La insurrección en Dublin. James Stephens

decla

Declaracio independencia Irlanda 1916

L’alçament de Pasqua. El 24 d’abril de 1916, Dilluns de Pasqua, 30 voluntaris armats van al castell de Dublin i el prenen. Durant una setmana, milers d’irlandesos s’enfronten a l’exèrcit britànic en carrers i edificis del centre de la ciutat. James Stephens (1880-1950) treballava d’assistent en un bufet d’advocats i escrivia poesia i textos filosòfics. Escriu un diari de la revolta de Pasqua de 1916. Els fets que relata són el que veu, el que comprova, el que sent…. des del seu petit espai d’observació, un relat per força parcial, a peu de carrer. D’altra banda, també es fa ressò dels rumors. L’edifici de Correus va ser el quarter general de la insurrecció. Encara ara, totes les manifestacions i concentracions polítiques que es fan, tenen aquest lloc com a punt de trobada. Thomas Clarke, que encapçalà la declaració morí afusellat, així com Pearse, Connolly… i 12 persones més.

Què va passar després? Doncs l’any 1919, 73 dels 106 membres del Parlament elegits a Irlanda, del Sinn Féin, van negar-se a ocupar els escons al Regne Unit i van fer una declaració d’independència, amb la proclamació de la República Irlandesa, que reafirmava la del 1916, amb l’afegitó que Irlanda ja no formava part del Regne Unit. Només els va reconèixer Rússia. Després de la Guerra d’Independència i de la treva del 1921, representants britànics i irlandesos negocien el Tractat Angloirlandès. El 6 de desembre de 1922 Irlanda esdevé l’Estat Lliure d’Irlanda, però el territori més ric, l’Ulster, a Irlanda del nord, continuà sent britànic, i així s’ha mantingut fins ara.

historic map dublin

Mapa Dublin amb edificis historics marcats

Dues vies de reflexió: el relat dels fets i la via a la independència. Pel que fa al primer, sense diaris, ni ràdio, ni telèfons… corrien moltes notícies sense contrastar: “ es diu… he sentit… m’han dit…” Ningú sap què està passant realment ni coneix les dimensions d’aquell moviment. Podríem equiparar el “boca-orella” d’aleshores a les actuals xarxes socials, a tot el que arriba sense contrastar, però tampoc es podien fer convocatòries com ara. De la via a la independència, sempre cal estudiar la història. En el cas irlandès, la revolta va fracassar el 1916, el 1919 es van tornar a plantar, i després de moltes vicissituds, aconseguien la independència el 1922. Sis anys d’un camí de dolor i violència.

El mapa de la revolta. El centre fou l’edifici de Correus, la Post Office. A una banda i altra del riu Liffey, carrers, places i edificis. Si voleu fer un petit itinerari per aquests llocs, hi ha visites organitzades o les podeu fer pel vostre compte. Els punts d’interès són: Trinity College, House of Lords/Old Parliament, Temple Bar, Four Courts, Christ Church Cathedral, City Hall, Dublin Castle, Grafton Street, Mansion House & St Stephen’s Green.

presentacio llibreria obaga

Llibreria Obaga, Barcelona. Presentació llibre La insurrección en Berlín.

En el web següent podeu trobar informació acurada dels edificis: https://www.buildingsofireland.ie

La insurrección en Dublin. James Stephens. Montaber, 2019, 123 pàg.

Presentat a la llibreria Obaga de Barcelona, amb un interessant debat sobre si cal la violència per aconseguir segons quins objectius polítics, què entenem per violència, etc.

 

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

D’on veu la paraula “loteria”

(extret del blog https://navegandoporgrecia.com/la-suerte-y-la-loteria-de-navidad/ )

“La palabra lotería es más antigua que el imperio romano y viene de un dispositivo empleado en la Atenas clásica para seleccionar a los ciudadanos que tendrían cargos públicos, miembros del consejo o jurados. Se llamaba kleroterion (κληρωτήριον), que era una piedra rectangular con unas ranuras ordenadas en varias columnas identificadas por letras. El dispositivo se acompañaba de una ruleta, accionada por un oficial de justicia, que tenía pequeñas casillas rotuladas con las mismas letras del kleroterion. Los atenienses que deseaban ser elegidos introducían en una ranura su pinakia, una placa de bronce o madera con su nombre grabado. Dependiendo de la casilla en la que cayera la bola se decidía el ciudadano y el cargo que ocuparía. De esta forma la democracia ateniense era directa y aleatoria; bastante alejada de nuestras costosas campañas, partidos y elecciones generales.

Kalo Xristogenia

extret de Psara Travel

En la Grecia moderna también se instauró la lotería, en el año 1894, recién liberado el país de la ocupación otomana. Y curiosamente se hizo para preservar sus restos clásicos; el paupérrimo nuevo estado era incapaz de impedir el saqueo por parte de arqueólogos extranjeros que llenaban sus maletas con estatuas y mosaicos.

Podría ser un curioso rito navideño: adquirir un boleto en Atenas y frotarlo con los mármoles del Partenón del museo británico; seguro que así la diosa Tihé (Τύχη), la reina de la fortuna, nos sonreía con compasión.

Ana Capsir

 

 

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Voula Papaioannou. Βούλα Παπαϊωάννου

Nascuda a Grècia (1898-1990), fotografia, durant els anys quaranta, la gent que lluita per sobreviure. El 28 d’octubre de 1940 havia començat una guerra a Grècia quan el primer ministre Metaxas va respondre amb un NO a l’ultimàtum de Mussolini perquè el país es rendís. Ella es queda amb la població civil, a Atenes. L’abril de 1941 la ciutat es rendeix. L’ocupació alemanya és sinònim de fam, de malalties, de repressió… i Voula ho retrata tot: als hospitals, als carrers… El 12 d’octubre de 1944, amb l’alliberació, dóna fe de les manifestacions de joia i va les presons de la Gestapo per testimoniar les tortures, i el 1945 pujar al cementiri del petit poble de Dístomo (Δίστομο), on s’exhumen els cadàvers i se’n va fer el reconeixement després que el juny de 1944 un regiment de les Waffen-SS van cremar el poble amb els seus habitants (la majoria dones i quitxalla) com a represàlia a una acció dels guerrillers de la zona.

Voula Papaioannou

Voula Papaioannou

Després de la guerra treballa per la secció fotogràfica de la UNRRA (United Nations Relief and Rehabilitation Administration). Més endavant, entre el 1950 i 1965 la seva mirada es posa sobre Santorini i Miconos, dues illes de l’Egeu que encara no havien estat envaïdes pel turisme. També havia treballat per als Museus Arqueològic i el de l’Acròpolis d’Atenes. El 1976 dóna el seu arxiu al Museu Benaki.

Fins el 16 de febrer de 2020 podem veure una petita els seus treballs en una exposició a la Virreina, Barcelona, Gabinet Voula Papaioannou, una mostra de 284 imatges que remet als fulls de contacte conservats als seus arxius fotogràfics.

Vegeu-la a Pinterest i Instagram

Publicat dins de Actualitat, Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Montenegro

Montenegroprop de 700.000 habitants, extensió com la meitat de Catalunya, formava part de Iugoeslàvia i el 2006 es va separar de Sèrbia després d’un referèndum, per un 55% de vots afirmatius. Majoria de població ortodoxa i 19% musulmans. Parlen montenegrí amb alfabet ciríl·lic, però tendeixen a fer servir alfabet llatí cada cop més. Vol directe des de BCN: 2 h. Hores de llum: de 7 a 16 h (hivern).

Visitem el sud: llac Skadar fins a la frontera amb Albània, baixem a la costa adriàtica, seguim fins a la badia de Kotor, cim Jezerski i antiga capital, Cetinje. A més, escapada al nord per veure el monestir d’Ostrog i el llac Pruppacko.

Amb el cotxe llogat, anem per la carretera que voreja el riu Moraća, directes al llac Skadar, el més gran dels Balcans, compartit amb Albània. Al costat montenegrí, el Parc Nacional del llac Skadar abasta vells pobles de pedra, monestirs, castells i sinuoses corbes. Arribem al poble de Vranija, abans del pont sobre llac. El dia és gris, són quarts de 8 del matí i està solitari. Breu parada per veure com el sol intenta sortir entre les aigües. Davant nostre, dos turons cònics que anomenen “Sofia Loren” (tot recordant les seves mamelles).

Virpazar

Virpazar. Montenegro. Foto: gloriacondal

A l’altra banda del pont, el poble de Virpazar, on celebren un Festival del vi i alburno, un peix tipus carpa i música tradicional), però a aquestes hores, poc moviment. Hi ha un centre de visitants del llac Skadar. Pugem a peu fins a la fortalesa de Besac, construïda pels turcs el 1478, amb vistes del llac. Petits pobles a baix, aïllats, que es comuniquen amb barca. A l’alçada de Donji Murići, vistes a l’illeta Beska, on hi ha un monestir.

Frontera Albania

Mirador Shtegvashë. Montenegro Albània. Foto: gloriacondal

Boscos de castanyers, parets de pedra seca, mandariners, magraners amb els fruits secs… alguna casa aïllada. Després del nucli d’Arbnež, la carretera fa un vèrtex i gira en sentit contrari. Som en el punt més alt, tocant a la frontera d’Albània, al mirador de Shtegvashë, amb vistes impressionants, per les boires i les muntanyes. A partir d’aquí anem baixant fins trobar la carretera que va a Ulcinj, a l’Adriàtic, amb un nucli històric entre muralles que va la pena visitar. A baix, davant la platja, mengem orada i llobarro fresquíssims mentre el muetzí de la mesquita propera crida a l’oració.

Ulcinj

Ulcinj, barri antic. Montenegro. Foto: gloriacondal

Costa amunt, visitem Stari Bar ciutat fundada fa uns 2.800 anys sobre un turó envoltat d’oliveres mil·lenàries, que quedà destrossada després del bombardeig de 1878 (guerra contra els otomans). Retornem a Podgorica peltúnel de Sozina.

Stari Bar

Stari Bar. Montenegro. Foto: gloriacondal

L’endemà sortim cap a Rijeka Crnojevića; de nit ha plogut molt i encara hi ha boires; les aigües del riu Crnojevic es va alçant lentament mentre el sol comença a enlluernar just on un meandre voreja un turó. Quan Cetinje era la capital, la família reial s’hi allotjava. El pont Danilo, algunes barques anuncien excursions… i molta pau.

Rijeka Crnojevića

Meandre Rijeka Crnojevića. Montenegro. Foto: gloriacondal

Cetinje fou capital fins el 1946: hi ha museus, galeries, edificis històrics i un monestir. Ens ha agradat el carrer Njegoseva, de vianants, amb vells edificis, com el palau Djukanovic, botigues i cafès. D’allà pugem cap al Parc Nacional Lovćen, amb dos cims: Stirnovik (1.749 m) i Jezerski (1.657m), aquest amb el mausoleu de Petar Petrović Njegoš, un heroi nacional. Per arribar a la tomba cal pujar 461 graons. La construcció ens recorda l’arquitectura grandiloqüent de dictadures i feixismes. Vistes espectaculars.

Jezerski

Pic Jezerski. Mausoleu Petar Petrović Njegoš. Montenegro. Foto: gloriacondal

D’aquí baixem cap a la badia de Kotor, a 34 km (més d’una hora) per una carretera de zigues-zagues amb 32 revolts molt tancats i vistes espectaculars de la badia. Kotor és una ciutat amurallada, amb carrerons, placetes i esglésies on fan parada creuers i molts embarcacions. Té turisme però és bella.

Badia Kotor

Badia Kotor. Montenegro. Foto: gloriacondal

Al nord de Podgorica hi ha el monestir Ostrog a la vall de Bjelopavlic, centre de l’ortodòxia. De lluny es veu la façana sobre la roca. L’espai té petites capelles amb frescos.

Ostrog monastery

Monestir Ostrog. Montenegro. Foto: gloriacondal

Continuem pujant fins a Niksic, sota la muntanya Trebjesa per anar al llac Pruppacko, on trobem un paisatge fantasmagòric, preciós.

Pruppacko lake Montenegro

Llac Pruppacko. Montenegro. Foto: gloriacondal

Podgorica, l’actual capital té poc a veure: la catedral (2014), amb frescos, el Pont del Mil·leni (2005), amb un monument dedicat al rocker Vladimir Vysotsky. A l’altra riba, el barri otomà: torre del rellotge i mesquites. Una pudor impregna l’atmosfera: el carbó de les estufes.

Podgorica. Torre Rellotge

Podgorica. Montenegro. Nucli otomà. Foto: gloriacondal

Hem vist gent tancada, mirades fosques, rostres sorruts… potser pesa massa la història. També hem vist un país amb ganes d’anar endavant, treballant, construint, espavilant-se molt. Hi tornarem!

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Nàpols

A Itàlia, ciutat gran, caòtica, plena de vida, i amb algunes joies. Agrupats per espais, tenim un primer bloc de places properes: les del Municipio, Trento i Plebiscito. A prop, el Teatre S. Carlos, la Galeria Umberto I, la Galeria borbònica i més enllà, el Castell dell Uovo i la façana marítima. Un segon bloc el formen el barri d’Spacca Napoli, a l’oest de via Toledo, el monestir de Sta. Chiara, la plaça Bellini i el c/San Sebastiano, la capella Sansevero i el Duomo. Amunt, el Museu Arqueològic.

castel nuovo napols

Castel Nuovo. Nàpols. Itàlia. Foto: gloriacondal

Des del Castel Nuovo o de Maschio Angioino, una fortalesa del s.XIII reconstruïda pels aragonesos, arribem a la gran plaça del Plebiscito, que té, en una banda, el poder religiós (l’església de S. Francesco di Paola), similar al Panteó de Roma, i a l’altra, el poder militar (Palazzo Reale). Un amic arquitecte ens explicava que la plaça desguassa per gravetat sense reixes ni embornals amb uns canals perpendiculars al pendent, per anar tallant les aigües, que es recullen a la rigola del carrer paral·lel a l’eix de la plaça, fins a la part baixa des d’on la creua transversalment seguint el pendent natural del terreny.

cafe gambrinus

Cafè Gambrinus. Foto: gloriacondal

A la plaça Trieste hi ha l’històric Cafè Gambrinus. Cal degustar-hi un cafè o alguna delícia de la pastisseria: babà, sfogliatella… La Galeria Umberto I, és del mateix estil que d’altres tancades però sense tan esplendor. A 100 m hi ha la Galeria borbonica, un túnel que Ferran II de Borbó va ordenar construir el 1853 que unís el Palau Reial amb la Piazza Vittoria, a prop del mar i de la caserna. Servia per escapar-se en cas que pintessin bastos. El subsòl napolità és una ciutat desconeguda, immensa i misteriosa: una altra opció és visitar Napoli soterranea, amb un recorregut que comença a Spacca Napoli i des d’una casa baixes avall fins a un equivalent a un vuitè pis. Quan escassejava el sòl, hi havia un mètode per buscar-se un lloc on viure; algú, d’acord amb el pouer, tirava un gat mort a la cisterna d’una casa rica; cridaven l’home, els deia que estava infectat i la cisterna es buidava i anul·lava: així hi anava a viure una família pobre que s’instal·lava sota la rica. Tanquen els llums i sentim les entranyes de la ciutat. El Castell dell Ovo, envoltat de restaurants, i la façana marítima, poden ser un bon lloc on acabar un passeig, dinant o sopant cara al mar.

galeria borbonica

Galeria borbonica. Nàpols. Itàlia. Foto: gloriacondal

Un altre blog pot començar passejant pels carrerons estrets d’Spacca Napoli. De la primera vegada que hi vam anar, l’any 1998, recordava carrerons estrets, roba estesa entre façanes i balcons, botiguetes, tallerets, casetes amb portes de fusta de mig full i una sola habitació amb un llit al mig que es veia des del carrer. Una dona tallava les ungles del peu a una altra dona, al carrer. Clàxons, crits, brutícia, alguns testos amb flors i moltes esqueles a les parets. Ha canviat molt. Més net, menys roba estesa, menys cases “normals” i més bars i botiguetes per a turistes. Ha perdut l’essència.

santa chiara napols

Claustre Santa Chiara. Nàpols. Foto: gloriacondal

A prop la plaça del Gessú Novo hi ha el complex del monestir de Santa Clara, (1310) obra de Robert d’Anjou i la seva dona Sança de Mallorca (casats a Colliure). El més especial és el claustre-jardí, amb cítrics, herbes remeieres i 64 columnes octogonals de rajoles de ceràmica. Als bancs de ceràmica, imatges de paisatges, tradicions, festes i caça. Des del museu, restes de les termes del s. I.

Nàpols. Piazza Bellini

“Essere napoletano è metaviglioso”. Piazza Bellini. Napoli. Foto: gloriacondal

A la Piazza Bellini hi ha restes de murs grecs del s.IV i alguns cafès interessants per descansar del brogit urbà: el Cafè literari Intra Moenia i al costat Eva Luna, la llibreria de dones. Val la pena passar pel c/S. Sebastiano, tocant al Conservatori de Música, amb botigues d’instruments musicals, luthiers i mobles vells. Un luthier que fabrica violins i cel·los enx explica, en català, que va tenir una xicota de Barcelona… ai l’amor, diu!

cristo velato

Cristo Velato. Capella San Severo. Napoli.

No gaire lluny, la Capella San Severo, barroca, amb l’escultura de Cristo Velato, de Giuseppe Sanmartino, del 1753. Imatge d’un crist jacent cobert per un vel, de marbre, on es poden observar els plecs del teixit, l’anatomia del cos, inclosos els forats dels claus. A la plaça de S. Domenico Maggiore hi ha una pastisseria popular, Cafè Scaturchio. Caminant cap a l’est, el Duomo. A la capella de S. Genaro hi ha una pintura de Ribera, però el més famós és la sang coagulada del sant. Cada any es produeix el “miracle” de la licuació (que segons els científics és tixotropia). Diuen que els dos cops que la sang no es va licuar, van passar desgràcies: el 1944 el Vesubi va petar i el 1980 hi va haver un terratrèmol. Senyor!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Amunt, el Museu Arqueològic. Hem triat veure els frescos de Pompeia, d’una bellesa captivadora. Ens encanta “Flora”, el fresc d’una noia amb flors, i la Fanciulla che scrive, noia de cabells rinxolats amb una ret al cap i una ploma, que s’associa a Safo. A la secció de mosaics hi veiem la Batalla d’Alexandre, tret de la Casa del Faune de Pompeia, amb la victòria del rei de Macedònia sobre Darius. A la planta baixa, anem a la col·lecció Farnesio, per veure l’escultura del Toro farnese, tallat en un sol bloc de marbre, que representa el mite de Dirce, dona de Licos, rei de Tebes, lligada a les banyes d’un brau salvatge per castigar-la per la manera com havia maltractat la primera esposa del rei. Ens fixem especialment amb l’entorn de sota les figures principals, amb animalons diversos. Pensar que van fer això al s. II mentre a d’altres llocs només guixaven parets amb palets… és fort. A la mateixa sala hi ha ”Hèrcules en repòs”.

Sempre ens hem mogut a peu. Vagis on vagis, encara que siguis a l’allotjament, sons constants de sirenes d’ambulàncies i de policia. Escombraries arreu. Et cobren entrada per tot, i cara. Preus cafès i cerveses cars. La veritat és que aquest cop, n’hem sortit una mica estressades.

Un bon web: Descobri Napoli

Escriptors: Elena Ferrante

Música: James Senese, Enzo Avitabile, Letti Sfatti

Entrades relacionades:

https://gloriacondal.com/2019/11/13/capri/

https://gloriacondal.com/2019/11/07/pompeia-hercula-i-oplontis-sota-el-vesubi/

https://gloriacondal.com/2019/11/03/costa-amalfitana-italia/

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Capri

Som a Itàlia. Arribem a l’illa de Capri, des de Sorrento per mar. Al llarg de la història hi van passar grecs, romans… i al s. XIX, viatgers romàntics. A partir del XX la jet-set internacional la va descobrir… i espatllar. Tant “glamur” atipa.

CApri GC

Capri Itàlia. Foto: gloriacondal

Plou des que sortim de Nàpols. L’illa és petita, només 10 km2 i té dos municipis: Capri, on arribem (i pugem a dalt amb un funicular), i Anacapri. Per Capri, carrerons nets i estrets, empedrats, amb botigues de les primeres marques mundials de moda i joieria… i molta gent. Gent A poca distància, grans torres voltades de jardins amb una vegetació luxuriant: buguenvíl·lees, baladres, xiprers, pins… En pocs metres es produeix un miracle: de les botigues als jardins, de les masses de gent a la solitud. Al costat de la plaça Umberto I hi ha la Piazzetta, molt popular. A la banda sud de Capri, propera a la costa, hi ha la via Krupp, un camí sinuós excavat a la roca, que arriba al Belvedere de la Punta dels Canons, amb magnífiques vistes. Més enllà, els Jardins d’Augusto.

Capri marina GC

Capri Marina. Foto: gloriacondal

En direcció Anacapri hi ha l’església de San Michele amb un mosaic que ocupa tot el paviment del temple i mostra l’expulsió del paradís d’Adam i Eva. A la Ville San Michele va viure l’escriptor i metge Axel Munthe, que va escriure “La història de S. Michele”. L’any 1964, Chicho Ibáñez Serrador va escriure i dirigir una sèrie basada en el llibre, que estrenà TVE (l’única que hi havia), però tenia dos rombs (no apta per a menors) i a casa no ens la van deixar veure. Es pot pujar al punt més alt de l’illa, 589 m, el Monte Solaro amb bus, telecadira o per un sender des de la plaça de la Pau. Als peus, la vall de Cetrella.

Capri.Google

Capri platja

A les 6 de la tarda embarquem rumb a Nàpols, directes. Ha plogut tot el dia, però mentre ens allunyem de l’illa, el sol ponent treu el cap entre els núvols, la tempesta comença a escampar i em queda gravada a la retina la silueta de l’illa, mentre dins meu, ressona la melodia d’una cançó, Capri c’est fini, que cantava Hervé Vilard. Era el 1998. Ara l’hem contempada de lluny.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Pompeia, Herculà i Oplontis, sota el Vesubi

Al febrer de l’any 62 de la nostra era hi hagué un terratrèmol que va provocar nombrosos danys a Pompeia i altres ciutats properes d’Itàlia. La ciutat va ser reconstruïda i encara s’estava restaurant quan, el 24 d’agost del 79, hi hagué una nova i enorme erupció del Vesubi, que causà la mort de milers de persones i sepultà les ciutats properes. Durant molts segles van restar enterrades, Pompeia, més de 1.500 anys. Altres, com Herculà i Oplontis, també.

vesubi napols

Vesubi. Nàpols. Foto: gloriacondal

Per pujar al Vesubi en cotxe cal deixar-lo a uns km i agafar una naveta fins a l’oficina dels tiquets, a uns 400 m de l’entrada. El millor és pujar-hi amb bus. La majoria de la gent puja pel sender que arriba a la boca de 200 m i 600 de diàmetre, però hi ha altres senders. Fa un dia de calitja i no es veu gaire clara la mar i els pobles de baix. Arribem al final del sender permès, la Capannuccia, a 1.167 m i retornem. Si cliqueu aquí podreu veure una recreació de l’erupció de 8′.

Vil·la del Misteri

Pompeia. Vil·la dei Misteri. Itàlia. Foto: gloriacondal

Pompeia era una ciutat pròspera. L’any 79 hi vivien entre 15.000 i 20.000 persones. Estava situada a 400 m del mar i tenia dos ports. Arribem al pàrquing del santuari de la Beata Verge de Pompeia, molt proper a l’entrada de l’amfiteatre, que només ens costa 2 € tot el dia, una ganga! Amb el mapa que et donen a l’entrada, marquem els punts que ens interessen i comencem.

ef9c5578-7431-40b0-a091-006586eebfe1

Pompeia. Temple d’Apol·lo. Foto: gloriacondal

Intentem fer un recorregut lògic per no anar endavant i endarrera, així veiem el sector I i el IX. Àmplies avingudes pavimentades amb mansions a cada costat. Fantàstiques peces de molí fetes de basalt. El carrers seguien el pendent natural del terreny (sobre capes de lava) que permetia el desguàs natural cap el mar. No tenia sistema de clavegueram i les escombraries es llençaven al carrer. Quan plovia, l’aigua ho arrossegava tot, per això hi havia passos de vianants. L’aigua pujava al dipòsits situats al costat de les fonts per vasos comunicants i així les fonts podien tenir pressió. Hi havia canonades de plom per portar aigua per les voreres. El Vesubi els deixà petrificats: algunes estàtues de guix reprodueixen les postures en les quals van quedar coberts per la lava. A la via Stabiana seiem en un indret poc transitat per fer un mos i després continuem cap als sectors VII i VI per acabar a la Villa dei Misteri (fresc d’una jove esposa a l’iniciació dels misteris dionisíacs) i altres… I tornem en direcció al For, un espai per a vianants, per això hi ha peces de pedra verticals per impedir el pas dels carros. Veiem el mercat de peix i de carn (les restes de pintures a la paret indiquen el productes que venien), el temple di Giove (Júpiter)… i tornem cap al punt d’inici tot fent una ullada a la Palestra gran i a l’amfiteatre.

Ercolano. Uccello che mangia l'uva

Herculà. Italia. Foto: gloriacondal

Herculà era una ciutat marinera que tenia uns 4.000 habitants, però va quedar amb més bon estat que Pompeia perquè no foren les cendres que la colgaren sinó el fang que baixà pel vessant del volcà; així, van quedar cases ben dretes i murals ben conservats. Els van descobrir en excavar un pou i trobar-hi un paviment de marbre, el 1709. En un paisatge de magraners, codonyers, llimoners i vinyes, hi ha les restes, en un espai assumible: termes, Decumano i diferents cases… Ens quedem amb un requadre sobre una paret blavosa que representa un ocell menjant-se uns grans de raïm (uccello che mangia l’uva).

Oplontis. Villa Poppea. Atri

Villa Poppea. Atri. Oplontis. Italia. Foto: gloriacondal

Oplontis, a 300 m caminant de l’estació de Torre Annunziate, conserva la Villa Poppea, de mitjan segle I ane per a la segona dona de l’emperador Neró. Quan el Vesubi eruptà, no hi vivia ningú perquè hi feien obres, possiblement pels desperfectes causats pel terratrèmol de l’any 62. Construïda al llarg d’un eix est-oest simètric, tenia grans jardins amb arcades i una gran piscina. És un bon exemple de vil·la residencial, amb frescos, una gran piscina, termes, menjador… La part occidental es troba sota l’actual carretera i l’edifici militar de la Reial Fàbrica d’Armes i no està excavada.

Vam anar-hi amb cotxe, perquè veníem de la costa amalfitana, però surt més a compte fer tots aquests punts amb tren o bus des de Nàpols. La línea férrea Circumvesuviana uneix Nàpols, Herculà, Pompeia i Sorrento. Per accedir al golf de Salern es pot anar amb el Metrò de Mare, un servei de barques que enllacen Nàpols, Ischia, Sorrento, Capri, Positano, Amalfi i Salerno. La Campania Arte Card (3 o 7 días) permet fer servir tots els transports públics i entrar en 80 llocs arqueològics i museus.

Llibre recomanat: Pompeia, de Robert Harris, un relat des les 48 hores prèvies a l’erupció.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris