Tessalònica (Salònica)

Salonica, torre blanca. Θεσαλονικη

Tessalonica. Torre Blanca. Foto: gloriacondal

Tessalònica (Salònica) ha estat romana, bizantina i turca, i durant molts anys va ser el centre sefardí més gran de la Mediterrània. Molts pobles hi ha deixat les seves empremtes. La seva gran riquesa és la diversitat. És la segona ciutat del país i capital de la regió de Macedònia.

Tessalònica. Θεσαλονικη

La plaça Aristòtil és el centre neuràlgic, amb l’estàtua de bronze del filòsof amb el dit gros del peu daurat de tant tocar-lo. La Torre Blanca (torre veneciana del s.XV), és el símbol de la ciutat. Enllà, una escultura d’Alexandre Magne i més amunt, una altra contemporània, de paraigües.

L’església d’Agios Georgios (o Rotondahavia de ser el mausoleu del romà Galeri però acabà convertida en església bizantina. Larc de triomf de Galeriamb inscripcions de camells i escenes de la vida romana, és un punt de trobada d’amics i parelles.

Més amunt, l’església d’Agios Dimitriosamb una gran cripta, i encara més amunt la petita església del Profeta Elies, amb algunes pintures murals molt fosques. Lesglésia d’Agia Sofia té mosaics i unes làmpades d’or amb uns paons espectaculars; a la ciutat alta, l’església d’Ossios David (s. V), amb un pantòcrator amb un Crist jove, sense barba, cosa poc usual. Més amunt, la muralla de Teodosiamb la ciutat als nostres peus.

Θεσαλονικη, Tessalonica

Salònica. Arc triomf Galeri. Foto: gloriacondal

A la plaça Elefterias hi ha una escultura d’homenatge als jueus morts pels nazis. «L’any 1943, 366 jueus d’origen espanyol reben l’ordre de partir a un camp de concentració. El cònsol espanyol Romero Radigales informa els superiors de l’oferiment del govern suec de repatriar-los en vaixells de la Creu Roja, però l’aleshores ministro d’Exteriors Gomez Jordana li prohibeix fer res, per no enemistar el règim franquista amb el govern de Hitler. Al final, se salven». (Olalla, 2012). Ruta jueva: https://thessaloniki.travel/en/exploring-the-city/themed-routes/jewish-route

Salonica

Tessalonica. Arc triomf Galerti. Detall. Foto: gloriacondal

El barri Ladádika, és l’antic «barri xino»: tavernes, cafès i bars musicals (Salònica és la capital del gènere rebètic, prohibit en temps militars). També aquí sorgí el poema Epitafi, de Iannis Ritzos el 1936 en record de 12 treballadors morts en una manifestació, que Teodorakis va musicar. Youtube: Πού πέταξε τ’ αγόρι μου (On va volar el meu fill).

Salònica, Θεσαλονικη

Tessalònica. Muralla de Teodosi. Foto: gloriacondal

Dos museus: el Museu Macedoni d’Art Modernon recordem un bust en pintura d’Alexandre Magne fet per Andy Wharhol i algunes pintures naïf de Teodosi, i el Museu Arqueològic de Macedònia, al costat, molt bo. I per acabar, una volta pel mercat de Mondiano, amb molta vida. Al c/Karidi, tavernes i figures de cartró de mida natural dalt les teulades.

Θεσαλονικη

Tessalònica. C/Karidi. Foto: gloriacondal

Les obres del metro són eternes: sempre troben ruïnes!

Anuncis
Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Samotracia (Σαμοθρακη)

illa samotracia

Illa de Samotracia, Grecia. Foto: gloriacondal

Coneixeu l’estàtua de l’Atenea Nike o Victòria” de Samotràcia? Si hi ha algú que no la coneix, és la figura que porten els Rolls Royce i el nom que inspirà la marca d’esports Nike, així com el logo. Nosaltres hem anat a l’illa de Samotràcia a conèixer on era originàriament.

Arribar-hi no és fàcil. Érem a l’illa de Tassos, al nord de l’Egeu i a l’oest de Samotràcia, però no hi ha connexió. Cal tornar a Keramotí, a la costa de Macedònia i d’allà agafar 3 busos diferents fins arribar a Alexandrúpoli, on agafem un ferri a Samotràcia (no té aeroport). Gran part del territori (178 km2) és parc natural. Ocupada pels otomans, el 1863 van autoritzar els francesos a endur-se l’estàtua, ara al Louvre. Hi viuen unes 3.000 persones que han optat per un turisme cultural i de natura. Hi ha alguns càmpings i pocs allotjaments, pocs cotxes per llogar i força motos, poques carreteres transitables i platges on s’arriba només per mar.

