El festí de Bavette

Bavette. N Villamuza

EL festí de Bavette. Il·lustració: Noemí Villamuza. Text: Karen Blixen

Conte escrit per Isak Dinesen (Karen Blixen), autora del llibre “Memòries d’Àfrica”, que després es va fer en versió cinematogràfica. Aquest conte, un dels més coneguts del recull Anècdotes del destí, se situa en un poblet de la costa noruega, on dues germanes solteres educades de forma puritana per un pare, pastor luterà, ja de grans acullen una dona refugiada de París, fugint del terror de la guerra. És l’any 1871. La dona ajuda en les tasques de la cuina i al cap d’uns anys, li toca un premi de loteria i decideix organitzar un sopar per agrair a les germanes i a tota la comunitat el que han fet per ella.

Bavette. Villamuza

EL festí de Bavette. Noemí Villamuza

El 1987, el director Gabriel Axel va fer-ne una pel·lícula, amb Stéphane Audran de protagonista, Òscar a la Millor pel·lícula de parla no anglesa. Un record inoblidable.

Nosaltres hem llegit ara la versió digital amb il·lustracions de Noemí Villamuza, editat per Nórdica Libros, extret de e-biblio. Unes imatges precioses que ens han encantat.

Bavette.NVillamuza

El festin de Bavette. Noemí Villamuza. Text Isak Dine

El missatge és que l’amor, l’amor en majúscules, pot tenir moltes formes. En aquest relat, és el plaer immens d’un àpat pensat, preparat i cuinat amb tot l’amor del món. I com això canvia la gent, els del poblet, que mai havien assaborit aquells plaers, i com ho aprecia el general Loewenhielm, antic pretendent de Martine, una de les filles del pastor, que sí que coneixia el que hi havia damunt la taula. És l’ocasió per dir a la dona quelcom que tenia al pap des de jove: “He estat amb vostè cada dia de la meva vida. Sap que és cert, oi?”. Sí, va dir ella. I continuà ell: “i seguirà estant-hi cadascun dels dies que em quedin per viure”.

Bavette. NVillamuza

El festi de Bavette. Text; Isak Dinesen. Il·Lustracions Noemí Villamuza

Mentrestant, l’altra germana, Philippa, “s’acostà a Bavette i l’envoltà amb els braços. Va sentir el cos de la cuinera contra el seu com un monument de marbre, però es va estremir i tremolà ella mateixa de cap a peus. Durant una estona no va poder parlar.”

Tots els murs havien caigut.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Dos taüts negres i dos de blancs

A principis de març de 1943, al Pallars van assassinar una família de masovers a la serra de Carreu, a Laortó: un matrimoni i dues nenes, de 10 i 14 anys. L’escriptor Pep Coll va recollir totes les informacions i en va publicar un llibre.

Conca de Dalt. Pallars

Conca de Dalt. Mapa extret del llibre EL desert verd, de Joan Obiols

Són 19 capítols dedicat cadascun a un personatge: l’amo de les terres, els masovers, el capellà, el jutge, l’advocat, el músic, els culpables, i, com en un patchwork, es van complementant fins a tenir la tela final. Sabem el desenllaç molt abans, però l’autor va dosificant el que anem sabent. Perquè al final, els crims van quedar impunes.

Càrreu era propietat de la família Sindreu, de l’Ametlla del Vallès. El valor dels terrenys eren el bosc: Joaquim Sindreu hi va fer construir una serradora i transportaven la fusta en “invents” com el tren Renard. Els fills se’n van desinteressar. El masover Eusebi i la seva dona van estar un any i mig en presó preventiva, però van arxivar la causa per falta de proves. Era la postguerra, la gent del poble ho sabia o intuïa… però els interessos de l’estat, la força del poder, la corrupció i els contactes van fer la resta.

Abella de la Conca. Viqui

Abella de la Conca. Imatge extreta de Viquipedia

El paisatge

Protagonista singular en una Catalunya fosca i una societat aïllada. La natura en estat pur.

Els Pallars, subdividit en el Pallars Sobirà, amb capital a Sort, i el Pallars Jussà, amb capital a Tremp, constitueix la conca del riu Noguera Pallaresa (fins que travessa la Serra del Montsec), envoltada de muntanyes de gran alçada. Joan Obiols explica molt bé aquest paisatge al libre “El desert verd”: “El Pallars Jussà és una ampolla tombada al bat de sol, però no és prima i esvelta, sinó ampla, de parets gruixudes, com la d’un licor de festa”.

El mapa d’aquesta història, té, al nord-oest, la Pobla de Segur i a sota, l’embassament de Talarn. A l’est, les estribacions de la reserva de Boumort i la vall de Càrreu. Molts dels nuclis que hi havia, ara estan deshabitats, amb la desaparició de formes de vida tradicionals. En alguns moments s’han fet visites guiades, algunes encapçalades pel mateix Pep Coll (Fem Turisme o Serveis Educatius Xtec), i d’altres des de Rutes Pirineus, com la que es visita la fauna salvatge de Boumort.

Boumort

Cim de Boumort. Pallars. Imatge extreta de Fem Pirineus

La justícia

Van nomenat un jutge militar especial: Mamerto Rodríguez Barjou, franquista de cap a peus. Participant a la guerra d’Àfrica, en temps de Primo de Rivera, ascendit a oficial, el 1939, és jutge instructor militar i destinat a Lleida. L’advocat defensor és Francisco Monsó Tirbió (en el llibre, amb el nom de Felipe Masó Travé (1913-1986), del Pont de Claverol, conegut com el Carota. Segons la seva targeta, era “Teniente de infanteria, caballero mutilado y abogado”. (De fet, la “mutilació” era una caiguda d’un cavall, d’on no es va trencar ni un os). A Lleida presidia el Tribunal de Responsabilitats Polítiques des d’on es quedava el béns dels que condemnava. Quan el “negoci” de jutge anava avall, es plantà com a advocat i a canvi de molts diners, va treure els acusats de la presó. Va acabar, de gran, a l’Ajuntament de Lleida com a assessor jurídic i president dels tribunals d’oposicions.

cementiri herba- savina. Miquel parramon

Cementiri d’Herva-Sabina. Fotografia de Miquel Parramon

La llengua

En aquella zona del Pallars, als anys 40 es parlava català en la varietat pallaresa. La majoria de la gent no entenia castellà. Per això quan es desplacen funcionaris per interrogar testimonis i acusats, necessiten una traductora. Trobem una pila de paraules i expressions pròpies del lèxic rural i el mateix Pep Coll hi dedica un llibre: El parlar del Pallars. Alguns exemples del que hem trobat: “La dona baciva” (estèril). “Les primeres vegades que catxaven d’amagat” (cardaven). “Els nyaupits dels gossos” (lladrucs). “La mare que els va pollinar” (parir). “Mecàgon Ceuta!” (ciutat maleïda). “Brufada”: núvols que es formen al cim de les muntanyes i baixen ràpidament desfent-se en aigua o en pedra. “ Boïga: Tros de terra, anteriorment cobert de bosc, que es prepara per al conreu. Goiat: xicot. Popa: pit

Hortoneda, 1000 m

Hortoneda. Pallars. Fotografia extreta de Descobrir Catalunya

El llibre: Dos taüts negres i dos de blancs. Pep Coll. Ed. Proa, 2013. 438 pàg.

Per escoltar

Per caminar

Descobrir Catalunya. El Cinquè llac. Rafael López-Monné.

Gràcies a la col·laboració de la Núria i l Montserrat Ros, que m’han deixat els llibres i m’han fet suggeriments interessants!

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

La leyenda del santo bebedor, Joseph Roth

llegenda sant bevedor

Llibre que no arriba a la cinquatena de pàgines, situat a París l’any 1934. El protagonista és un clochard que rep uns diners d’un desconegut, que li suggereix que els torni, quan pugui, a Santa Teresa de Lisieux, a l‘església Ste Marie des Batignolles de París (no gaire lluny del cementiri de Montmartre). L’home els vol tornar, però sempre passa alguna cosa que li ho impedeix. Amics, dones… i sobretot, beure. Un compromís de tornar els diners que mai complirà.

Un curt pròleg de Carlos Barral, del 1981, ens parla de com el vi (o l’alcohol) transforma el món. Es pot llegir gratuïtament fent prèstec virtual a e-Biblio.

 

L’autor

Joseph Roth (1894 – 1939), autríac d’origen jueu. No tenia casa i vivia en hoteles. Era home de poc equipatge i vida precària. Entre 1919 i 1939 va voltar per Europa fent de corresponsal de premsa. I a més, escrivia.

L’any 1932 publicà La Marxa de Rodetzky, la seva novel·la més famosa. El febrer de 1933, uns dies després del nomenament de Hitler com a canceller, digué al seu amic i benefactor Stefan Zweig, que allò era el principi d’una monstruositat que acabaria en una altra guerra. “Els nostres llibres són impossibles en el Tercer Reich”. La seva dona Friedl, amb esquizofrènia, morí víctima de la Llei d’eutanàsia del règim nazi. Decidí exiliar-se a París. “La premsa alemanya ja no publica el que passa, sinó que ho oculta”. Mor 6 anys més tard, en un hospital de beneficiència, a causa d’una pulmonia i del delirium tremens.

Captura de pantalla 2020-03-29 a les 17.04.14

Obres

Hotel Savoy, La rebel·lió, La fugida sense fi, Zipper i el seu pare… recreen la vida a Àustria després de la Primera Guerra Mundial. Job (Marlene Dietrich la citava com la seva preferida), Els jueus errants, The Hotel Years, amb la temàtica dels hotels. Poc després de la seva mort, el 1939, es publica La llegenda del bebedor sant, que Ermanno Olmi va fer en cinema el 1988.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | 3 comentaris

Milada

8 de Març, un dia apropiat per parlar d’una dona desconeguda, Milada Horáková, que el règim comunista txec va condemnar a mort el 1950. La seva filla, molts anys després, amb tots els honors, rep unes cartes que havia escrit ella i mai li van donar. Així comença la pel·lícula que es pot veure a Netflix. A Praga, al final del c/Sněmovní (plaça Pětikostelní), hi ha una escultura que la recorda.

Milada Horáková

Milada Horáková

Nascuda el 1901, l’expulsaren de l’institut per haver participat en manifestacions; més endavant, en independitzar-se Txecoslovàquia de l’Imperio Austro-Húngar va entrar a la Universitat i es llicencià en Dret. Casada i amb una filla, treballà a la Creu Roja i des dels moviments de resistència ajudà a escapar molta gent de la persecució nazi. Entrà en política, lluità per la igualtat de les dones i creà el Consell Nacional Femení. Durant 5 anys passà per diversos camps de concentració. En acabar la guerra, de nou des del Consell Femení, continuà lluitant des del Consell i el Parlament, redactant projectes de llei per millorar la situació de la dona en el dret familiar. El 1947 fundà un diari feminista, Vlasta.

Milada Horáková

Milada Horáková

Després que els comunistes prenguessin el poder, va dimitir del Parlament, però continuà fent política, fins que la van arrestar. A la presó, patí tortures i xantatges perquè confessés falses conspiracions. La van jutjar i fou condemnada a la forca. Personalitats mundials com Albert Einstein, Winston Churchill, Jean Paul Sartre o Eleanor Roosevelt cridaren a la clemència però el govern comunista no els escoltà. Fou l’única dona executada durant aquells processos. Tenia 48 anys i una filla de 17. L’any 1991, el president Václav Havel li otorgà l’Ordre de TG Masavk.

La carta que deixà per a la seva filla, que no li van donar, deia: “Aneu-vos-en als prats i als boscos, allà, al perfum de les flors trobareu un tros de mi. Aneu als camps, mireu la bellesa, i estarem junts…”

Film txec, 2017. Director: David Mrnka. Actriu protagonista: Ayelet Zurer.

Informació extreta de

https://educomunicacion.es/cineyeducacion/mujer_milada.htm

https://www.nuevatribuna.es/articulo/cultura—ocio/milada-kralova-luchadora-libertad-derechos-humanos/20190613174239163560.html

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Besalú – Santuari del Mont – Monestir S. Llorenç de Sous

BESALU PONT

Pont vell de Besalú. Alta Garrotxa. Foto: gloriacondal

Una de les imatges més vistes de Besalú (Alta Garrotxa), és la del pont vell, però val la pena visitar el poble, especialment el monestir de S. Pere (fundat l’any 977) i la façana de l’Hospital de S. Julià (s.XII), just al costat. Ens ha agradat la plaça de la Llibertat, porticada, el carrer Major, i altres raconets del poble, amb l’alegria de trobar-hi molts grups escolars amb uns monitors que s’explicaven molt bé.

Besalu esglesia s pere

Monestir Sant Pere. Besalú. Alta Garrotxa. Foto: gloriacondal

A uns 30′ en cotxe hi ha el Santuari de la Mare de Déu del Mont, que destaca dalt d’una muntanya al davant (1.124 m) on s’arriba per carretera asfaltada de revolts. A més de l’església, hi ha restaurant i hostal. Allà s’hi estigué el poeta Jacint Verdaguer (una gran escultura seva ho recorda), però el més preciós és el mirador que permet veure cims tan diversos com el Pedraforca, el Turó de l’Home, el Montcau, el Taga, Bastiments, o el Canigó. Nosaltres vam tenir sort, i tot i ser un dia d’hivern i amb núvols, hi havia força visibilitat. Un plaer.

Santuari Mont

Santuari Mare de Dúe del Mont. Escultura del poeta Jacint Verdaguer i mirador. Foto: gloriacondal

Hi ha una ruta per fer a peu que comença a dalt del Mont-Coll de Finestrelles-Falgars- Sant Llorenç de Sous- Mare de Déu del Mont. Circular, 3 h, desnivell 400 m. Nosaltres no la vam fer, per falta de temps, però vam trobar un grup d’excursionistes de S. Feliu i Malgrat de Mar que dinaven a l’ombra del Monestir S. Llorenç de Sous, enorme, ruïnós en part, impressionant, amb una font i el cingle de Rocapastora a la vista. Més avall, l’enorme casa pairal de Can Noguer del Segueró.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

La Conca de Barberà

Escapada de 3 dies. Part del recorregut fet és dins la ruta del Císter, que uneix els monestirs cisterencs de Stes. Creus, Poblet i Vallbona de les Monges. Es pot fer a peu (GR 175), amb cotxe, o combinant. Hem fugit dels grans monestirs i hem optat per petits llocs i algunes viles i també hem vist els efectes de les riuades:  De fet, ens hem mogut entre l’Alt Camp (Vila-rodona, el Pla de Santa Maria, Cabra del Camp i el Pont d’Armentera) i la Conca de Barberà, tot i que a la banda de Sta. Coloma de Queralt i els pobles del voltant, el sentiment de pertinença és a la Baixa Segarra.

Vila-rodona. Celler

Celler Vila-rodona. Alt Camp. Foto: gloriacondal

Vila-rodona. Hem vist un poble petit, però amb empenta. Conserven antics safarejos i tocant al riu hi ha una albareda interessant, amb zona de picnic. Als afores hi ha un columbari romà. Abans d’entrar al nucli hi ha el celler de la Cooperativa, del 1919, obra de Cèsar Martinell, amb una gran producció. Al costat, l’agrobotiga. Al nucli antic ens ha agradat que conservin i expliquin espais com El Molí, lloc de trobada de la gent de dretes, i més avall, la Societat, el lloc on es trobaven els d’esquerres.

Montblanc. Hospital Sta Magdalena

Hospital Santa Magdalena. Montblanc. Conca de Barberà- Foto: gloriacondal

Montblanc. Feia temps que no hi anàvem i fem una visita guida: visitem l’antic Hospital de Sta. Magdalena (XIV i XV), ara seu de l’Arxiu Històric Comarcal, amb un petit claustre preciós, al mig del qual hi ha un pou. Pocs metres més avall, l’antic pont del s.XII, mig destruït per les riuades d’octubre de 2019. Anem a l’Església de Sta Maria la Major (XIV) amb una talla de la MD del Cor, de 2 m, el retaule dels sants Bernat i Bernabé i l’orgue barroc, un dels més importants de Catalunya. El càrrec del capellà responsable és el de plebà. A la plaça Major encara guarden les mesures de control de pes del 1752, i l’església romànica de S. Miquel hi ha un enteixinat de fusta policromat, amb belles imatges abstractes i figuratives. Com sabem, la muralla envolta tot el poble i fa 1,5 km. Des del pla de Sta. Bàrbara, on hi havia l’antic castell, tenim vistes a 360º. I recordem que venim d’antic, ja que Montblanc acollí diferents convocatòries de les Corts catalanes el 1333, el 1370 i el 1414.

L'Espluga Francolí

L’Espluga de Francolí. Església. Foto: gloriacondal

L’Espluga del Francolí. En època medieval es dividia en dos: la Sobirana i la Jussana. Hi ha molt per veure: la Cova, un espai d’interès geològic i arqueològic on fa poc han descobert un santuari paleolític de fa 15.000 anys amb més de cent gravats. La Font Major, on neix el Francolí, ara amb aigua pertot arreu (la riuada del 2019 va fer molt mal), el Museu de la Vida Rural, la Fassina… Fem la ruta templera i hospitalera, molt recomanada, que també inclou veure el lloc on es va fer una fotografia a Albert Einstein quan va visitar Catalunya el 1923 convidat per la Mancomunitat i sectors de la comunitat científica.

Església S. Ramon. Pla Sta.Maria

Església romànica de S. Ramon. Pla de Santa Maria. Alt Camp. Foto: gloriacondal

Al Pla de Sta. Maria veiem l’església de S. Ramon, documentada per 1r cop el 1194, que combina decoració cistercenca amb art clàssic i bizantí. La rosassa és una rèplica de la de Stes. Creus, i destaquen els capitells (els interiors mostren escenes bíbliques) i les 150 mènsules, variades. El gran portal lateral és impressionant.

Cabra del Camp. Mazinger

Mazinger Z. Cabra del Camp. Alt Camp. Foto: gloriacondal

Al Pont d’Armentera, a l’entrada de la urbanització Mas del Plata, en un bosquet, hi ha una figura d’11 m, de fibra de vidre, de Mazinger Z, lloc de culte de motoristes diversos. Uns km més endavant fem una breu parada per veure el Pont de les Femades, part de l’aqüeducte romà que duia aigua a Tarragona.

Sta. Perpetua de Gaià

Santa Perpètua de Gaià. Conca de Barberà. Foto: gloriacondal

Pugem el coll que voreja el riu Gaià fins al llogarret de Santa Perpetua de Gaià, construït aprofitant un meandre del riu, dalt d’un turonet, amb restes del castell i l’església, amb vistes espectaculars. Anem cap a Sant Martí de Brufaganya, on hi ha una petita església dedicada a S. Magí. La gent de Tarragona, cada 19 d’agost, festivitat del sant, vénen a buscar l’aigua aquí; ara mateix hi ha tanta aigua que ha sobreixit les fonts i ocupa tot l’espai enrajolat. Als voltants, una roureda molt important, alguns arbres enormes, altres secs, buits, però dempeus encara… i una comunitat de salamandres. Dinem a Santa Coloma de Queralt i fem una volta pel nucli antic.

S. Martí Brufaganya

Sant Martí de Brufaganya. Conca de Barberà. Foto: gloriacondal

Dues incursions fora de la comarca. Pel sud, a Montferri, el santuari de Montserrat. Construït per Josep M Jujol, col·laborador de Gaudí, en un treball col·lectiu de tot el poble. Fet a salts (l’any 1925 ja hi havia un primer esboç), és un edifici sorprenent, estrany, amb cúpules i muntanyes. La part central imita un castell dels xiquets. S’inaugurà el 1999 i destaca des de lluny perquè és dalt d’un turó.

Santuari Montserrat. Montferri

Santuari de Montserrat. Montferri. Alt Camp. Foto: gloriacondal

Pel nord, a l’Anoia, la Tossa de Montbui, a 626 m, i magnífiques vistes. Conjunt romànic del X-XI, amb l’església de Sta. Maria de Gràcia i la Torre de Defensa. Vegeu visita virtual. El turó és un escull coralí, es veu clarament en les nombroses restes del terra, quan això era mar. D’allà es poden fer caminades.

La Tossa de Montbui

La Tossa de Montbui. Anoia. Foto: gloriacondal

Fi de l’escapada. Com sempre, hem après molt, ens hem relaxat i hem gaudit els uns de les altres.

 

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , , , | 2 comentaris

Dos amigas. Elena Ferrante

tetralogiaEl proper mes de febrer s’estrena la segona temporada de La amiga estupenda a la plataforma digital HBO. La primera temporada es va estrenar a finals de 2018. La sèrie es basa en una saga de 4 novel·les d’Elena Ferrante, que en alguns llocs es coneix com a “quartet napolità”: La amiga estupenda, Un mal nombre, Las deudas del cuerpo, La niña perdida.

“Quan la seva millor amiga desapareix, una dona gran que es diu Elena Greco, engega l’ordinador i comença a escriure la seva història i la de Lila, una amistat que començà a l’escola als anys cinquanta”

Així ens donen a conèixer la protagonista. Una saga amb la ciutat de Nàpols de fons narrada en 1a persona per Lenù (Elena), on de l’amistat amb Lila en un entorn on cal sobreviure amb astúcia. La seva relació està envoltada de famílies, amigues, coneguts, botiguers, mestres, gànsters… en un barri pobre, on impera la llei del més fort. De fons, la història d’Itàlia durant la segona meitat del s.XX.

Nàpols. Foto: gloriacondal

Nàpols. Foto: gloriacondal

De nenes, Lila és forta, la inspira. Lenù l’admira, l’enveja, la segueix. En un entorn masclista i hostil, envoltades de crims, de pallisses i de violència, aprenen a l’escola de primària tot el que poden, però no poden continuar més: les famílies no ho volen. Passen uns dies de vacances a Capri, on desperten sensacions noves. Una li pren a l’altre el noi que desitja. Passat l’estiu, Lenù, amb el suport de la mestra, aconsegueix iniciar la secundària. Lila, no. Als 16 anys es casa amb un home influent al barri i comencen els maltractes.

vesubi napols

Vesubi. Nàpols. Foto: gloriacondal

Lenú estudia a Pisa, té algun amor i acaba coneixent Pietro, un alumne estudiós, fill de família d’instel·lectuals. Es casen i van a viure a Florència. Ha publicat un llibre amb molt bona crítica i s’inicia en el món editorial. Té una filla i després una altra, però no és feliç. Un dia reapareix l’amor de joventut de Capri. Se separa, torna a Nàpols i té una filla. Retroba Lina, amb un fill i separada. Continua sent una dona llesta. L’amistat d’ambdues va i ve mentre la ciutat creix, evoluciona, moren uns i neixen d’altres. Lina finalment se’n surt, ajudant al seu home en una empresa informàtica. Lenù, malgrat els seus èxits, continua pensant que la creativa, és Lina. Un mal dia, la filla de Lina desapareix. Temps més tard, ella també. És llavors quan comença a escriure la història d’aquella amistat.

Nàpols. Piazza Bellini

“Essere napoletano è metaviglioso”. Piazza Bellini. Napoli. Foto: gloriacondal

Elena Ferrante és un pseudònim. Ningú sap qui hi ha al darrera d’aquest nom i s’han fet moltes especulacions. Algunes fonts diuen que és una dona bibliotecària. Potser quan mori (és nascuda el 1943), ho sabrem del cert.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari