Un viatge de deu metres

“Entre un conte de fades i una història de persones reals”. Així defineix el director de la pel·lícula, Lasse Hallström, l’argument basat en un llibre de Richard C. Morais, on la cuina és el principal protagonista.

un viaje de 10 m

La família Kadam, de l’Índia, encapçalada pel pare (Om Puri), arriba a un poblet del sud de França, S.Antonin Noble Val, a un centenar de km de Tolosa. Han hagut de deixar el restaurant de l’Índia i volen començar una nova vida, amb els fogons de protagonistes, però xoquen amb la propietària d’un restaurant francès clàssic, amb una estrella Michelin, (Helen Mirren)., a 10 metres de distàncai de la Maison Mumbai. De nou es troben amb la violència en contra, però tot va canviant. El fill gran, Hassan (Manish Dayal), amic de la segona xef del restaurant (Charlotte Le Bon), es fan amics. Els sabors traspassen barreres i fronteres. “Menjar és recordar”, repeteixen més d’un cop, i els xocs inevitables entre cultures diferents es van llimant.

Té de bo el bon rotllo que desprèn, el treballs dels actors, la fotografia i la música. Potser es podria retallar el metratge (117′). EL director el coneixem d’altres films, com Les normes de la casa de la sidra, Chocolat, La pesca del salmó al Iemen

Un viatge de 10 metres. Extret de Sensacine

Data d’estrena: 2014. Coproduïda per Steven Spielberg. Ens ha fet pensar en El festí de Bavette, per l’amor a la cuina, però són molt diferents.

Vegeu trailer: https://youtu.be/TcBHaodWabc.

Disponible a Netflix

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Tot anirà bé. 2

Va ser dur, 50 dies tancades a casa. Per sort, sembla que està passant… Deien que moltes coses canviarien i poc sabíem quantes! A mi, em va canviar la vida.

TOT ANIRA BE

Tot anirà bé. Text: Glòria Arimon. Il·lustració: Pérez Oliván (Nené)

Vam començar a parlar amb els veïns. Eren cases aparellades amb un petit pati al darrera. Uns dies sortia un xicot a tocar el saxo una estona, altres, una veïna proposava fer un bingo i jugàvem tres cases seguides. El premi? Una hora de gos per passejar! A les 8 aplaudíem les sanitàries. Miràvem de passar el temps el millor possible. Al nostre costat hi vivia una parella amb dues nenes, una de 9 anys i una altra de 6. Mentre cantava els números, em fixava en el blau-verd, els gestos, el parlar de la mare… Jo vivia amb la meva parella i un nen de 10 anys. Tot anava bé… fins llavors. Esperava amb ànsia que arribés el moment del joc o el cant o el picar de mans. Alguns cops, quan acabàvem, parlàvem una estona. Vaig començar a somiar… Van passar els dies i me’n vaig enamorar. Sabeu què és el desig? Doncs això. I a ella li va passar el mateix. Quan el confinament va acabar, en vam parlar, entre nosaltres i amb ells. Per sort, ho van entendre i vam resoldre el tema anant a viure jo a casa d’ella i passant el seu home a casa nostra. Per a les nenes i el nen vam fer una porteta a la paret que separava els patis i ara passen amunt i avall quan els interessa. Ells dos s’han fet amics i han acabat muntant un negoci informàtic plegats, pobres autònoms! Jo els veig molt compenetrats…

I·lustració feta per a aquesta història: Pérez Oliván: www.perezolivan.art

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a , | 3 comentaris

Milagro en la celda 7

En un poblet de Turquia, Memo és un pastor vidu que viu amb la seva filla i la seva mare. Ell té una discapacitat intel·lectual i s’encarrega del ramat de bens. Tots tres s’estimen molt.

Memo i Ova

Memo i Oa. Miracle a la cel·la 7

Un dia una nena filla d’un militar compra la motxilla que ella volia. Després, en una excursió, jugant, aquesta nena té un accident quan cau a les roques del mar, Memo intenta salvar-la, però no hi pot fer res, l’acusen d’haver-la mort i l’empresonen. Aquelles presons no són com les que coneixem nosaltres aquí. En una cel·la on conviuen uns quants presos, la número 7, Memo primer és rebut a cops per l’acusació que té, però les coses canvien. Podríem dir que la pel·lícula ens mostra com, a partir de la convivència, aquells homes veuen que Memo no pot haver comès aquell crim. Més tard, sabem que hi ha un testimoni. I mentrestant tenim la lluita de la nena per veure el pare. En el judici, Memo és condemnat a la forca, per insistència i manipulacions del pare de la nena morta.

miracle cela 7

Cel.la 7. Milagro en la celda 7. Netflix

Pel·lícula trista, però positiva, perquè mostra com l’acció i la manera de ser de les persones, pot canviar les circumstàncies, i, de fet, el curs dels esdeveniments.

Dirigida per Mehmet Ada Öztekin, no és la primera versió d’aquesta història de ficció, que s’havia estrenat a Corea i després a la Índia, però ha estat coneguda pel gran públic a partir de Netflix. Vegeu el trailer aquí: https://www.youtube.com/watch?v=W2CKOn6UPh8

L’actor Aras Bulut Iyenemli com a protagonista en el paper de Memo, està genial i la nena Nisa Sofiya Aksongur, com a filla seva, és un encant. De fet, tot el treball dels actors, la iaia, la mestra, els companys de cel·la… és magnífic.

miracle cella 7

Miracle a la cel·la 7. Netflix

Per acabar, unes paraules que es repeteixen molt durant tot el film, “Lingo, lingo”, diu Memo, i la seva filla contesta “ampolles”, un joc de paraules a partir d’una cançó tradicional (lingo, lingo no significa res, és una mena de “la la la”)

Es pot veure a Netflix

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Tot anirà bé. 1

marc P olivan, Nené

Il·lustració: Nené (Perez Olivan)

Hi havia una vegada una princesa que vivia als peus d’un massís imponent. Al seu petit palau hi tenia un jardí amb tota mena de plantes i flors: roses, lliris, bunguenvíl·lies, cumquat de Corfú…. que regava sovint quan el cel no se n’encarregava… Vivia feliç fins un dia que va fer sardines a la brasa… i es va adonar que, tot i que eren molt bones, no feien olor. Que estrany, va pensar. I llavors es va posar a olorar tot el que tenia a mà: cafè, te, sabons, colònies, moscatell… i es va adonar que no olorava res. Va ser el senyal. Al seu cos havia entrat un petit monstre, tan minúscul que no es veia amb les nostres mirades. I calia matar-lo perquè sinó, ell t’anava cruspint a tu. Ella estava bé, tenia gana, llegia, parlava amb les amigues i els habitants del castell del costat… però no podia sortir fora.

Tres setmanes després, malgrat els beuratges que prenia, el petit monstre encara no havia marxat del seu cos. Potser hi estava bé, perquè la princesa era una dona maca, tendre i suau com un tros de cotó-fluix. I un dia recordà un cavaller valent anomenat Jordi que havia matat un drac per salvar una donzella. Llavors, de nit, l’invocà al voltant d’un foc de camp que improvisà al seu jardí, i el cavaller no la defraudà: el 23 d’abril sentí una punxada dins el seu cos, fina, intensa i curta. Jordi havia traspassat amb la seva llança el petit drac que s’havia colat al seu cos. De seguida va notar l’olor de les roses, i dels lliris, i del cafè! Aromes que van omplir el seu palau de colors, desitjos i alegria.

Dedicat a la nostra amiga Àngels, que viu sota el Montseny i és metgessa

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La reina de Saba. André Malraux

André Malraux va ser un avançat al seu temps. Va saber vendre “fakes” amb fotos manipulades amb “Photoshop” i ho publicà en un diari que tant li feia si era cert o no. Us sembla actual el tema?

portada llibre La reina de Saba

Portada llibre La reina de Sabal, d’André Malraux

L’any 1934 obté el premi Goncourt per la novel·la «La condició humana». Després, decideix viatjar a la recerca de la ciutat de Saba, on vivia la famosa reina que visità Salomó. Això ho vam aprendre de petites. Salomó era rei de Judea, molt savi. Recordeu el fragment que narra com dues dones reclamaven ser les mares d’un nadó i el rei ordena que el parteixin pel mig i en donin un tros a cadascuna? Aleshores, una de les dones, s’hi oposa i diu que el donin a l’altra. Així el rei va saber que aquella era la veritable mare. La Bíblia diu que una reina del país de Saba el va visitar, portant molts presents i tornant més tard al seu regne. Hi ha centenars de llegendes i versions sobre aquesta història. Plini el Vell deia que era al centre de Iemen. Hi hagué expedicions, totes fracassades. Els nord-americans van fer una pel·lícula l’any 1959, molt famosa, Salomó i la reina de Saba: protagonitzada per Yul Brynner i Gina Lollobrigida. La figura de la reina de Saba també es troba present en edificis religiosos, com les catedrals gòtiques de Chartres i d’Amiens, els vitralls de la catedral de Canterbury i frescos del Renaixement: Rafael, Veronese, Tintoretto i Rubens.

Planol recerca Saba

Plànol de la recerca de Saba, Iemen. Andre Malraux

Malraux era un home polifacètic, afeccionat a l’arqueologia, a l’art, a la política… i a l’escriptura. Sovint necessita adrenalina. Decideix descobrir el regne de Saba: parla amb el pilot Édouard Corniglion-Molinier, després de fracassar per convèncer Saint-Exupéry i pacta amb el diari L’Intransigeant l’exclusiva de les cròniques del viatge. Arriba a El Caire, passa a Djibouti (Somàlia) i vola al Iemen: mapes precaris, sense autorització per sobrevolar el Iemen, i 10 hores d’autonomia de vol. Després de 5 hores de vol veuen pedres amuntegades entre la sorra. Ja en tenen prou. Els arqueòlegs no donen cap tipus de credibilitat a la troballa, però Malraux publica al diari set capítols sobre l’aventura.

Plànol centre Saba

Plànol del centre de Saba,segons Malraux

Editorial: Ediciones Península. 2018 epub. 112 pag. Pròleg d’Ignacio Echevarría, prefaci de Jean Grosjean, i un article del responsable de l’edició, Philippe Delpuech, tot plegat per donar context al llibre d’André Malraux.

Palau

Palau de la reina de Saba, segons Malraux

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El festí de Bavette

Bavette. N Villamuza

EL festí de Bavette. Il·lustració: Noemí Villamuza. Text: Karen Blixen

Conte escrit per Isak Dinesen (Karen Blixen), autora del llibre “Memòries d’Àfrica”, que després es va fer en versió cinematogràfica. Aquest conte, un dels més coneguts del recull Anècdotes del destí, se situa en un poblet de la costa noruega, on dues germanes solteres educades de forma puritana per un pare, pastor luterà, ja de grans acullen una dona refugiada de París, fugint del terror de la guerra. És l’any 1871. La dona ajuda en les tasques de la cuina i al cap d’uns anys, li toca un premi de loteria i decideix organitzar un sopar per agrair a les germanes i a tota la comunitat el que han fet per ella.

Bavette. Villamuza

EL festí de Bavette. Noemí Villamuza

El 1987, el director Gabriel Axel va fer-ne una pel·lícula, amb Stéphane Audran de protagonista, Òscar a la Millor pel·lícula de parla no anglesa. Un record inoblidable.

Nosaltres hem llegit ara la versió digital amb il·lustracions de Noemí Villamuza, editat per Nórdica Libros, extret de e-biblio. Unes imatges precioses que ens han encantat.

Bavette.NVillamuza

El festin de Bavette. Noemí Villamuza. Text Isak Dine

El missatge és que l’amor, l’amor en majúscules, pot tenir moltes formes. En aquest relat, és el plaer immens d’un àpat pensat, preparat i cuinat amb tot l’amor del món. I com això canvia la gent, els del poblet, que mai havien assaborit aquells plaers, i com ho aprecia el general Loewenhielm, antic pretendent de Martine, una de les filles del pastor, que sí que coneixia el que hi havia damunt la taula. És l’ocasió per dir a la dona quelcom que tenia al pap des de jove: “He estat amb vostè cada dia de la meva vida. Sap que és cert, oi?”. Sí, va dir ella. I continuà ell: “i seguirà estant-hi cadascun dels dies que em quedin per viure”.

Bavette. NVillamuza

El festi de Bavette. Text; Isak Dinesen. Il·Lustracions Noemí Villamuza

Mentrestant, l’altra germana, Philippa, “s’acostà a Bavette i l’envoltà amb els braços. Va sentir el cos de la cuinera contra el seu com un monument de marbre, però es va estremir i tremolà ella mateixa de cap a peus. Durant una estona no va poder parlar.”

Tots els murs havien caigut.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Dos taüts negres i dos de blancs

A principis de març de 1943, al Pallars van assassinar una família de masovers a la serra de Carreu, a Laortó: un matrimoni i dues nenes, de 10 i 14 anys. L’escriptor Pep Coll va recollir totes les informacions i en va publicar un llibre.

Conca de Dalt. Pallars

Conca de Dalt. Mapa extret del llibre EL desert verd, de Joan Obiols

Són 19 capítols dedicat cadascun a un personatge: l’amo de les terres, els masovers, el capellà, el jutge, l’advocat, el músic, els culpables, i, com en un patchwork, es van complementant fins a tenir la tela final. Sabem el desenllaç molt abans, però l’autor va dosificant el que anem sabent. Perquè al final, els crims van quedar impunes.

Càrreu era propietat de la família Sindreu, de l’Ametlla del Vallès. El valor dels terrenys eren el bosc: Joaquim Sindreu hi va fer construir una serradora i transportaven la fusta en “invents” com el tren Renard. Els fills se’n van desinteressar. El masover Eusebi i la seva dona van estar un any i mig en presó preventiva, però van arxivar la causa per falta de proves. Era la postguerra, la gent del poble ho sabia o intuïa… però els interessos de l’estat, la força del poder, la corrupció i els contactes van fer la resta.

Abella de la Conca

Abella de la Conca. Coca de Tremp. Pallars. Foto: gloriacondal

El paisatge

Protagonista singular en una Catalunya fosca i una societat aïllada. La natura en estat pur.

Els Pallars, subdividit en el Pallars Sobirà, amb capital a Sort, i el Pallars Jussà, amb capital a Tremp, constitueix la conca del riu Noguera Pallaresa (fins que travessa la Serra del Montsec), envoltada de muntanyes de gran alçada. Joan Obiols explica molt bé aquest paisatge al libre “El desert verd”: “El Pallars Jussà és una ampolla tombada al bat de sol, però no és prima i esvelta, sinó ampla, de parets gruixudes, com la d’un licor de festa”.

El mapa d’aquesta història, té, al nord-oest, la Pobla de Segur i a sota, l’embassament de Talarn. A l’est, les estribacions de la reserva de Boumort i la vall de Càrreu. Molts dels nuclis que hi havia, ara estan deshabitats, amb la desaparició de formes de vida tradicionals. En alguns moments s’han fet visites guiades, algunes encapçalades pel mateix Pep Coll (Fem Turisme o Serveis Educatius Xtec), i d’altres des de Rutes Pirineus, com la que es visita la fauna salvatge de Boumort.

Serra Boumort

Serra de Boumort, Pallars. Foto: gloriacondal

La justícia

Van nomenat un jutge militar especial: Mamerto Rodríguez Barjou, franquista de cap a peus. Participant a la guerra d’Àfrica, en temps de Primo de Rivera, ascendit a oficial, el 1939, és jutge instructor militar i destinat a Lleida. L’advocat defensor és Francisco Monsó Tirbió (en el llibre, amb el nom de Felipe Masó Travé (1913-1986), del Pont de Claverol, conegut com el Carota. Segons la seva targeta, era “Teniente de infanteria, caballero mutilado y abogado”. (De fet, la “mutilació” era una caiguda d’un cavall, d’on no es va trencar ni un os). A Lleida presidia el Tribunal de Responsabilitats Polítiques des d’on es quedava el béns dels que condemnava. Quan el “negoci” de jutge anava avall, es plantà com a advocat i a canvi de molts diners, va treure els acusats de la presó. Va acabar, de gran, a l’Ajuntament de Lleida com a assessor jurídic i president dels tribunals d’oposicions.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La llengua

En aquella zona del Pallars, als anys 40 es parlava català en la varietat pallaresa. La majoria de la gent no entenia castellà. Per això quan es desplacen funcionaris per interrogar testimonis i acusats, necessiten una traductora. Trobem una pila de paraules i expressions pròpies del lèxic rural i el mateix Pep Coll hi dedica un llibre: El parlar del Pallars. Alguns exemples del que hem trobat: “La dona baciva” (estèril). “Les primeres vegades que catxaven d’amagat” (cardaven). “Els nyaupits dels gossos” (lladrucs). “La mare que els va pollinar” (parir). “Mecàgon Ceuta!” (ciutat maleïda). “Brufada”: núvols que es formen al cim de les muntanyes i baixen ràpidament desfent-se en aigua o en pedra. “ Boïga: Tros de terra, anteriorment cobert de bosc, que es prepara per al conreu. Goiat: xicot. Popa: pit

Hortoneda

Hortoneda. Pallars Jussà. Foto: gloriacondal

El llibre: Dos taüts negres i dos de blancs. Pep Coll. Ed. Proa, 2013. 438 pàg.

Per escoltar

Per caminar

Descobrir Catalunya. El Cinquè llac. Rafael López-Monné.

Gràcies a la col·laboració de la Núria i l Montserrat Ros, que m’han deixat els llibres i m’han fet suggeriments interessants!

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

La leyenda del santo bebedor, Joseph Roth

llegenda sant bevedor

Llibre que no arriba a la cinquatena de pàgines, situat a París l’any 1934. El protagonista és un clochard que rep uns diners d’un desconegut, que li suggereix que els torni, quan pugui, a Santa Teresa de Lisieux, a l‘església Ste Marie des Batignolles de París (no gaire lluny del cementiri de Montmartre). L’home els vol tornar, però sempre passa alguna cosa que li ho impedeix. Amics, dones… i sobretot, beure. Un compromís de tornar els diners que mai complirà.

Un curt pròleg de Carlos Barral, del 1981, ens parla de com el vi (o l’alcohol) transforma el món. Es pot llegir gratuïtament fent prèstec virtual a e-Biblio.

 

L’autor

Joseph Roth (1894 – 1939), autríac d’origen jueu. No tenia casa i vivia en hoteles. Era home de poc equipatge i vida precària. Entre 1919 i 1939 va voltar per Europa fent de corresponsal de premsa. I a més, escrivia.

L’any 1932 publicà La Marxa de Rodetzky, la seva novel·la més famosa. El febrer de 1933, uns dies després del nomenament de Hitler com a canceller, digué al seu amic i benefactor Stefan Zweig, que allò era el principi d’una monstruositat que acabaria en una altra guerra. “Els nostres llibres són impossibles en el Tercer Reich”. La seva dona Friedl, amb esquizofrènia, morí víctima de la Llei d’eutanàsia del règim nazi. Decidí exiliar-se a París. “La premsa alemanya ja no publica el que passa, sinó que ho oculta”. Mor 6 anys més tard, en un hospital de beneficiència, a causa d’una pulmonia i del delirium tremens.

Captura de pantalla 2020-03-29 a les 17.04.14

Obres

Hotel Savoy, La rebel·lió, La fugida sense fi, Zipper i el seu pare… recreen la vida a Àustria després de la Primera Guerra Mundial. Job (Marlene Dietrich la citava com la seva preferida), Els jueus errants, The Hotel Years, amb la temàtica dels hotels. Poc després de la seva mort, el 1939, es publica La llegenda del bebedor sant, que Ermanno Olmi va fer en cinema el 1988.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | 3 comentaris

Milada

8 de Març, un dia apropiat per parlar d’una dona desconeguda, Milada Horáková, que el règim comunista txec va condemnar a mort el 1950. La seva filla, molts anys després, amb tots els honors, rep unes cartes que havia escrit ella i mai li van donar. Així comença la pel·lícula que es pot veure a Netflix. A Praga, al final del c/Sněmovní (plaça Pětikostelní), hi ha una escultura que la recorda.

Milada Horáková

Milada Horáková

Nascuda el 1901, l’expulsaren de l’institut per haver participat en manifestacions; més endavant, en independitzar-se Txecoslovàquia de l’Imperio Austro-Húngar va entrar a la Universitat i es llicencià en Dret. Casada i amb una filla, treballà a la Creu Roja i des dels moviments de resistència ajudà a escapar molta gent de la persecució nazi. Entrà en política, lluità per la igualtat de les dones i creà el Consell Nacional Femení. Durant 5 anys passà per diversos camps de concentració. En acabar la guerra, de nou des del Consell Femení, continuà lluitant des del Consell i el Parlament, redactant projectes de llei per millorar la situació de la dona en el dret familiar. El 1947 fundà un diari feminista, Vlasta.

Milada Horáková

Milada Horáková

Després que els comunistes prenguessin el poder, va dimitir del Parlament, però continuà fent política, fins que la van arrestar. A la presó, patí tortures i xantatges perquè confessés falses conspiracions. La van jutjar i fou condemnada a la forca. Personalitats mundials com Albert Einstein, Winston Churchill, Jean Paul Sartre o Eleanor Roosevelt cridaren a la clemència però el govern comunista no els escoltà. Fou l’única dona executada durant aquells processos. Tenia 48 anys i una filla de 17. L’any 1991, el president Václav Havel li otorgà l’Ordre de TG Masavk.

La carta que deixà per a la seva filla, que no li van donar, deia: “Aneu-vos-en als prats i als boscos, allà, al perfum de les flors trobareu un tros de mi. Aneu als camps, mireu la bellesa, i estarem junts…”

Film txec, 2017. Director: David Mrnka. Actriu protagonista: Ayelet Zurer.

Informació extreta de

https://educomunicacion.es/cineyeducacion/mujer_milada.htm

https://www.nuevatribuna.es/articulo/cultura—ocio/milada-kralova-luchadora-libertad-derechos-humanos/20190613174239163560.html

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Besalú – Santuari del Mont – Monestir S. Llorenç de Sous

BESALU PONT

Pont vell de Besalú. Alta Garrotxa. Foto: gloriacondal

Una de les imatges més vistes de Besalú (Alta Garrotxa), és la del pont vell, però val la pena visitar el poble, especialment el monestir de S. Pere (fundat l’any 977) i la façana de l’Hospital de S. Julià (s.XII), just al costat. Ens ha agradat la plaça de la Llibertat, porticada, el carrer Major, i altres raconets del poble, amb l’alegria de trobar-hi molts grups escolars amb uns monitors que s’explicaven molt bé.

Besalu esglesia s pere

Monestir Sant Pere. Besalú. Alta Garrotxa. Foto: gloriacondal

A uns 30′ en cotxe hi ha el Santuari de la Mare de Déu del Mont, que destaca dalt d’una muntanya al davant (1.124 m) on s’arriba per carretera asfaltada de revolts. A més de l’església, hi ha restaurant i hostal. Allà s’hi estigué el poeta Jacint Verdaguer (una gran escultura seva ho recorda), però el més preciós és el mirador que permet veure cims tan diversos com el Pedraforca, el Turó de l’Home, el Montcau, el Taga, Bastiments, o el Canigó. Nosaltres vam tenir sort, i tot i ser un dia d’hivern i amb núvols, hi havia força visibilitat. Un plaer.

Santuari Mont

Santuari Mare de Dúe del Mont. Escultura del poeta Jacint Verdaguer i mirador. Foto: gloriacondal

Hi ha una ruta per fer a peu que comença a dalt del Mont-Coll de Finestrelles-Falgars- Sant Llorenç de Sous- Mare de Déu del Mont. Circular, 3 h, desnivell 400 m. Nosaltres no la vam fer, per falta de temps, però vam trobar un grup d’excursionistes de S. Feliu i Malgrat de Mar que dinaven a l’ombra del Monestir S. Llorenç de Sous, enorme, ruïnós en part, impressionant, amb una font i el cingle de Rocapastora a la vista. Més avall, l’enorme casa pairal de Can Noguer del Segueró.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari