Vall d’Isàvena

Som a la comarca de la Ribagorça, a l’Aragó. Ens allotgem al camping Baliera, terme municipal de Bonansa. Així, tot i ser a pocs km de Pont de Suert, estem en terres d’Osca. L’objectiu és visitar la vall d’Isàvena (Valle de Isàbena).

Mirador Roda d’Isàvena. Foto: gloriacondal

La carretera és la A-1605 i primer pugem a Castarné, el poble que tenim al damunt del càmping, a 1.044 m. Hi ha un sender, a pocs metres d’on som, que surt de la carretera, per anar-hi a peu, però ho fem amb cotxe, a partir d’una desviació de la carretera una mica més endavant. Penjat damunt un rocam, es manté en peu l’antic castell, seu de la baronia. Hi ha l’església parroquial, del XVIII, un pont-túnel amb cases al damunt i un mirador amb vistes. Poble molt net, no hem vist ningú tot i que hi ha cases habitades. L’any 2009 tenia 10 habitants.

Castarné. Ribagorça. Foto: gloriacondal

Continuem fins a Bonansa (el nom ens recorda la sèrie nord-americana de “Bonanza:” quatro jinetes van hacia Bonanza...) un poblet a 1.256 m, amb bona pinta. Ens cal esperar, en plena carretera, que passi un enorme ramat de bens. Continuem fins al coll (vistes precioses des de dalt) i el baixem. Poc després trobem el riu Isàvena i a partir de llavors anem paral·lels. De seguida som al congost d’Ovarra, de roca calcària, vuit túnels i gorges espectaculars. Aparquem prop del monestir d’Ovarra (Obarra)

Monestir d’Ovarra i a dalt, la roca coneguda com La Croqueta. Foto: gloriacondal

El Monestir d’Ovarra es troba en un forat natural tancat per les roques de Gabernet al nord i serres de Calvera i Turbó. El turó que tenim a sobre és conegut com La Croqueta, on hi ha una bona via ferrata. En el pla on arribem, passat el pont del riu, veiem l’enorme església de Sta. Maria, documentada el 874 (planta basilical, tres naus i tres absis, amb una portada segurament del XI; al costat, la base d’un campanar inacabat), i les ruïnes del palau prioral. A l’altra banda del prat, la petita capella de S. Pau, que potser es feia servir pels fidels que arribaven al monestir, ja que l’església de Sta. Maria es reservava per a la comunitat. 

Roda d’Isàvena. Monestir S. Vicenç, detall

Següent parada: Serradui, un poblet a la ribera del riu Isàvena. A l’entrada del poble, tocant al riu, hi ha l’Hostal del Peix, que té bona pinta. Ens aturem una mica més endavant, sota una bauma, on hi ha un molí, passem el pont, veiem una ermita a l’altre costat i una petita casa amb una rajola on diu “Cal Fort”, continuem amunt i trobem un home que surt d’una casa. Vivia a Viella, tenia una carnisseria, ara està jubilat i reparteix el seu temps entre els dos llocs. “A l’hivern, aquí -ens diu- és trist i buit”. Ens explica que el tossal que veiem al davant és el serrat de Migdia (per l’hora que li dona el sol) i l’altre és el serrat del Moro (hi ha una llegenda sobre un vedell d’or…). Tenen vinyes, oliveres, arbres fruiters, patates i cereals i domina la ramaderia ovina, tot i que des dels anys 50, en reforestar moltes terres, es van perdre els drets als pasturatges i l’aprofitament del bosc.

Serradui. Riu Isàvena. Foto: gloriacondal

Un quart d’hora després, arribem a Roda d’Isàvena, antiga capital del comtat de la Ribagorça. És mitja tarda i fa molta calor. Comencem a pujar per damunt de l’aparcament: una torre amb vistes, un petit forn obert, carrers estrets… fem un tònica en un bar de la plaça, força concorreguda. Hi ha una Oficina de Turisme tancada, algunes cases rurals i un hotel, però el que més destaca és la catedral de Sant Vicenç, del 1030, tancada i barrada. El conjunt urbà del poble es completa amb la Torre Gorda, restes d’una torrassa-guaita del s.XI. Arribem a un mirador amb vistes impressionants al Turbó (2.492 m), una mola rocosa que veiem des de pràcticament tots els Pirineus, un cim inconfusible que destaca per la mida, la posició isolada i la forma de ferradura. De fet, no és una muntanya, sinó un massís. Fins aquí la visita a la vall.

El Turbó. Foto de Santiago Noguero extreta d’Internet
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Saraís. Vall de Boí

Els pobles abandonats ens atrauen. Aquest, a la Vall de Boí, sobre el paper, ens va cridar l’atenció. Quan vam veure fotos de l’antiga església, vam tenir clar que hi volíem arribar. És l’únic poble de la vall on no arriba cap carretera. Cal anar-hi des de Durro (1:30 h anada) o des de Pont de Saraís, tocant la carretera L-500 (1 h anada).

Sender a Saraís. Foto: gloriacondal

Aparquem el cotxe tocant a uns contenidors, i passem el pont que condueix a unes cases (el poble nou de Saraís). A pocs metres de Casa Arnalló, a l’esquerra, hi ha un indicador del sender, que forma part de la ruta de l’Aigua. Arribem a un pla, amb una bomba d’aigua. Després hi ha un pont. Cal passar-lo i anar pujant pel sender que queda a l’esquerra del riuet, el barranc d’Esterres. Pugem per un sender entre pedres, remor d’aigua, avellaners, freixes, salamandres i altres insectes. En cap moment tornem a trobar cap senyal del poble, només unes marques grogues en els llocs on no hi ha dubte (!). En un punt, veiem, a l’altre vessant de la vall, l’església de l’Assumpció de Coll. Arriba un punt que comencem a trobar murs i després un carrer que va pujant, l’únic. Ja som a Saraís, a 1.010 m. Aquest topònim coincideix amb el nom en euskera de la vall de Salazar: caraitze “les pletes”.

El 1849 el poble està citat en el Diccionari Madoz amb el nom de “Sarah” o “Serrahis”. Deia que hi havia 9 cases i 25 habitants. Sembla que va tenir un nombre regular d’habitants, però una nit de l’any 1937 hi va haver un incendi que cremà pràcticament totes les cases. Una té una cantonada arrodonida; una altra, una placa de pedra amb unes lletres, però només podem endevinar “ano 1916”.

Saraís. Vall de Boí. Cavall. Foto: gloriacondal

Se’ns acosta un cavall marró, molt gran. No tenim espai per separar-nos i ens refrega (no podem mantenir cap distància de de seguretat!) i ens olora les motxilles; sembla pacífic i continua menjant herba del terra.

Església de Saraís, coberta de vegetació. Foto: gloriacondal

Ens aturem davant l’església de Sant Llorenç, de la que només queden la façana, amb l’espadanya (dos forats i una campana). A dins, trossos de murs, bigues que encara no han caigut… tot cobert d’heures. Gairebé no es veuen les pedres.

Espadanya essglésia S. Llorenç de Saraís. Encara hi resta una campana. Foto: gloriacondal

La façana va vestida de verd i els dos forats de l’espadanya semblen dos ulls d’una cara. Dalt de tot hi ha una creu diferent de les habituals, llatines (hi ha una història curiosa, en relació amb aquesta creu). Passa un excursionista i ens saluda. Va ràpid. No devia ser fàcil viure aquí dalt. Silencis i buits. Un xic de malenconia. Un tastet de misteri. Tornem pel mateix camí. Podríem arribar a Durro, a Iran o a Cóll, però ho deixem aquí.

Creu dalt espandanya esglesia Sant Llorenç Saraís. Foto: gloriacondal

 
 
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Castell de Llordà

A llevant d’Isona, al Pallars Jussà, dalt dels serrats de Llordà. S’hi pot arribar a peu o amb cotxe. Vistes espectaculars, ja que a l’oest es veu des del Congost de Mont-rebei fins al massís de la Maladeta i la pica del Cerví, passant pels estanys de Basturs o la muntanya de S. Corneli. A l’est, la serra de Benavent. Envoltat per cingles en tres dels seus costats, hi ha un mur on el terreny no és tan abrupte, al costat sud-est. Des de la carretera, veiem el massís i els murs del castell, imponents.

Castell Llordà

Castell de Llordà. Pallars Jussà. Foto: gloriacondal

Al s. X, Borrell II era l’amo, que passà al seu fill Ermengol I, comte d’Urgell i el 1033 passa a Arnau Mir de Tost, vescomte d’Àger. Un dels primers esments de l’església que hi havia és de l’any 973, en què Borrell II la dona al monestir de Sant Serní de Tavèrnoles. L’any 1040, Arnau Mir fa la consagració.

Serra de Benavent des del castell de Llordà. Foto: gloriacondal

El castell és format per tres recintes, el primer, al planell del turó, té les ruïnes de l’església. El segon és delimitat per un mur que voreja el precipici; a l’extrem nord hi ha una torre de guàrdia de planta quadrada i, al seu costat, una nau rectangular enrunada. El castell-palau és al punt més alt del turó, d’estil romànic llombard. Si no és visita guiada, no es pot accedir a l’edifici. Es pot anar a la part del darrera seguint el camí, fins arribar a l’estret amb barrancs a banda i banda.

Castell de Llordà. Pallars Jussà. Foto: gloriacondal

Arnau Mir és un personatge important. Després de la mort del seu pare, participa en la política del comtat. El 1032 es casa amb Arsenda, també de llinatge distingit, i compra al comte d’Urgell el castell de Llordà, des d’on dirigeix la conquesta de la frontera del Montsec als andalusins i organitza altres conquestes. Va acabar la seva vida sent propietari d’una trentena de castells, però la residència principal, fou el castell de Llordà.

Castell-palau de Llordà. Pallars Jussà. Foto: gloriacondal

S’hi pot arribar a peu o amb cotxe. A peu,

Des del nucli de Llordà, 1h 14′ – desnivell 200 m – Fàcil – circular

Des d’Isona: 8 km – 2h 15′ – desnivell 255 m – Fàcil

Des del castell també es pot anar al mirador de Roca Roia, a la serra de Benavent: 15 km – 3h 50′ – desnivell 475 m – Difícil

Amb cotxe, per la carretera 1412b, port de Comiols-Tremp. Desviació senyalitzada.

Castell de Llordà, part posterior i barrancs. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Esglésies de l’Alt Urgell

Al Pirineu, entre la Cerdanya i els Pallars, la comarca de l’Alt Urgell passa desapercebuda, tot i els llocs interessants que té. Us expliquem la ruta d’esglésies que hi hem fet, de nord a sud seguint la C-14. La majoria són romàniques, tot i que no tenen l’esplendor de les de la vall de Boí. Excepte les d’Estamariu i Anserall, estan tancades. I darrera les esglésies, hem conegut paisatges, pobles i gent.

La Seu d’Urgell (690 m), al centre de la plana, cruïlla de camins d’importància geoestratègica. Ara té 12.500 habitants i la catedral de Santa Maria, l’única catedral romànica de Catalunya. Als voltants, el c/Major i el c/ dels Canonges, eixos del nucli antic. Tocant al riu, el Parc Olímpic (el 1992 s’hi van fer les proves de piragüisme dels Jocs Olímpics).

La Seu, catedral

La catedral de la Seu d’Urgell. Foto: gloriacondal

En direcció est, cap a la Cerdanya, destaquem el poble d’Aristot, a 1.223 m, penjat i solitari, amb l’església de Sant Andreu (s. XII), ensotada i amb cases antigues molt a prop. Del mirador estant, vistes del massís del Cadí. Al poble hi viuen 10 persones.

Aristot

Església de Sant Andreu. Aristot. Alt Urgell. Foto: gloriacondal

Estamariu, a 1.984 m, amb restes d’un castrum romà, colomars… té l’església de Sant Vicenç, (X-XI), del romànic llombard, amb part de frescos originals d’un Pantócrator (es veuen els peus i sandàlies de Crist i a sota, la Verge, Sant Pere i Sant Joan).

Estamariu

Església de Sant Vicenç d’Estamariu. Alt Urgell. Foto: gloriacondal

Continuant la mateixa carretera, arribem a Bescaran on hi ha el campanar de Sant Martí, (XI-XII), l’únic que queda de l’església romànica, molt similar al de les esglésies de la vall de Boí, de planta quadrada i sis pisos.

Bescaran

Campanar de Sant Martí. Bescaran. Alt Urgell. Foto: gloriacondal

A la carretera que va a Andorra, poc després de passar la Seu, hi ha Anserall. Als afores hi ha el monestir de Sant Serni de Tavérnoles. D’orígens incerts (el 1r document és de l’any 806), solitari, tancat, famós per una controvèrsia que el seu abat Fèlix tingué per defensar l’heretgia adopcionista davant dels principals teòlegs de Carlemany. Crida l’atenció la seva orientació cap a l’oest, únic cas a Catalunya.

S. Serni de Tavernoles

Sant Serni de Tavèrnoles. Anserall. Alt Urgell. Foto: gloriacondal

Baixant de la Seu cap al sud, a Montferrer, cal trencar a la dreta cap a Castellbò. De lluny, sobresurt la imatge de les restes del castell i l’església. El temple de Santa Maria té una imponent façana i portal gòtic del XV del 1436 quan es convertí en col·legiata i assumí les rendes del desaparegut monestir de Sta. Cecília d’Elins. Més amunt, les ruïnes del castell, documentat el 1040, d’una nissaga vescomtal important. Des d’allà, vistes de l’església, el riu i la vall. Un poble amb personalitat i vida, oasi de pau.

Castellbò

Castellbó. Col·legiata de Santa Maria. Alt Urgell. Foto: gloriacondal

Continuant baixant, a l’alçada dels Hostalets de Tost, cal girar a l’altra banda i pujar per una pista asfaltada de moltes zigues-zagues, fins al terme de Tost, amb ruïnes de l’antiga rectoria i un gran edifici de l’església de Sant Martí de Tost, consagrada el 1040 amb Arnau Mir de Tost, vescomte d’Àger, i la seva dona Arsenda. Conserva algunes parts romàniques, però la resta és gòtica. Les vistes són impressionants, tant a l’altre vessant, com al turó on queden algunes pedres del castell.

Sant Marti de Tost

Sant Martí de Tost. Alt Urgell. Foto: gloriacondal

A Organyà anem a veure l’església de Sta. Maria on es van fer les homilies d’Organyà, el primer text en català que es coneix, de finals s. XII. I baixant arribem a Coll de Nargó, per visitar l’església de S. Climent, del romànic llombard, amb un campanar molt curiós, perquè la base és quadrada, pre-romànica.

S. Climent de Coll de Nargó

Sant Climent. Coll de Nargó. Alt Urgell. Foto: gloriacondal

Després enfilem per la carretera que puja al coll de Bòixols (connecta amb el Pallars Jussà) fins arribar al nucli de Valldarques. Carretera de revolts preciosa, amb poc trànsit, prenem la desviació cap una pista sense asfaltar uns 3 km, fins a l’antic nucli de Valldarques i l’església de Sant Romà (s.XII). El més destacat és el campanar, amb arquets i bandes llombardes. Solitari, ombrívol, d’una bellesa corprenent.

S.Romà de Valldarques

Església de S. Romà de Valldarques. Alt Urgell. Foto: gloriacondal

Poc abans d’Oliana ens desviem cap a l’església de S. Andreu del castell d’Oliana, consagrada l’any 1040, L’absis és molt alt, a causa del desnivell del terreny. Vistes de la plana, i del Castell-llebre, a l’altra riba del Segre.

S. Andreu del Castell Oliana

Església de Sant Andreu del Castell. Oliana. Alt Urgell. Foto: gloriacondal

De nou a la crta general passem a l’altra banda del Segre per anar a l’església de Sta Llúcia de Tragó (s. XI), amb una capçalera de tres lòbuls. Les cantonades de la nau no arriben al terra sinó que acaben a les cobertes de les absidioles.

Sta Llúcia de Tragó

ESglésia de Santa Llúcia de Tragó. Alt Urgell. Foto: gloriacondal

N’hi ha més, però per aquest cop, ho deixem aquí.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , | 1 comentari

Ruta dels Molins. Calldetenes

Torrent de S. Martí

Torrent de Sant Martí, Ruta dels molins. Calldetenes. Foto: gloriacondal

Al llarg de la Ruta dels Molins trobem basses, canals i recs que mostren com s’aprofitava l’aigua. També hi trobem masos, fonts i altres elements dels molins. Això, entre la remor de l’aigua del torrent, vegetació i cants d’ocells. L’excursió va des de Calldetenes, tocant a Vic, pel torrent de S. Martí, en direcció S. Julià de Vilatorta. Apropiada per quan fa calor.

Comencem a la Bassa del blanqueig, on arribem per l’av. Pau Casals. Aquí es recollien aigües procedents d’un brollador derivat del torrent de S. Martí, per regar les hortes properes. Sentim cants de rossinyols, merles i pinsans.

Bassa del blanqueig

Bassa del blanqueig. Calldetenes. Foto: gloriacondal

Sortim a la carretera i a la rotonda travessem cap el Molí del Pujol, un dels més vells, tocant a un gran desmai i una “cadireta” (cadiral petit per aturar o desviar l’aigua). Continuant, arribem a la Font de la gana. L’aigua es filtrava per les esquerdes de la roca, costava molt recollir-la, i d’aquí el nom, que se n’han de tenir ganes!

Font i noguera Eres

Font de les Eres, a l’ombra d’una gran noguera. Torrent de Sant Martí. Calldetenes. Foto: gloriacondal

A continuació trobem la font de les Eres pertany al mas del mateix nom (la primera notícia del mas és del 1196), amb l’aigua que ve de la mina del mas Frontera i construïda a canvi dels drets de pas de la primera canonada que portava l’aigua a Vic, amb un acord de deixar rajar una ploma i mitja d’aigua per a la casa de les Eres i per al molí del Pujol (una ploma = 2.200 litres d’aigua al dia). Li dóna ombra una gran noguera. El mas Frontera era ric per les aigües de la mina que durant molts anys van abastir el poble. Arribem al molí de la Frontera, quasi tan antic com el del Pujol, tenia 2 moles a l’obrador; es veu el “carcabà” (lloc on es fa caure l’aigua sobre el rodet), i també la cadireta, de formigó. Una mica més amunt hi ha el molí de Rosanes (el 1398 la família ja estava instal·lada a S. Martí de Riudeperes). El molí tenia dos rodets que feien girar dues moles. Amb la construcció de l’eix transversal es va fer malbé l’antiga bassa però encara hi ha la cadireta.

Carcabà molí Frontera

Molí de Frontera. Ruta dels molins. Calldetenes. A l’esquerra es veu el carcabà. Foto: gloriacondal

Continuant, després de creuar l’eix transversal per sota el pont de les Viles, arribem al molí de la Calvaria, del 1236, convertit ara en museu. El molí va funcionar fins l’any 1980. S’hi mostra el cicle del blat, des de que es planta fins a la seva panificació. També hi ha mostres dels cereals, eines, fotografies, etc.

Molí de la Calvaria

Roda del molí de Calvaria. Ruta els molins. Calldetenes. Foto: gloriacondal

A prop, i passant per un pontet de fusta sobre la riera, val la pena acostar-se a l’església de S. Martí de Riudeperes que forma part de la Ruta del Romànic d’Osona.

S. Martí de Riudeperes

Església romànica de Sant Martí de Riudeperes. Calldetenes. Foto: gloriacondal

El Molí del Nadal ens l’hem d’imaginar, perquè van fer obres… i no queda res. Pujant amunt, caminem cap al mas d’Alta-Riba. Abans, trobem la Font Vermella, una gran mina d’aigua d’aquest mas; hi ha una taula molt desgastada, que és una antiga roda de molí. Després de la font, cal baixar per una llarga escala fins a la riera. El molí d’Alta-riba està lligat a la casa del mateix nom i era l’únic sense habitatge. Es conserven els buidadors, unes aixetes que conduïen l’aigua que sobreeixia de la resclosa cap a un altre molí. El camí fins a veure la bassa i el mas al darrera és en un lloc humit, ple de pollancres i esbarzers. Aquest és el darrer molí. A partir d’aquí, es pot retornar pel mateix camí cap a Calldetenes.

Camí al moplí d'Alta-Riba

Camí al molí d’Alta-Riba. Ruta dels molins. Foto: gloriacondal

3 km anada. Lineal. Fàcil

Ruta Molins Calldetenes Sant Julia Vilatorta

Ruta Molins Calldetenes – Sant Julià Vilatorta

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Conca de Dalt

Pantà S. Antoni

Pantà de Sant Antoni. Pallars Jussà. Foto: gloriacondal

El Pantà de Sant Antoni, del 1916, és nodrit per la Noguera Pallaresa i el Flamisell. A ambdós costats dels 11 km de llarg hi ha espais per banyar-s’hi i practicar-hi esports. Al sud hi ha Talars i més amunt, Salàs. Hi baixem un dia de juliol de 2020, amb molta aigua i zones de pollancres inundades. És el capvespre: el sol comença a baixar i els colors tenyeixen de color l’aigua. La Conca de Dalt està repartida entre la banda de llevant i la de Ponent del pantà, fa 165 km2 i hi viuen 437 habitants. Des de la Pobla de Segur, anem a llevant amb la idea de pujar a Herba-savina.

Pessonada

Pessonada. Conca de Dalt. Pallars Jussà. Foto: gloriacondal

Aturada a Pessonada (“turó” o “pessó”, pels cingles del damunt). Al centre, una font i l’edifici de l’Ajuntament; després, un carrer de forta pujada cap a l’església; a casa Rita va néixer l’escriptor Pep Coll. Un amic que hi viu ens explica com arribar a Herba: o caminant per un sender vistós unes 2 h, o amb cotxe fins a la Reserva de Boumort i pujar a peu. Triem la segona. La pista passa per dalt del poble i continua uns 5 km en direcció a la Reserva de Caça de Boumort (cap indicador). No tenim 4×4 i vigilem molt. Damunt nostre, el Roc de Pessonada, d’un roig encès com voldríem la vida.

Herba-Sabina

Església d’Herba-Savina. Conca de Dalt. Pallars. Foto: gloriacondal

El massís de Boumort està format per un conjunt de serres paral·leles entre les valls del Segre i de la Noguera Pallaresa. El cim o cap fa més de 2.000 m, però no llueix gaire. Segons la llegenda, s’hi havia refugiat l’últim moro del país, un ésser salvatge similar al basajaun dels bascos. A la banda de migdia es van despoblar les masies de Carreu, i a Herba-savina, les poques famílies que hi vivien va ser expulsades. L’any 1991 es declarà Boumort Reserva Nacional de Caça. A sota aquesta serra, la de Carreu, escenari d’un crim l’any 1943. Un dels motius de pujar és veure la tomba on estan enterrats.

La pista se’ns fa eterna. Calor de fondre, sequedat a la gola, grills i moltes pedres. Desolació total. Finalment entrem a la reserva, amb bosc i zona de picnic. Caminem per la pista amunt (30′), entre alzines, pins i fonts. El poble, el 1845 tenia 60 habitants que conreaven sègol i patates, criaven cabres i bestiar de peu rodó, i obtenien fusta, carbó i llenya dels boscos del voltants, de pi, savina i alzina. Al cementiri, la tomba i una inscripció a la memòria dels masovers de Laortó (Carreu), assassinats el 2-3-1943. El libre Dos taüts negres i dos de blancs de Pep Coll, ho explica molt bé. El pas del temps ha desgastat tot el nucli abandonat però la petita església de S. Miquel es manté dempeus. Dins, una taula de pedra i una imatge de S. Miquel penjada a la paret blanca. A la façana, una heura enorme s’enfila per la paret, com per dissimular les esquerdes. Retornem a la zona de picnic, amb flors multicolors, especialment, orquídees.

Aramunt

Aramunt vell. Restes torre. Conda de Dalt. Pallars. Foto: gloriacondal

Anem a Aramunt a visitar el poble vell. De camí, una indicació per visitar trinxeres (aquí hi hagué el front de guerra del Pallars). Seguim la pista tot aturant-nos a l’església de la Mare de Déu del Camp o de Sta. Maria, mirant a la plana. Aparquem poc després, a prop la Torre dels Moros, molt descrostonada; amunt, un castell bastant arruïnat i quatre parets més.

Roc de Santes

Roc de Santes. COnca de Dalt. Pallars. Foto: gloriacondal

Retornem en direcció a la Pobla per anar cap a Hortoneda. Passem pel poblet de Claverol, penjat en un turó on a finals del s. XVI Josep de Calasanz n’era rector. Veiem anunciat el Parc de les Olors. La pista va pujant fins que tenim al davant el Roc de Santa, un serrat de formes molt especials (1.113 m). Després de molts revolts i paisatges superbs arribem a Hortoneda, amb unes quantes cases habitades i un mirador a ponent espectacular. De nou, sentiment de solitud.

Hortoneda

Hortoneda. Conca de Dalt. Pallars. Foto: gloriacondal

A la banda de ponent del pantà anem al congost d’Erinyà, tocant al túnel de la carretera nova, un estret pas d’1 km que comunica les valls del nord del Pallars Jussà i la Conca, el punt més escanyat del coll d’ampolla. No té l’espectacularitat d’altres congostos, però s’hi pot fer escalada. Andreu Martin, l’escriptor de novel·la negra, és fill d’Erinyà.

Congost Erinyà

Congost d’Erinyà. Conca de Dalt. Pallars. Foto: gloriacondal

Rivert, sobre Salàs de Pallars, té molta aigua i de gran puresa (per això hi viuen tritons pirinencs). Per aprofitar la força de l’aigua, es va construir el Molí, on feien oli, farina i energia elèctrica. Està tancat però per les finestres veiem la maquinària. El més interessant són els salts, amb un gorg on s’acumula aigua, blava i fresca.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A sota de Rivert hi ha Salàs de Pallars, un ciutat medieval molt potent, amb una visita obligada: les Botigues Museu Salàs. No és de la Conca de Dalt però val la pena!

mapa conca dalt

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari

La Vall Fosca

Vall Fosca

Vall Fosca. foto: gloriacondal. D’esquerra a dreta: serra dels Altars, roca de Migdia, serra de Peracalç, Espui, ermita Mare de Déu de Fa, coll del Portell, collada Gran, Tossal de la Costa i serrat d’Escobets.

Excavada pel riu Flamisell i els seus afluents de capçalera abans d’obrir-se a la conca de Tremp pel congost d’Erinyà, al nord del Pallars Jussà, arriba fins a Capdella, amb 19 nuclis rurals. El gel va modelar les roques més antigues i en sorgí aquest paisatge. I es diu “fosca” perquè té poques hores de llum, tot i que il·lumina Catalunya amb l’energia elèctrica que produeix. La Vall Fosca és la història de l’aigua i les explotacions mineres.

Indicador Vall fosca

Poc després de Senterada, a la confluència dels rius Flamisell i Sarroca, trobem l’indicador i seguim la crta. L-503, paral·lela al Flamisell. Fem una parada a la Pobleta de Bellveí, aixecat a finals de l’Edat Mitjana, amb hostals, restaurants i botigues. Carrers empedrats, costeruts, amb cases de pedra i església. El mes d’octubre s’hi feia la fira ramadera, coincidint amb la baixada dels ramats transhumants de les muntanyes. Ara es fa el primer cap de setmana d’octubre i s’hi exposen vaques de diferents races i cavalls.

Més amunt, la Torre de Capdella, amb alguna botiga, gent pel carrer i calma. A Espui no trobem ningú però veiem un bar amb la terrassa de taules i cadires, esperant clientela. L’església és senzilla i observem porxos pels carrers costeruts. També ens fixem en fotografies penjades a les parets, que veurem als altres llocs, corresponents a l’exposició Caçadors de Mirades, sobre gent dels pobles de la vall, una molt bona idea per mantenir viu el record de les persones que hi vivien. A la Central de Capdella cal visitar el Museu Hidroelèctric de Capdella, la primera de Catalunya, s’expliquen els canvis socials que es van viure a principis del s XX arran de la construcció de la central l’any 1914, per aprofitar les grans reserves d’aigua de la capçalera.

Pobleta de Bellvei

Pobleta de Bellvei. Vall Fosca. Catalunya. Foto:gloriacondal

Arribem a Capdella (1.420 m), des d’on es veu tota la vall.  Ens acostem a l’església de Sant Vicenç, tancada, com totes les que trobem, documentada el 1151, una possessió del monestir de Solsona. Destaca el campanar d’una nau i l’absis semicircular i ens criden l’atenció, des de fora, les decoracions de l’absis, amb un fris d’arcuacions, fet amb pedra tosca. En el MNAC es conserva un Crist procedent d’aquí, de la 2a meitat del s. XII.

caçadors de mirades

Exposició Caçadors de mirades. Vall Fosca. Foto: gloriacondal

Continuem cap al nord, fins al pantà de Sallente. A principis del s. XX es va construir una xarxa de canals subterranis que connecten diferents estanys amb l’estany Gento, que serveix de regulador i que desguassa fins a l’estany de Sallente, on hi ha la central hidroelèctrica.

Pantà Sallente

Pantà de Sallente. Pirineu català. Foto: gloriacondal

Funciona amb 4 turbines híbrides, és un sistema reversible, ja que de nit es bombeja aigua de Sallente a l’estany Gento a 2.200 m. Per això quan hi hem arribat al matí, el pantà tenia poca aigua (“és un pantà de conveniència”, ens han dit a l’hostal). Hi ha un bar-restaurant i d’aquí un telefèric puja en 13′ (salvant un desnivell de 450 m) fins a l’estany de Gento, una zona que limita amb el parc d’Aigüestortes i per on passa el GR 11-20. El telefèric estava avariat; ens hauria agradat pujar amunt, però a peu i amb aquesta calor… no.

Cabdella

Església de Capdella. Vall Fosca. Foto: gloriacon dal

Senderisme a la Vall Fosca: http://www.vallfosca.net/ca/coses-per-fer-i-veure/senderisme/

Cultura i Tradicions: https://www.vallfosca.net/ca/coses-per-fer-i-veure/cultura-i-tradicions/

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Estanys càrstics al Pallars

Hem anat a veure uns estanys que no són habituals. A Catalunya hi ha pocs llacs d’origen càrstic. El més conegut és Banyoles, i els altres són al Pallars. La geologia de la conca de Tremp ha permès configurar un dels aqüífers més importants d’aquesta àrea. Els sediments vermells impermeables fan de tap a les roques de l’aqüífer i les aigües afloren a la superfície a través d’esquerdes. L’estany de Montcortès, juntament amb els de Basturs, són els únics llacs d’origen no glacial dels Pirineus.

Estanys de Montcortes. Llacs de Montcortes

Estany de Montcortès. Pallars Sobirà. Catalunya. Foto: gloriacondla

Al nord de la Pobla de Segur, a la baixa conca del riu Flamisell, a la divisió d’aigües de la Noguera Pallaresa, tocant a la vall Fosca, anem a l’estany de Montcortès, una taca circular d’uns 2 km de circumferència a mil metres d’alçada. La primera visió es des de dalt la carretera, en un paisatge voltat de prats i de bosc. Baixem fins a baix i caminem una estona pels voltants. És ple migdia i arribem a 32º. En una banda, un grup de gent han muntat uns para-sols i s’hi estan a sota fent un mos. Cap un altre indret trobem una parella jove que s’està banyant. Les aigües es veuen fangoses i no és fàcil entrar-hi, per les canyes i herbes que l’envolten. Té una profunditat màxima de 30 m. Hi ha una gran varietat d’aus, com l’ànec collverd, l’àguila pescadora o la becuda i peixos com la carpa, la truita i també mamífers com la llúdriga. L’estany és lloc de pas de les aus, sobretot rapinyaires. Pel que a la flora, veiem roures, algues verdes i plantes helofítiques (que necessiten molta llum).

Estany Montcortès

Estany de Montcortès. Dalt turó, el nucli de Cabestany. Foto: gloriacondal

Jacint Verdaguer va recollir algunes llegendes. Una diu que on ara hi ha l’estany, hi havia un poblet on arribà un captaire però ningú li donà almoina. A la sortida va trobar a una dona que venia de pastar al forn i li oferí un tros de pa. Agraït, li digué que aquella nit hi hauria una tempesta molt forta, però que no sortís de casa. Tota la gent es va ofegar, menys la família de la dona.

Estany Montcortès

Estany de Montcortès, amb vegetació típica. Foto: gloriacondal

A pocs quilòmetres hi ha el poblet del mateix nom, a llevant, amb quatre cases, i una hípica que fa excursions a cavall. Al fons, la silueta de la serra de Peracalç, coneguda com la Geganta adormida. Marxem tornant a passar pel llac, amb la mirada posada en el petit nucli de Cabestany, enfilat en un turó de dalt.

Serra de Peracalç (geganta adormida)

Serra de Peracalç al fons, des de Montcortès. La Geganta adormida. Foto:gloriacondal

El segon lloc on podem trobem estanys càrstics és a Basturs, una de les zones de Catalunya on s’han localitzat més fòssils de dinosaures, óssos, petjades i ous. Ens trobem a l’alçada de Tremp, a llevant. Abans d’arribar-hi, camps acabats de segar, amb les garbes a punt. Grocs, ocres i verds combinats.

Basturs

Basturs. Camps de cereals acabats de segar. Foto: gloriacondal

Des de l’aparcament fins als estanys, hi ha 5 minuts caminant i s’hi pot anar per dos camins diferents perquè van a parar al mateix lloc. L’Estany Gran fa uns 75 m de diàmetre: les aigües tenen molta calç, fet que condiciona l’existència d’espècies animals i vegetals singulars, com per exemple una planta carnívora adaptada a aigües molt alcalines que viu flotant a l’aigua. O la madrilleta roja, un peix en perill d’extinció a Catalunya, o algues que tenen l’únic hàbitat conegut aquí, a Catalunya.

Estanys Basturs

Estany gran de Basturs. Foto: gloriacondal

Com el de Montcortès, està envoltat de vegetació que no permet l’accés directe a l’aigua. L’aigua d’un blau clar esclatant. Ens acostem al punt d’accés, una rampa de fusta i veiem desenes de petits peixos, i d’altres no tan petits.

Estanys Basturs

estany Gran de Basturs,d’origen càrstic. Foto: gloriacondal

La profunditat és d’uns 15 metres. Seguim el rètol que indica l’Estany Xic i arribem a un mirador de fusta amb vista als camps i a l’estany, d’unes 30 m de diàmetre, que veiem de lluny. Davant nostre, veiem el cim de Gallinova (1.687 m), la collada de cal Trumfo i la Roca de Monteguida (1.557 m).

Gallinova-Roca Monteguida

Cims de Gallinova i de Monteguida des del mirador del llac xic de Montcortès. Pallars. Catalunya. Foto: gloriacondal

A prop dels estanys hi havia l’Ermita de les Esplugues i de Sant Roc. Diuen que es va trobar una imatge a una espluga del Mont de Conques. A la cova hi feien missa i més endavant van fer una petita capella, a l’esplanada amb vistes als estanys. La verge era invocada quan hi havia sequera. L’aplec és el Dilluns de Pasqua. Vora l’estany gran hi queden les ruïnes.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Camí de ronda Calonge-Calella de Palafrugell

El GR 92 és un sender que va de la serra de Montsià fins al cap de Creus. Aquí us proposem aquest petit recorregut, iniciat a Sant Antoni de Calonge, que passa pels termes de Palamós i Calella de Palafrugell. Per nosaltres, una de les parts més boniques.

Costa Brava. Palamos

Costa Brava. Palamós. Foto: gloriacondal

Inici del recorregut: Torre Valentina, a la platja de S. Antoni de Calonge. Recorrem tot el passeig marítim fins que som al terme de Palamós. Allà ens endinsem una estona pels carrers del nucli antic i pugem amunt pel C/ del Pedró, passem per davant la capella del Carme, espai d’art i arribem al parc del convent dels Agustins (en queden una rosassa i part del claustre). A baix, el port de Palamós. Continuem cap al càmping de Palamós i arribem al cap Gros.

La Fosca

Platja la Fosca. Palamós. Al fons, ruïnes castell S. Esteve. Foto: gloriacondal

Després, cala Fosca, una esplèndida platja amb serveis, tancada per la punta de Sant Esteve i les ruïnes del castell. Pugem cap a la pineda d’en Gori i anem tenint la mar, a baix: deixem enrera algunes caletes i construccions marineres fins que veiem cala s’Alguer, un petit racó acolorit d’antigues barraques de pescadors.

Cala s'Alguer

Cala s’Alguer. Palamós. Foto: gloriacondal

Continuant el sender, arribem a la platja d’es Castell, un lloc salvatge salvat de l’especulació urbanística els anys 90 on volien construir una urbanització i un camp de golf. A la punta, dalt del promontori, restes de poblat ibèric.

Platja Castell

Platja es Castell. Al fons, turó amb restes poblat ibèric i camí de ronda a cap Roig. Foto: gloriacondal

En direcció nord, hi ha dues possibilitats, seguir el GR 92, que passa més per l’interior, via Roques d’Ase, i el camí de ronda que voreja la costa (més llarg i feixuc, però més bonic). Podeu optar per un d’anada i l’altre de tornada, o fer-ne una part i passar a l’altre (hi ha nombrosos corriols i senders per fer-ho).

Foradada Castell

Platgeta Foradada, tocant a l’Agulla de Castell. Foto: gloriacondal

Just després del promontori de castell i les restes ibèriques, hi ha una cala petita amb un roca, és la Foradada; continuant arribem al puig d’en Gener, a sobre de cala Senià. Si anem cap a l’interior arribem a la Barraca d’en Dalí, un regal d’Alberto Puig Palau, amo de mas Juny, que té la característica d’una porta inclinada (més info clicant aquí). De totes les caletes fins arribar a cap Roig, destaquem Cala Estreta. Al davant les Illes Formigues, escenari d’una batalla naval el 1285.

cami ronda Castell Palafrugell

Camí de ronda Platja Castell-cap Roig. Foto: gloriacondal

Cap Roig és conegut pel Jardí Botànic i pel Festival anual d’estiu. En arribar a Calella de Palafrugell, on celebren una trobada anual d’havaneres, cal baixar en direcció a la platja del Golfet i anar pel camí de ronda, ben arreglat, amb túnels, sobre les petites cales. Arribem a la platja de Port Pelegrí i continuem pel poble fins a la del Canadell. Al davant de cala Marineda veureu el sender fins a la badia de Llafranc, a tocar. I més amunt, encara, el far de Sant Sebastià i Tamariu (vegeu aquí)

Calella Palafrugell

Calella de Palag

Anada: 12 km (pot variar si en lloc de passar pel GR, es passa pel camí de ronda platja Castell-Cap Roig).

ruta

Rutes alternatives entre platja de Castell i cap Roig. Costa Brava

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Turó de Montcada

Excursió matinal curta en el terme municipal de Montcada per pujar al turó on hi ha vistes del Barcelonès i Vallesos. De pas, ens permet conèixer la història i llegendes que l’envolten, que són moltes.

Tuo montcada inicis XX

El Turó al fons i la llera del Besos amb ovelles. Donació César Vilagut. Fundació Cultural Montcada

Sortim del parc Turó Montcada-Santa Maria, al barri de Terra Nostra. Si poseu al GPS: c/Cami Sant Iscle, 1, us deixarà just allà. És una caminada curta (1 hora) i fàcil, llevat del tram final.

retol turo montcada

Cal pujar al cim cal seguir indicacions a Turó de Montcada. Foto: gloriacondal

Abans d’explicar la ruta, situem-nos. L’any 1917 s’instal·la a Montcada la fàbrica de ciment Asland, que extreu material del turó. A causa de les explosions, desapareixen les restes del castell i l’ermita, a més de causar una greu contaminació atmosfèrica durant molts anys. L’extracció s’acaba el 2013, després d’anys de lluites veïnals. Ara el turó forma part del Parc Natural de la Serra de Collserola.

Font Mitja Costa

Font de la Mitja Costa. Montcada i Reixac. Terra Nostra. Foto: gloriacondal

Ens situem. Un plafó, una cadena i indicacions verticals del GR92 i PRC 35, on comença un bosc de pi blanc i sotabosc d’alzines, llentiscles, romaní, i més amunt, ginesta i llistó. Pugem per la pista fins a la font de la Mitja Costa, amb àrea de picnic i continuem direcció al turó. Arribem a la miranda on hi ha l’escultura commemorativa de la Pau del Turó, una celebració iniciada l’any 1986 a iniciativa de gent de Can Sant Joan, Fundació Cultural Montcada, CEAV i altres… que es va fer durant 6 anys, en un dels quals hi posaren una Taula d’orientació.

la pau del turo

La Pau del Turó. 1987. Montcada i Reixac. Imatge: Hoja Informativa Can Sant Joan.

La importància estratègica del turó és clara, perquè es controla l’entrada i sortida de Barcelona cap al Vallès. Diu la llegenda que el castell del Turó va patir un setge per part d’un rei moro. Pretenien que es rendissin de gana, però un dia els catalans els van convidar a un sopar sota bandera blanca: fruites, verdures, carns i peix fresc. No sabien com, però aquell castell no es rendiria per fam. I van marxar. Hi havia un túnel que baixava cap al riu Besòs i el travessava per sota; així podien entrar i sortir. Per això la Pau del Turó, perquè gràcies a un bon àpat, tot es va resoldre. I des del 1987, cada juny es feia una sardinada per recordar-ho.

monolit pau turo

Monòlit de la Pau del Turó amb l’escut de Montcada. Foto: gloriacondal

El castell dels Montcada està documentat des de l’any 1203, que el 1223 va resistir l’atac de l’exèrcit reial comandat per Jaume I, després de tres mesos de setge. Anys després, Elisensa de Montcada es casà amb Jaume II. El 1714 el rei Felip V ordenà destruir-lo i a la Guerra del Francès el 1808 el remataren. Es conserva un dibuix de 1876 amb les restes i en va quedar una capella, que anys més tard, el marquès de Sagnier, arquitecte del Tibidabo i propietari de moltes terres a Montcada, va reconstruir. També hi ha fotografies d’una colònia de nens el 1925. Després, Asland, l’empresa cimentera, ho enfonsà tot.

restes capella castell. inci XX

Restes capella castell Montcada, al turó.

Anem recordant mentre deixem la desviació al Turó del Quatre Pins i arribem al Gran Mirador d’Occident. Des de les Tres Xemeneies, la Torre del Baró, la Torre de Collserola, el Turó Valldaura i a sota la torre Bertran (Bones Hores)… i just a sota del mirador, avall, la zona d’extracció de pissarres. Continuem pujant la pista fins que trobem un indicador al terra, sobre una roca, que diu: “Turó”.

pedro indicador turo montcada

Indicador inici corriol fins al cim del turó de Montcada. Foto: gloriacondal

Aquí comença un corriol pedregós, dret i relliscós fins al cim (15′). Els Vallesos als nostres peus i alçant la vista, la Serralada Litoral, el Montseny, S. Llorenç de Munt i l’Obac, Montserrat….

Barcelones desde turo montcada

entrada al Barcelonès des del turó de Montcada. Foto: gloriacondal 2020

4,6 km – 1 h – 273 m altitud (abans el turó feia 293 m) – Desnivell: 264 m

tram final turo montcada

Tram final turó de Montcada. Foto: gloriacondal 2020

Fonts:
Fundació Cultural Montcada
Arxiu Històric Ciutat de Barcelona, AHCB
Blog Montcada i Reixac
Hoja Informativa, Montcada Can Sant Joan
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari