dictador a dictador, l’italià va dir al grec: escolta, m’interessa apoderar-me del vostre país. I el grec, que per molt dictador que fos era grec, li va dir: em sembla que al meu poble no li agradarà. I no va caldre cap referèndum. L’ambaixador italià a Atenes anunciava que les tropes italianes atacarien Grècia. Així va començar una guerra que va durar fins el març del 1941. Estaven en plena Segona Guera Mundial i un mes després que sortissin els italians van entrar els alemanys. A aquests va ser més difícil fer-los fora. Una cantant grega, Sofia Vebo, va popularitzar una cançó, παιδιά τους Ελλάδας, παιδιά, per animar els soldats que anaven a defensar el país al front d’Albània.

La vigília del dia vam anar a Kardámila, Xios, on després de fer un recordatori històric amb les veus de dones, una al teclat i l’altra relatant els fets, es va iniciar la desfilada per tot el poble amb torxes. Gent gran i mainada cridaven un únic crit: OXI. A baix a la platja i dalt la muntanya, dos grans focs amb tres lletres: OXI. L’endemà de bon matí, camions de l’exèrcit (hi ha petites casernes en diferents punts de l’illa), es reunien a la capital per fer la desfilada militar. En uns moments de molta tensió per les pretensions annexionistes de Turquia, treuen pit. Al nostre poble, Lagkada, es va fer un homenatge als caiguts.

Ano Kardamila OXI 2021. Foto gloriacondal

Aquest no és l’únic NO dels grecs. El 1924 Grècia es va treure de sobre la monarquia que venia de la constitució del país, però el 1935 es va restaurar. L’últim rei va ser Constantí, germà de Sofia, que es casà amb Juan Carlos de España. Era l’any 1974, quan van dir NO a la monarquia i es declarà la Tercera República. El rei i tota la família van haver de fugir.

El tercer NO que recordo és més recent, el juny de 2015, quan el primer ministre Alexis Tsipras (SIRIZA), va fer un referèndum preguntant al poble grec si acceptava les condicions que imposava Europa pel rescat del país. Va sortir OXI, però finalment van acceptar les condicions. O sigui, que van tenir referèndum i no els va servir de res.

Referendum OXI 2015

El gran poeta Kavafis també parla del NO, d’aquell no que, en contraposició al Sí, ens complica la vida per sempre més. Hem pujat a casa dels amics a dinar i mentre ens menjàvem un plat de pasta genial, al televisor vèiem les desfilades militars. Un amic alemany i jo intentàvem explicar-li que a nosaltres, això dels exèrcits, no ens agrada gens, i m’ha vingut al cap aquella cançó de Brassens que cantava Paco Ibáñez:

Cuando la fiesta nacional
Yo me quedo en la cama igual,
Que la música militar
Nunca me supo levantar.
En el mundo pues no hay mayor pecado
Que el de no seguir al abanderado

Οχι στα βουνα, καστρο Γριας. Καρδαμηλα. Χιοσς 2021

… però el grec deia que dia sí dia també -i ho podem certificar- els avions turcs sobrevolen l’illa i fan caure les copes i plats de la vaixella de l’armari, i això posa molt de mal humor.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , | 5 comentaris

A Grècia amb moto

Hi ha gent que no viatja amb avió perquè els fa por, altres, per prescripció mèdica, altres, per convenciment. És el cas d’un amic nostre que fa uns anys va decidir anar a Grècia… amb moto. Convençut que no hem de contaminar més el planeta -i els avions contaminen molt- ha fet d’aquest sistema la manera de viatjar

Camins per Grècia. Foto: gloriacondal

Com que fer la ruta sencera de Barcelona a Atenes per carretera seria molt llarga (uns 2.700 km), combina moto i vaixell. L’itinerari és el següent: surt del port de Barcelona amb un ferri cap a Civitavecchia, Roma (una nit). D’allà va amb moto fins al port d’Ancona (300 km). Allà agafa un altre ferri fins a Patras (23 hores). Altres vegades ha anat fins a Bari (uns 500 km) i d’allà amb ferri a Durres (Albània), però també es pot saltar a Igoumenitsa o Patras. De Patras va amb moto fins Atenes (210 km). I des del Pireu va a la illa que ha decidit (comptem unes 8 h). Cal quadrar els bitllets, però el temps total pot anar entre 4-6 dies.

Gorja de Kampia. Xios. Grecia Foto: gloriacondal

L’amic va estar uns dies a Xios i va anar bé això de la moto, només va caldre buscar algú que ens deixés un casc d’acompanyant. Calia esperar que no plogués, perquè amb el canvi climàtic, ara a Grècia pot ploure més del previs, i protegir-nos del vent si anem a la platja. A més de la bossa amb la tovallola i el banyador, calia anar ben calçat i abrigat. Teníem la veïna xafardera ben confosa. I també calia vigilar les cabres, n’hi ha moltes i al capvespre solen retornar, per carretera, als seus caus. Un amic nostre alemany que passa temporades aquí, anava amb moto, se li va creuar una cabra negra i amb la foscor la va veure just que la tenia a sobre. El van portar a l’hospital de l’illa, i a través de l’assegurança mèdica el van repatriar a Alemanya amb cotxe, perquè tenia la vista afectada i no li recomanaven volar. Des de llavors va jubilar la moto.

Les cabres també circulen per la carretera i sempre tenen prioritat. Foto: gloriacondal

Si anem a alguna platja de la costa est, també cal vigilar el mòbil, perquè trobem sovint missatges de: “Benvinguts a Turquia”… llavors les condicions econòmiques canvien i les sorpreses a les factures són habituals. Però gairebé sempre arribarem a alguna cala meravellosa com la d’Agios Isidoros. Un any, el dia que celebràvem el sant del patró de la capella, vam conèixer un home de Sikiada que viatjava sovint al Maresme. Coneixia Mataró, Canet, Arenys… Ens va explicar que durant molts anys comprava mitjons Condor i els venia a Xios. Ara ja està jubilat però fa uns anys, la majoria de gent de l’illa portava mitjons catalans. No com ara, que tots són tots xinesos.

Amb moto per Grecia. Foto: gloriacondal

Tornant a la moto. Deia l’amic que a veure si la seva néta s’anima a venir l’any vinent. Tenim una edat que no ho podrem fer gaires anys més això d’encavalcar-nos sobre la bèstia!

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | 3 comentaris

Platges de Xios

La Mediterrània ens dóna platges de somni, ho sabem.

A Grècia ho vivim sovint.

Platja de Mersinidi. Xios. Foto: gloriacondal

A la platja de Mersinidi, on van arribar els refugiats de Síria l’any 2015, fa unes setmanes van a banyar-se un grup d’adolescents (no hi ha cap nena) amb una monitora. Saltaven de les roques a l’aigua sense cap por, i és que això no deu ser res comparat al que van viure. Han passat 6 anys, viuen en un camp de concentració a pocs km i no tenen cap perspectiva de futur. Tanmateix, fa il·lusió veure’ls feliços, ni que sigui per una estona.

Platja de Glaros. Xios. Foto: gloriacondal

De fa uns anys, el govern de l’illa va decidir fer concessions a joves perquè es fessin càrrec d’algunes cales boniques. A canvi de mantenir-les netes i cuidades, ells posaven para-sols i gandules, un bar, i cobraven el servei. Però quan consideren que la temporada acaba, a finals de setembre, ho treuen tot i la cala torna a quedar verge. És el cas de la platgeta de Glaros, en un racó privilegiat sota una pedrera, d’aigües turqueses, que ara tornem a tenir a la nostra disposició tal com és. Com totes les platges de l’est de l’illa, és molt propera a la costa turca, i el senyal d’internet hi arriba potent. A la que hi ets, t’arriba al mòbil un SMS de benvinguda a Turquia. Alguna vegada no ens hi hem fixat i hem “llepat”!

Platja de Traxili. Xios. Foto: gloriacondal

A la costa oest de Xios hi ha la platja de Traxili, amb un turó en forma de peninsuleta coronat per una torre de guaita reconstruïda. Quan hem arribat a la platja no hi havia ningú. Aigües turqueses i planes ens convidaven a entrar-hi, i ho hem fet. En tornar, ombres sota verds ens han protegit. Després, caminant cap a la torre, ens hem fixat en les desenes de plantes de caramuixa o albó. Ells en diuen ασφοδελος.

Vaques a la platja de Traxili, Xios.Foto: gloriacondal

A terra, algudes cagades grans, pel tamany, de vaca. Quan hem pujat a veure la torre, al principi del camí, amagades sota unes ombres, les hem vistes. Quan hem baixat, n’hi havia un bon grupet a la platja, tocant l’aigua. Algú pot pensar que s’ha perdut la imatge de platja idílica. En algunes illes ens ha passat d’arribar a una platja de que lluny vèiem fantàstica i en arribar-hi, trobar-la plena de cagades de cabra, de manera que no sabíem ni on posar la tovallola. Elles havien arribat primer. En el cas d’avui, les vaques només ocupaven un racó de platja, deixant per als humans, una gran part. Això sí, a la foto que pengem a Instagram només hi posarem la part bonica, no fos cas que l’Oficina de Turisme de l’illa pensés que volem espantar els turistes.

De les platges també han desaparegut les casetes per canviar-se la roba; els grecs són molt pudorosos i les fan servir molt; ara no els queda més remei que embolicar-se amb la tovallola i fer múltiples gestos per no ensenyar el cul.

Havíem quedat que parlaríem de la gent grassa, però ens ha sortit això!

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari