Serra de Guara

Passem una setmana al Parc de la Serra de Guara, entre Barbastre i Osca. Són paisatges marcats per la geologia i l’acció erosiva dels rius, amb barrancs i gorges, esglésies, castells i viles medievals. A més, hi ha pintures rupestres Patrimoni de la UNESCO

Alquezar. Sierra de Guara. Foto: gloriacondal

Venint de Lleida, Alquézar està 23 km després de Barbastre, al sud-oest del parc. Ens agrada la silueta del poble, el color de la terra i les teulades, l’església i dalt de tot, la Colegiata. Fem una caminada per les Passarel·les (3 km i 180 m de desnivell) que recorre l’últim tram del canó del riu Vero. Pel camí, observem flors orella de onso de color lila, i penjades de les parets, trencapedres. També hi ha tritó pirenenc. A baix del riu ens desviem a la cova del Picamartillo, retornem al camí i comencem a pujar les passarel·les penjades, un plaer. Arribem al mirador i només queda la pujada fins al poble, que amb la calor, es fa dura. Havent dinat, pugem a la Colegiata amb un claustre romànic de capitells xulos i frescos a les parets, amb bones vistes.

Fuente de Tamara. Bierge. Sierra de Guara. Foto: gloriacondal

Bierge hi ha un carrer principal de casalots potents, amb arcs, dovelles, escuts… La capella de S. Fructuoso té murals importants (altres són a diferents museus del món). Fem un sender cap a la Font de Tamara, un lloc paradisíac d’aigües verdes i gelades.  Colungo té el Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, des d’on organitzen visites guiades a les coves. Al nord, una carretera porta a Rodellar, sobre el barranc de Mascun. Allà s’acaba la carretera. Caminem cap a l’ermita de la Virgen del Castillo, que passa per Cheto, nucli original del poble. 

Almazorre. Sierra de Guara. Foto: gloriacondal

Una carretera de revolts porta a Lecina on hi ha una alzina milenària -o carrascla-. D’aquí es pot fer el sender circular cap a Almazorre i Bertorz, per retornar a Lecina. Almazorre té una església d’orígens romànics i la “conjuradora”, un espai que servia tant per beneir els camps com per espantar tempestes o bruixes. A Bertorzdestaca l’església de les santes Navilo i Alodia. Tornant avall, el mirador del riu Vero, punt d’on surten senders a diferents coves de pintures rupestres i al canó. 

Arbaniés. Sierra de Guara. Foto: gloriacondal

A la meitat oest del parc, Siétamo és on va néixer el comte d’Aranda (1719-1798) amb restes del castell i bones vistes. Recomanem la Panaderia Fernando, que fan tota mena de coques. A pocs km, Arbaniés, on ens vam allotjar (Casa Oliban), molt bé, amb l’església dels Àngels, amb restes d’una fortificació del s. XIII, ben visible al campanar. Des de la finestra de l’habitació vèiem la sortida del sol sobre els camps de blat, a punt de segar. 

Prop mirador Salto de Roldan. Peña San Miguel. Osca. Foto: gloriacondal

Al nord, una gran muralla de roca separa la Hoya de Huesca de la serra de Guara. Amunt, la penya Aman (1.121 m), el Fraile i la Penya S. Miguel (1.126 m). I al fons, el Salt de Roldan. Som en un lloc on hi ha moltes aus rapinyaires; veiem dos voltors enormes, sobre una pedra del camí, a menys de deu metres. Hi ha també aufranys i xoriguers… 

Ermita San Cosme i San Damian. Vaidello. Guara. Foto: gloriacondal

Vadiello. Aparquem tocant a la presa des d’on veiem els “mallos” del PuroSant Jordi, la Mitra iel Boron. Caminem per la pista que voreja el pantà i ens desviem cap a les baumes de l’esquerra per anar a l’ermita de Sant Cosme i Damià però els edificis que vèiem des de lluny, queden tapats pel bosc i una tanca amb unes portes impedeix el pas. Ni les veiem! El conde de Guara, l’amo, només obre el dia del patró, però no deixa entrar a l’església. Més amunt hi ha el “Huevo de San Cosme” però nosaltres no volem l’ou, sinó les ermites. 

Bodegas Sommos. Barbastre. Foto: gloriacondal

El Somontano és terra de vinyes. Vam visitar la bodega Sommos, en un edifici d’acer i vidre que ens recorda el Guggenheim de Bilbao. També ens van recomanar un petit celler, de bons vins, El grillo y la luna, però estava tancat.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Mallos de Huesca

A l’Aragó parlen de “mallos“: grans parets verticals o arrodonides formades per roques o conglomerats. O sigui, una roca sortint, al cim d’una muntanya, segons la GEC. És a dir, agulles. En diuen

 El reino de los mallos

Mallos de Riglos. Foto: gloriacondal


Som a l’oest d’Osca, a la comarca de la Hoya. Sortim de l’embassament de la Peña per la A-132 que connecta amb la N-240 al Puente de la Reina de Jaca. Anem cap al sud, vorejant el riu Gàllego per visitar, primer els Mallos de Agüero, després els Mallos de Riglos, i de pas, el castell de Loarre i la Colegiata de Bolea. Si es té temps i ganes, des d’Osca s’arriba al pantà de Vadiello i els Mallos de Ligüerri.

Embalse de la Peña. Osca. Foto: gloriacondal

El pantà de la Peña, construit entre el 1904 i el 1913 regula el riu abans d’entrar en el congost que passa pel costat dels “mallos” de Riglos. Les vistes de l’embassament i de les penyes que l’envolten són molt maques. 

Mallos de Agüero. Hoya de Huesca. Foto_ gloriacondal

Agüero. A l’altra banda del riu Gàllego, després d’un revolt, veiem unes agulles, els “mallos” al fons, que sembla que protegeixin el poble com si fos una muralla natural. Impressionant. Es pot fer una ruta circular al voltant.

Agüero. Pueblo y mallos. Foto: gloriacondal

El poble de Riglos és famós per les agulles. Hi ha molt ambient excursionista i es pot fer el circuit “El Camino del cielo” (5,2 km, desnivell 400 m, 2 h) i el fem pel sender que passa entre el Firé i el Pisón, que coincideix amb el PR HU-98, amb un bon desnivell. 

Mallos de Riglos. Hoya de Huesca. Foto: gloriacondal

Tenim vistes cada cop més maques, tant dels “mallos” com de la plana. Molta gent. Força escaladors… No fem tot el circuit, però la intenció era bona.

Mallos de Riglos. El Pisón. Osca. Foto: gloriacondal

De pas, anant cap a Osca, ens aturem al castell de Loarre, uns km abans del poble, de dimensions imponents,una gran ruïna amb vistes a la plana. I també ens aturem al poble de Bolea, famós per les seves cireres, que té la Colegiata de Sta. Maria la Mayor, una gran obra en un lloc petit.

Castell de Loarre. Hoya de Huesca. Foto gloriacondal

Ja a l’est d’Osca, dins la serra de Guara, hi ha el pantà de Vadiello on s’arriba per uns túnels excavats a la roca. Ocupa part del congost del riu Guatizalema i està envoltat pels Mallos de Ligüerri. Vorejant el pantà tenim al davant els Mallos de Lazas, amb les roques del Puro, San Jorge i la Mitra.

Pantà de Vadiello. Mallos de Ligüerri. Foto: gloriacondal

La geologia ens encanta cada cop més.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari

Marmellar, el poble abandonat

Som al Baix Penedès. El Jaume Palau, autor del treball Les vides que les pedres callen: vida i abandó de Marmellar, ens fa de guia, un privilegi.

Bassa de cal Moja. Camí de Marmellar. Foto: gloriacondal

Hem anat per la crta. de la Talaia i hem deixat el cotxe una mica abans del castell de can Ferrer on surt una pista ampla entre els boscos de cal Gravat i el del Forn de la Calç. Més endavant trobem, la bassa de cal Moja, un dels propietaris de terres, on les dones baixaven a rentar la roba. Després de 2,5 km arribem al poble, a 518 m. De fet, l’anàvem veient feia estona, la silueta del campanar, les cases de dalt, les de baix, el colomar… 

Marmellar, la part alta amb l’església, i la baixa. Foto: gloriacondal

Els primers documents són de l’any 1023, i parlen del castell, a uns 2 km, al fons de la vall. Aquí les coses van anar al revés de la majoria de vegades: al turó hi havia el poble, i al fons de la vall, el castell. La part alta del poble és la més antiga, on hi ha les restes de l’església de S. Miquel, la rectoria i el cementiri i la casa de cal Pigot amb una petita edificació adossada feia d’Ajuntament. A partir del 1846, va annexionar-los a Joncosa de Montmell i va quedar com a ajuntament pedani. 

Marmellar, l’edifici de l’esquerra era el colomar. Foto: gloriacondal

A la part baixa, del s. XIX, hi havia algunes cases, la taverna i l’escola. El tipus de terreny, de terres argiloses, només permetia un cultiu de secà, on conreaven cereals, bàsicament; pels voltants, hi havia masies disperses. La majoria de les famílies treballava terres d’altri (els amos de cal Moja i can Jan Pau). Hi havia la Germandat de S. Isidre i entre el veïnat s’ajudaven. El metge el tenien al Pla de Manlleu, pel moldre anaven a Sta Margarida i els Monjos i al mercat, al Vendrell. A escola hi anaven a Aiguaviva, a mitja hora de camí. Només durant la República van tenir escola al poble, a cal Roc (la mestra vivia al primer pis), però amb la guerra es va tancar i mai més s’obrí

Marmellar. Can Pigot i el petit ajuntament. Foto: gloriacondal

La taverna era el centre de la vida social. A la planta baixa hi havia la sala de ball i cada diumenge feien ball amb un piano de manubri. A dalt hi havia el cafè i l’habitatge de la família que ho portava. Tenien dues festes a l’any, la Festa Major de S. Miquel al setembre i la de S. Isidre al maig. Llavors hi anaven orquestres i feien tiberis.

Església Marmellar. Foto: gloriacondal

A la part antiga, a dalt, hi havia l’ajuntament, un petit edifici que ara passa desapercebut. El 1867, amb l’esclat de la Tercera Guerra Carlina, la població va disminuir: hi va haver lleves, sometents, controls… i l’alcalde fou condemnat per acollir carlistes. Van passar els anys i es van recuperar, però el 1936, amb l’esclat de la guerra civil, l’espai va esdevenir seu del Comitè revolucionari i tot es va complicar. El clima es va enrarir i algunes persones van acabar en camps de concentració. 

Marmellar. Interior església. FOto: gloriacondal

Als anys 50, algunes famílies es plantegen marxar, la climatologia és dura, estan aïllats, no tenen llum ni aigua tot i que altres pobles dels voltants sí. El metge marxa i no hi ha alternativa. L’efecte contagi es propaga i tot i que alguns hi pugen els caps de setmana o de vacances, cada cop ho troben pitjor: edificis malmesos, espoli, vandalisme… Ja no hi viuen, ja no tenen dret a les cases, propietat dels Moja i de can Jan Pau. Apareix gent esotèrica, parlen de fenòmens paranormals, als anys 80 saquegen el cementiri. Els veïns acaben per abandonar-ho del tot.

Marmellar baix. La casa de la dreta era l’escola. Foto: gloriacondal

Potser una de les maneres que els pobles no acabin de morir és recordar la gent que hi vivia, passejar per les cases i parlar-ne, mirar el que ells miraven i respectar l’entorn. Gràcies, Jaume per explicar-nos.ho i a la Lourdes per organitzar-ho!

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Monestir de Sant Pere Casserres. Osona

Excursió des del Parador de Vic-Sau fins al monestir de S. Pere Casserres per un sender de 3,5 km que va pel mig del bosc, paral·lel a la carretera i al pantà.

Camí al monestir de S. Pere Casserres. Parador de Vic. Foto: gloriacondal

Deixem el vehicle a l’aparcament del Parador (a la carretera que hi va, no hi ha lloc), on hi ha un monument a l’Estatut de Sau, en record de les trobades entre els polítics que el van gestar, el 1978. Retrocedim a peu fins a la desviació de la carretera BV-5213 cap al monestir, a pocs metres, i després de recórrer un centenar de mestres més, trobem l’indicador del PR C-40, amb marques grogues i blanques, inaugurat el 1988 i fet i mantingut per la Unió Excursionista de Vic, amb inici a la catedral de Vic. Aquest sender coincideix amb el GR151 (marques roges i blanques), i és una de les rutes del bisbe Oliba.

Bosc per on transcorre el camí a S. Pere Casserres. Foto: gloriacondal

Tota la ruta transcorre per dins d’un bosc ombrívol (roures i alzines, aurons, freixes…), que ara, en primavera, està esquitxat de flors de tots els colors. El camí no és difícil, però cal estar atentes perquè en alguns trams hi ha arrels d’arbres i roques grans que ens demanen un xic d’esforç. El riu Ter ens queda a sota, a més de 100 m. A sobre, els cingles de Tavertet. Arriba un punt que arribem al puig dels Moros, amb un bon rocam. Al fons, en direcció nord, Bellmunt. De tant en tant, un balcó-mirador que ens permet tenir vistes de tot. De fauna, podem trobar algun esquirol o porc senglar.

Riu Ter. Pantà de Sau. Foto: gloriacondal

Després de l’aparcament per a cotxes, trobem l’entrada al Restaurant del Monestir, on cal entrar per després continuar el camí (uns 5′) fins al monestir construït sota el patrocini dels vescomtes d’Osona. Els arbres del voltant són lledoners. El 1006 la comtessa Ermetruit va comprar el terreny on hi havia una capella del 898 dedicada a S. Pere. El 1012 ja hi havia monjos, però el 1079 l’annexionà el monestir de Cluny i va quedar a les seves ordres. No és un monestir que tingués gaire sort. Uns segles més tard es quedà sense monjos, endeutat… i abandonat. Fins que el 1991 el comprà el Consell Comarcal d’Osona i el restaurà. 

Claustre de Sant Pere Casserres. Foto: gloriacondal

Es pot visitar la cuina i el refectori (hem descobert una paraula, ambó, que és la trona des d’on es fan les lectures mentre duren els àpats), el claustre, de finals del XI, és una monada, petit, net… refet (alguns capitells originals són al Museu de Vic) i altres estances, com l’església, que crida l’atenció per la seva grandiositat i també perquè és més ampla que llarga (per l’estretor del terreny). A l’antic hospital hi passen un audiovisual sobre la història.

Interior església S. Pere Casserres. Foto: gloriacondal

Hem dinat al restaurant, on el mateix xicot que ens havia cobrat les entrades feia de cambrer. Un plaer, en aquella immensa esplanada, sentint el sol a prop però sota l’ombra del tendal, amb el concert dels ocells que ens envoltaven.

Monestir S. Pere Casserres i lledoners. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Hortsavinyà. Montnegre

Un racó amagat al cor del massís del Montnegre, on podem arribar des de Tordera, Calella o Sant Cebrià de Vallalta. Hi trobem esglésies, boscos, algunes masies, una escola, restes de carboneres, un forn de calç i un taula de granit de fa més de 4.000 anys.

Creu dels Tres Termes, camí d’Hortsavinyà. Maresme

Nosaltres hi vam pujar des del Calella per la crta. BV 5126, que surt del costat de l’hospital en direcció a la deixalleria (13 km). La primera part és asfaltada, la segona, no, però és apte per a turismes. Va ser un poble independent fins que als anys 70 va quedar abandonat. Ara hi ha una petita escola, a Can Pagenet, i el Centre d’Informació del Parc.

Pel camí ens aturem a la Creu dels Tres Termes: Calella, Tordera i Pineda, i al coll de Sant Benet. Un rètol indica pistes cap a S. Martí del Montnegre, S. Celoni i Vallgorguina i un altre, molt llarg, informa de distàncies km. Més endavant, passem per les antigues masies de can Pica (turisme rural) i Can Portell (restaurant). Enllà, s’albira el campanar de l’església d’Hortsavinyà. Arribem al petit nucli on hi ha el Centre d’Informació, a 499 m, un aparcament ombrejat per a vehicles, àres de pícnic i l’església de Sant Llop.

Església de Sant Llop. Hortsavinyà. Foto: gloriacondal

L’edifici de l’Hostal Vell era l’antic ajuntament, fins que el 1930 va passar a dependre de Tordera. L‘església, del s. X, romànica, abans era dedicada a Sta. Eulàlia, però el 1080 es va consagrar a S.Llop. El que veiem ara prové del 1772, barroc, tal com mostra un gravat a la pedra de la finestra de darrera de la sagristia. El campanar acabat en punxa és gòtic i les seves finestres tenen arcs ogivals. Dins, hi ha una nau central i capelles laterals, absis, cor i sagristia.

Turó de l’Hostal des del Turó del Vent. Hortsavinyà. Foto: gloriacondal

Anem per la pista amunt i, travessant-la, pugem en dos minuts al Collet del Vent. a 524 m, amb un mirador i una estació meteorològica. Moltes estepes borreres i vistes turó de l’Hostal i altres cims. De nou a baix la pista, anem endavant per un bosc d’alzines (del suro en feien taps) i algun castanyer. A mig km trobem la minúscula ermita de l’Erola del s. XVIII. Per allà passava la línia que dividia els termes d’Hortsavinyà i Vallmanya. Diuen que fa molts anys, una passa de verola s’enduia molta gent del poble; un foraster va portar-hi una imatge de la Mare de Déu de l’Erola, i va dir que qui hi anés a resar, es guariria; va ser així i per això es va construir la petita ermita. Altres diuen que una noia anomenada Erola no va emmalaltir i cuidava la resta de malalts. L’ermita es va fer en honor seu. Els goigs ho recorden: “Els malalts de verola que us prometen visitar, en Vós, benigna Senyora, alivi solen trobar”. Però de fet, una erola és una petita plana damunt d’una muntanya.

Ermita de l’Erola. Hortsavinyà. Montnegre. Foto: gloriacondal

Un altre punt proper és la Taula de les Bruixes, un indret amb una gran roca plana de granit amb uns gravats que marquen l’eix est-oest de fa 4.000 anys. Es diu que aquí les bruixes sacrificaven galls i la sang vessava pel canal central. 

Escola d’Hortsavinyà, vida en un poble oblidat. Montnegre. Foto: gloriacondal

Als boscos hi ha molts llocs que havien fet servir de carboneres. Es feien piles de fusta tapades que amb la combustió sense aire, creaven el carbó. N’hi ha a prop d’aquest nucli i també al bosc del davant de can Pica. Al peu de la carretera, a pocs metres de l’entrada d’aquesta masia, hi ha un Forn de calç, un dels pocs que es conserven a la zona i que servia per a l’obtenció de calç per a la construcció. Just davant del forn, hi ha un camí tancat amb un cadenat. Arribem al sot de Can Pica, amb llorers, aladerns, cirerers i un gran pollancre. Pel trencant a mà dreta trobem les alzines de Can Portell, quatre arbres centenaris que creixien ben a prop l’un de l’altre, al sot d’en Pica, darrera de Can Portell. Ara només n’hi ha dues perquè un llamp va caure sobre la més grossa, que va caure damunt l’alzina del davant.

Forn de calç de Can Pica. Hortsavinyà. Montnegre. Foto: gloriacondal

Fins aquí aquesta visita a una banda del Montnegre, que desconeixíem.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

A peu pel riu Congost. De Granollers a la Garriga

15 km. Fàcil

Inici: estació de tren de Granollers

Final: estació de tren de la Garriga

Granollers. Parc de Ponent. Foto: gloriacondal

Ruta resseguint la riba del riu Congost que comença al passeig Ribera, després de la rotonda que entra a Canovelles, on hi ha un pàrquing municipal i un estany, al parc de Ponent. Es tracta, de moment, d’anar sempre per aquesta banda de la riba. Passem el parc del Lledoner, encara a Granollers. Una mica més endavant, sentim crits a la riba de Canovelles, la policia està intentant desnonar uns veïns, de trista actualitat.

Parc del Falgar i la Verneda. les Franqueses. Foto: gloriacondal

Passem sota ronda nord, la via del tren de Vic i arribem a Llerona (veiem punxa de l’ajuntament de les Franqueses) i arribem al Parc del Falgar i la Verneda, una explosió d’aigua i verd davant nostre. 

Hi h a un espai per a l’Aula de la Natura, una grandiosa i diversa zona de jocs i a través d’un prat passem i l’espai d’aigua, format formar per tres llacs artificials amb vegetació de ribera.

Camí de Can Pep. Les Franqueses del Vallès. Foto: gloriacondal

Al sortir, trobem la carretera amb un pas zebra just davant. Aquí cal estar atentes i creuar el pont del riu fins a l’altra riba, perquè el camí desapareix i només hi ha un sender que s’enfila cap al Torrent de Can Rovira, que no ens interessa agafar. Creuem el riu i continuem vorejant-lo ara per l’altra riba, pel camí de can Pep, mentre ens fixem en la roca roja de l’altre costat i la flora que ens envolta. SI fins ara hem vist molta borratja, herbes de Sant Jaume, margarides de riu, corretjoles de serp, malves… ara veiem sanguinyols, cua de cavall, saücs, àlbers, oms, salzes, freixes de fulla petita, verns… dins o fora de l’aigua, veiem una bona colla d’ànecs collverds, i també podem veure algun bernat pescaire, esplugabous, martinets o corb marí. Trobem un espai per observar tota aquesta fauna i flora, com tortugues de rieral, serps, barbs i carpes o llúdrigues, visons americans, ratpenats, conills, guineus… i més. Un rètol indicador marca, a l’esquerra, can Rosanes. Som al terme municipal de la Garriga. Una mica més endavant, a alçada de can Capella, indica que estem a 7 km de Granollers, a 6 del centre de la Garriga i a 12 del Figaró. Un altre rètol del camp d’aviació de Rosanes, ara més a prop. Un salt d’aigua que fa molta remor, i a l’esquerra, fàbriques i fàbriques. Som ple polígon. Tota la ruta del Congost i després del Besòs, mostra la convivència, no sempre fàcil, entre natura i indústria. Albirem la silueta del Tagamanent, ens dirigim cap al centre de la garriga i dinem al jardí del bar SisVuit, c/ Doma.

Riu Congost. La Garriga. Foto: gloriacondal

Descansades i ben peixades, anem cap a l’estació. Just al davant de l’entrada a l’edifici, hi ha un segons espai de Memòria Històrica, un refugi antiaeri

El Tagamanent des de la Garriga. Foto: gloriacondal

Altres caminades pel Congost: cliqueu aquí

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Narcisos a Santa Fe del Montseny

Narcisos al Montseny. Foto: gloriacondal

Distància: 7,9 km. Desnivell 366/410 m. Circular. Fàcil

Aparquem a tocar del restaurat l’Avet Blau, a Sta. Fe del Montseny i baixem cap a la riera per un sender paral·lel. Passem pel pantà petit o Estanyol (es va fer servir del 1920 al 1935). En queda part del mur i el 35 es va inaugurar la segona presa, una mica més avall.

Presa petita o Estanyol. Sta Fe Montseny. Foto: gloriacondal

Arribem a La Fabriqueta, antiga central elèctrica que derivava l’electricitat a l’Hostal de Santa Fe. Hi trobem un grup de gent que descarrega paquets i ens fa fora a crits (!). Recorrem la riba del Pantà de Santa Fe i ens dirigim amunt pel camí de l’Empedrat de Morou.

Vistes des de l’Empedrat de Morou.Turó Gros, Turó de l’Home…. les Agudes. Foto: gloriacondal

Quan hi arribem, esmorzem amb vistes: d’esquerra a dreta, les antenes de Sta. Elena, el pla de la Barraca, la Guardiola, el Roc Perer, el Turó Gros i darrera, el Turó de l’Home. Més enllà, Sa Carbassa i les Agudes. Mentre mengem, ens fixem en una moixera blanca, just davant d’on seiem, de flors vistoses i que fa boletes vermelles.

Fageda Morou. Sant Fe Montseny. Foto: gloriacondal

Continuem amunt per un camí dins d’una fageda. Les amigues que ens acompanyen, bones coneixedores de l’indret, ens diuen que els faigs són arbres insolidaris, perquè no deixen créixer els del voltant, com roures o pins. Hem vist també uns quants arbustos florits de boix grèvol. A prop del segon esquei, a la dreta, hi ha una extensió gran de narcisos blancs amb vistes. Emocionant.

Esquei de Morou. Montseny. Foto: gloriacondal

Dalt del turó de Morou, a 1.312 m, hi ha l’esquei amb vistes a Arbúcies i Breda. Un llibre de visites permet deixar constància de qui hi ha pujat. El camí va avall cap al pla de Mulladius, continuant sota la fageda. En un punt determinat, desviament al Cigalot (marca rodona vermella a l’arbre). Pel camí, de tant en tant, petits flors liles anomenades pensaments del Montseny, de la família de les violetes. Arribem a baix, passem per davant de la Casa Partida; caminem uns 5′ pel sender que indica Arbúcies, i ens desviem (5′) cap a la banda de darrera de Cal Trompo per veure, enmig del bosc i sense senyalitzar, l’arbre que té clavada una forca (d’això fa molts anys).

Forca clavada arbre prop cal Trompo. Foto: gloriacondal

Tornant pel mateix lloc, entrem per Cal Trompo i veiem orquídies blaves i en sortir, per un camí a la dreta, més narcisos, com si un ocell hagués anat deixant escampar llavors…

Orquídies cal Trompo. Montseny. Foto: gloriacondal

Retornem pel caminet cap a l’Avet Blau, avui tancat, i baixem a Campins a dinar al restaurant Maria Rosa, un final molt digne per un matí de descobriment de narcisos. Gràcies a les nostres amigues del Montseny pel seu guiatge i al Jaume pel mapa!

Ruta per veure narcisos al Montseny. Primavera 2021. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Nomadland

Hem fet cas al que van dir la directora i l’actriu principal al lliurament dels Premis Òscar 2021. Hem anat a veure la seva pel·lícula en pantalla gran, al cinema. Potser és el moment. Potser la història i la manera d’explicar-la, potser el fet que coneguem els paisatges i l’estil dde vida, però Nomadland ens ha impactat.

Saguaro Park. Arizona
Parc Saguaro. Sud Arizona. Foto: gloriacondal

És la història d’una dona, Fern, que viu en un poble de Nevada, Empire, construït a redós d’una fàbrica, la United States Gypsum Corporation, on treballa el seu home. Aquest mor i el 2011 l’empresa tanca la producció i el poble queda desert. Llavors marxa amb la furgoneta, que adapta per viure i va treballant on troba feina: un temps a Amazon, en restaurants, càmpings… qualsevol cosa. Són feines temporals i allunyades. No vol jubilació anticipada. Vol treballar. I amb la furgoneta recorre el país. Coneix gent, paisatges. Sent la solitud més produnda però també una solidaritat intensa. És nòmada.

Carretera a Nevada. Foto: gloriacondal

El tema de la pel·lícula està tret d’un llibre de no ficció titulat Nomadland, Surviving America in the Twenty-First Century, de Jessica Bruder, un subtítol molt clar. A la cultura nord-americana, la carretera és molt més que un lloc de trànsit. Potser ve del orígens de la nació, de les caravanes cap al “far west”, dels beatnitks. La seva literatura és rica en el tema: El raïm de la iraViatges amb Charlie, de John Steinbeck,  A la carretera, de Jack Kerouac, Cormac McCarthy, les road-movies... Amb la crisi del 2007, molta gent no va poder pagar les hipoteques i va perdre la casa. Així van proliferar les autocaravanes i el nomadisme.

Desert de Joshua Tree. Foto: gloriacondal

Amazon, l’ànima del capitalisme, li dóna feina, però només temporal. Mà d’obra que es compra i s’abandona i a l’hora de jubilar-se no en tenen per res. Coneix homes i dones solitaris, coneix la dignitat dels que viuen al marge, Swankie, la dona que, molt malalta, li parla de la joia de les natures descobertes. El jove a qui ensenya una poesia perquè l’envii a la noia que estima. Bob, l’home que ha perdut el fill i ara ajuda a la gent en els pàrquins de caravanes. Linda, l’amiga amb qui es fan una mascareta assegudes enmig del no-res mentre el sol es pon. Rebutja les possibilitats d’estabilitat de la família, de l’amic… No, no es pot quedar quieta. Retorna als orígens però només per reafirmar-se que vol fugir. I torna a la carretera, a la recerca de paisatges i de gent que mai es diu adéu, sinó “Ens veiem en el camí”!

Death Valley. California. Foto: gloriacondal

Guió i direcció: Chloé Zhao. Protagonistes: Frances McDormand, David Strathairn Linda May, Bob Well, basada en la novel·la de Jessica Bruder. Fotografía: Joshua James Richards. Música: Ludovico Einaudi

Tràiler: https://dai.ly/x7zkh2y

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Ruta a peu pel riu Congost. De Granollers a Montmeló

8 km. Fàcil

Inici: km 0 del Parc Fluvial del Congost de Granollers.

Final: pont de Montmeló. Aiguabarreig dels rius Congost i Mogent.

Inici ruta a Granollers. Km 0. Parc fluvial del Congost. Foto: gloriacondal

Iniciem el camí per aquesta riba del riu, passem pel barri de Sota el Camí Ral, les instal·lacions esportives de Granollers (camp de futbol, pista d’atletisme, àrea d’autocaravanes…). Passem per sota la Ronda Sud, continuem tot deixant els jardins Joan Vinyoli i anem fent pel Parc Firal de Granollers on trobem l’indicador del km 1. amb vistes al coll de la Manya. Continuem tot passant deixant el barri de can Bassa i el molí de can Muntanyola i arribem a Palou, poble independent fins que el 1928 s’annexionà a Granollers. Es caracteritza pels camps cultivats i les cases i masies disperses. En un petit nucli hi ha la Torre de les Aigües, amb un restaurant i un xic més enllà, l‘església de S. Julià i l’antiga rectoria. En aquesta banda, on queden lledoners i pollancres, podem observar el contrast amb l’altra riba, amb polígons industrials.

Església S. Julià, Palou. Foto: gloriacondal

Sovint trobem indicadors i nosaltres seguim sempre paral·leles al riu. En un punt, trobem l’anomenat “Gual d’Arquímedes”, on les aigües del riu són a tocar, construït els anys 70. L’any 2020 les aigües es van endur el mur en una pujada del cabal, però es va refer. Més endavant passem sota el túnel de la C-35, on uns grafitaires estan pintant. 

Gual d’Arquímedes. Palou. Riu Congost. Foto: gloriacondal

Continuem el camí envoltades de vegetació típica de la zona i l’estació, sobretot borratges i ginestes. Després dels murs de l’empresa Ferimet de recuperació fèrrica, hi ha un gran camp de colza, florit. Hem passat els grans números del km 2, del 3 

Camp de colza. Palou. Passeig riu Congost. Foto: gloriacondal

Arribem a un gual i aquí hem de saltar a l’altra riba, on hi ha l’Espai natural de Can Cabanyes, amb aiguamolls diferents espècies d’ocells i amfibis, pins i alzines. A l’altra banda de la carretera BV 5003, polígons de fàbriques i els petits bosquets de Can Català, Can Gordi, Mas de la Moreneta i Torre Pardalera… una mena de guardians de l’immens circuit de Catalunya, ja en terme municipal de Montmeló. Al final de Can Cabanyes hi ha una zona d’esbarjo infantil i una cafeteria Viena.

Gual riu Congost. Can Cabanyes. Foto: gloriacondal

Caminem pel sender entre el riu i la carretera pel camí del riu Congost, un corredor natural i ecològic que permet el moviment de la fauna entre la serralada i el mar. Passem per sota del pont de l’AP-7 i deixem, quasi colgada per les fàbriques, el camí de Can Guitet, amb la masia. A l’altra banda del riu, el Turó de les Tres Creus. Al peu, restes de pous de glaç que van trobar quan construïen l’autopista (vegeu aquí).

Punts quilometrics a la riba del Congost. Foto: gloriacondal

Continuem vorejant el Congost tot passant pel costat de les instal·lacions esportives de Montmeló. Tenim el gran pont a la vista, i podem fer dues coses: baixar a la llera del riu per continuar pel Besòs en direcció Mollet-Montcada-S. Adrià del Besòs (trobarem un gual per poder continuar per la riba esquerra direcció mar), o creuar cap a la carretera de la Roca i baixar a la riba que segueix cap al riu Mogent, on es forma l’Aiguabarreig. Uns metres més, trobarem un bosc de ribera frondós i humit. Dalt dels turons propers, la Torre del Telègraf. Es pot retornar pel mateix camí, o si esteu cansats, anar a l’estació de tren que comunica Montmeló-Granollers.

Podeu veure la continuació Granollers-la Garriga aquí

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Riera de Fontscalents i Rentador del Roquer

La riera de Fontscalents neix a Castellcir i quan arriba a Castellterçol s’uneix al torrent del Mal i es converteix en el torrent de la Fàbrega. Us proposem una ruta per conèixer poues, esplugues i un rentador de llana excepcional.

Riera de Fontscalents. Foto: gloriacondal

Nosaltres hi arribem pel polígon Industrial del Vapor a Castellterçol. Després d’aparcar el cotxe baixem avall cap a la riera, la creuem i continuem per l’altra riba. El primer punt d’interès és la poua (o pou de glaç) del Vapor. Fins fa uns anys, estava coberta de malesa. Va funcionar des del s. XVII fins als anys 30 del s. XX, quan va plegar per la competència de l’electricitat. Va quedar colgada per la malesa, però es va rehabilitar. És molt fonda i té tres boques cobertes amb reixes metàl·liques. A Castellterçol hi havia unes 25 poues catalogades, ara en queden una dotzena en bon estat i formen part de l’Ecomuseu del Moianès.

Les Esplugues. Castellterçol. Foto: gloriacondal

Continuem pel costat de la riera seguint una pista ampla des d’on veiem el Molí Nou, tocant a la riera, que queda avall. És propietat privada i hi ha moviment de caçadors. Hi havia altres molins que molien farina i gel (el de S. Joan, el Xic, l’Oller i la Fàbrega). Els pagesos hi portaven el blat, l’ordi i el blat de moro, que servien per fer farinetes, pa blanc o menjar per la bestiar. Les riades del 1962 van fer malbé la bassa, van inundar l’edifici i ja no es va moldre més.

Pont romànic de les Esplugues. Castellterçol. Foto: gloriacondal

Continuant la pista paral·lela a la riera arribem a Esplugues, una gran bauma edificada amb grutes de l’època troglodítica, habitada des de l’antiguitat fins a finals del 2002. Els primers repobladors van fer construccions molt rudimentàries adossades als marges: feien servir la roca com a paret de fons i allisaven el terra per a sòl de l’habitatge; també feien forats per empotrar-hi bigues. L’any 1192 hi ha la primera documentació sobre aquesta masia. L’entorn és maco, relaxant, amb un pont romànic i forma part de l’Ecomuseu del Moianès.

Font de la Vinyota. Castellterçol. Foto: gloriacondal

Travessem el pont i retornem per l’altra riba per un sender enmig del bosc. La riera queda, novament, avall, fins que ens desviem per anar a la font de la Vinyota, sota unes petites baumes. Hi ha ombra, taules i accés a la riera, però de la font… res. 

Poua de la Vinyota. Castellterçol. Foto: gloriacondal

Retornant al camí, continuem fins a la Vinyota on trobem la Poua del Glaç, una de les més grans del poble. El gel es venia a Barcelona, al Vallès i al Maresme. Em feien servir als hospitals, als vaixells i a les fàbriques de gelats i begudes. A l’interior es poden veure les parets amb els encaixos de les bastides des d’on es treballava per empouar i desempouar, omplir i treure els blocs de gel. Al fons de tot hi ha el canal de desguàs fet amb carreus i lloses.

Rentador de llana el Roquer. Castellterçol. Foto: gloriacondal

Continuem la pista fins que arribem a la primera fàbrica del polígon. Aquí hi ha un rètol indicador: a 50 metres tenim el més interessant del recorregut, el Rentador de llana del Roquer. Funcionà entre els segles XVI i XIX. Per aquí hi passaven ramats transhumants i sovint se’ls comprava llana, es portava aquí per tractar-la. El gremi de paraires va fer famós el poble. Calia molta aigua, per això van fer el rentador tocant a la riera. Quan la llana estava llesta, se’n feien bales i es venien a les petites explotacions familiars o als tractants de Barcelona. Quan va deixar de funcionar hi anaven les dones del poble a rentar la roba, fins que va quedar abandonat i més endavant, rehabilitat. El Roquer forma part del llistat dels 150 Millors Elements del Patrimoni Industrial de Catalunya. Entrant al polígon veiem una llarga xemeneia, la de l’antiga fàbrica tèxtil Roger-Dieste, “El Vapor”, construïda entre el 1905 i el 1910. Feien, sobretot, jocs de llit, llençols i vànoves, que es venien a Espanya i Europa. Va plegar a finals del s. XX. Ara queda, com a testimoni, la xemeneia i un parell de naus antigues.

Arc del Rentador de llana El Roquer. Castellterçol. Foto: gloriacondal

De tornada, ens aturem al poble, que val la pena visitar, amb la Casa Museu de Prat de la Riba.

Per arribar al Roquer directament, aneu amb cotxe, 1 km després de Castellterçol en direcció Moià per la C-59, gireu a la dreta cap el polígon el Vapor i veureu un indicador.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari