La primera vegada que vaig veure l’illa va ser l’any 2005, des de Kaç. Estava fent la costa turca i, tot i que era el mateix mar, enyorava la música, la llengua i la manera de ser grega. No ve de pas, i sempre la deixava per un altre moment, fins que em va arribar publicitat d’Aegean de rebaixes en vols i vaig pensar que era el moment.
Pujant el monestir d’Agios iorgos tou Bounó. Foto gloriacondal
L’illa fa 9,5 km2, una de les més petites que conec i la més llunyana d’Atenes (en ferri es triguen 23 h). Està a 1 km de la costa turca. Mirant el mapa, penses que hauria de ser turca, però els intríngulis de la geopolítica són així. Hi viuen unes 500 persones en un sol poble i des que s’hi van rodar escenes de la peli Mediterrani, ha esdevingut un lloc buscat per minories selectes. No cal cotxe. Hi ha metge, caixer i un parell de supermercats. La badia és tan tancada que quan hi entre el ferri i fa la maniobra, toca de punta a punta. També té aeroport (aquesta era la idea), però quan vam ser a Rodes ens van anul·lar el vol, pel vent. L’alternativa va ser anar-hi per mar.
Cova Blava. Kastellorizo. Foto gloriacondal
No té platges però hi ha moltes escales per baixar a les aigües blau-turqueses, així veus si hi ha alguna foca vedella (o monja), nedant-hi. Les cases que envolten la badia són de tradició otomana, de colors diferents, les façanes semblen cares. No han fet com els veïns de davant, que han trinxat el paisatge. Vaig tenir la sort de conèixer una dona grega pel Facebook que em va donar molta informació, com les habitacions per dormir, del restaurant Micró Parisi, amb la Irene.
Tomba lícia. Kastellorizo. Foto gloriacondal
Vam pujar 400 graons i un sender fins al monestir d’A. Iorgos tou Bouno, amb vistes superbes a mesura que vas pujant. Un altre dia vam visitar amb barca la Cova Blava i tornant, ens vam quedar a l‘illot d’Agios Georgios a fer una banyada. Castelorizo té castell, una tomba lícia, la petita badia de Mandraki amb algunes petites platges, l’antiga Àgora… i carrerons per descobrir. Tot molt bé, però té un perill: que esdevingui l’Eivissa d’aquesta banda.
Aterrem a Amsterdam una setmana de primavera, quan les tulipes ja floreixen en llargues franges en els camps holandesos. D’allà anem amb tren fins a Delft, on passem tres dies i després ens traslladem a Utrech.
Delft. Tulipes. Foto gloriacondal
De Delf ens n’havia parlat molt bé una germana que hi va estar fa anys. Allotjades a l’hotel Ibis, tocant a l’estació, des de l’habitació veiem un canal i els terrats i campanars de la ciutat de cent mil habitants. El nucli antic està delimitat per les vies del tren a l’oest i el canal Oostsingel a l’est. Excepte la fàbrica de ceràmica, tot és dintre d’aquest perímetre, que té, al centre, l’Ajuntament d’estil renaixentista, la plaça, l’església nova i la vella, més l’església catòlica de Maria. L’únic que queda fora d’aquest rectangle és la fàbrica i el Royal Delft Museum. Dins, gerros, rajoles, quadres, escultures pintades en blau durant segles, una història d’artistes que encara perdura. Anem cap al centre, entre canals, tulipes, narcisos i un munt de verd i colors. Entrem a l’església vella, amb un campanar torçat, i la nova. Dins, herois, pintors i científics enterrats. De fons, les lluites per terres i religions. Entre l’una i l’altra, una placeta amb terrasses on dinem envoltades d’aborígens en samarreta i pantalons curts, radiants.
Delft Fàbrica ceràmica. Foto gloriacondal
La ciutat va lligada a dos grans personatges: el pintor Johannes Vermeer i el científic Anton van Leeuwenhoek. El primers va treballar amb saviesa les ombres i les llums, amb quadres famosos com La noia de la perla i Vistes de Delft. El segon va inventar el microscopi. A prop d’un canal, un molí fariner en funcionament.
Delft. Porta Rotterdam. Foto Gloriacondal
Deixem Delft i arribem a Utrech. Mentre viatjava pensava en el famós tractat d’Utrech del 1713, que comportà, entre d’altres, que la Corona d’Aragó perdés la sobirania i a partir de llavors restà sota mans castellanes, però els enfrontaments van continuar fins al setembre de 1714, amb la caiguda de Barcelona. Anem a l’allotjament reservat, un antic magatzem a peu de canal, reformat de fa 700 anys, on estarem 5 dies. Tot el que hi ha d’interessant es troba entre els canals: la catedral (Dom) i el campanar amb 465 graons que vam pujar fins dalt.
Utrech. El nostre allotjament. Foto gloriacondal
La visita al Museu de rellotges i músiques mecàniquesSpeelklok ens va meravellar: rellotges, manubris, autòmats, carillons… Una petita joia. Un vespre anem a un concert a l’església de Geerte. És la Passió segons Sant Joan, de Bach. Amb el programa de mà, seguim els cants i ens commovem.
Canal Vell. Utrech. Foto gloriacondal
Un dia fem una escapada a Vleuten per anar als jardins de Haar, amb el castell més gran del país, que fan reformar el baró d’Etienne i la baronessa Elena de Rothschild. Passegem amb calma pels jardins, gaudint del sol, les plantes i els cants de centenars d’aus.
Delft. Porta Rotterdam. Foto gloriacondal
Com a mostres d’arquitectura-escultura moderna veiem, penjats dal dels gratacels fora del nucli, la Gran tetera (Celestial pot) i un ovni. Quan retornem a Barcelona, la trista realitat s’imposa. El tren de l’aeroport arriba amb molt retard. Res a veure.
Si us interessa, l’última vegada que vam estar a Amsterdam
El Museu Marítim, amb aquesta exposició interpel·la la societat catalana tal com han fet altres ciutats europees implicades en el tràfic d’esclaus. La mostra denuncia amb noms i cognoms els homes de negoci que van comerciar amb mercaderia humana.
L’any 2018, durant l’etapa d’Anna Colau com a alcadessa de Barcelona, ja s’havia retirat una estàtua, que provocà molta polèmica. El Monument a Antonio López (1817-1883) es trobava davant de la Llotja de Mar, a la plaça que ara s’anomena d’Idrissa Diallo, un migrant de Guinea que va morir al CIE de la Zona Franca. Antonio López, primer marquès de Comillas de la burgesia barcelonina; va fundar diverses empreses i va ser cofundador del Banc Hispano Colonial. Una part de la seva fortuna va procedir del comerç d’esclaus. Va comprar el castell de Mogoda i terrenys a Sta Perpètua, i els anys 60 va construir un barri d’habitatges conegut com el barri de Comillas, actual Can Folguera. El carrer que duia el seu nom va ser retirat.
Pedestal del monument on hi havia l’estàtua a Antonio Lopez. Passeig Marítim. Foto: gloriacondal
Entre els s. XVI i XIX més de 12,5 milions de persones van ser capturades a l’Àfrica i embarcades cap a les colònies americanes. A les colònies espanyoles, el mercadeig de persones va ser legal fins al 1820, però les autoritats colonials feien els ulls grossos i la ma d’obra va continuar sent legal. Segons dades actuals, els vaixells espanyols van portar d’Àfrica fins a Amèrica prop d’un milió de persones per ser esclaves.
Llocs d’Àfrica con comerciaven els catalans. Font: Museu Maríim de Barcelona
Els traficants capturaven persones africanes (de vegades fins i tot una tribu “venia” una altra a qui havia vençut) que retenien als ports fins que els recollien els vaixells europeus. Viatjaven encadenats en condicions infrahumanes uns 2 o 3 mesos i un 10-25% morien en cada viatge. Quan arribaven als ports cubans, eren venuts als comerciants locals i treballaven al servei domèstic, i sobretot, als cafetars i plantacions de sucre. Vivien en espais anomenats “ingenios” on es treballava la canya, el principal negoci de Cuba. El 1860 n’hi havia 1.365.
Cartell abolicionista. Font. Exposició La infàmia. Museu Marítim Barcelona
Des de Catalunya, la burgesia defensava l’esclavisme i també n’eren partidaris sectors populars. Però hi havia sectors progressistes que en defensaven l’abolició, com la Clotilde Cerdà, feminista i musica, filla d’Ildefons Cerdà i alguns polítics i economistes com Laureà Figuerola, Joaquim Santomà i Francesc Pi i Margall. El 1872 es va celebrar la primera gran manifestació abolicionista a Barcelona.
Arribem a Avinyó en tren AVE i ens allotgem dins les muralles, en una casa davant la porta de l’Ouille. Les distàncies són curtes i les botigues a prop. Descobrim el forn La Violette i ens en fem clientes. El c/ de la República és la via principal, que acaba a la plaça del Rellotge, on hi ha l’Ajuntament (entre les banderes, l’occitana, amb les barres verticals), agermanats amb la ciutat de Tortosa. Els rètols dels carrers són bilingües (francès i occità). Frederic Mistral, (1830-1914) era un escriptor provençal que va fer el diccionari més complet de la llengua occitana i va rebre el premi Nobel el 1904.
Avinyó. Muralla des de l’allotjament. Foto gloriacondal
L’Òpera, amb pressupost municipal, té una cabuda de quasi mil espectadors i hi treballen 190 persones. Durant el festival de teatre anual d’Avinyó, és una de les seus (més tots els petits teatres). Més amunt, el Palau dels Papes. Més avall, el riu i els ponts.
Avinyó. Opera. Foto gloriacondal
Arribem al riu Roina, amb el famós pont de sant Beneset. Cal pagar entrada i et quedes a la meitat, perquè no n’hi ha més, ja que van tenir molts problemes amb els pilars i ho van deixar córrer. Allà recordem la cançó que cantàvem de petites, «Sur le pont d’Avignon». Al costat hi ha la torre de Philip le Bel des d’on es controlava l’accés (els peatges es van inventar fa segles).
Avinyó. Pont S. Beneset. Al fons el mont Ventor. Foto gloriacondal
A més dels monuments famosos, hi ha altres llocs que ens han agradat, com les escales de pedres per pujar a la col·legiata de sant Agricol, plenes de fòssils marins. El carrer dels Tintorers, tocant a un canal, situat en un barri, segons els rètols, lliure de feixisme, amb petits bars i llibreries, i la capella dels Penitents Gris, ara sala d’exposicions. Molins, pontets, llambordes al terra i teatrets. A prop, el mercat de les Halles. També ens ha cridat l’atenció l’edifici de l’Aumône Generale (XVI) per allotjar gent pobre. Una capella separava el pati dels homes de les dones i hi havia una sala on s’estaven les “dones de mala reputació”. Un matí recorrem a peu tota la muralla (4,3 km) i anem veient com ha crescut la ciutat cap enfora.
Avinyó. Carrer tintorers. Foto gloriacondal
Un capvespre travessem el pont Daladier cap a l‘illa de la Bartellase, amb vistes molt maques de la ciutat, del pont i del mont Ventor (anomenat el gegant de la Provença), de 1.912 m, nevat. També veiem el fort de S. André, que pertany a Villeneuve, un castell construït el XIV per afirmar el poder de França enfront els Papes, els que manaven a l’altra banda, que no pertanyia a França (les fronteres canvien, sí).
Avinyó. L’altra riba: illa Bartelase. Foto gloriacondal
El Palau dels Papes va ser residència de pontífexs al s. XIV. Impulsat pels papes Benet XII i Climent VI, és l’expressió d’un gran poder. El gran Tinel és una sala-refectori enorme amb finestrals i vidrieres; al costat, cuines i enormes xemeneies. A l’habitació del tresor hi havia forats al terra per amagar diners, joies i derivats. En unes estadístiques de com gastaven els diners, una partida diu que el 63% del pressupost anava a “cera i altres”. Com que ja sabem el preu de la cera, ves a saber què eren els “altres”. El que m’ha agradat especialment són les decoracions de dos espais, obra de Matteo Giovannetti: la Cambra del Papa, amb un fons blau, fulles de raïm i roures, ocells i esquirols. Al cosat, la Cambra del Cérvol, l’estudi de Climent VI, on domina el negre, amb gent caçant i pescant.
Avinyó. Palau dels Papes. Cambra Papa. Foto gloriacondal
Pels carrers hem vist cartells en suport de Gisèle, la dona violada pel seu home. També n’hi ha contra l’aeroport d’Avinyó, i uns adhesius de zona antifeixista al carrer dels Tintorers signats pel col·lectiu “No Pasaran”.
Arle. Amfiteatre. Foto gloriacondal
Un dia anem amb tren a Arle (15′), amb el riu Roine, de nou. L’estada dels romans hi va deixar empremtes importants. La descoberta de les parets de l’amfiteatre entre els carrers em deixa sense respiració. Allà es feien combats de gladiadors, a l’Edat Mitjana hi van construir un poble amb església i des del s. XIX és una plaça de braus.
Arles. Teatre romà. Foto gloriacondal
Visitem el teatre antic, del segle I, fortificat amb dues columnes corínties que em recorden Delos. Són d’un convent que hi va haver a l’Edat Mitjana.
Arles. Claustre Sant Tròfim. Foto gloriacondal
La plaça de l’Ajuntament té un Obelisc al mig, amb l’església i el claustre de Sant Tròfim, amb dues galeries romàniques i dues gòtiques, capitells esculpits i escultures senceres. A més, es pot pujar a la terrassa. Mai havíem vist un claustre com aquest.
Arles. Criptopòrtics romans. Foto gloriacondal
Els criptopòrtics ens han deixat de pell de gallina. Formats per tres galeries dobles, se situaven sota el fórum. Els arcs de les galeries reposen sobre una succesió de pilars rectangulars decorats amb cornises motllurades.
Arles. Ruta Van Gogh. Foto AA
Es pot fer la ruta Van Gogh pels espais durant el temps que va viure aquí, entre febrer de 1888 i maig de 1889, i va pintar al voltant de 300 dibuixos i pintures. Hem fet alguns punts però és molt millorable.
Recorrem la costa del sud-oest de Portugal. Comencem a Vila do Bispo (Algarve) i acabem a Vila Nova de Milfontes (Alentejo). Paisatge grandiós, salvatge, menys concorregut.
4–6 minuts
Aljezur. Algarve. Foto gloriacondal
Fem el que s’anomena Costa Vicentina i som al Parc Natural del Sud-oest Alentejano i Costa Vicentina. Carrapateira (a 14 km de Vila do Bispo), té la praia de Bordeira al nord i la d‘Amado al sud, una part de costa que es pot fer a peu seguint tots els miradors. Ens encanta el color de les pedres d’Amado on domina el roig, però també el groc i el verd.
Praia do Amado. Algarve. Foto gloriacondal
Un altre punt més amunt és Aljezur, des de la Ponta da Atalaia fins a l’altra banda del riu Aljezur, a la praia d’Amoreira. Un riu bonic i ample en una vall sorrenca, ara hi passa poca aigua i la gent pot creuar pel mig. Surfistes, gent asseguda damunt de tovalloles, alguns pescadors de canya damunt les roques… Arribem a la Praia de Monte Clérigo, amb casetes al voltant i acabem a Punta Arrifana, un lloc molt urbanitzat. La ciutat d’Aljezur val una visita, al castell, als museus i al mercat municipal, un dels més vius que hem vist, en la lluita perquè no morin.
Praia Amoreira i riu Aljezur. Portugal. Foto gloriacondal
Deixem l’Algarve i anem cap a Odeceixe, a 16 km per carretera. Ens allotgem en un càmping enmig d’un bosc de pins llargs i alts. Per arribar a la platja cal vorejar el riu Seixe fins a mar. Pel camí, ramats de bens i de vedellets marrons. A la platja, algunes cases, allotjaments i una fonda. En una parada a la sorra, lloguen un para-sol i dues gandules per 15 €. Està buit. També tenen vestits de neopré i taules de surf. Caminem fins al riu, a l’altra banda, de sorra groga i aigües verdoses-ocres. Dalt del penya-segat, grans aus. Poca gent, alguns amb l’aigua fins als turmells.
Odeceixe. Posta de sol. Foto gloriacondal
Som a l’Alentejo. Amunt, el poble d’Azenha do Mar ens encanta. Una passarel·la fins a un petit port de pesca amb algunes barques i un embarcador. Enfront, un gran penyal amb la bandera portuguesa i dues aus. Seiem en un cafè amb vistes amb una tònica i una aigua, la gent ha marxat i el sol fa intents de sortir, sense gaire èxit.Brejão és el lloc on Amalia Rodrigues i el seu home van llogar una casa d’estiueig els anys 60, amb accés a una petita platja que duu el seu nom.
Praia do Carvalhal. Portugal. Foto gloriacondal
Baixem cap a la platja do Carvalhal, un lloc encantador, amb un baret on hagués estat bé fer un “cafecinho” sinó l’haguéssim fet abans. Rierol que acaba a la sorra tot fent un petit llac, delícia de la mainada que no es vol arriscar a la força de les ones. En unes roques, dues noies toquen una guitarreta i canten. Enllà, una parella grandeta juguen a tirar boles a la sorra.
Zambujeira do Mar. Portugal. Foto gloriacondal
Zambujeira do Mar és un poble construït als anys 60 del segle passat, i es nota. Blanc, amb força restaurants, un mural, una capella i la platja. Caminant per passarel·les anem fins a la platja dos Alteirinhos; de fet n’hi ha dues, una és nudista, però no hi ha ningú. Totes les que veiem tenen en comú ser al final d’una vall amb un riu que arriba a la sorra. Dinem en un restaurant davant del mar, una ració de pop (sencer!) i fesols amb sípia acompanyat d’arròs blanc.
El Cap Sardao, amb el far, fa goig. Camins a dreta i esquerra, penya-segats imponents, roques tallades, arbustos, herbes invasores… Arribem fins la Praia do Cavaleiro i al barranc del mateix nom. Almograve té una gran platja després del poble, amb camins paral·lels al mar. A l’altra banda, el desert: grans dunes de sorra finíssima, ocre, i a estones roja. Arribem a un petit port natural, Lapa das Pombas, amb algunes barques, moltes gàbies i alguns escars.
Vila Nova de Milfontes. Riu Mira. Alentejo. Foto gloriacondal
Acabem a Vila Nova de Milfontes, ciutat gran al costat del riu Mira. Platges, embarcador i la ciutat cap amunt. El nucli antic és maquet, domina el blanc i el blau. Dinem en un restaurant portat per un xicot del Nepal que van venir amb la seva noia fa un any. Continuem trobant gent caminant, la majoria estrangers. Fins aquí hem arribat. No tenim més temps i la pluja i el vent ens han limitat.
Records de paisatges salvatges i roques superbes. De pops, bacallans, besucs i llobarros. De copes de vi blanc, sec i fresc, de color de l’or i de sabor aspre com les terres on es conreen. I de postes de sol entre núvols.
Dos apunts
La Ruta vicentina, són 230 km, des de Santiago de Cacém fins a cabo de S. Vicente, en 12 etapes, però hi ha una ampliació que fa 400 km formada per 2 rutes principals i 8 circulars. Www.rotavicentina.com
L’any 2018, Sketch Tour Portugal va convidar Urban Sketchers una ONG de Washington (EUA), que representa i dona suport a una comunitat popular de dibuixants, a participar en un treball. Així s’explica a VisitPortugal. L’holandesa Linda Toolsema va recórrer camins de l’Algarve i l’Alentejo. També Róisín Curé va descriure la seva feina aquí: Dibuixant a l’Algarve. Si us agrada l’art i el dibuix, imprescindible fer-hi una ullada aquí.
Més informació de la primera part que vam visitar:
El sud de Portugal és conegut com Algarve. El litoral va de l’est, a Vila Real de S. Antonio fins a l’oest, al cabo de S. Vicente. La part més espectacular i la més turística va de Tavira (est) a Lagos (oest)
Praia do Evaristo, Algarve. Portugal. Foto: gloriacondal
Vila Real de S. Antonio i Castro Marim, tocant al Guadiana són terres d’importància geoestratègica. A l’oest, la ciutat més destacada es Tavira, amb ponts per creuar el riu, carrerons, esglésies, bars i franges de terres al davant de la Llacuna de la Ria Formosa, una reserva natural de més de 170 km2. Ens hem quedat amb ganes d’estar-hi més dies.
Tavira. Algarve. Foto: gloriacondal
A l’oest de Faro, la capital, on hem arribat en avió, anem a la Praia del Barranco das Belhaurucas. La geologia és vermellosa, imponent. Hi arriben alguns cotxes però la majoria de la gent baixen per unes escaletes des de l’hotel. Gandules i ombrel·les, un bar i molta gent, però pocs a l’aigua.
Barranco das Balharucas. Algaerve. Foto: gloriacondal
A l’oest, Albufeira, ciutat gran, amb molt trànsit. Podríem dir que té dos nivells, perquè quan arribem a peu al nucli urbà, veiem una gran platja, però hem de baixar al nivell inferior i passar un túnel. Molta gent pels carrers. Preus en consonància. Esglésies, museus, torres… Més a l’oest, la platja dos Arrifes, petita, amb roques foradades, retorçades (Olhos de Agua) i un xiringuito xulo. Molts senders per seguir, amb vistes. I encara més: la platja d’Evaristo, amb molts fòssils a la sorra i dunes fossilitzades, on domina el color groc. Una mica més amunt, la platja de Manuel Lourenzo, solitària i amb moltes algues. Tot es pot fer a peu pels camins paral·lels al mar… però si es va amb cotxe cal retornar a la carretera i tornar avall.
Albufeira. Praia do Peneco
Un altre dia anem a la capella de N.Sra de Rocha, amb penya-segats i platges a banda i banda. Des de dalt, sempre vistes als penya-segats i al mar. El següent punt és Benagil, una petita platja atapeïda de gent. La majoria vol anar d’excursió amb barca a les coves properes. Després arribem a la platja de Carvalho. Baixem avall i per un túnel arribem a mar. Molta gent que fa el GR. Les roques són de color groc, sembla que tinguin icterícia. D’aquí anem al far de Alfanzina, petitet. A la vall de Centianes hi han fet una urbanització, com a totes, en aquest desesper per aconseguir turistes, la majoria europeus que compren propietats i es queden a viure-hi. Deixem el cotxe a la praia de Vale Centianes i anem pel sender en direcció est fins al Balcó dels 7 vales suspensos; continuant es tenen vistes prodigioses, però per seguir el camí cal baixar barranc avall i tornar a pujar per l’altra banda; seguint, arribaríem al far.
Portimao.Algarve. Foto: gloriacondal
El color blanc domina la urbanització de l’Algar Seco. Caminem per passarel·les de fusta (ho tenen molt ben muntat) fins al poble de Carvoeiro. Geologia, dunes, pedra calcària, llentiscles, fonoll marí, gavines, orenetes, corbs negres… a més d’un fons marí molt ric. Arribem a una antiga fortalesa, en queda la porta i més enllà, el poble que vist des de dalt, és maco, amb platgeta. Cap amunt les cases van creixent com bolets. Molt turisme.
Portimão és el lloc on vam decidir fer estada uns dies; de fet, vam estar a Estombal, tocant al riu Arade, amb vistes al pont modern, a les muscleres i amb una terrassa des d’on vèiem les cigonyes dalt dels nius sobre antigues xemeneies. Portimão és gran, amb serveis, museus, platges i transports.
Ponta da Piedade. Algarve. Foto: gloriacondal
Després de les platges d’Alvor, arribem a Lagos, ciutat amb encant, i la Ponta da Piedade, on es concentra el major nombre de meravelles de la costa. Es pot recórrer a peu i amb barca. Nosaltres ho vam fer amb una barqueta d’un pescador, el Jóse, que la meitat de l’any passeja turistes i l’altra meitat pesca. Una barca per nosaltres dues, i les seves explicacions. Un plaer.
Allotjades a prop de Vila do Bispo, un poble petit amb serveis, de seguida veiem que és diferent. La costa no és tan espectacular ni hi ha tant turisme. Anem a dos punts bàsics, Sagres i el cap de Sao Vicente. La fortalesa de Sagres és molt potent i imprescindible. Sense entrar-hi no et pots fer càrrec de res. La recorrem amb calma per intentar copsar geologia i història. El cap de S. Vicente és un poti-poti de paradetes de menjar, de roba, de records, ple de gent i sense possibilitat d’anar al far, tancat. A més, la boira ho embolcalla tot. Un dia visitem un menhir a pocs km de Raposeira, solitari, tot i que formava part d’un conjunt megalític. Des de Vila do Bispo anem a dues platges, la de Cordoama i la de Castelejo, sòbries, salvatges, solitàries.
Loulé. Algarve. Foto: gloriacondal
Per als amants de caminar, tenim la Via Algarviana, que conecta Alcoutim amb el Cabo de São Vicente, de 300 km.
De l’interior vam visitar dos pobles, Loulé (a 17 km de Faro) i Silves (a 15 km de Portimão), capital del regne àrab.
A partir del punt on ens allotgem, Casa Miret, de Vallverd, coneixem alguns pobles dels voltants: Solivella, Forès, Conesa, Savallà del Comtat, Rocafort de Queralt i Sarral.
Vallverd de Queralt. Conca Barbera. Foto: gloriacondal
Per arribar a l’allotjament travessem extensions de vinyes, a punt de verema. Hi viuen una vintena de persones i a uns 4 km caminant hi ha el castell i ermita de S. Miquel de Montclar.
3–4 minuts
Castell de Solivella. Conca Barberà. Foto: gloriacondal
Solivella al vessant meridional de la serra del Tallat té un castell. Fins als anys 1880 la fortificació es conservava gairebé sencera, però es va anar deteriorant i en queda poca cosa, però l’han rehabilitat bé. Ens van agradar especialment els terres amb sanefes de pedres, el trull per moldre olives, les arcades… i les vistes!
Església de Forès. Porta de les Dones. Foto: gloriacondalInterior església de Forès. Foto: gloriacondal
D’aquí vam anar a Forès. EL nucli antic s’alça dalt d’un turó, a 866 m. Des del gran mirador, les vistes són impressionants: Montserrat i el Montseny, la serra de Brufaganya, el Montclar, el puig de Formigosa, Montagut, el Cogulló, la serra de Miramar… les muntanyes de Prades. A l’església de Sant Miquel, d’origen romànic, destaca la Porta de les Dones. Per entrar a l’interior cal dipositar un euro en una caixeta i s’obre la porta. Presideix l’altar principal una còpia de la imatge gòtica de la Mare de Déu de la Salut (l’original és al Museu Diocesà de Tarragona), del 1324, del pintor montblanquí Francesc de Penedès. Ens ha fet gràcia veure-hi els gegants del poble, al costat d’una gran imatge d’una mare de déu… i un xic més enllà, el Sant Crist. Una combinació curiosa.
Al davant de l’església hi ha una fabriqueta de cervesa artesana anomenada “Mono”.
Conesa, vila closa. Conca de Barberà. Foto gloriacondal
Conesa en ple altiplà segarrenc, està envoltat de cultius de cereal i vinya. El nucli històric és un recinte clos, corresponent al primitiu castell, desaparegut, i un segon recinte. Es conserven els portals de Sta Maria i el de S. Antoni, del s. XIV, els únics accessos a l’interior. Fora del clos, a l’altra banda, hi ha les restes de l’antic Hospital de S. Antoni, on podem veure fotografies de la riuada que afectà el poble el 2010. I, trencant l’estil, l’edifici modernista de Ca l’Escarola (1918), de l’arquitecte Miquel Albareda.
Savallà del Comtat. Conca Barberà. Ruïnes del castell. Foto gloriacondal
Savallà del ComtatDalt d’un turó, amb vistes. El que queda del castell és del XV-XVI. Ara està en ruïnes, envoltat d’una enorme antena de telefonia. Tot el camí hem vist aerogeneradors. A nosaltres no ens molesten, però caldria veure com ha anat. Un cartell deia: “Energia renovable sí, però així no”
Rocafort de Queralt. Celler modernista. Foto gloriacondal
Rocafort de Queraltté un celler modernista, de Cèsar Martinell. L’església és barroca i es va finançar amb un redelme sobre els fruits que es collien al terme. A la Guerra dels Segadors, Antoni d’Armengol, baró de Rocafort, va ser penjat per l’exèrcit monàrquic. Ara està enterrat en aquesta església i el gegant duu el seu nom. D’aquest poble va sortir gent emprenedora a fer negocis a Cuba, que en tornar, construïen edificis moderns com el de cal Claret, construït per Ferran Bonet el 1925 que imita l’arquitectura colonial cubana. Per primera vegada es van fer servir bigues de ferro al poble. Ara està bastant deteriorat, però pitjor està el castell, dalt de tot del poble.
Sarral. Carrer dels Jueus. Conca Barberà. Foto gloriacondal
A Sarral hi havia hagut una comunitat jueva, desapareguda amb els Reis Catòlics el 1492. Al cor del nucli antic, la tradició popular atribueix al barri jueu el carrer més estret del poble, que en alguns trams fa 57 cm d’amplada. A peu de carretera hi ha l’edifici del celler modernista, de l’arquitecte Pere Domènech. També hi ha el Museu de l’Alabastre, una tradició iniciada el 1917, ja que hi ha pedreres a prop.
En un altre moment vam conèixer pobles i llocs propers de la comarca. Si voleu saber més, cliqueu aquí.
En ple agost s’estrena El monje y el rifle. Cinema Verdi de Barcelona. Preu entrada: 2 €
2–3 minuts
Vall Bumthan. Foto: GloriaCondal
Planteja en clau de comèdia els inicis del procés democràtic a Bhutan. Situem-nos.
Al vessant meriodional de l’Himàlai, limita al nord amb el Tibet i amb l’Índia la resta de frontera. Són 780.000 habitants en 38.000 km2 (una mica més petit que Suïssa). D’economia de subsistència, la majoria de productes arriben des de l’Índia. Són de religió budista. Fins el 1960 no tenien vehicles de motor, ni telèfon ni Correus. La TV arribà el 1999, igual que Internet. Tres anys abans el rei havia abdicat a favor del seu fill, que de seguida va voler que el país fos una monarquia parlamentària (havia estudiat al Regne Unit). Després d’un procés de participació per tot el país, el 24-3-2008 van fer les primeres eleccions democràtiques i la Constitució es va aprovar uns mesos després. L’article més destacat diu: “L’estat procurarà promoure les condicions que permetin la consecució de la felicitat interior bruta”.
Trongsa Dzong. Dones butaneses. Foto: gloriacondal
El film se situa en un poble de la vall de Bumtang, Ura, a 250 km de la capital, Thimbu, unes 7 h de trajecte per una carretera recargolada per on es circula per sobre dels 3.000 m. Allà arriba un equip del govern encarregat de fer un assaig del que serà la primera votació del país. A la gent els costa entendre-ho. Si tenim un rei, per què necessitem un cap de govern? Partits polítics? Mala cosa, no ens volem barallar! La democràcia és la cúspide de la felicitat? I enmig d’aquesta onada de canvis que intranquil·litzen famílies, escoles, i monjos, el lama demana al seu ajudant, el monjo Benji, que li busqui un rifle, perquè amb tanta murga… el necessita. A partir d’aquí, la trama de la recerca d’un rifle mentre el dia assenyalat per fer les votacions de prova s’acosta. Dels tres colors que representen els diferents partits, la majoria de la gent vota el color groc. És el que representa la monarquia! I després ve el dia anunciat de l’acte promogut pel monjo, que no desvetllarem.
Dirigida pel butanès Pawo Choyning Dorji que també ha fet el guió, explica que pels papers principals va contractar gent del poble i la majoria dels extres també són del poble. Només hi ha dos actors professionals, el que fa el paper de Tandim Sonam (Benji), el monjo ajudant del lama i Deki Lhamo (Tshomo), la dona.
El setge de Troia, de Teodor Kallifatides, és una novel·la situada en un petit poble del Peloponès durant l’última època de l’ocupació alemanya a Grècia, a la II Guerra Mundial. Els personatges són: un nen de 15 anys, la seva amiga Dimitra i la mestra de l’escola.
Molaoi. Foto: gloriacondal
El poble, Molaoi, és ocupat pels alemanys, però també són bombardejats pels Aliats en els combats entre uns i altres. Quan comencen a caure bombes, la mestra decideix que vagin tots plegats al refugi, una cova propera d’un barranc i explicar-los la història d’una altra guerra, la de Troia.
Cada capítol se situa al poble: les famílies, les pors, els desapareguts, el paisatge, la connivència de l’alcalde amb l’exèrcit invasor, els partisans… i després la mestra comença la seva lliçó: l’explicació d’una altra guerra, la que ens explica Homer a la Ilíada. Així, la mainada coneix una guerra mentre n’està vivint una altra. A mesura que van coneixent la història de Troia, la guerra també avança a casa seva.
Molaoi. Peloponès. Foto: gloriacondal
Kallifatides reinterpreta la Ilíada. Manté les estructures, la narració… però perden pes els déus i s’amplien els sentiments dels herois. Uns i altres tenen contradiccions… Han passat segles entre una i altra, però hi ha coses que no canvien: la por, l’horror, la sang, els morts, el dolor. La insensatesa humana continua.
Η πολιορκια της Τροιας
El llibre està traduït al castellà (El asedio de Troya), però no al català. Nosaltres, aprofitant que vam visitar Molaoi, vam entrar a la llibreria del poble i vam demanar un llibre de Kallifatides. Només tenien aquest, en grec (Η πολιορκία της Τροιας), i ens el vam quedar.
Llegir-lo ha estat una ocasió magnífica per rellegir fragments del llibre La Ilíada, publicat per l’editorial Proa, col·lecció A tot vent, amb una magnífica traducció del grec clàssic de Manuel Balasch i coberta dissenyada per Andreu Balius (Typerware).
L’any 2019 va fer 500 anys que començà la volta al món de Magallanes i Elcano. Van salpar 5 caravel·les amb 250 homes a bord, entre ells, 8 grecs. Una sèrie d’iniciatives han tret a la llum informació per recordar i homenatjar aquells homes.
2–3 minuts
Castell de Quios. Foto: gloriacondal
El 10 d’agost de 1519 comencen l’aventura, a partir d’una idea de dos anys abans, quan Magallanes proposa al rei Carles I d’Espanya obrir una ruta a les “ illes de les Espècies”, a Orient, sense vulnerar els compromisos amb Portugal, amb qui s’havien repartit els drets de conquesta del món. Així, en lloc de navegar cap a l’est, ho farien per l’oest. Un dels molts problemes va ser la falta de tripulació, en un viatge de resultats incerts. Entre els estrangers contractats hi ha tres navegants de Quios: Francisco Albo, Ximon de Axio i Antonio de Axio. De Rodes n’hi ha tres més, un de Corfú i dos de Nàuplia.
Fundacio Tsakos. Quios. Foto: gloriacondal
Travessen el que s’anomenà Oceà Pacífic, arriben al sud d’Amèrica i descobreixen un pas entre l’Atlàntic i el Pacífic (que anomenaren estret de Magallanes). I d’allà continuen cap a Orient. Durant el viatge pateixen tot tipus de penalitats: tempestes, gana i set, malalties, enfrontaments… Magallanes mor assassinat i el substitueix Elcano. Havien arribat a la terra de les espècies i van retornar cap a occident, vorejant Àfrica. Toquen terra ferma a Sanlúcar de Barrameda el 6 de setembre de 1522 amb la nau Victoria, l’única que els quedava i una vintena de supervivents, Francisco Albo entre d’altres, amb un tresor incalculable: un diari que va escriure on deixa constància de tota la ruta. L’ambaixada d’Espanya a Grècia i l’Institut Cervantes d’Atenes van plantejar una sèrie de propostes per recordar la contribució essencial dels navegants grecs.
Monument als navegants grecs que van fer la primera volta a món. Xios. Foto: gloriacondal
Una de les iniciatives va ser el documental de Pedro Olalla Francisco Albo: navegants grecs a la primera volta del món (Φρανθίσκο Άλμπο. ‘Ελληνες ναυτικοί στον πρώτο περίπλου της Γης) (38’).
El 2020 es va col·locar a Rodes un monument de reconeixement de l’escultor Juan Ramon Martin, amb el lema: “A vosotros, los primeros que me dieron la vuelta” i a Quios hi ha una còpia als jardins de la Fundació Maria Tsakos amb el lema en llatí i en grec.
Casa Maria Tsakos, Kardamila, Xios, on es formen els joves futurs navegants. Foto gloriacondal
Gloria Condal 