santuari grans deus samotracia

Santuari dels grans Déus on van trobar l’estàtua de la Victoria Alada. Foto: gloriacondal

El primer que fem és anar a Paleopóli a visitar el Santuari dels Grans Déus. El museu on hi ha una còpia de la Victoria fa dos anys que va tancar. Les ruïnes del que va ser un gran centre religiós ocupen una extensió gran. Al centre hi resten 5 columnes del que era el santuari. Seiem i contemplem, i ens imaginem l’Atenea Nike allà. Un equip d’arqueòlegs està excavant en el que era el teatre.

cim Fengari Samotracia

Cim Fengari, Samotracia, sovint tapat pels nuvols. Foto: gloriacondal

Molta gent ve per fer un dels pics més alts de l’Egeu, el Fengari (1.611 m), una excursió d’unes 11 hores de durada, amb un grau de dificultat considerable, sempre envoltat de núvols. Homer parla del cim al cant XIII de La Ilíada: «no en va, el poderós Posidó estava a l’aguait en el cim més alt de la selvosa Samotràcia, contemplant la lluita…En aquell lloc s’havia assegut Posseidó en sortir del mar».

Terma Samotracia

Termes aire lliure a Terma. Samotracia. Foto: gloriacondal

Passem uns dies a Kamariótissa, el port, i uns altres a Terma, a 14 km, un lloc que permet pujar al Fengari, fer excursions a diverses gorges i té platja a 1 km. Des del mar veiem les muntanyes del davant, a tocar, amb molt desnivell. El Panagiotis, el xicot d’on dormim, un lloc que també és pastisseria, ens fa tastar un dolç típic de Samos, «bugatsa» (μπουγάτσα), molt bo. La taverna de la plaça, sota uns plataners descomunals i al costat d’un rec que té molt èxit entre la canalla, sempre és plena de gent. Molts són motxillers, i a l’entrada del poble es posen paradetes d’artesans, llibres vells i herbes. Sembla que hàgim tornat als anys 60, amb els hippies i alguns despenjats.

Gorgs Gria Samotracia

Gorgs Gria. Samotracia. Grecia. FOto: gloriacondal

Les gorges de Grià (Γριά βαθρες) són a uns 20’ caminant. Cal anar per un camí empedrat amb unes quantes tavernes, i un cop topem amb el riu, seguir el curs amunt entre un bosc espès d’enormes plataners i un rec. Arribem al primer gorg, d’aigües cristallines, grandet, una cascada i pocs metres amunt, la segona i la tercera.

Gorja Fonias Samotracia

Gorgs Fonias. Samotracia. Foto: gloriacondal

Les gorges de Foniàs són més complicades. El bus ens deixa a la carretera i ja veiem el camí que passa paral·lel al riu Foniàs, anomenat “l’assassí” per les inundacions primaverals. Seguim el sender, que es va complicant, perquè amb les pluges, el curs de riu canvia. Aigües netes, plataners, castanyers, cedres, alzines, falgueres… Hi ha moments que és millor passar per la llera, entre pedrots i aigua, que no pujar per senders esllavissats. Triguem uns 40’, comptant els retrocessos per buscar millors camins. El primer gorg és éspectacular: aigües netes, transparents, verdes, fredes… la cascada només la veus si nedes cap endins, perquè queda amagada. Un sender costerut i relliscós va cap a la següent, a uns 30′. De retorn, bany a la platja, sense gent, aigües tranquil·les i còdols negres. A la banda on el riu Foniàs arriba al mar hi ha un petit delta i les restes d’una torre.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El millor poble de l’illa és Xora. Com a tants llocs de Grècia, Xora és el poble antic, original, amagat dalt d’una muntanya, amb vistes, per protegir-se dels pirates. No és el més espectacular de les illes però és maquet, en amfiteatre, carrers estrets i a dalt de tot, un castell; allà hi ha un petit cafè amb vistes sota uns plataners gegants. No veurem la posta de sol des d’aquí, perquè un turonet que tenim al davant ho taparà, però veiem com es va fent fosc i el poblet es va il·luminant.

profiti ilies samotracia

Profitis Ilies. Samotracia. Foto: gloriacondal

Un altre poble és Profitis Ilies, el més alt de l’illa, famós pels restaurants de cabres, i més avall, Kastelli, amb vistes a turons suaus, camps, tancats de cabres i de fons, el mar.

EL poble de Terma ha d’espavilar si no vol decaure. L’edifici dels banys estava pendent d’obrir, per problemes tècnics. Les basses de més amunt, deixades i brutes. La quantitat de “penjats”, si augmenta, pot desanimar altres turistes.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Tassos (Θασος)

Una illa on molts dels carrers dels pobles tenen la calçada i les voreres de marbre. Algunes platgetes, en lloc de sorra, també estan cobertes de petites pedres de marbre. De quin país parlem? D’un que va sobrat, és clar: Grècia.

panagia marbre

Illa de Tasos.Marbre. Foto: gloriacondal

L’illa de Tassos era coneguda, a l’antiguitat per les mines i el marbre. Les pedres són la seva gran riquesa, a més de les oliveres. Encara avui hi ha fàbriques de marbre que l’exporten a tot el món.

ferri tassos

Ferri Keramotí Tassos. Foto: gloriacondal

S’hi arriba en ferri des de Kavala (18 milles) o des de Keramotí (8 milles, uns 20’). No té aeroport. Són uns 14.000 habitants i l’illa té forma circular. Fer-hi la volta per carretera són 99 km. El cim més alt és l’Ipsarion (1.204 m) i la capital, Limenas.

limenas tasos

Limenas. Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

El 95% del turisme és de l’Europa de l’est i té nombroses platges: al nord-est, les més famoses són Marble Beach i Golden Beach. Al sud, Potós és una població gran, amb platges i turistes, molt a prop de Limenaria, la ciutat més important d’aquella banda. La majoria de platges són de sorra i algunes tenen grans plaques rocoses en entrar a l’aigua, cosa que dificulta entrar i sortir-ne. A prop de Limenas cal anar a un poble penjat a la muntanya, Panagiá, amb cases tradicionals, restaurants que serveixen cabra i vistes. De camí, una pedrera d’on extreuen el marbre.

panagia tassos

Panagia. Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

Des de l’oest, a Prinos, d’on surten ferris a Kavala, s’arriba a dos poblets penjats a la muntanya, Micró i Megalo Kazaviti, amb fonts, senders per caminar, i tavernes de cabres. Des del sud-oest, entre Potós i Skala Marion, surten 3 carreteres cap a l’interior de l’illa, que porten a Teologos, Kastro i Mariés. La visita a Teologos, antiga capital de l’illa, és obligada, no només pels restaurants de cabra i be, sinó perquè té l’església d’Agios Dimitrios, del 1803, amb icones, i sobretot, un iconostasi, obra d’un monjo d’Atos, que hi treballà 8 anys, un treball molt especial que només es troba en pocs llocs de Macedònia oriental i Tràcia.

agios dimitrios

Esglesia Agios Dimitrios. Teologos. Tasos. Grecia. Foto: gloriacondal

La carretera que porta a Mariés permet acostar-se (2 km) a un petit embassament i unes cascades, amb vegetació típica de zones d’aigua. De camí, el monestir de Panagiá, de monjos. Finalment, la crta. que porta a Kastro. que acaba l’asfalt just on comença el poble, a 800 m d’altitud, amb vistes impressionants a tota l’illa. Hi va haver un castell i ara queden algunes cases disseminades, de pedra, un parell de tavernes i l’església de s. Atanasi. Sensacions profundes.

Kastro Tassos

Kastro. Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

Nosaltres vam estar uns dies a Limenas, al nord, i uns altres a Limenaria, al sud. De l’una a l’altra hi ha 39 km. A Limenas hi ha restes de l’àgora, d’un teatre, l’acròpolis, etc. Tenim la sort d’assistir a un concert de la coral de Tassos al pati del museu arqueològic i de sopar a la taverna Alexandra, amb música en directe i una mestressa que tant serveix una comanda com es posa a ballar un sirtaki.

museu arqueologia tasos

Museu Arqueologic Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

A Limenària destaquen les restes del passat miner, la més visible, l’edifici de l’anomenat «Palataki» del 1903, que es veu des de baix el port, en un petit turó sobre el mar, on vivia l’amo de la mina propera, un alemany anomenat Speidel. El 1963 la mina tancà, l’edifici va restar abandonat i el van declarar Monument Nacional però més endavant el va treure de la llista. Recordem amb tristesa un altre monument abandonat, l’hospital de leprosos de Xios. En el camí fins a la platja de Metalià, a baix del turó, es veuen restes dels edificis administratius, dels habitatges del personal, maquinària i restes al mateix port on embarcaven el material.

palataki tasos

Palataki, Limenaria. Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

Al sud-est, i en una zona molt propera l’una de l’altra, la doble platja d’Alikí, el monestir de S. Miquel Arcàngel, de monges, i l’anomenada llacuna Giola, tocant al mar, famosa pels colors verdosos. Cal aparcar dalt la carretera i baixar per una pista primer, i després un sender molt dolent, fins arribar-hi, (uns 20’). A nosaltres ens va decebre: molta gent, l’aigua no tenia res especial, i si volies sucar-te, calia tirar-te d’amunt. Res a veure amb les imatges vistes en postals i per internet.

giola tasos

Llacuna Giola. Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

Si es té pressa, l’illa es pot veure en 2 o 3 dies. Si es vol fer amb calma, uns quants més. Les oliveres són presents arreu i, per tant, les olives i l’oli.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Grècia, 2018. Què està passant?

Atenes aeroport

Aeroport Atenes 2018. Foto: gloriacondal

Som a Suècia? Un cafè exprés costa entre 2,50 i 3 €. Un litre de gasolina, 1,69 € i en alguns llocs, més de 2€. Un kg de tomàquets, 1,60 €. Només el pa resisteix: una barra ens costa el mateix que el 2015, 80 cèntims, però a costa de baixar pes i qualitat. Deuen pensar que millor així, no fos cas que, com en altres situacions en diversos països, arran d’una pujada del pa hi hagi revoltes. El pa és un símbol.

pa de xios

Barra de pa Xios. Foto: gloriacondal

Fa quatre anys seguits que anem a Xios i la situació va avall. Ens diu un amic jubilat fa uns 4 anys, que el gener els tornen a abaixar les pensions. Dels 1.700 € que guanyava al principi, ara li pagaran uns 700. Fa 8 anys que pateixen aquesta estafa anomenada crisi. Les classes mitjanes estan desapareixent i cada cop hi ha més gent pobra, perquè els que tenien diners estalviats, estan acabant la bossa. Pels pobles, cada cop més cases velles, abandonades.

Kardamila Xios

Kardamila Xios. Foto: gloriacondal

I els refugiats? Doncs tancats en el camp de Viale, uns 3.000, si fa no fa els mateixos que vam deixar. Allunyats de la capital, deuen pensar que si no els veus, no existeixen. A alguns se’ls denega el permís per no considerar-los refugiats polítics (per exemple gent arribada de Marroc) i a la majoria se’ls atorga l’estatut de refugiat, però de fet, no canvia res. Ara mateix, més de 400 refugiats de Xios tenen document d’asil i no surten perquè no tenen on anar. A Viale hi ha registrats 125 nens que poden anar a l’escola primària i 70 a secundària, però hi ha problemes perquè els porten en grup a una escola i llavors els pares i mares grecs veuen com baixa el nivell d’educació dels seus fills. No hi mestres de suport ni temps de transició. I mentrestant, el partit feixista Alba Daurada, cada cop té més adeptes i acusen els partits que ajuden els refugiats d’oblidar «els de casa». Els refugiats volien arribar a Europa, però s’han quedat en una illa on parlen una llengua que no tenen ganes de conèixer, ni els ofereix feina, perquè prou tenen amb la seva crisi. Algunes excepcions: una família de refugiats ha trobat feina fora del camp, treballen al sud, en el màstic, i viuen al poble. Una altra encara va tenir més sort: un poblet alemany estava a punt de perdre l’escola de primària perquè no tenia prou canalla; l’alcalde va connectar amb el camp de Viale i va demanar si hi havia una família que volgués anar a viure allà, amb la condició que tingués 3 fills, perquè no tanquessin l’escola. Va sortir una família i ja són allà. Tots contents.

paradetes festa xios

Festa a Lagkada Xios. Foto: gloriacondal

Mesta. Tomaquets

Tomaquets Xios. Mesta. Foto: JC

Les platges de l’illa estan plenes, els cafès i bars també; els restaurants potser no tenen tanta gent. Les parelles es casen i fan festes, però no tan esplendores com abans. Celebren sants i solsticis, fan vermuts, canten, ballen… viuen al dia. Abans, no es podia pagar amb targeta enlloc, ara, gairebé a tot arreu. Aparentment no passa res, però no és cert. El peixater, inactiu una setmana perquè amb lluna plena no es pescava, diu que això acabarà malament. I mirant-nos a nosaltres diu: «I Espanya ens seguirà». Nosaltres pensem en aquells refranys: «Qui dia passa any empeny» o «Comamos y bebamos que mañana moriremos».

I mentrestant, el jubilat que cada cop guanya menys ens regala mongetes verdes de l’hort, la carnissera cuina un “pastitsio” genial i ens el regala, el peixater arrodoneix el preu a favor nostre… i nosaltres cada  cop ens enamorem més de Grècia.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Illes Inusses

oinusses grecia

Illes Inuses. Grecia. Foto: gloriacondal

Les Inusses són un arxipèlag a 1 milla de l’illa grega de Xios i a 5 milles de la costa turca. El nom prové d’una planta silvestre que hi creix. A l’hivern hi viuen uns 500 habitants que el juliol i agost es poden duplicar o triplicar. Hi ha una única ciutat, el port on s’arriba, construïda en amfiteatre sobre un turó, amb bars i restaurants, allotjaments, correus, banc, esglésies, escola de marina i un museu nàutic. Tota la gent, d’una manera o altra està relacionada amb el mar; molts, són capitans i enginyers jubilats. La història recent diu que el 1827 l’illa es va repoblar amb navegants de Siros, Tinos i Andras que van llençar-se a l’aventura de construir i fletar vaixells de vapor. Es creà el triangle Inusses-Kardámila-Vrontados (Xios) i durant molts anys els noms de les famílies d’allà van ser els més importants de la història naval grega i mundial. El 95% estaven vinculats a la mar.

inusses sirena

Οινουσσες. Illes Inusses. Port. Imatge sirena Metaira Inoussiotisa. Foto: gloriacondal

A l’entrar al port, tocant a l’illa d’Agios Panteleimon, trobem sobre un illot una imatge de la Metaira Inoussiotisa, una sirena de bronze amb una corona al cap i un veler a la mà esquerra, que ens dóna la benvinguda.

inusses grecia

Illes Inusses Grecia. Οινουσσες. Foto: gloriacondal.

A primera hora del matí, gairebé tot dorm. Cafès tancats, carrers buits, carrerons estrets amb llambordes clares i pendents pronunciades per pujar amunt. Cases de pedra, el forn obert, i la catedral d’Agios Nikolaos, el patró dels mar. Com més amunt, més vistes. Un home ens explica coses de l’illa. Parlant dels turcs, tan a prop, diu: «Són bona gent, si més no els que viuen en aquesta banda de costa. De fet -conclou- som bastants semblants.» I acaba: «Els de més endins, ja no tant. Bla, bla, bla…»

Οινουσσες. Αγιος Νικολαος

Catedral AgiosNikolaos. Inusses. Foto: gloriacondal

A baixar hi ha el cafè Pateroniso, amb un gran pati sota ombres, on una dona encantadora prepara cafès i entrepans. Té el somriure i la calma de qui gaudeix de pau al cor. Pujant carretera amunt hi ha l’estadi, un ample espai esportiu amb camp de futbol i pistes d’atletisme. Aquí hi ha diners, ja ho sabem. A continuació hi ha una sèrie de platges: la de Kakopetra, llarga, amb alguns parasols, una segona, més petita, sense nom, després la platja de Bilabi, la més coneguda perquè té serveis (bar, parasols, gandules…). Ningú enlloc. Continuant la carretera es passa de llarg la desviació per anar a la platja de Fasoli, deixant la peninsuleta de l’esquerra. Cap vehicle, cap persona, només cabres. Alguna capella, algun edifici en ruïnes, més amunt. Arribem a la platja d’Apeganeu i després hi ha la de Fokiá, amb un petit embarcador. Poques ombres i moltes pedres, a més d’una mica d’onatge per la direcció del vent. Des d’allà veiem l’edifici llarg i blanc del monestir de monges de l’Anunciació, on només hi poden entrar dones. Amunt, també, restes del que havia estat un castell. Nosaltres ens vam banyar a la platja sense nom, on es baixa per un pendent molt pronunciat. Un sol parasol, suficient. Algues però amb camins per anar endins. Aigües turqueses, netes, una mica més fredes perquè hi ha corrents del Bòsfor, ens ha explicat l’home de mar.  Una delícia.

inusses. pateroniso

Illa Pateroniso. Inusses. Grecia. Foto: gloriacondal

Es pot menjar a la taverna Glaros davant l’illot de Pateroniso, el lloc més allunyat. Bon menjar, bona gent, bon preu. També a la cafeteria Pateroniso i al cafè del port. Al capvespre les obres de rehabilitació de cases s’han aturat, però hi ha més gent que surt al carrer, amb la fresqueta. El sol es pon rera el mont Pelineu de Xios. Des d’aquí es veu Lagkada, la població més propera. Als qui no els ve d’aquí, es faran portar per la barca-taxi a fer-hi un bon sopar i tornaran després. Cal sortir de tant en tant per ampliar horitzons.

Illes inousses grecia

Port Inusses. Foto: gloriacondal

PD: per arribar-hi hi ha un ferri des del port de Xios (1 h), i un altre també hi arriba en horaris diferents des del Pireu, però el més pràctic és anar-hi des de Lagkada en un taxi-barca (20’). N’hi ha dues. Nosaltres ho fem amb l’Stefanos, disponible 24 h/dia. (tel. +30 6945361281). Costa 100 € anar i tornar però si t’ajuntes amb altra gent, es reparteix el cost.

Més infos: http://www.kanaristours.gr/en/content/inousses-islands

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Vall del Baztan i voltants

Hem tornat a la vall del Baztan i hem conegut altres valls properes. Aquí teniu un resum del que ens ha agradat més. La ciutat més important és Elizondo (cliqueu a l’enllaç on l’expliquem sota la mirada de Dolores Redondo).

vall baztan

Vall de Baztan, Foto: gloriacondal

Des del Mirador de Bagordi veiem una bona part de la vall: Lekaroz, Irurita, Gartzain, Ziga, Aniz i al fons, Berroeta. A sota, Elizondo, amb Elbete més enllà. Ens allotgem al poble d’Oronoz Mugairi, al costat del parc de Bertiz, un espai natural protegit que pertany al govern de Navarra. El pont és el punt on el riu passa d’anomenar-se Baztan a Bidasoa.

Señorio de Bertiz, Bertizarana

Parc Bertiz. Foto: gloriacondal

Prats, un cedre monumental, roures, escultures. Caminem per un sender paral·lel al riu fins al pont de Reparacea. Un dia pugem a Aizcolegi: primer en cotxe per la pista d’Orabidea (seguint el rètol Infernuko Errota) enmig d’un paisatge de cavalls pottokas, bens, vaques, boscos de faigs, i alguns “caserios” fins arribar al Portillo Plazazelai, on hi ha una entrada. D’allà pugem a peu per un sender d’1,5 km fins a la pista principal i 1km després arribem al cim d’Aizcolegi (841 m), on hi ha un xalet construït pel Sr. Ciga, l’últim amo, per a la seva dona. Ell sempre era fora i ella restava en aquella gàbia d’or.

Aizcolegi Bertiz

Aizcolegui, Bertiz. Foto: gloriacondal

El xalet està abandonat, el govern navarrès no hi fa res i acabarà caient, imperdonable! Fem la baixada per la pista enmig de la fageda (11 km, desnivell 680 m) fins al parc i d’allà a casa: total 16, 5 km.

Amaiur vista general

Amaiur. Vall Baztan. Foto: gloriacondal

Amaiur, sota el massís Gorramendi (1.071 m) és un poble amb encant: arcs, casalots, el Palacio de cabo de armería de Borda…. però el que més destaca és el monument al turó de Gaztelua, que recorda la gesta de l’any 1522 quan els darrers defensors de Navarra lluitaren contra l’annexió a la Corona castellana. Des d’allà veiem la posta de sol damunt prats i muntanyes: Baigorri, seguit del cim d’Autza, Port de Belate, Saioa…

Amaiur. Gaztelua

Amaiur. Turó Gaztelua. Vall Baztan. Foto: gloriacondal

Sortint, entrem al molí d’Amaiur i comprem uns quants talos (una mena de crep que pot ser dolç o salat)

Molino Amaiur

Molí Amaiur. Vall Baztan. Foto: gloriacondal

A Erratzu just passat el pont, hi ha el bar Zubipunta, en un soterrani petitet, on fem uns pintxos en un petit pati del darrera, assolellat, tocant al riu, un lloc de gent lluitadora. Al costat hi ha l’església de S. Pere, avui oberta perquè hi ha un funeral, amb un gran retaule i un claustre, una mica deixat, però maquet. Una pedra recorda que van salvar el sagrari a la inundació del 1923.

Erratzu

Erratzu. Vall Baztan. Foto: gloriacondal

Continuem cap a Gorostapolo, un llogarret de casalots, camps i boscos. A l’entrada hi ha la capella de la Verge de los Dolores d’on baixa un camí fins a la cascada Xorroxin, entre prats, boscos de faigs, roures, avellaners, un terreny molt enfangat, cants d’ocells… i ja a la cascada, envoltada de falgueres, molses i líquens.

Gorostapolo

Gorostapolo. Vall Baztan. Foto: gloriacondal

Sortint d’Erratzu, el record d’un prat tenyit de groc amb cavalls pastant, i un cel negre que amenaçava tempesta. De nou a la carretera, pugem a Azpilkueta, un llogarret amb uns quants casalots, una església amb un frontó adossat, amb arcs, i vistes genials.

Azpilkueta

Azpulkueta. Vall Baztan. Foto: gloriacondal

Al nord de la vall del Baztan hi ha el poble d’Urdazubi amb cases d’indians, un molí i un monestir. Juntament amb Zugarramurdi i dos pobles a l’altra banda de la frontera, Ainhoa i Sare, molt vinculats històricament, formen una associació i hi ha una ruta circular de més de 12 h, el Cavall Blau, que es pot fer per etapes. A Urdazubi hi ha les coves d’Urdax, d’una importància geològica gran. A pocs km, per una pista, arribem a les Coves de Zugarramurdi, En aquest cas, la importància és més històrica, per l’existència de bruixes i les persecucions de la Inquisició el 1610. La cova gran és impressionant.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Passada la frontera hi ha el cim la Rhune (Larrun). Des de Dantxarinea anem a Col d’Ignace on hi ha l’estació del tren-cremallera (també s’hi pot pujar caminant). El trenet és de l’any 1924, puja al cim (905 m) en un recorregut de 35’ amb vistes. A dalt es pot caminar i sobretot, mirar a 360º. En línia recta hi ha San Juan de Luz a 9 km. Hi ha cavalls pottok lliures i voltors leonardo.

tren la Rhune

Tren cremallera al cim La Rhune (Larrun). fOTO: gloriacondal

Al sud-oest d’Oronoz, a la vall de Malerreka, hi ha els embassaments de Leurtza, en una fageda preciosa. Fem un dels senders passant pel mig dels dos embassaments, cap a l’inferior, uns 3 km. Hi ha molta aigua i veiem mates grans d’arç blanc (espino), saücs, aranyoners

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un altre embassament important és el d’Eugi. Per arribar-hi, passem el coll d’Artesiaga, continuem per Quinto Real i arribem a la vall d’Esteribar. El poble és maquet i a l’embassament dos estols nombrosíssims de gralles xisclen i volen amunt. Però el que sorprèn més són les ruïnes de l’Antiga fàbrica real de Municiones, dins un bosc espès de faigs i castanyers.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’últim punt d’interès és l’Església Sta. Maria d’Eunate, a la vall d’Ilzarbe, al sud d’Iruña, dins del terme municipal de Muruzábal, una església circular de la 2a meitat del s. XII, obra dels templers. De forma octogonal, els capitells originals tenen composicions vegetals, lleons enfrontats i homes barbuts. Dins l’església, la imatge de la Verge. Sortint, mirada als voltants: camps, i res més.

Sta M Eunate

Santa Maria de Eunate. Navarra. Foto: gloriacondal

Conèixer i estimar això de la mà d’una amiga que hi viu és un gran tresor.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , , , , | 2 comentaris

Göteborg-Marstrand-Trollhättan-Vanesborg. Suècia

sud oest suecia

Sud-oest Suècia. Punts d’interès.

L’objectiu bàsic era compartir uns dies de primavera amb una amiga nostra que hi treballa, el seu home i el nen, després del dur hivern. Amb un vol directe BCN – Goteborg (Norwegian) ens plantem allà en 3 hores, més un bus i un tren. A les 7 érem a l’estació de Trollhättan on ens recollien. Durant uns dies, hem conegut aquestes ciutats al sud-oest de Suècia i hem fet una escapada a l’illa de Marstrand.

trollhatta presa

Trollhättan. Suècia. Vistes de la l’edifici de la centra hidroelèctrica. FOto: gloriacondal

El port suec més important és Göteborg, al Kattegat, que mai no es glaça. Comunica amb Estocolm, al centre de la costa bàltica, per una ruta fluviolacustre que remunta el riu Göta, desguàs del llac Vänern, mitjançant el canal Göta, que segueix també el Vättern i va a parar a la mar Bàltica al sud de la capital. Trollhättan té uns 50.000 habitants, 15.000 d’ells estudiants amb universitat potent. La ciutat es va crear a partir de la presa d’aigua fa 100 anys. Des dels miradors de Kopparklinten tenim vistes de la central, l’edifici històric i la presa.

trollhattan cova reis

Cova dels reis. Trollhättan. Foto: gloriacondal

Durant l’estiu, obren les comportes del salt i l’aigua baixa, un espectacle que té molt èxit. Davant nostre, al fons, l’edifici del Centre de Recerca Innovatum, depenent de la Universitat, on treballa la nostra amiga. A prop, l’anomenada Cova dels reis, de l’Edat del Gel, amb signatures de les famílies reials al llarg de tota la vida.

trollhattan comportes

Trollhättan comportes. Foto: gloriacondal

Un dia baixem als dics: Fallen och Slussarna, un vaixell acaba de passar per les comportes, de força alçada. Les comportes antigues són del 1844, el tràfic era molt dens, amb cues de més de 120 vaixells, de càrrega: transportaven farina, sucre, parafina, espècies, cafè, oli, fusta… A l’hivern, quan el canal es gelava, s’havia de tancar. El centre de Trollhättan no és gaire gran, amb botigues, restauració, biblioteca, cinema… tot i que les grans àrees comercials són als afores. A prop el llac Öresjo, a pocs minuts en cotxe de casa, a l’hivern gelat, s’hi pot patinar, ara la gent s’hi banya però surten amb pell de gallina, mentre d’altres preparen la barbacoa, una activitat popular.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El llac més gran és el llac Vanern, el 3r d’Europa, amb la ciutat de Vänesborg, a la riba sud, a uns 12 km al nord de Trollhättan. Pugem un dia fins a l’Espai natural Halle och Hunneberg, travessem una part de bosc, deixem el cotxe i fem un petit sender entre pins, faigs, roures, falgueres, molsa, molts fongs enganxats als troncs i roques de granit, fins a l’indret anomenat Prediskolen. Una parella ens dóna uns fulles verdes, llargues, i ens diuen que és ceba. Tastem una fulla i el sabor és autèntic. Arribem a la riba i tornem.

vanersborg

Llac Vanern. Suecia. Foto: gloriacondal

Baixem després al centre de Vänesborg i dinem a la riba del restaurant Skräcklestugan un plat típic, el “Räkmacka lyx” (pa amb gambetes). Ho fem a les taules de fora perquè el temps ens ho permet. Un sender permet caminar en ambdues direccions.

Bohus. Kungalv

Fortalesa Bohus. Kungalv. Foto: gloriacondal

Un altre dia anem a la illeta de Marstrand a 86 km. A mig camí, ens aturem a Kungälv, per veure la fortalesa de Bohus, en un illot i continuem fins al final. Aparquem i agafem el petit ferri fer arribar (3 minuts), a l’illot amb la gran fortalesa de Carlsten, del mateix tipus que Bohus, on acaba l’arxipèlag i comença el mar obert. Gran castell, senders per recórrer, vistes a ilots i fars, port amb barques i velers… i un fish & chips al moll. Després, un cafè al museu d’art Södra Strandverket. A fora, una escultura d’un soldat de la guerra mundial, amb una motxilla a l’espatlla, una mica cansat. Al pati, una escultura d’una dona, com un maniquí, molt gran.

 

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El darrer dia el dediquem a Göteborg. Anem al moll d’on surten els ferris que circulen pel riu, davant l’edifici de l’Òpera. Al darrera nostre hi ha un edifici singular, Lilla Bommen, conegut com a “Lipstick”, o pintallavis, perquè és blanc i acaba en una punxa vermella. El ferri ens porta per les diferents bandes del riu, com el barri de Eriksberg-Lindholmen, una zona moderna on hi ha el campus de la universitat de Chalmers, en un edifici singular de colors. Veiem les siluetes de diferents edificis de la ciutat i més enllà, el pont d’Älvsborg, el mar obert.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La plaça Kungsports era l’entrada principal a la ciutat fortificada, amb l’estàtua del rei Carles IX a cavall, tapada per rehabilitació, com tantes altres estàtues, façanes i calçades, aprofitant el bon temps. Ens acostem al Saluhallen, mercat d’espècies i delicatessen. Molta gent a les terrasses dels cafès i a les ribes del canal. La gran avinguda Avenyn, amb bars, restaurants i botigues de luxe, tramvies, molt animada… acaba a la plaça de Göta, amb edificis culturals i una estàtua de Poseidó. Arribem a Liseberg, amb les torres Gothia i un parc d’atraccions. Per la rambla Vasagatan arribem al c/Haga Nygata, amb les antigues cases del “governador” del s. XIX: cafès, forns amb ensaïmades molt grans, calma… Més avall pugem al turó Skansen Kronan, amb una fortalesa al cim i vistes a 360º de tota la ciutat. A l’altra banda del canal, l’edifici del Mercat del Peix (Feskekôrka), i més al nord, la ciutat vella, Kronhuset, amb edificis del s. XVII, ara galeries, sales d’exposició i artesans. Al darrera, la plaça de Gustav Adolf, amb l’estàtua del fundador de la ciutat.

Des del cel, de nou vistes aèries d’illes, illots, llacs, boscos i platges salvatges. Cinc dies ben aprofitats i ben acompanyats. Gràcies!

Infos:

Bus aeroport Goteborg al centre ciutat: https://www.flygbussarna.se/en

Ciutats de Trollhätta i Vanersborg: https://www.vastsverige.com/en/trollhattan-vanersborg/

APP Västtrafik per viatjar: https://www.vasttrafik.se/biljetter/mer-om-biljetter/vasttrafik-to-go/

Centre de Recerca Innovatum: https://www.youtube.com/watch?v=URtvA4hPfQA

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari