Serra da Estrela. Portugal

Situada al centre de Portugal, la Serra da Estrela és la més occidental del sistema Central. El punt més alt és la Torre, a 1993 m, la màxima altura del Portugal continental. D’antigues valls glacials, és una àrea granítica i hi neixen tres rius importants. A l’hivern s’hi esquia i a l’estiu es poden fer rutes de tot tipus. Quan hi arribem tenim aquestes limitacions: pocs dies, molta calor, hi passa la volta ciclista a Portugal i hi carreteres tallades. Poques hores després, arriben els incendis. I això ho condiciona tot.

Serra da Estrela.Manteigas. Foto: gloriacondal

L’ultima glaciació de la Serra da Estrela va ser fa 30.000 anys. El parc natural inclou 9 municipis on viuen 88.000 habitants. Hi plou sovint i també hi neva (hi ha estacions d’esquí). Hi ha tres GR: el T1 (90 km), el más accesible. Els T2 i T3 (d’uns 80 km) son més durs i recorren els vessants est i oest. A més, hi ha 375 km de senders marcats. Eren dies de molta calor i calia dossificar els esforços. Vam fer de Manteigas, l’epicentre. Combinem passejades per pobles amb algunes caminades amb banys a rius i pantans.

Ruta das Faias. Capella S. Lourenço. Foto: gloriacondal

Visitem el Centre d’Interpretació Vale de Glaciar do Zézere en una antiga Casa del Guarda, a Manteigas. A prop tenim les Cascades del Poço do Inferno, sense ombres i sense aigua a la cascada. Per una altra banda, resseguim la N 232 que voreja el riu Zezere i arribem a la platja fluvial de Valhelhas. Després de dinar ens fixem en un foc que ve de la banda de Covilhã, però la gent sembla tranquil·la. És 6 d’agost de 2022.

El foc des de casa nostra. Manteigas, Foto: gloriacondal

L’endemà trobem el cotxe ple de cendra. De bon matí fem la PR 13 Rota das Faias (al web de Manteigas hi ha són totes). Caminem entre faigs, roures, castanyers i pins d’Oregon. Arribem a la capella de S. Lourenço i d’allà veiem la vall de la glacera Zêzere, en forma d’“U”, la Torre, Penhas Douradas… El foc, al davant nostre, continua actiu. Quan arribem a una torre blanca de vigilància de focs, el xicot ens diu que el vent canvia contínuament de posició i així és molt difícil fer res… 

Punt observació focs S. Lorenço. Serra Estrela. Foto: gloriacondal

Pugem cap al Barragem do Vale do Rossim, amb centenars de cotxes i de persones banyant-se, fent picnic o menjant al restaurant. El foc es veu darrera les muntanyes, alguna gent se’n va perquè el cel està tapat de fum i el sol ni es veu. Domina el color rogenc. És un panorama fantasmagòric. 

Barragem do Vale do Rossim. Focs Serra Estrela. Foto: RC

Tornant per la 232, les boles de granit van agafant el color del foc.

Serra da Estrela. Boles de granit. Incendis agost 2022. Foto: gloriacondal

A la terrasa del nostre allotjament, la senyora Delfina ens convida a un oporto i xerrem. Ens diu que el foc va començar de matinada en 4 punts diferents. Avui estan més preocupats que ahir. Truca a un bomber conegut i li diu que de moment no ens capfiquem, però al vespre pinta malament perquè els focs avancen en direcció a la nostra vall. Han superat la carena i veiem les flames. La banda de música havia de fer un concert però s’ha suspès. Tothom és al carrer, amb la vista fixa en les carenes de dalt. Hi ha focos nous, alguns descontrolats, i molts moviments de bombers. 

Manteigas. Focs agost 2022. Foto: gloriacondal

Amb la foscor, les avionetes ja no poden treballar i caldrà veure com evoluciona durant la nit. La mestressa ens diu que anem a dormir tranquil·les, que si els bombers ordenen evacuar, ella no se n’anirà sola, que sortirem totes plegades. Com un bon capità, serà l’última en abandonar el vaixell. No esperàvem menys! De matinada sentim lladrucs de gossos i algun gall. Sembla que està controlat però hi ha molt fum. El cotxe torna a estar ple de cendres. Marxem.

Manteigas sota el foc. Agost 2022- Foto: gloriacondal

Anem a Guarda, el poble más alt de Portugal, a 1.056 m i a 40 km de la frontera española. Per l’alçada i per la proximitat dels espanyols, la van convertir en un històric punt de defensa, que explica els orígens del seu nom. La serra de Guarda ocupa part del districte. Continuem fins a Trancoso, un poble amurallat, amb castell, que era rival directe de Guarda i forma part de les “Aldeias históricas portuguesas”. 

Guarda. Plaça República i catedral. Foto: gloriacondal

A pocs km, a Moreira del Rei, continuem immerses en un paisatge de boles de granit. A l’església romànica de Sta Marinha el terra és ple de sepulcres antropomorfes medievals, l’arqueòleg ens diu que han trobat més ossos i tombes, algunes de molt antigues. Anem al castell, del 960, quan Portugal encara era un comtat del regne de Lleó. 

Moreria del Rei. Castell i roques granítiques. Foto: gloriacondal

Dies després ens assabentem que el foc havia revifat. Des de casa vam seguir amb atenció les notícies. Va durar 12 dies i va cremar 17.000 ha. Un desastre.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , , | 1 comentari

El monestir de Pombeiro i el seu orgue

Viatgem pel sud-est de Braga (Portugal), entre les ciutats de Guimaraes i Amarantes, cap el poble de Felgueiras. Uns km abans comencem a trobar gent i cotxes. Pensem que deuen celebrar el patró, i continuem fins a l’esplanada del monestir on aparquem. Quan sortim del cotxe, el sol ens cau a sobre. Són les 4 de la tarda i estem a 39º

Monestir de Pombeiro. Foto extreta de rotadoromanico.com

El primer que fem és refugiar-nos a l’església. S’hi està fresc. No és el primer cop. Quan ho fem, ens autoanomenem “refugiades climàtiques”. Hi ha una trentena de persones. De sobte veiem que obren la porta de bat a bat i entren un fèretre: és un enterrament. Ens expliquen que és una dona d’uns 40 anys que fa pocs mesos li van detectar un càncer i ha mort. Tot el poble avui és aquí. Sortim i veiem un “securata” en una porta, preguntem si es pot visitar el monestir, agafa un gran manyoc de claus, obre i tanca estances i ens ho va explicant.

Monestir Pombeiro. Foto. gloriacondal

Santa Maria de Pombeiro es va construir a la vall de Sousa, un terreny profund i ben drenat, ideal per al cultiu de cereals, molt a prop de dues línies d’aigua: el riu Vizela i la Ribeira de Vila Meã, i a prop de l’antiga calçada romana, que garantia la circulació de mercaderies i persones entre Guimarães, Amarante i Trás-os-Montes

Verge Monestir Pombeiro. Foto: gloriacondal

La referència més antiga és del 1099 i es calcula l’inici de la construcció a la 2a meitat del s.XI, finançat bàsicament per la família Sousa. A finals del s. XII comença la construcció del temple romànic, que substitueix el primitiu, amb tres naus cobertes de fusta. La planta original del presbiteri, reconstruïda al s. XVIII, era semicircular d’estil romànic, igual que les absioles que encara hi ha. Els capitells del portal principal són romànics. La imatge de la Patrona, al retaule major, és possiblement una obra d’estil gòtic, però el conjunt és un rococó-barroc.

Orgue monestir Pombeiro. Foto: gloriacondal

A finals del s. XII-principis del XIII s’inicia la construcció del monestir estructurat al voltant d’un claustre, però a partir del s. XIV entra en decadència. De seguida es reconstrueix, es fan les torres que flanquegen el portal de ponent i es transforma el claustre. El 13 de maig de 1809, les tropes franceses envaeixen el monestir després de retirar-se de Guimarães i hi calen foc; només se salva l’església. Es torna a reconstruir però hi ha un nou entrebanc: la desamortització del 1834, es perden moltes coses, la gent aprofita les pedres per fer-se cases… Entrem al que era la gran biblioteca, encara hi ha els prestatges amb les lletres de l’alfabet, de la A a la Z, però en falten algunes: la V, la J… tot té una explicació. Sort que un bibliotecari va salvar gran part dels llibres!

Teclat orgue Monestir Pombeiro. Foto: gloriacondal

Arribem al cor amb dos orgues, un real, l’altre de mentida, per allò de les simetries. Li demano si el puc tocar i em diu que sí, gairebé no goso, encara hi ha gent de l’enterrament a baix… ho faig amb por i respecte, és el primer cop, alguns acords i després li pregunto si ell el toca, diu que una mica, s’asseu i comença a tocar Bach i més. “No sé música, ens confessa, però de tant veure-ho… Quan hi ha concerts ajudo amb les manxes i el que sigui. I com que no és bo que estigui sense fer servir, pujo sovint i el toco”. Impressionant!

Tocant l’orgue del monestir de Pombeiro. Foto: AA+HC

A Tripadvisor hem trobat comentaris des del 2017 sobre ell, la gent es meravella de l’orgue, els seus coneixements i l’estimació que té pel monestir. Només per aquesta experiència, val la pena visitar-lo.

Orgue Monestir Pombeiro

El monestir forma part de la Ruta del Romànic de Portugal. I aquí teniu un vídeo:

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Camí de la Retirada. Coll d’Ares

Recorrem els punts relacionats amb l’èxode dels refugiats que van fugir a França a principis de l’any 1939. Prats de Molló era un poblet de 2.100 habitants. Cap a la meitat de gener hi van començar a arribar homes, dones, infants i militars. En dos mesos hi van passar 100.000 refugiats. Primer van estar en escoles, a l’església i en cases particulars, però de seguida es va necessitar més espai i es va fer servir l’únic que tenien a mà: els prats propers al poble. 

Camí de la Retirada. Coll d’Ares. Foto: gloriacondal

Fem una primera parada al poble de Molló, a Catalunya. Des d’aquí es podia fugir pel coll d’Ares o per l’antic camí de Camprodon que passava per la casilla dels carrabiners i el camí d’Espinavell al coll Pregon. La majoria de gent passava pel coll d’Ares però molts militars ho van fer pels corriols per frenar l’avanç dels nacionals i donar temps als civil i als 3.000 ferits que havien evacuat de diferents hospitals de Camprodon per creuar la frontera. A la petita capella de Sant Sebastià de Molló es van refugiar militants d’ERC, UGT i Front Popular, que van deixar les sigles pintades a la façana. Més enllà, destaca l’església de Santa Cecília (Des de Molló es pot fer el tram fins a Camprodon de la ruta dels Maquis, que arriba fins a Manlleu).

Capella de Sant Sebastià. Molló. Foto: gloriacondal

El 1935 s’havia projectat una carretera que passés pel coll d’Ares, però amb la guerra tot va quedar aturat. No va ser fins el 1964 que s’inaugurà la carretera actual. Els primers anys hi havia un cadenat i no s’hi podia passar de nit. Per travessar-la calien permisos especials.Va ser així fins el 1992.

Capella Santa Margarida Coll d’Ares. Foto: gloriacondal

El camí de la Retirada recorre en 14 km la distància de Molló al coll d’Ares, i la baixada fins a Prats de Molló. Al Coll d’Ares encara hi ha l’antic edifici de la frontera francesa i un monument. Una mica més avall hi ha les restes de la capella Sta. Margarida Coll d’Ares el primer refugi passat el coll que va permetre acollir i salvar homes i dones quan baixaven cap a Prats.

Prats de Molló, amb el Fort Lagarde a dalt. Foto: gloriacondal

“La població de Prats veu amb sorpresa com dalt de Sta. Margarida apareix una columna ininterrompuda de persones en direcció al poble. L’itinerari és el sender que des de coll d’Ares porta a Prats de Molló per Sta. Margarida, l’alt d’Aspinasse i els tres roures de la Boixeda” (Registre de successos de la brigada de duanes de Prats de Molló, 1939)

Quai anciens combattants et victimes de guerre. Prats de Molló 2022. Foto: gloriacondal

L’Ajuntament de Prats estava desbordat per l’allau de refugiats. Segons un informe municipal el 5-2-1939 plovia i nevava, els refugiats estaven xops i calia trobar-los sostre; les escoles es van omplir. Dones i nadons, nens i nenes que tremolaven de fred. Moltes llars els van obrir les portes, però 36 refugiats van morir (són en una fossa comuna del cementiri). En poques setmanes els van traslladar als camps de les platges d’Argelers, Sant Cebrià i Barcarès o Vernet.

Fossa comuna refugiats morts al cementiri de Prats de Molló. 2022. Foto: gloriacondal

Anys abans de la guerra civil, el 1926 hi va haver els Fets de Prats de Molló, un intent d’acció armada de Francesc Macià. Des de Villa Denise, una torre amagada enmig del bosc, tocant a Prats de Molló, Macià, que s’havia exiliat quan Primo de Rivera va fer el cop d’estat el 1923, va intentar aconseguir ajut de la Unió Soviètica, però no va poder ser. Llavors reuneix un grup d’adeptes, amb l’ajuda de Ventura Gassol, el seu home de confiança amb l’objectiu d’arribar a Olot, on s’havien de trobar amb altres i anar tots plegats a Barcelona, on la CNT tenia la consigna de declarar una vaga general. Però van ser detinguts i jutjats. Macià se’n va sortir i el “fet català” es va internacionalitzar. Quan Primo cau, Macià torna a Catalunya i el 1931 és elegit president de a Generalitat. El mateix any va proclamar la república catalana, que només va durar uns dies.

Ville Denise. Prats de Molló, Casa Macià. Foto: gloriacondal

El Centre d’Interpretació La Verneda, obert fa poc, és un espai cultural transfronterer d’obligada visita, com també el Fort Lagarde, que des d’un turó domina la ciutadella de Prats.

Altres entrades relacionades amb l’exili i la guerra civil:

Camins de l’exili. De Cerbere a Portbou 

Ruta de l’exili: la Vajol, coll de Lli, coll Manrella

Camps de l’exili: de Ribesaltes a Argelers

Pollença (Mallorca): espais de memòria històrica

Contrabandistes de la llibertat

El setè camió

115 dies a l’Ebre. El sacrifici de la Lleva del Biberó

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Antiga fàbrica de ceràmica Mixalis. Xios

Us imagineu una platja on el terra és ple de trossos de maons i de ceràmica? És al poble de Kerameia, a la costa sud-est de l’illa, per sota d’Agia Ermioni Si alcem la vista amunt, tenim la resposta: l’antiga fàbrica de ceràmica. Després de 35 anys, els materials ens recorden, tossudament, la història.

Abans feien maons de manera artesanal, però l’any 1921 la família Mixalis, propietària del terreny, es planteja mecanitzar la producció per poder arribar als mercats d’Asia Menor, a tocar. Del sòl se n’extreia la primer matèria, hi havia aigua de bona qualitat i des de la costa podia exportar el producte molt més fàcilment que per terra. S’encarreguen els plànols i la construcció de la fàbrica a empreses alemanyes, entre el 1922-23. Hi havia sala de màquines, rectificadores, premses per a rajoles i maons, zones d’assecat, forns, magatzems, duana i les cases del director i de l’enginyer.

Fabrica de ceràmica Mixalis. Quios. Foto: gloriacondal

Es va fer una xarxa ferroviària amb vagonetes per al transport de la terra de la mina a la fàbrica i els productes acabats al moll, i també un sistema de transport per un rail aeri sobre el qual es penjaven contenidors on col·locaven els productes i es transportaven automàticament de tram a tram. Els forns eren tipus Hoffmann, de maons refractaris. La plantilla de la fàbrica era de 350 persones, la producció diària va arribar a les 20.000 unitats i la producció màxima de rajoles 36.000. Els principals clients són a les illes del voltant (Lesbos, Samos, Icària…) i el Pireu, Kavala i Xipre.

Fabrica Mixalis a tocar de mar. Foto: gloriacondal

Quan feia mal temps el vaixell no amarrava i el transport es feia amb embarcacions des de la petita drassana. A principis dels anys 30, per l’augment de la demanda, es van construir dues zones d’assecatge més, però el 1937 comencen a tenir problemes d’aigua i recorren a l’aigua de pous particulars. Durant l’ocupació alemanya els obrers mantenen el local i un cop acabada la guerra, la fàbrica es reobre. Els anys 60 es fan una sèrie de reformes, com la connexió a la xarxa d’aigua, es compra una nova premsa per a la producció de maons perforats i una altra per a les rajoles, una carregadora per transportar la terra de la mina, que fins aleshores es feia manualment, s’instal·la un dipòsit de petroli per substituir el carbó dels forns i es posa un cremador als assecadors. Però la invasió turca de Xipre el 1974, té una conseqüència: allà s’hi instal·la un comandament militar grec.

Nau fabrica cermica Kerameia. Chios. Foto: gloriacondal

A principis dels 80 la competència és ferotge, per la importació de materials de construcció de l’estranger i perquè s’estableix a Xios una empresa similar. La desindustrialització general del país unida als errors de la direcció i en les negociacions, provoquen el tancament de l’empresa. El 1988 es malvenen les màquines i es cedeix la propietat a una empresa que pertanyia a Mixalos, amb finalitats turístiques. Els edificis es van degradant, però encara hi ha els militars, que fan servir alguns edificis. El 1990 els edificis es declaren protegits i l’ús de l’espai es defineix com a equipament turístic. El 2009 el terreny és comprat per un armador per promoure el turisme, però el 2022 tot està igual. El recinte està encerclat per filferros, inclosa la petita església d’Agios Nikolaos, blanca, del 1965, en perfecte estat. Uns rètols prohibeixen entrar-hi i fer-ne fotografies. La fàbrica va tenir una vida de 65 anys.

Vista general de les instal·lacions fabrica Mixalis. Foto: gloriacondal

La majoria de la gent es banya a les platges properes sense saber d’on ve la ceràmica i els maons que hi ha enmig de les pedres. Però qui ho recorda molt bé: són els avis de Thimiana. Un testimoni explica que molts joves, a les vacances d’estiu, les famílies els enviaven a treballar a la ceràmica, per fer uns quants dinerets i no perdre el temps tot el dia al carrer. Al matí grans i petits sortien de casa quan sentien la sirena, amb una cistella a sota el braç on duien l’esmorzar. A l’hora de dinar feien una pausa i menjaven a la cantina, fins que després de treballar a la tarda, tornaven a sentir el xiulet del final de jornada.

Font principal: Βαγγέλη Χαρίτου

A Youtube hi ha penjat el vídeo d’un treball fet per alumnes d’un Institut el 2020 on podeu veure imatges del passat.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Les mines de Xios (Chios)

La història de la mineria a Xios no és gaire coneguda, però va ser important al nord de l’illa als segles XIX i XX.

Edificis abandonats mines Keramos, Xios. Foto: gloriacondal

A poble de Keramós hi havia mines i durant uns anys hi va haver molta activitat. L’any 1897, l’empresa francesa “Societé Anonyme des Mines de Keramos”, enmig de la febre minera que hi havia a l’Egeu (recordem les mines a les illes de Milos, Serifos….), va començar l’explotació d’un mineral d’excel·lent qualitat. Al voltant de les mines d’antimoni hi havia edificis auxiliars, oficines i habitatges per als treballadors. Per exportar el material van construir unes instal·lacions al port d’Agiásmata, on es poden veure encara algunes restes. L’activitat es va aturar el 1902.

Edifici antigues mines Keramos. Quios. Foto: gloriacondal

El 1949, el complex de Bodosaki amb l’empresa “Hellenic Mining Companies SA” va intentar reprendre l’activitat, però la situació econòmica no era fàcil. El 1953 donaven feina a 177 treballadors, més 18 administradors i tècnics. No se’n van sortir i el 1954 van tancar, deixant les instal·lacions i mines abandonades mentre molts miners havien mort, víctimes de les condicions laborals. Durant aquells anys de funcionament havien exportat 14.500 tones de mineral de bona qualitat.

Cenotafi en records dels miners morts. Keramos. Foto: gloriacondal

A Keramos hi van arribar a viure, a mitjans s. XX, 550 persones. Després de passar el poble de llarg en direcció a Agiàsmata trobem una església i un petit cementiri on hi ha un cenotafi en honor als treballadors que van morir de pneumoconiosi per manca de mesures de protecció. És un lloc ombrívol, enmig del bosc, on l’empresa va construir oficines, magatzems i cases per als miners. Allà també hi ha indicadors verticals de rutes a peu cap a Kómbos Keramos, Lardátos i Leptópoda.

Moll al port d’Agiasmata des d’on s’exportava antimoni. Foto: gloriacondal

Anem baixant cap a mar, a la costa nord de Xios, on hi ha la petita població balneària d’Agiasmata. Tocant a mar, entre els pedrots negres, es poden veure restes de la infraestructura des d’on s’enviava el material miner per mar. Nosaltres aprofitem per dinar a la taverna de la senyora Maria. No hi havia ningú i hem tret el cap per preguntar si era obert; ens ha sortit amb les mans plens de farina perquè era a la cuina i ens ha dit que podíem seure. Llàstima de l’espifiada que hem fet perquè li volíem demanar tovallons de paper i en lloc de dir xartopetsetes (χαρτοπετσέτες) hem dit xartí tualeta (χαρτί τουαλετας), que vol dir paper WC. La pobra dona ens ha vingut amb un rotlle de paper de vàter i llavors m’he adonat de l’error. Quin fart de riure…. Al final ens ha recomanat anar fins on acaba la platja de pedrots, d’on raja una font d’aigua calenta, la mateixa que forneix el balneari del poble. Ho cura tot, segur.

Més informació sobre la mineria, en grec, clicant aquí i a youtube aquest trailer

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Aqüeducte de Koufos. Xios

Comencem parlant d’un antic aqüeducte que no té ni un senyal per arribar-hi i acabem parlant de bicicletes. No és casualitat, tot lliga.

Aqueducte Koufos. Xios.Foto gloriacondal

A prop de la capital de Xios (Grècia) hi ha un antic aqüeducte, Υδραγωγείο Κουφου, dels temps dels genovesos, construït amb pedres de Thimiana, les mateixes que les mansions de l’elegant barri de Kampos. Era el principal aqüeducte que subministrava aigua de les fonts de Georgios Restas, Agios Ioanis Tripate i les fonts de Xalandra, a la zona de Kariés, fins al dipòsit de la ciutat situat al castell de Xios, fins al segle XVII.

Aqueducte Koufos des de dins del recinte. Chios. Foto: gloriacondal

En aquella època es van construir diferents tipus d’aqüeductes segons les possibilitats tècniques i econòmiques, ja que valoraven l’oferta de fonts, distàncies, tipus de sòl, recursos humans, materials, tecnologia i facilitat de manteniment. El pont de pedra tenia 7 arcs, amb una llargada de 35 m i una alçada màxima des del llit del torrent de 15,6 m. Ara està abandonat i dels 7 arcs que tenia només en queden 5. L’entrada està protegida per una tanca però es pot passar a l’altra banda fàcilment

Bicicleta. Quios. Foto: gloriacondal

El nostre amic Z. hi venia de jovenet, vivia amb la seva família a la capital i l’aqüeducte era als afores. Agafaven les bicicletes, carregaven cistells amb menjar i beguda i passaven el dia en aquella zona verda, amb aigua. Curiosament, a la coral, vaig aprendre fa pocs dies una cançó deliciosa anomenada “La bicicleta” (Το ποδήλατο) del cantant Kosta Makedonas (Κώστα Μακεδόνα), que són els records d’un adolescent que al voltant de la bicicleta somnia, té la vida per davant i vol anar lluny. De gran, la lluita per la vida, que fa pujada, i ell continua pedalant com en els somnis. Com el nostre amic. Aquí teniu el vídeo

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Església d’Agios Makarios Notaras, la més petita de l’illa de Xios

Visitem una esglesiola en una cova que és la més petita on mai havíem entrat, potser la més petita de Xios i part de l’estranger. Es troba al mont Aipos, pujant la muntanya, davant l’església d’Agios Makarios, que no és l’original. La petita ermita-cova d’Agios Makarios Corint de Notaràs, (αγιος μακαριος νοταρας), a pocs metres, és davant, on cal entrar a la gatzoneta perquè el passadís, d’uns 5 m, és molt estret. Com gatetes.

Cova d’Agios Makarios Notaras. Xios. Foto: gloriacondal

Agios Makarios (Trikala, 1731 – Xios, 1805), es deia Miquel Notaràs, de família rica, fou nomenat bisbe de Corint el 1764. És un home renovador, predica, funda escoles, reforma temples, prohibeix la coexistència del sacerdoci i la política, suprimeix l’ordenació per diners i exigeix que els clergues tinguin estudis primaris

Interior cova Agios Notaras, Xios. Foto: gloriacondal

Refugiat a l’illa de Zakintos el 1771 per participar en una revolta contra els turcs en la guerra russo-turca, després va a Cefalònia i a Hidra. El patriarca ecumènic Teodosi II el destitueix, i Makarios s’exilia i viatja per l’Egeu. Visita Xios, va al mont Athos, retorna a Xios i el 1778 va a Patmos, on copia codis i tradueix textos, fins que va a Samos i més endavant a Esmirna, on publica alguns llibres.

Capella coa Agios Makarios Notaras. Foto: gloriacondal

Retorna a Xios i s’instal·la al nord-est de la muntanya Aipos, sobre Vrontados, en una petita cova on troba la pau i ajuda els pobres. El 1782 publica una antologia de cinc volums d’obres de pares ascetes. El llibre “Sobre la comunió contínua” provoca que el Sínode del Patriarcat la condemni com a perillosa, però més tard, és reivindicat i lloat pel patriarca Neophytos. Des de la cova on viu dóna suport econòmic a Adamantios Korais, que estudia a Montpeller i ajuda a publicar el Nou Testimoni. Està enterrat a l’església del davant, anomenada com ell, Agios Makarios.

Al costat de tants edificis grans, majestuosos, sublims, ornamentats i impressionants, a nosaltres ens ha encantat aquest petit espai on has d’entrar ajupida i passa desapercebut.

Font:http://syndesmosklchi.blogspot.gr

Publicat dins de Uncategorized, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Paliá Potamiá, un poble abandonat

Αrreu del món hi ha pobles abandonats. Avui us parlem d’un que hi ha a l’illa de Xios, a Grècia, Paliá Potamiá

παλαια Ποταμια. Χιος. Indicadors a Palia Potamia. Foto: gloriacondal

Per arribar-hi anem fins a Volissós i d’allà al poble de Nea Potamià. Deixem el cotxe en una desviació de la carretera que indica el Palià Potamià i una església.

Cases negres entre verds. Palia Potamia. Foto: gloriacondal

Caminem per una pista ampla, de baixada, fins al torrent, a 1,5 km. De lluny estat es veu el poble, pedres negres que es confonen amb la muntanya. Ens aturem a l’església de S. Antoni, nova, forta, blanca i tancada. A baix hi ha tres paletes treballant en la rehabilitació de l’escola, al nivell del riu. La majoria de les cases queden a la nostra dreta, però no s’hi pot pujar perquè no hi ha carrers ni camins. A l’altra banda, tocant al riu, en queden algunes més, en molt mal estat.

Poble abandonat de Palia Potamia. Foto: gloriacondal

Aïllat entre turons i camps entre el Mont Amani i el Pelineu, es va construir en un barranc travessat per dos torrents, el Karydatos (anomenat així per les nous que hi havia) i l’Apeso. Els primers habitants van construir les cases al costat esquerre del poble, cap el 1600. Venien d’Agios Giorgis, al costat de Pirama, on sovint hi arribaven pirates. Les cases es van fer amb pedra, argila i feien les teulades amb de troncs i terra. Després hi va arribar altra gent, que van fer-se les cases a la banda ombrívola. Van fer l’escola el 1911 (el mateix paleta que havia construït la de Volissós), que tenia banys per a la gent, En el moment àlgid, el poble tenia uns 300 habitants. També van construir un església, més amunt, que són els dos únics edificis que han sobreviscut. No tenien electricitat i aviat van arribar les malalties, que afegides al terratrèmol de 1949 van fer que l’any 1955 decidissin deixar-lo i construir-ne un altre més amunt, amb sol i més ben comunicat. L’any 1961 es van començar a construir les noves cases en el que van anomenar Nea Potamià i els últims habitants va abandonar el poble vell el 1964. Ara estan rehabilitant l’edifici de l’escola, al costat del pont, i queda en perfecte estat l’església de Sant Antoni, comunicades per una llarga escala.

Casa a l’entrada de Palia Potamia. Foto: gloriacondal

Tornem amunt envoltades de ginestes, roselles, estepes i centenars d’oliveres. Nea Potamià ara té uns 60 habitants, en regressió i està a una alçada de 450 m. Tenen l’honor de ser el poble natal d’una medallista olímpica dels Jocs del 2000, Xara (Zaxaroula) Karyami.

El poble vell està a Facebook en aquest enllaç: https://www.facebook.com/PaliaPotamiaChios

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Mequinensa, amb records del Camí de sirga

“La població havia viscut prop d’un segle entre mines de lignit i la pols del carbó se li havia adherit igual que una pell d’ombra; els edificis, on les emblanquinades resultaven efímeres, la gent, fins i tot els rius, sempre solcats per vaixells negres i amb les entranyes enfosquides pel carbó perdut en els naufragis semblaven haver agafat forma…“

Camí de sirga. Jesús Moncada

Hi arribem un mes de març entre oliveres i ametllers. De la banda lleidatana hi tenim parents i coneguts que hi havien viscut. Passem el llarg pont i ens trobem els museus (el de la Mina i l’Històric). Després, les restes del poble vell i més endavant, el poble nou, de cara al pantà. Si alcem el cap, sempre la visió del castell, dalt de tot el turó, propietat d’Endesa i amb accés restringit. Recorrem el camí vora l’aigua que coincideix amb el GR 99, entre els museus i el poble nou. Ens aturem estona per veure el que queda del poble vell: carrers, placetes, plaques explicatives…. 

Mequinensa. Foto: gloriaconda

Quan no bufava garbinada i els llaüts no podien pujar a vela, els tripulants eren els encarregats de la feina de sirgar per la vora i remolcar-los aigües amunt. Ara volien substituir els homes per bèsties. El sistema fou adoptat de seguida a totes les mines de la conca i els sirgadors, substituïts pels matxos, passaren com a peons als nous llaüts que eixien de les drassanes i s’afegien al tràfec dels rius.

Mequinensa, fins a principis del s. XX era port fluvial i via d’accés a Saragossa i Lleida, però la navegació va caure amb la competència del ferrocarril i la implantació de l’energia elèctrica. A principis del s. XX, diverses empreses hi posen els ulls. Es projecten dos embassaments, un a Mequinensa i l’altre a Riba-roja. 

Mequinensa. Castell. Les muralles arribaven a l’aigua. Foto: gloriacondal

Arribaren camions dies i dies; el mur de l’Ebre vibrava al seu pas. El temps dels rumors havien acabat; anaven a tallar l’Ebre amb dos pantans enormes, un d’ells, riu amunt, a poca distància de la vila; l’altre aigües avall, a Riba-Roja. El segon havia de colgar Faió i la vila sota les aigües.

El primer es construeix entre 1957 i 1964 (conegut com a Mar d’Aragó); després es fa l’embassament de Riba-roja.

La primera onada de la invasió fou amb prou feines un avançament de l’allau enorme que desbordà les possibilitats de la població d’absorbir-la. La majoria, una massa patètica de pobra gent vinguda de pertot arreu a esgarrapar uns diners i enviar-ne a les famílies. Cada porta es va transformar en una botiga… aquella era una riquesa traïdora, una prosperitat efímera a l’escalfor de la qual pul·lulaven els cucs del podriment.

Mequinensa. Pantà. Foto: gloriacondal

Acabat el primer pantà els treballadors foren acomiadats o duts a Riba-Roja on ja començaven a pujar el mur del segon embassament, el que havia d’inundar Faió i la vila… Que la vila havia de morir era un fet assumit feia temps: les aigües el colgarien la part més important, la resta serien uns carrers sense vida, membres d’un cos esquarterat. Els vilatans condemnats a quedar-s’hi resultarien perjudicats com els qui perdien la casa però sense dret a cap compensació. 

Finalment, l’empresa hidroelèctrica accepta les condicions exigides pels veïns.

“Tretze anys de guerra per pagar-se l’enterrament” va remugar el calafat Forques…. Lliurarien les cases a l’empresa hidroelèctrica, però només les abandonarien a mesura que les de la vila nova que anaven a construir pel seu propi compte fossin enllestides… Mentre encara vivien a la vila vella, havien d’empassar-se el fel: el procés innecessari i atroç de la destrucció iniciada un matí de primavera de 1970 amb la demolició de la casa del Llorenç de Veriu a la Baixada de la Ferradura.

Mequinensa. Sota el castell, les restes de l’església. Foto: gloriacondal

Els darreres vaixells que hi van navegar comercialment van ser els llaüts, que carregaven fins a 40.000 kg de carbó i arribaven fins a Amposta. 

A finals del 1974 la majoria de la gent estava instal·lada a les noves cases. Al poble nou ara hi viuen més de dues mil persones. 

Camí de sirga. Jesus Moncada

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Clots de Sant Julià. Empordà

Conjunt de pedreres enmig del bosc, al Baix Empordà, explotades des dels temps dels íbers. Hi anem caminant des de Canapost, després de veure els sarcòfags antropomorfes al peu de l’església de S. Esteve, i el rosetó deixat a mig construir. Les lloses d’alguns sarcòfags de la necròpolis procedeixen dels Clots. El camí senyalitzat s’inicia després de l’església, són uns 3 km, entre camps de colza florits i boscos de pins i alzines.

Un tram de l’antiga via romana comunicava els Clots amb Ullastret, Empúries i Girona. El darrer tram visible de la via de Canapost cap els Clots s’anomena camí romà, i està en gran part excavat a la roca, amb roderes ben marcades. Situats als turons de llevant del Mas Puig-Sec, al solar que abans ocupaven el menhir del Mas Gros i el sepulcre del Mas Puig-Sec, els Clots de S. Julià són un conjunt de grans cavitats excavades a la roca escampades pel cim i els vessants del puig, de diferents dimensions (algunes arriben a tenir un diàmetre de més de 30 m). Al Baix Empordà hi havia tres pedreres: la muntanya d’en Torró, els Quermanys i aquests Clots.

Rosetó església Canapost. Foto: gloriacondal

A l’entrada dels Clots hi ha un plànol, i cada clot està encerclat amb cinta de plàstic pels Serveis Forestals, que hi estan fent feina de desbrossat. La pedra dels Clots va servir sobretot per fer estris domèstics, com els molins i elements arquitectònics singulars. Al puig de S. Andreu d’Ullastret hi havia dues cisternes ovalades al vessant oest de l’acròpolis tallades a la roca natural revestides per carreus de pedra arrebossats amb morter de calç i on ha caigut la capa es pot observar el carreuat tallat; tots els blocs són tallats en pedra dels Clots (s. III ane).

Clots de Sant Julià. Empordà. Foto: gloriacondal

Al Museu hi ha elements ornamentals d’edificis, fragments de cornises i entaulaments, amb pedra dels Clots. Part de les estructures de la muralla meridional també ho són. I a l’Illa d’en Reixac hi ha alguns carreus i basaments dels Clots, tot i que la majoria dels materials són de la pedrera del puig de Serra. S’ha documentat que la ciutat grega d’Empúries i més tard, la romana, van utilitzar la pedrera. 

Camp de colza. Empordà. Foto: gloriacondal

El que crida més l’atenció és una pedra en forma d’arc coneguda com a “Seient, Tron de la Reina o Pont de la Bruixa”, una cova excavada en un aflorament de roca natural. A l’esquerra d’aquest tron, una superfície plana d’aproximadament un metre de llargada era, segons la tradició, un lloc de sacrificis. La presència d’un canal en forma d’U per recollir la sang confirma aquesta llegenda. La presència de dues petites depressions en forma de mitges esferes a la roca, potser d’origen artificial, recorda elements idèntics que apareixen molt sovint a les lloses funeràries megalítiques.

Tron de la Reina. Clots de S. Julia. Foto: gloriacondal
Clots de S. Julià. Foto gloriacondal

La forma irregular dels clots i el fet de trobar-se colgats fan difícil saber quant material es va extreure, però els entesos parlen d’unes 54.500 tones. 

Clots de S. Julia. Emporda. Foto: gloriacondal

(Documentat en de l‘estudi de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà. Xavier Rocas, Carles Roqué i Lluís Pallí) i la pàg web https://www.visitperatallada.cat/ca/els-clots-de-sant-julia.html

Publicat dins de Excursions, Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari