Conca de Dalt

Pantà S. Antoni

Pantà de Sant Antoni. Pallars Jussà. Foto: gloriacondal

El Pantà de Sant Antoni, del 1916, és nodrit per la Noguera Pallaresa i el Flamisell. A ambdós costats dels 11 km de llarg hi ha espais per banyar-s’hi i practicar-hi esports. Al sud hi ha Talars i més amunt, Salàs. Hi baixem un dia de juliol de 2020, amb molta aigua i zones de pollancres inundades. És el capvespre: el sol comença a baixar i els colors tenyeixen de color l’aigua. La Conca de Dalt està repartida entre la banda de llevant i la de Ponent del pantà, fa 165 km2 i hi viuen 437 habitants. Des de la Pobla de Segur, anem a llevant amb la idea de pujar a Herba-savina.

Pessonada

Pessonada. Conca de Dalt. Pallars Jussà. Foto: gloriacondal

Aturada a Pessonada (“turó” o “pessó”, pels cingles del damunt). Al centre, una font i l’edifici de l’Ajuntament; després, un carrer de forta pujada cap a l’església; a casa Rita va néixer l’escriptor Pep Coll. Un amic que hi viu ens explica com arribar a Herba: o caminant per un sender vistós unes 2 h, o amb cotxe fins a la Reserva de Boumort i pujar a peu. Triem la segona. La pista passa per dalt del poble i continua uns 5 km en direcció a la Reserva de Caça de Boumort (cap indicador). No tenim 4×4 i vigilem molt. Damunt nostre, el Roc de Pessonada, d’un roig encès com voldríem la vida.

Herba-Sabina

Església d’Herba-Savina. Conca de Dalt. Pallars. Foto: gloriacondal

El massís de Boumort està format per un conjunt de serres paral·leles entre les valls del Segre i de la Noguera Pallaresa. El cim o cap fa més de 2.000 m, però no llueix gaire. Segons la llegenda, s’hi havia refugiat l’últim moro del país, un ésser salvatge similar al basajaun dels bascos. A la banda de migdia es van despoblar les masies de Carreu, i a Herba-savina, les poques famílies que hi vivien va ser expulsades. L’any 1991 es declarà Boumort Reserva Nacional de Caça. A sota aquesta serra, la de Carreu, escenari d’un crim l’any 1943. Un dels motius de pujar és veure la tomba on estan enterrats.

La pista se’ns fa eterna. Calor de fondre, sequedat a la gola, grills i moltes pedres. Desolació total. Finalment entrem a la reserva, amb bosc i zona de picnic. Caminem per la pista amunt (30′), entre alzines, pins i fonts. El poble, el 1845 tenia 60 habitants que conreaven sègol i patates, criaven cabres i bestiar de peu rodó, i obtenien fusta, carbó i llenya dels boscos del voltants, de pi, savina i alzina. Al cementiri, la tomba i una inscripció a la memòria dels masovers de Laortó (Carreu), assassinats el 2-3-1943. El libre Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll, ho explica molt bé. El pas del temps ha desgastat tot el nucli abandonat però la petita església de S. Miquel es manté dempeus. Dins, una taula de pedra i una imatge de S. Miquel penjada a la paret blanca. A la façana, una heura enorme s’enfila per la paret, com per dissimular les esquerdes. Retornem a la zona de picnic, amb flors multicolors, especialment, orquídees.

Aramunt

Aramunt vell. Restes torre. Conda de Dalt. Pallars. Foto: gloriacondal

Anem a Aramunt a visitar el poble vell. De camí, una indicació per visitar trinxeres (aquí hi hagué el front de guerra del Pallars). Seguim la pista tot aturant-nos a l’església de la Mare de Déu del Camp o de Sta. Maria, mirant a la plana. Aparquem poc després, a prop la Torre dels Moros, molt descrostonada; amunt, un castell bastant arruïnat i quatre parets més.

Roc de Santes

Roc de Santes. COnca de Dalt. Pallars. Foto: gloriacondal

Retornem en direcció a la Pobla per anar cap a Hortoneda. Passem pel poblet de Claverol, penjat en un turó on a finals del s. XVI Josep de Calasanz n’era rector. Veiem anunciat el Parc de les Olors. La pista va pujant fins que tenim al davant el Roc de Santa, un serrat de formes molt especials (1.113 m). Després de molts revolts i paisatges superbs arribem a Hortoneda, amb unes quantes cases habitades i un mirador a ponent espectacular. De nou, sentiment de solitud.

Hortoneda

Hortoneda. Conca de Dalt. Pallars. Foto: gloriacondal

A la banda de ponent del pantà anem al congost d’Erinyà, tocant al túnel de la carretera nova, un estret pas d’1 km que comunica les valls del nord del Pallars Jussà i la Conca, el punt més escanyat del coll d’ampolla. No té l’espectacularitat d’altres congostos, però s’hi pot fer escalada. Andreu Martin, l’escriptor de novel·la negra, és fill d’Erinyà.

Congost Erinyà

Congost d’Erinyà. Conca de Dalt. Pallars. Foto: gloriacondal

Rivert, sobre Salàs de Pallars, té molta aigua i de gran puresa (per això hi viuen tritons pirinencs). Per aprofitar la força de l’aigua, es va construir el Molí, on feien oli, farina i energia elèctrica. Està tancat però per les finestres veiem la maquinària. El més interessant són els salts, amb un gorg on s’acumula aigua, blava i fresca.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A sota de Rivert hi ha Salàs de Pallars, un ciutat medieval molt potent, amb una visita obligada: les Botigues Museu Salàs. No és de la Conca de Dalt però val la pena!

mapa conca dalt

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari

La Vall Fosca

Vall Fosca

Vall Fosca. foto: gloriacondal. D’esquerra a dreta: serra dels Altars, roca de Migdia, serra de Peracalç, Espui, ermita Mare de Déu de Fa, coll del Portell, collada Gran, Tossal de la Costa i serrat d’Escobets.

Excavada pel riu Flamisell i els seus afluents de capçalera abans d’obrir-se a la conca de Tremp pel congost d’Erinyà, al nord del Pallars Jussà, arriba fins a Capdella, amb 19 nuclis rurals. El gel va modelar les roques més antigues i en sorgí aquest paisatge. I es diu “fosca” perquè té poques hores de llum, tot i que il·lumina Catalunya amb l’energia elèctrica que produeix. La Vall Fosca és la història de l’aigua i les explotacions mineres.

Indicador Vall fosca

Poc després de Senterada, a la confluència dels rius Flamisell i Sarroca, trobem l’indicador i seguim la crta. L-503, paral·lela al Flamisell. Fem una parada a la Pobleta de Bellveí, aixecat a finals de l’Edat Mitjana, amb hostals, restaurants i botigues. Carrers empedrats, costeruts, amb cases de pedra i església. El mes d’octubre s’hi feia la fira ramadera, coincidint amb la baixada dels ramats transhumants de les muntanyes. Ara es fa el primer cap de setmana d’octubre i s’hi exposen vaques de diferents races i cavalls.

Més amunt, la Torre de Capdella, amb alguna botiga, gent pel carrer i calma. A Espui no trobem ningú però veiem un bar amb la terrassa de taules i cadires, esperant clientela. L’església és senzilla i observem porxos pels carrers costeruts. També ens fixem en fotografies penjades a les parets, que veurem als altres llocs, corresponents a l’exposició Caçadors de Mirades, sobre gent dels pobles de la vall, una molt bona idea per mantenir viu el record de les persones que hi vivien. A la Central de Capdella cal visitar el Museu Hidroelèctric de Capdella, la primera de Catalunya, s’expliquen els canvis socials que es van viure a principis del s XX arran de la construcció de la central l’any 1914, per aprofitar les grans reserves d’aigua de la capçalera.

Pobleta de Bellvei

Pobleta de Bellvei. Vall Fosca. Catalunya. Foto:gloriacondal

Arribem a Capdella (1.420 m), des d’on es veu tota la vall.  Ens acostem a l’església de Sant Vicenç, tancada, com totes les que trobem, documentada el 1151, una possessió del monestir de Solsona. Destaca el campanar d’una nau i l’absis semicircular i ens criden l’atenció, des de fora, les decoracions de l’absis, amb un fris d’arcuacions, fet amb pedra tosca. En el MNAC es conserva un Crist procedent d’aquí, de la 2a meitat del s. XII.

caçadors de mirades

Exposició Caçadors de mirades. Vall Fosca. Foto: gloriacondal

Continuem cap al nord, fins al pantà de Sallente. A principis del s. XX es va construir una xarxa de canals subterranis que connecten diferents estanys amb l’estany Gento, que serveix de regulador i que desguassa fins a l’estany de Sallente, on hi ha la central hidroelèctrica.

Pantà Sallente

Pantà de Sallente. Pirineu català. Foto: gloriacondal

Funciona amb 4 turbines híbrides, és un sistema reversible, ja que de nit es bombeja aigua de Sallente a l’estany Gento a 2.200 m. Per això quan hi hem arribat al matí, el pantà tenia poca aigua (“és un pantà de conveniència”, ens han dit a l’hostal). Hi ha un bar-restaurant i d’aquí un telefèric puja en 13′ (salvant un desnivell de 450 m) fins a l’estany de Gento, una zona que limita amb el parc d’Aigüestortes i per on passa el GR 11-20. El telefèric estava avariat; ens hauria agradat pujar amunt, però a peu i amb aquesta calor… no.

Cabdella

Església de Capdella. Vall Fosca. Foto: gloriacon dal

Senderisme a la Vall Fosca: http://www.vallfosca.net/ca/coses-per-fer-i-veure/senderisme/

Cultura i Tradicions: https://www.vallfosca.net/ca/coses-per-fer-i-veure/cultura-i-tradicions/

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Estanys càrstics al Pallars

Hem anat a veure uns estanys que no són habituals. A Catalunya hi ha pocs llacs d’origen càrstic. El més conegut és Banyoles, i els altres són al Pallars. La geologia de la conca de Tremp ha permès configurar un dels aqüífers més importants d’aquesta àrea. Els sediments vermells impermeables fan de tap a les roques de l’aqüífer i les aigües afloren a la superfície a través d’esquerdes. L’estany de Montcortès, juntament amb els de Basturs, són els únics llacs d’origen no glacial dels Pirineus.

Estanys de Montcortes. Llacs de Montcortes

Estany de Montcortès. Pallars Sobirà. Catalunya. Foto: gloriacondla

Al nord de la Pobla de Segur, a la baixa conca del riu Flamisell, a la divisió d’aigües de la Noguera Pallaresa, tocant a la vall Fosca, anem a l’estany de Montcortès, una taca circular d’uns 2 km de circumferència a mil metres d’alçada. La primera visió es des de dalt la carretera, en un paisatge voltat de prats i de bosc. Baixem fins a baix i caminem una estona pels voltants. És ple migdia i arribem a 32º. En una banda, un grup de gent han muntat uns para-sols i s’hi estan a sota fent un mos. Cap un altre indret trobem una parella jove que s’està banyant. Les aigües es veuen fangoses i no és fàcil entrar-hi, per les canyes i herbes que l’envolten. Té una profunditat màxima de 30 m. Hi ha una gran varietat d’aus, com l’ànec collverd, l’àguila pescadora o la becuda i peixos com la carpa, la truita i també mamífers com la llúdriga. L’estany és lloc de pas de les aus, sobretot rapinyaires. Pel que a la flora, veiem roures, algues verdes i plantes helofítiques (que necessiten molta llum).

Estany Montcortès

Estany de Montcortès. Dalt turó, el nucli de Cabestany. Foto: gloriacondal

Jacint Verdaguer va recollir algunes llegendes. Una diu que on ara hi ha l’estany, hi havia un poblet on arribà un captaire però ningú li donà almoina. A la sortida va trobar a una dona que venia de pastar al forn i li oferí un tros de pa. Agraït, li digué que aquella nit hi hauria una tempesta molt forta, però que no sortís de casa. Tota la gent es va ofegar, menys la família de la dona.

Estany Montcortès

Estany de Montcortès, amb vegetació típica. Foto: gloriacondal

A pocs quilòmetres hi ha el poblet del mateix nom, a llevant, amb quatre cases, i una hípica que fa excursions a cavall. Al fons, la silueta de la serra de Peracalç, coneguda com la Geganta adormida. Marxem tornant a passar pel llac, amb la mirada posada en el petit nucli de Cabestany, enfilat en un turó de dalt.

Serra de Peracalç (geganta adormida)

Serra de Peracalç al fons, des de Montcortès. La Geganta adormida. Foto:gloriacondal

El segon lloc on podem trobem estanys càrstics és a Basturs, una de les zones de Catalunya on s’han localitzat més fòssils de dinosaures, óssos, petjades i ous. Ens trobem a l’alçada de Tremp, a llevant. Abans d’arribar-hi, camps acabats de segar, amb les garbes a punt. Grocs, ocres i verds combinats.

Basturs

Basturs. Camps de cereals acabats de segar. Foto: gloriacondal

Des de l’aparcament fins als estanys, hi ha 5 minuts caminant i s’hi pot anar per dos camins diferents perquè van a parar al mateix lloc. L’Estany Gran fa uns 75 m de diàmetre: les aigües tenen molta calç, fet que condiciona l’existència d’espècies animals i vegetals singulars, com per exemple una planta carnívora adaptada a aigües molt alcalines que viu flotant a l’aigua. O la madrilleta roja, un peix en perill d’extinció a Catalunya, o algues que tenen l’únic hàbitat conegut aquí, a Catalunya.

Estanys Basturs

Estany gran de Basturs. Foto: gloriacondal

Com el de Montcortès, està envoltat de vegetació que no permet l’accés directe a l’aigua. L’aigua d’un blau clar esclatant. Ens acostem al punt d’accés, una rampa de fusta i veiem desenes de petits peixos, i d’altres no tan petits.

Estanys Basturs

estany Gran de Basturs,d’origen càrstic. Foto: gloriacondal

La profunditat és d’uns 15 metres. Seguim el rètol que indica l’Estany Xic i arribem a un mirador de fusta amb vista als camps i a l’estany, d’unes 30 m de diàmetre, que veiem de lluny. Davant nostre, veiem el cim de Gallinova (1.687 m), la collada de cal Trumfo i la Roca de Monteguida (1.557 m).

Gallinova-Roca Monteguida

Cims de Gallinova i de Monteguida des del mirador del llac xic de Montcortès. Pallars. Catalunya. Foto: gloriacondal

A prop dels estanys hi havia l’Ermita de les Esplugues i de Sant Roc. Diuen que es va trobar una imatge a una espluga del Mont de Conques. A la cova hi feien missa i més endavant van fer una petita capella, a l’esplanada amb vistes als estanys. La verge era invocada quan hi havia sequera. L’aplec és el Dilluns de Pasqua. Vora l’estany gran hi queden les ruïnes.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Camí de ronda Calonge-Calella de Palafrugell

El GR 92 és un sender que va de la serra de Montsià fins al cap de Creus. Aquí us proposem aquest petit recorregut, iniciat a Sant Antoni de Calonge, que passa pels termes de Palamós i Calella de Palafrugell. Per nosaltres, una de les parts més boniques.

Costa Brava. Palamos

Costa Brava. Palamós. Foto: gloriacondal

Inici del recorregut: Torre Valentina, a la platja de S. Antoni de Calonge. Recorrem tot el passeig marítim fins que som al terme de Palamós. Allà ens endinsem una estona pels carrers del nucli antic i pugem amunt pel C/ del Pedró, passem per davant la capella del Carme, espai d’art i arribem al parc del convent dels Agustins (en queden una rosassa i part del claustre). A baix, el port de Palamós. Continuem cap al càmping de Palamós i arribem al cap Gros.

La Fosca

Platja la Fosca. Palamós. Al fons, ruïnes castell S. Esteve. Foto: gloriacondal

Després, cala Fosca, una esplèndida platja amb serveis, tancada per la punta de Sant Esteve i les ruïnes del castell. Pugem cap a la pineda d’en Gori i anem tenint la mar, a baix: deixem enrera algunes caletes i construccions marineres fins que veiem cala s’Alguer, un petit racó acolorit d’antigues barraques de pescadors.

Cala s'Alguer

Cala s’Alguer. Palamós. Foto: gloriacondal

Continuant el sender, arribem a la platja d’es Castell, un lloc salvatge salvat de l’especulació urbanística els anys 90 on volien construir una urbanització i un camp de golf. A la punta, dalt del promontori, restes de poblat ibèric.

Platja Castell

Platja es Castell. Al fons, turó amb restes poblat ibèric i camí de ronda a cap Roig. Foto: gloriacondal

En direcció nord, hi ha dues possibilitats, seguir el GR 92, que passa més per l’interior, via Roques d’Ase, i el camí de ronda que voreja la costa (més llarg i feixuc, però més bonic). Podeu optar per un d’anada i l’altre de tornada, o fer-ne una part i passar a l’altre (hi ha nombrosos corriols i senders per fer-ho).

Foradada Castell

Platgeta Foradada, tocant a l’Agulla de Castell. Foto: gloriacondal

Just després del promontori de castell i les restes ibèriques, hi ha una cala petita amb un roca, és la Foradada; continuant arribem al puig d’en Gener, a sobre de cala Senià. Si anem cap a l’interior arribem a la Barraca d’en Dalí, un regal d’Alberto Puig Palau, amo de mas Juny, que té la característica d’una porta inclinada (més info clicant aquí). De totes les caletes fins arribar a cap Roig, destaquem Cala Estreta. Al davant les Illes Formigues, escenari d’una batalla naval el 1285.

cami ronda Castell Palafrugell

Camí de ronda Platja Castell-cap Roig. Foto: gloriacondal

Cap Roig és conegut pel Jardí Botànic i pel Festival anual d’estiu. En arribar a Calella de Palafrugell, on celebren una trobada anual d’havaneres, cal baixar en direcció a la platja del Golfet i anar pel camí de ronda, ben arreglat, amb túnels, sobre les petites cales. Arribem a la platja de Port Pelegrí i continuem pel poble fins a la del Canadell. Al davant de cala Marineda veureu el sender fins a la badia de Llafranc, a tocar. I més amunt, encara, el far de Sant Sebastià i Tamariu (vegeu aquí)

Calella Palafrugell

Calella de Palag

Anada: 12 km (pot variar si en lloc de passar pel GR, es passa pel camí de ronda platja Castell-Cap Roig).

ruta

Rutes alternatives entre platja de Castell i cap Roig. Costa Brava

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Turó de Montcada

Excursió matinal curta en el terme municipal de Montcada per pujar al turó on hi ha vistes del Barcelonès i Vallesos. De pas, ens permet conèixer la història i llegendes que l’envolten, que són moltes.

Tuo montcada inicis XX

El Turó al fons i la llera del Besos amb ovelles. Donació César Vilagut. Fundació Cultural Montcada

Sortim del parc Turó Montcada-Santa Maria, al barri de Terra Nostra. Si poseu al GPS: c/Cami Sant Iscle, 1, us deixarà just allà. És una caminada curta (1 hora) i fàcil, llevat del tram final.

retol turo montcada

Cal pujar al cim cal seguir indicacions a Turó de Montcada. Foto: gloriacondal

Abans d’explicar la ruta, situem-nos. L’any 1917 s’instal·la a Montcada la fàbrica de ciment Asland, que extreu material del turó. A causa de les explosions, desapareixen les restes del castell i l’ermita, a més de causar una greu contaminació atmosfèrica durant molts anys. L’extracció s’acaba el 2013, després d’anys de lluites veïnals. Ara el turó forma part del Parc Natural de la Serra de Collserola.

Font Mitja Costa

Font de la Mitja Costa. Montcada i Reixac. Terra Nostra. Foto: gloriacondal

Ens situem. Un plafó, una cadena i indicacions verticals del GR92 i PRC 35, on comença un bosc de pi blanc i sotabosc d’alzines, llentiscles, romaní, i més amunt, ginesta i llistó. Pugem per la pista fins a la font de la Mitja Costa, amb àrea de picnic i continuem direcció al turó. Arribem a la miranda on hi ha l’escultura commemorativa de la Pau del Turó, una celebració iniciada l’any 1986 a iniciativa de gent de Can Sant Joan, Fundació Cultural Montcada, CEAV i altres… que es va fer durant 6 anys, en un dels quals hi posaren una Taula d’orientació.

la pau del turo

La Pau del Turó. 1987. Montcada i Reixac. Imatge: Hoja Informativa Can Sant Joan.

La importància estratègica del turó és clara, perquè es controla l’entrada i sortida de Barcelona cap al Vallès. Diu la llegenda que el castell del Turó va patir un setge per part d’un rei moro. Pretenien que es rendissin de gana, però un dia els catalans els van convidar a un sopar sota bandera blanca: fruites, verdures, carns i peix fresc. No sabien com, però aquell castell no es rendiria per fam. I van marxar. Hi havia un túnel que baixava cap al riu Besòs i el travessava per sota; així podien entrar i sortir. Per això la Pau del Turó, perquè gràcies a un bon àpat, tot es va resoldre. I des del 1987, cada juny es feia una sardinada per recordar-ho.

monolit pau turo

Monòlit de la Pau del Turó amb l’escut de Montcada. Foto: gloriacondal

El castell dels Montcada està documentat des de l’any 1203, que el 1223 va resistir l’atac de l’exèrcit reial comandat per Jaume I, després de tres mesos de setge. Anys després, Elisensa de Montcada es casà amb Jaume II. El 1714 el rei Felip V ordenà destruir-lo i a la Guerra del Francès el 1808 el remataren. Es conserva un dibuix de 1876 amb les restes i en va quedar una capella, que anys més tard, el marquès de Sagnier, arquitecte del Tibidabo i propietari de moltes terres a Montcada, va reconstruir. També hi ha fotografies d’una colònia de nens el 1925. Després, Asland, l’empresa cimentera, ho enfonsà tot.

restes capella castell. inci XX

Restes capella castell Montcada, al turó.

Anem recordant mentre deixem la desviació al Turó del Quatre Pins i arribem al Gran Mirador d’Occident. Des de les Tres Xemeneies, la Torre del Baró, la Torre de Collserola, el Turó Valldaura i a sota la torre Bertran (Bones Hores)… i just a sota del mirador, avall, la zona d’extracció de pissarres. Continuem pujant la pista fins que trobem un indicador al terra, sobre una roca, que diu: “Turó”.

pedro indicador turo montcada

Indicador inici corriol fins al cim del turó de Montcada. Foto: gloriacondal

Aquí comença un corriol pedregós, dret i relliscós fins al cim (15′). Els Vallesos als nostres peus i alçant la vista, la Serralada Litoral, el Montseny, S. Llorenç de Munt i l’Obac, Montserrat….

Barcelones desde turo montcada

entrada al Barcelonès des del turó de Montcada. Foto: gloriacondal 2020

4,6 km – 1 h – 273 m altitud (abans el turó feia 293 m) – Desnivell: 264 m

tram final turo montcada

Tram final turó de Montcada. Foto: gloriacondal 2020

Fonts:
Fundació Cultural Montcada
Arxiu Històric Ciutat de Barcelona, AHCB
Blog Montcada i Reixac
Hoja Informativa, Montcada Can Sant Joan
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

A peu pel riu Besòs

El riu Besòs neix entre Montmeló i Montornès, resultat de l’aiguabarreig del Mogent i el Congost i recorre 17,7 km fins arribar al mar. De ser un dels rius més contaminats d’Europa, es va recuperar força a finals s. XX, però un vessament de dissolvent a Montornès l’any 2019 va suposar un greu impacte en la biodiversitat.

anecs besos

Ànecs a la desembocadura del riu Besòs. Foto: gloriacondal. 2018

Distàncies:

Montornès-Mollet: 4,6 km

Mollet-Montcada: 6 km

Montcada-Sant Adrià: 9 km

passarel·la montcada

Passarel·la riu Besòs a Montcada, barri de la Ribera. Al fons, fàbrica ciment. Foto: gloriacondal. 2020

Els trams fins a Montcada són irregulars i en alguns llocs, dolents. A partir d’allà, el recorregut es pot fer a peu o en bici de manera planera. Aquesta part és la que expliquem.

Iniciem el recorregut al pont de la carretera de la Roca o a la passarel·la al barri de la Ribera. Allà, si al alcem el cap, veurem el turó de Montcada (273 m). L’extracció feta durant molts anys per l’empresa Asland es va emportar una bona part (feia 300 m d’alçada i té queixalat una bona part d’un lateral). L’explotació va acabar, després de moltes lluites veïnals contra la contaminació que produïa, i a partir de 2013 es plantejà la restauració. Forma part del Parc de la Serra de Collserola. Als peus, les instal·lacions de la fàbrica Lafargue, sucessora d’Asland.

Casa de les aigues

Casa de les Aigües. Montcada i Reixac. Foto: gloriacondal. 2020

El segon punt d’interès és la Casa de les Aigües, a poc metres de la passarel·la per creuar el riu, una joia del modernisme industrial català, obra d’Antoni Rovira, que funcionà del 1878 al 1987 com a central d’extracció i bombejament d’aigües del cabal subterrani del riu. A tocar hi havia el rec Comtal.

El recorregut fins a mar es pot fer des de la llera del riu o bé pel sender asfaltat superior, que transcorre per la riba esquerra del riu en direcció mar, paral·lel a la carretera de la Roca. A l’altra riba, observem el barri de Can Sant Joan amb un petit turó a partir del qual hi ha el barri de Vallbona, que forma part del districte de Nou Barris de Barcelona. Als seus peus, encara hi ha part del rec Comtal, on els veïns es remullen els peus quan fa calor. A l’altra banda de les autopistes, el barri de Meridiana.

Montcada Can Sant Joan

Turó de Vallbona, límit territorial entre Montcada i Barcelona-Vallbona. Al fons, turó de Montcada, a sota barri de Can Sant Joan. Foto: gloriacondal. 2020

El Parc fluvial del Besòs és un dels espais verds més importants de la regió metropolitana de Barcelona, i forma un continu urbà de Montcada i Reixac, Barcelona, Sta. Coloma de Gramenet i S. Adrià de Besòs. Des del Pont de Montcada fins al pont de la pota nord de Sta. Coloma, trobem zones de prat fluvial, illes, meandres i zones humides. D’aquí fins al pont del tren a S. Adrià, hi ha gespa, amb rampes per a minusvàlids i escales d’accés.

Veiem, amunt, a l’esquerra, els barris de Singuerlin i les Oliveres i després arribem al Parc can Zam, que els anys 70 la mobilització popular salvà de l’especulació urbanística (hi volien fer un polígon industrial). Al nivell superior té un passeig central que marca la divisió entre el sector més proper a la muntanya, i el proper al riu, amb un gran llac i predomini d’espècies vegetals de ribera. En un mur a la llera del riu, destaca el “Passatge de la paraula” amb un fragment d’un poema de Màrius Sempere: “Viure és provar-ho infinites vegades”. 2008. En altres espais, informació de la fauna i flora que hi trobem. A la nostra dreta deixem enrera els barris de S. Andreu i la Verneda.

Viure es

Fragment poema Màrius Sempere. Llera riu Besòs. Sta. Coloma Gramenet. “Viure és provar-ho infinites vegades”. Foto: gloriacondal. 2020

La zona final és la desembocadura, un espai d’interès ecològic i paisatgístic que abasta els darrers centenars de metres del riu. D’allà veiem el panell solar del Fòrum. Recordem un any que vam caminar-ho tot coincidint amb la celebració de la Feria de Sevilla. Fa ser un final d’etapa interessant, per les tapes i els “finos”.

tres xemeneies

Central Tèrmica de Sant Adrià del Besòs, coneguda com les Tres Xemeneies. Foto: gloriacondal. 2018

Des de la platja de S. Adrià es pot anar en direcció Badalona, passant per la Central Tèrmica de les Tres Xemeneies, del 1913, enderrocada el 2012. Ara només resten les xemeneies. A partir d’aquí, podem fer, caminant, tota la costa del Maresme.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

El paper de paret groc. Charlotte Perkins Gilman

Què passaria si ens confinessin en una habitació empaperada de color groc durant tres mesos? Això és el que va passar a la protagonista d’aquest llibre.

The yellow wallpaper

Una entrada a la pàgina de Confinament feminista del Centre de documentació de Ca la Dona ens va donar la pista. Mercè Otero parlava de El paper de paret groc, un relat de 25 pàgines, “que narra de manera crítica el procés de deteriorament mental en un embolcall literari que és, en realitat, un clam a favor de la insubmissió de les dones enfront del patriarcat.” Charlotte (1860-1935), explica Otero, “es va veure en l’obligació de casar-se per mandat social com totes les dones de la seva època i va caure en una depressió que es va accentuar quan va néixer la seva filla, l’any 1885. Com que en aquelles circumstàncies, la recepta per a les dones de la seva classe, era el confinament a casa sense fer res de res, la malaltia es va agreujar fins que no va ser capaç de trencar amb aquesta situació i decidir tornar a treballar.”

Vam trobar el relat en versió original anglesa i el vam llegir. Obra autobiogràfica, escrita en primera persona, el marit, metge, li recomana, no només repòs, sinó… no fer res! Ella escriu d’amagat i relata el seu confinament en una habitació empaperada de groc, que esdevé l’actor principal del relat i la seva obsessió. Sabem el que la narradora ens deixa saber, on barreja misteri i realitat, racionalitat i fantasia. Un paper on cada cop hi descobreix més coses i fins i tot, acaba fent olor. Podríem pensar en obres de Kafka o de Poe, podríem parlar del fet d’escriure com a salvació, podríem comentar els variats sifgnificats del color groc…

Charlotte Perkins Gilman

Charlotte Perkins Gilman, escriptora feminista. Imatge extreta de fabulistas.com

Quan Charlotte Perkins Gilman va millorar, es va separar del seu marit i va anar a viure a Califòrnia. Allà va escriure molt, es va tornar a casar i va tenir un altre fill. El seu nou marit sempre li va donar suport.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Tot anirà bé. 3

tot anirà,3

Tot anirà bé. 3. Covid19. Text Glòria Arimon. Il·lustració: Pérez Oliván (Nené)

Brindem pels amors furtius, pels amors clandestins que estan superant el confinament després de 75 dies. Brindem per la Mercè, amant del Jordi, que des que l’empresa estava tancada no podia aprofitar la feina com a excusa per trobades furtives carregades de desig, i va aprendre a convertir les converses i àudios que feien, en finals apoteòsics plens de sospirs entresuats. Brindem per la Rosa, una soltera enamorada del director de l’asseguradora on treballava, casat, que en plena febre del teletreball, s’acontentava en veure’l cada dia, parlar de feina i somiar amb ell cada nit sabent que, si un dia es decidissin, podrien ser els amants més compenetrats del món. Brindem pel Xavi, que 12 dies després de l’inici d’estar tancat a casa amb el pare i la mare, no va poder més i els va explicar que estava enamorat del Pere, un company de curs de l’Institut, i amb el suport d’ells, no li va caldre fer més viodeconferències de sotamà. Brindem per l’Amparo, un ésser lliure, que fa més de dos mesos que no veu el seu xicot, un altre ésser lliure, allunyats per més de 250 km, captius de la geografia, les nacionalitats, les regions sanitàries o les províncies, segons com es miri. Brindem per la Marga, treballadora d’un supermercat, que cada dia del confinament va deixar una flor del seu jardí a l’armariet de la seva companya de feina, la dona de qui estava enamorada secretament. Brindem per la Matilde i el Marc, infermers de l’hospital, que la vigília del confinament s’havien declarat el seu amor i mentre van treballar aquells mesos duríssims, s’estimaven a través de mirades furtives rera les ulleres i les mascaretes, esperant que s’acomplís la dita de: tot aniria bé!

Il·lustració: Pérez Oliván (Nené)

Publicat dins de Actualitat | 4 comentaris

La cara norte del corazón

Ens feia mandra llegir el llibre, perquè si bé la Trilogia del Baztan ens va agradar, l’interès va anar a de més a menys. A la crònica que vam fer-ne (vegeu https://gloriacondal.com/2015/10/27/trilogia-del-baztan/) retrèiem a l’autora que obria fronts que després no tancava, un d’ells, el de l’agent Dupree. La cara norte del corazón està situat a Nova Orleans, i semblava, per tant, que per fi sabríem més sobre aquest agent del FBI.

jackson square new orleans

Plaça Jackson. Nova Orleans. Foto: gloriacondal

Dolores Redondo era conscient de les crítiques que se li havien fet sobre els forats foscos que havia deixat a la Trilogia del Baztán, per això ha fet aquesta “preqüela”, una obra literària que es basa en personatges o fets d’una altra obra creada amb anterioritat i que narra fets previs als esdeveniments que relata l’obra inicial. Així té l’avantatge de poder-se llegir sense haver llegit la Trilogia.

vaixell mississipi creole queen

Riu Mississipi. Nova Orleans. Foto: gloriacondal

L’argument ens trasllada al 2005, abans que Amaia Salazar treballés de policia a Navarra, quan va anar a fer un curs al FBI. Allà Dupree la selecciona per un equip de recerca d’un assassí en sèrie, anomenat “El compositor”, que mata famílies senceres aprofitant desastres naturals. La trama se situa a Nova Orleans, durant l’huracà Katrina, amb una subtrama sobre desaparició de nenes, el cas Samedi, vinculada a tradicions i mites vudús, Així entrem en la mitologia de bruixes, bokor, fifolet, lutin, traiteur… elements sobrenaturals que ens porten, de nou, al Baztán. La pluja i els vents tornen a ser comuns entre un escenari i l’altre.

Nova Orleans. French Quarter

Nova Orleans. French Quarter. Foto: gloriacondal

Per fi sabem qui és Aloisius Dupree, a qui una dona gran, Nana, va cuidar de petit quan els seus pares van morir durant l’huracà Betsy de 1965. A través d’ella, experimentem la por, l’angoixa, la lluita per la supervivència dels afectats per l’huracà Katrina. I coneixemen l’ambient de Nova Orleans, els barris, la gent, les cultures i músiques. Dupree i Amaia tenen moltes coses en comú, per això connecten tan bé. I perquè poguem conèixer per què ella sovint té una capacitat especial per captar sensacions i sentiment, “intuicions” ens diu, coneixem més coses de la seva infància, amb les pors provocades per la seva mare Rosario.

Gorostapolo

Gorostapolo. Vall Baztan. Foto: gloriacondal

Destaquem un fragment sobre la mort, en boca de la tia Engrasi: “Morir era un proceso lento, en el que primero se perdía el timón de la nave haciendo evidente el fallecimiento, pero transcurrían horas aciagas, difíciles y tenebrosas hasta que el alma era capaz de librarse de su envoltorio, como una frágil y atolondrada mariposa, dejando atrás su capullo. No en vano, en todas las religiones había una oración o un ritual para pedir protección durante el proceso. «Ahora y en la hora de nuestra muerte.» No se nacía en un instante, no se moría en otro. La llegada y la partida tenían un procedimiento que acatar. Y ella, como miles de mujeres antes que ella, velaría a sus muertos.

L’huracà Katrina va deixar 1.833 morts i arrasà la ciutat.

Per acabar, la pregunta que li fa Dupree a Amaia, quan li telefona:

Y ahora, ¿es de noche en Baztán, Salazar?

-Siempre es de noche.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Un viatge de deu metres

“Entre un conte de fades i una història de persones reals”. Així defineix el director de la pel·lícula, Lasse Hallström, l’argument basat en un llibre de Richard C. Morais, on la cuina és el principal protagonista.

un viaje de 10 m

La família Kadam, de l’Índia, encapçalada pel pare (Om Puri), arriba a un poblet del sud de França, S.Antonin Noble Val, a un centenar de km de Tolosa. Han hagut de deixar el restaurant de l’Índia i volen començar una nova vida, amb els fogons de protagonistes, però xoquen amb la propietària d’un restaurant francès clàssic, amb una estrella Michelin, (Helen Mirren)., a 10 metres de distàncai de la Maison Mumbai. De nou es troben amb la violència en contra, però tot va canviant. El fill gran, Hassan (Manish Dayal), amic de la segona xef del restaurant (Charlotte Le Bon), es fan amics. Els sabors traspassen barreres i fronteres. “Menjar és recordar”, repeteixen més d’un cop, i els xocs inevitables entre cultures diferents es van llimant.

Té de bo el bon rotllo que desprèn, el treballs dels actors, la fotografia i la música. Potser es podria retallar el metratge (117′). EL director el coneixem d’altres films, com Les normes de la casa de la sidra, Chocolat, La pesca del salmó al Iemen

Un viatge de 10 metres. Extret de Sensacine

Data d’estrena: 2014. Coproduïda per Steven Spielberg. Ens ha fet pensar en El festí de Bavette, per l’amor a la cuina, però són molt diferents.

Vegeu trailer: https://youtu.be/TcBHaodWabc.

Disponible a Netflix

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari