Pompeia, Herculà i Oplontis, sota el Vesubi

Al febrer de l’any 62 de la nostra era hi hagué un terratrèmol que va provocar nombrosos danys a Pompeia i altres ciutats properes d’Itàlia. La ciutat va ser reconstruïda i encara s’estava restaurant quan, el 24 d’agost del 79, hi hagué una nova i enorme erupció del Vesubi, que causà la mort de milers de persones i sepultà les ciutats properes. Durant molts segles van restar enterrades, Pompeia, més de 1.500 anys. Altres, com Herculà i Oplontis, també.

vesubi napols

Vesubi. Nàpols. Foto: gloriacondal

Per pujar al Vesubi en cotxe cal deixar-lo a uns km i agafar una naveta fins a l’oficina dels tiquets, a uns 400 m de l’entrada. El millor és pujar-hi amb bus. La majoria de la gent puja pel sender que arriba a la boca de 200 m i 600 de diàmetre, però hi ha altres senders. Fa un dia de calitja i no es veu gaire clara la mar i els pobles de baix. Arribem al final del sender permès, la Capannuccia, a 1.167 m i retornem. Si cliqueu aquí podreu veure una recreació de l’erupció de 8′.

Vil·la del Misteri

Pompeia. Vil·la dei Misteri. Itàlia. Foto: gloriacondal

Pompeia era una ciutat pròspera. L’any 79 hi vivien entre 15.000 i 20.000 persones. Estava situada a 400 m del mar i tenia dos ports. Arribem al pàrquing del santuari de la Beata Verge de Pompeia, molt proper a l’entrada de l’amfiteatre, que només ens costa 2 € tot el dia, una ganga! Amb el mapa que et donen a l’entrada, marquem els punts que ens interessen i comencem.

ef9c5578-7431-40b0-a091-006586eebfe1

Pompeia. Temple d’Apol·lo. Foto: gloriacondal

Intentem fer un recorregut lògic per no anar endavant i endarrera, així veiem el sector I i el IX. Àmplies avingudes pavimentades amb mansions a cada costat. Fantàstiques peces de molí fetes de basalt. El carrers seguien el pendent natural del terreny (sobre capes de lava) que permetia el desguàs natural cap el mar. No tenia sistema de clavegueram i les escombraries es llençaven al carrer. Quan plovia, l’aigua ho arrossegava tot, per això hi havia passos de vianants. L’aigua pujava al dipòsits situats al costat de les fonts per vasos comunicants i així les fonts podien tenir pressió. Hi havia canonades de plom per portar aigua per les voreres. El Vesubi els deixà petrificats: algunes estàtues de guix reprodueixen les postures en les quals van quedar coberts per la lava. A la via Stabiana seiem en un indret poc transitat per fer un mos i després continuem cap als sectors VII i VI per acabar a la Villa dei Misteri (fresc d’una jove esposa a l’iniciació dels misteris dionisíacs) i altres… I tornem en direcció al For, un espai per a vianants, per això hi ha peces de pedra verticals per impedir el pas dels carros. Veiem el mercat de peix i de carn (les restes de pintures a la paret indiquen el productes que venien), el temple di Giove (Júpiter)… i tornem cap al punt d’inici tot fent una ullada a la Palestra gran i a l’amfiteatre.

Ercolano. Uccello che mangia l'uva

Herculà. Italia. Foto: gloriacondal

Herculà era una ciutat marinera que tenia uns 4.000 habitants, però va quedar amb més bon estat que Pompeia perquè no foren les cendres que la colgaren sinó el fang que baixà pel vessant del volcà; així, van quedar cases ben dretes i murals ben conservats. Els van descobrir en excavar un pou i trobar-hi un paviment de marbre, el 1709. En un paisatge de magraners, codonyers, llimoners i vinyes, hi ha les restes, en un espai assumible: termes, Decumano i diferents cases… Ens quedem amb un requadre sobre una paret blavosa que representa un ocell menjant-se uns grans de raïm (uccello che mangia l’uva).

Oplontis. Villa Poppea. Atri

Villa Poppea. Atri. Oplontis. Italia. Foto: gloriacondal

Oplontis, a 300 m caminant de l’estació de Torre Annunziate, conserva la Villa Poppea, de mitjan segle I ane per a la segona dona de l’emperador Neró. Quan el Vesubi eruptà, no hi vivia ningú perquè hi feien obres, possiblement pels desperfectes causats pel terratrèmol de l’any 62. Construïda al llarg d’un eix est-oest simètric, tenia grans jardins amb arcades i una gran piscina. És un bon exemple de vil·la residencial, amb frescos, una gran piscina, termes, menjador… La part occidental es troba sota l’actual carretera i l’edifici militar de la Reial Fàbrica d’Armes i no està excavada.

Vam anar-hi amb cotxe, perquè veníem de la costa amalfitana, però surt més a compte fer tots aquests punts amb tren o bus des de Nàpols. La línea férrea Circumvesuviana uneix Nàpols, Herculà, Pompeia i Sorrento. Per accedir al golf de Salern es pot anar amb el Metrò de Mare, un servei de barques que enllacen Nàpols, Ischia, Sorrento, Capri, Positano, Amalfi i Salerno. La Campania Arte Card (3 o 7 días) permet fer servir tots els transports públics i entrar en 80 llocs arqueològics i museus.

Llibre recomanat: Pompeia, de Robert Harris, un relat des les 48 hores prèvies a l’erupció.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Costa amalfitana. Itàlia

La carretera costera coneguda com a «amalfitana» al sud de Nàpols, fou dissenyada per enginyers al servei dels Borbons. Van ser 18 anys de dur treball excavant a la roca viva (pobres picapedrers!) i seguint els capricis d’un litoral abrupte i sinuós. Es va inaugurar l’any 1850. Avui, aquesta carretera és la SS 163. Vam començar per l’indret més apartat del golf de Salern, a l’est, Vietri sul Mare, i vam anar pujant els gairebé 50 km fins a Positano. Hi vam anar a finals d’octubre, amb cotxe, i no va ser fàcil, pel tipus de ruta, per com condueixen els locals i perquè aparcar es converteix en un malson.

vietri sul mare

Vietri sul mare. Costa amalfitana. Foto: gloriacondal

Vietri sul Mare és el darrer poble abans de Salern, a 3 km, famós per les ceràmiques, amb una part a dalt, i la marina a baix. Poble tranquil, de pescadors, on vam dormir la primera nit. Té platja i destaquen unes roques, Scogli I Due Fratelli.

Vietri. Scogli I Due Fratelli

Scogli I Due Fratelli. Vietri. Costa amalfitana. Itàlia. Foto: gloriacondal

A 6 km hi ha Cétara, petita platja i un carrer central ple de botiguetes i bars. Fan una salsa d’anxoves (colatura di alici) i venen cucurutxos de peix fregit. La carretera, sinuosa, a estones passa a tocar de mar i a estones se n’allunya.

Cétara

Cetara. Costa amalfitana. Itàlia. Foto: gloriacondal

Passem per Minori i Maiori i arribem a Atrani. Baixem des de dalt la carretera cap avall, a la recerca de pàrquing. El deixem amunt d’un carrer, on només quedaven un parell de places més. Pagant, per suposat. Fem un picnic cara al bar, amb les provisions que portem, fem un cafè, volteta… i amunt.

Atrani

Atrani. Costa Amalfitana. Italia. Foto: gloriacondal

Anem cap a Ravello, per alguns, el millor poble de l’amalfitana. Penjat amunt, aparquem a l’Auditori d’Oscar Niemeyer, del 2010, un projecte controvertit i amb el sostre força deteriorat. Dalt, la plaça, la catedral i la Villa Rufulo, mansió i jardins amb vistes, un lloc clau per situar-se en la història. No gaire lluny, Villa Cimbrone, amb la Terrassa de l’Infinit, estàtues, i més vistes. Vam sopar al Restaurant Vittoria i la mestressa de l’agroturisme on estàvem, va tenir la gentilesa d’acompanyar-nos-hi i venir-nos a buscar, per estalviar-nos els maldecaps de la conducció i aparcament. El Monte Brusara, on vam dormir, és un somni d’on no voldries marxar.

Ravello

Ravello. Costa amalfitana. Italia. Foto: gloriacondal

Comencem un nou dia a Amalfi, potser el més conegut, antiga potència marítima que competia amb Gènova, Pisa i Venècia per dominar el comerç del Mediterrani. Aquí es crearen les Taules Amalfitanes, el primer codi de dret marítim de l’Edat Mitjana. Anem a la plaça, amb una font i escalinata que porta al Duomo: grans portes de bronze forjades l’any 1000, arrancades de Constantinoble. Claustre. Interior barroc, museu. El nucli antic, la via Lorenzo, és plena de comerços. Passem sota unes voltes blanques on hi havia termes.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continuem la SS 163 i a l’alçata de Positano ens desviem amunt, cap al nucli de Nocelle, per fer un tros del Sender dels déus. En total són 12 km i és molt popular, no hi ha pèrdua. Fem picnic envoltades de gats que pretenen participar del banquet, sense èxit.

Positano

Positano. Costa amalfitana. Foto: gloriacondal

Baixem a Positano, deixem el cotxe en un pàrquing de dalt i anem baixant fins a mar. Església, platges, balnearis… les elits l’ocupen. Poble coquetó i acolorit. Darrer poble de la costa, però la carretera encara continua fins a Sorrento, on fem nit. Però això ja és una altra història.

Balanç final: pobles preciosos, molt moviment de gent i de vehicles, serveis de tot tipus. Difícil trobar la soledat. No recomanem anar-hi amb cotxe, els pàrquings són molt cars. Millor servei de bus i de barques.

Webs:

Costa amalfitana i pobles /

Turismo Costa de Amalfi

Viatge de Capri a la costa Amalfitana

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

L’última humiliació

“Què és per a tu Atenes?” pregunta la Tirèsia a la Nimfi. “Què era, deus voler dir?, la corregeix. I després respon: “L’Atenes d’avui és el que veig a la televisió, res més”.

Dues jubilades conviuen en un pis tutelat. La primera és professora de literatura, l’altra, professora de dibuix. Han vist reduïdes les pensions al mínim i tenen símptomes de demència senil. Amb elles, la Katerina, compra, cuina i té cura d’elles. Són la generació dels Fets del Politècnic, la revolta contra els coronels, el novembre de 1973, un any abans que acabés la dictadura. La Nimfi té un fill anarquista, l’Orestes, i la Katerina té el Takis, un neonazi que milita a Alba Daurada. Ells són uns dels protagonistes de la revolta del 12 de febrer de 2012.

plaça sintagma

Plaça Sintagma, Atenes, el cor de la ciutat

Les dues jubilades han sentit a TV que volen eliminar els pisos tutelats. Per res del món anirien a una residència. Per això, i perquè els han rebaixat les pensions fins a la meitat, decideixen escapar-se de casa i anar a la manifestació a la plaça Sintagma (que significa Constitució), el cor d’Atenes. “Cadascú representava el seu drama personal, un drama que de seguida es convertia en col·lectiu”. Al final, la plaça acaba cremant, els marbres trencats, el cinema destruït… i elles, exhaustes, no saben retornar a casa perquè no recorden el camí. De sobte, es topen amb l’estàtua de Sotiris Pétrulas, l’estudiant mort per la policia durant els Fets de l’Apostasia, el 1965. Teodorakis en va fer una cançó. No saben tornar, i a partir d’aquí, baixem al món dels sense sostre, els invisibles units pel dolor. “El carrer és una casa”.

Acropolis

Acròpolis. Atenes. Foto: gloriacondal

Ens passa pel davant Atenes: barris i cases que cauen de velles, rates, pobres… el barri d’Exarkhíon, a prop del Museu Arqueològic, anunciat a Airbnb com coquetó i interessant. (Ens explicava fa poc una amiga que hi viu que un dia trobà un home ferit al seu portal. Truca a l’hospital, però l’ambulància no hi va. Al final li diuen que el barri és perillós i tenen ordres de no anar-hi. Ella truca un taxi i paga 50€ per un trajecte que en costaria 5 perquè li porti). Al costat d’això, els que intenten donar-li color, com el grafitaire Àlex Martinez: vegeu Facebook: Grafits a Atenes). Aquí hi tenia el despatx Theo Angelopoulos director cinema que va morir el 24 de gener, quan estava fent un guió amb Galanaki. Faltaven 3 setmanes pels “Fets del 2017”. Per això hi ha un capítol on Tirèsia entra dins el cinema que va veure cremar (recordem que la tradició grega diu que l’ànima roman amb nosaltres 40 dies després de la mort, quan fan la cerimònia del koliva (κόλλυβα), àpat de familiars i amics que mengen blat torrat.

L’Orestes i el Takis, sense feina, es debaten amb les seves contradiccions. Diu el primer: “De quina democràcia, parlem, mare?… la que destrueix els pobles d’Europa, suprimeix tot el que s’havia guanyat durant tantes lluites socials tacades de sang? Què és un cinema cremat al costat dels centenars de suïcidis dels darrers anys?”. Mentre, Takis va a Creta amb Alba Daurada (Χρυσή Αυγή) a fer campanya per les eleccions del 2012. Un dia arriben a un petit poble, Apano Riza, als peus del mont Psiloritis. La plaça, el cafè i el plataner. Un grup d’homes els fan fora. I en baixen més de les muntanyes. Recorden el passat i la vella cançó: “Hitler, no presumeixes d’haver posat els peus a Creta

preveli monestir creta

Monestir de Preveli. Creta. Des d’aquí i molts altres monestirs, es va organitzar la lluita clandestina contra l’ocupació nazi. Foto: gloriacondal

I acaba així: “Hem passat moltes coses juntes i les seguirem passant. La por no tenia cap altre antídot que no fos l’amor”.

El títol de la novel·la prové d’una pintura de Nikolaos Tsafuris que es troba al Museu Bizantí d’Atenes: Η Άκρα Ταπείνωση, que representa la humiliació d’allò que és diví a través del martiri de la mort de l’home.

Autora: Rea Galanaki. Edició: Tigre de paper. Traducció al català: Mercè Guitart. 234 pàg.

Entrevistes i informació:

https://www.facebook.com/monogrammatv/videos/1195612120640021/

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Americanah. Chimamanda Ngozi Adichie

Què sabem de Nigèria? Àfrica, petroli…. i què més? Antiga colònia britànica, independent des del 1960, dictadures, guerres (com la de Biafra), una de les economies més potents d’Àfrica i alhora un dels països més pobres. Des del 1999, democràcia formal. Dependència del petroli. Un ric guanya 8.000 vegades més que un pobre.

Americanah portades llibres

Portada de la novel·la Americanah en español i anglès

Ens situem a Lagos, mitjan anys 90. La Ifemelu i l’Obinze, estudiants adolescents, s’enamoren, però no tenen futur. Somien en els Estats Units (EUA). Ella aconsegueix anar-hi amb un visat inicial per visitar la seva tia Uju i el nebot Dike. Ell, després dels atemptats de les torres Bessones, no ho aconsegueix. Acaba a Londres, sense papers, netejant WC, fent de mosso de magatzems, li cal casar-se, l’enxampen i el retornen a Nigèria. Ella té més sort. Després de moltes dificultats, aconsegueix situar-se, té algunes relacions i fa un blog sobre les seves experiències que li aporta èxits. Quinze anys després, es retroben a Nigeria.

chimamanda

Els pentinats afro, un dels grans temes que preocupen Ifemelu. Americanah. A la imatge, l’autora, Chimamanda

Publicat l’any 2013, reflecteix les experiències de l’escriptora, quan als 19 anys, va emigrar als EUA. Ens agrada com introdueix les reflexions a través d’un blog amb el llarg títol: “Raça o curioses observacions a càrrec d’una negra no EUA sobre el tema de la negritud a EUA”, amb títols de les entrades tan suggerents com: “Comprendre EUA per a negres no EUA. A què aspiren els blancs anglosaxons protestants?”. “Per què les dones negres i de pell fosca, tant les nord-americanes com les que no, adoren Barack Obama”. “Als meus companys negres no EUA: sou negres, nois!”. “Fil obert per a tots els negres amb la cremallera posada” (descordeu-la, expliqueu les vostres histories)”. “Reflexions sobre l’amic blanc especial”… Així aborda la multiculturalitat en un país de majoria blanca que vol fer veure que els problemes racials estan superats. Ella no és conscient de ser negra fins que arriba allà. I aquí comencen els problemes. I recorda el terme«americanah» que fan servir els nigerians que retornen al seu país amb aires de grandesa. Història d’amor, crítica aguda, penetrant, àcida i divertida de l’entorn, lluita per crear-se una identitat.

imatge blog

Blog Ifemelu. Chimamanda

Chimamanda Ngozi Adichie, nascuda a Nigèria, va marxar als EUA als 19 anys, on estudià. Ara viu entre els dos països, ha publicat novel·les, assajos i relats.

Si voleu conèixer-la més, us recomanem veure el vídeo sobre feminisme We should all be feminists (TED), consulteu el blog Ifemelus, o llegiu l’ entrevista publicada al New York Times.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Miradors de la Cerdanya

Aprofitant dos dies, ens allotgem a Riu de Cerdanya, just passat el túnel del Cadí i visitem alguns miradors del Parc Natural Cadí Moixeró, el primer els del Pla de l’Àliga, després el Tossal d’Isòvol i finalment el mirador del Cap del Ras. Entre uns i altres, visitem Martinet, Bellver, Talló, Bagà i les fonts de l’Adou.

Ruta dels miradors del Pla de l’Àliga

pla aliga

Sender miradors Pla Àliga. Parc Nacional Cadí Moixeró.

Agafem, des de Martinet una carretera de revolts molt pronunciats (LV4055), fins al poble d’Estana. Fa sol i el dia és molt clar. A l’alçada de l’església, a la dreta, hi ha una casa i un entrant. Un petit pendent puja cap amunt i a uns 5 m, veiem un rètol vertical amb el senyal del Pla de l’Àliga, poc visible.

Estana

Estana. Punt on es puja cap al sender al Pla de l’Àliga, just a la dreta de l’església. Foto: gloriacondal

Es passa per darrera d’unes cases i de seguida som a una pista, que cal continuar cap a la dreta. Anem agafant alçada fins que arribem alpla de l’Àligaper un bosc de pi roig i de boixos. Continuem rectes fins que de seguida trobem un indicador vertical que indica “mirador”. Arribem al cap d’uns minuts al mirador sud-est, des d’on podem veure, a l’est, el puig de les Gralleres (2.517 m), al costat del canal de la Baridana, ben visible. També destaca el Comabona (2.547 m), i més a l’esquerra, el cim de la Tossa d’Alp (2.536 m). Un indicador vertical baix, ens indica amb una fletxa com on hem de continuar.

P1000001

Mirador sud-est Pla de l’Àliga. Cerdanya. Parc Cadí. Foto: gloriacondal

El mirador nord-est ens permet veure, de nou, la Tossa d’Alp i a la seva esquerra, el Puigmal (2.910 m), més enllà el Carlit (2.921 m), fins a la Tossa del Sirvent. Continuem cap on indica la fletxa i arribem al tercer mirador.

cecidi

Cecidi en un roure al Pla de l’Àliga. PN Cadí. Foto: gloriacondal

Del mirador nord-oest veiem el Tossal de la Muga (2.681 m) i cap a l’esquerra, al fons de tot, Sant Joan l’Erm. Aquí observem un roure que té cecidis (o gala, agallas… perquè és coneguda per molts noms), una mena de “tumors” de color vermell, produïts per paràsits. Des d’aquest mirador es veu el següent i últim, el del sud-oest. Aquí veiem des del Tossal del Quer (1.818 m), la Torreta del Cadí (2.562 m)… fins, de nou, alguns dels que hem vist al primer mirador: canal Barinada…. i pic de la Costa cabirolera. Gairebé hem fet la volta circular al pla; només ens queda seguir el sender, que pot estar poc visible per la vegetació, fins al punt que tornem a trobar el camí cap al poble.

Des dels quatre miradors hem contemplat les parets verticals de la Serra del Cadí, amb la vall als peus i el riu Segre serpentejant pel mig. Hem vist, a més dels cims i canals, poblets i cases disseminades, com Béixec, Querforadat, Lles, Travesseres… Un d’aquests poblets, Toloriu, té una llegenda, la de la princesa Azteca de Moctezuma quan en casar-se amb el baró de Toloriu va anar a viure allí mateix. Això va ser el s. XVI. De vegades s’estaven a una casa de camp anomenada Bima, a prop de l’antic camí del Querforadat a Martinet passant per Béixec, i on podria estar enterrat un gran tresor. Altres diuen que fou enterrada, juntament amb el tresor, a l’església de Toloriu, però ningú ha trobat mai res. De fet, mai s’ha trobat cap document que ho certifiqui.

4,7 km /circuit lineal i circular/ Fàcil/ Senyalitzat amb marques grogues, poques i que trobes a faltar en llocs decisius.

Mirador del tossal d’Isòvol

olopte isovol

Sender d’Olopte al mirador d’Isovol

Per la carretera GIV 4032 anem fins a Olopte on hi ha uns tossals inclosos al PEIN, de 330 ha protegides. El riu Duran vertebra aquest conjunt sotmès a un procés de carstificació amb cavitats i espècies d’interès, amb tossals calcaris i esquistosos que no tenen res a veure amb el que els envolta, ja que són de caràcter continental i sec. Hi pugem a l’hora baixa quan els colors groguegen i els xaragalls propers destaquen més.

6 km anar i tornar/ Fàcil/ Desnivell: 118 m

Olopte. Cerdanya. Foto: gloriacondal

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Mirador del Cap del Ras

Serrat Esposes - Cap del Ras

Sender Serrat Esposes – Cap del Ras. Cerdanya

Des de Riu de Cerdanya pugem per una pista que s’enfila cap a la serra del Cadí en direcció al refugi del Serrat de les esposes, a la falda del Moixeró. Des del refugi es pot pujar al Moixeró (2.091 m), a l’Penyes Altes (2.279 m), al Comabona (2.554 m), al congost del Grau de l’Ós i al mirador del Cap del Ras. Per pujar-hi a peu cal agafar un sender de marques circulars vermelles que coindideix, en part, amb el GR 150 blanc-verd. A dalt hi ha un pàrquing, ja que es pot pujar fins allà amb vehicle, i un camí adaptat per a minusvàlids. Som a 1.718 m i veiem el Puigpedrós (2.913 m), el Carlit (2.921 m), el Parc d’Aigüestortes…

5 km/ Fàcil/ Desnivell 210 m

 

Hem tingut la sort que ens ha fet uns dies molt clars, ideals per aquest tipus d’activitat.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Alvernia: volcans, llacs i poblets

L’Alvèrnia, al centre del Massís Central de França, és una zona volcànica amb puys (cons volcànics) i un conjunt de muntanyes entre valls, al centre-sud de França. La capital és Clermont-FerrandAl sud del Parc Natural dels Volcans hi ha el departament del Cantalamb l’estratovolcà europeu més gran, valls profundes i altiplans elevats. Cap amunt, Artense i Cézallier, el primer amb torberes i boscos; el segon, amb altiplans alts. Segueix la zona de Monts Dore, amb volcans vells i circs glaciars i, finalment, la part nord, els Monts Dômes, amb més de 80 volcans joves.

Vam plantejar-nos un circuit amb els següents punts d’interès per a una setmana:

Viaducte de Millau – Estaing – Entraygües – Orillac – Torres de Merle – Laroquebrou – Puy Mary – Murat – Clermont-Ferrand – Puy de Dôme – Orcival – Puy Sancy – Llacs Guery, Chambon i Pavin – Murol – S. Nectaire – Issoire – Usson – Lo Pui en Velai

Veu-lo al mapa

Tours Merle

Torres de Merle. Restes  fortalesa (s. XI- XV) sobre un meandre del riu Maronne i envoltada de boscos. Micro-regió de la Xaintrie (o Santria), una zona de transició entre l’Alvèrnia, el Limousin i el Quercy. Val la pena aturar-se 1 km abans per la perspectiva. Foto: gloriacondal

La Roquebrou

Laroquebrou, a la riba del riu Cère. Festival Internacional Booggie Woogie, mes d’agost. Poble nascut a finals XIII, part del Camí de Santiago. Foto: gloriacondal

Puy Mary

Puy Mary, 1.787 m. des del coll de Peyrol. Estrato volcà més gran d’Europa: 2.700 km2 i 70 km diàmetre. Foto: gloriacondal

Murat

Murat. Poble nascut a finals XIII, part del Camí de Santiago. Capella romànica de S. Antoine. Foto: gloriacondal

Puy de Dome

Puy de Dôme. 1.465 m, el volcà més jove i més alt dels Puys. S’hi pot pujar a peu pel Chemin des Muletiers o en cremallera i des d’allà, arribar al cim per graons. Foto: gloriacondal

ND Port.Clermont

Clermond-Ferrant. Dues esglésies imprescindibles: la catedral i ND du Port (a la foto). Foto: gloriacondal

Orcival

Església romànica d’Orcival. Foto: gloriacondal

Puy Sancy

Puy Sancy (1.886 m), un antic estratovolcà. Cal pujar 864 graons, vistes 360º, possibilitats de moltes caminades. Foto: gloriacondal

 

Castell Murol

Castell de Murol banda oriental del massís de Sancy. Foto: gloriacondal

S. Nectaire

Eslésia romànica de S. Nectaire. Foto: gloriacondal

Issoire

Església d’Issoire, policromies s. XIX. Foto: gloriacondal

Usson

Usson. Església i columnes basàltiques. Foto: gloriacondal

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Resum:7 nits – 1.675 km – 583 € cadascuna -agost 2019

Ici Auverge

Aquí acaba França. Aquí comença l’Alvèrnia. Clar.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

El consolat soviètic a Barcelona durant la guerra civil

El búnquer de l’exconsolat soviètic de l’avinguda del Tibidabo, de 50 m2, que es conserva en perfecte estat, pertany des del 1996 a la Mútua Universal.

consolat URSS BCN

Consolat soviètic a Barcelona, 1936

El 1936 a Espanya hi havia hagut un cop d’estat i les forces democràtiques de la república l’estaven defensant. Els soviètics, on s’havia iniciat la construcció del comunisme, no volien que «derivés» cap a situacions radicals, defensades per anarquistes i trotskistes. Per això, el consolat de Barcelona era un lloc de vital importància. Es trobava al Passeig de Gràcia, on ara hi ha l’Hotel Majestic, però la URSS va preferir traslladar-lo lluny del tràfec central de la ciutat, on les entrades i sortides fossin més discretes. Per això el cònsol enviat pel govern d’Stalin, el bolxevic Vladimir Antónov-Ovséienko, i la seva muller, Sòfia Levin, van anar a la torre del Dr. Andreu (7-11-1936), que la Generalitat havia incautat, situada a l’av. del Tibidabo; al soterrani es construeix un búnquer per refugiar-se en cas que l’aviació italiana bonberdegés la ciutat. El cònsol té l’encàrrec de donar suport a la lluita antifeixista, però també de controlar la CNT-FAI i, sobretot, el POUM, d’inspiració trotskista, el gran enemic d’Stalin.

nin

Llibres Andreu Nin. Fotografia: gloriacondal

El debat sobre si primer fer la guerra i després la revolució, o fer la revolució mentre feien la guerra (com deien CNT i POUM) està a l’ordre del dia. Andreu Nin, ideòleg del POUM que exercí de ministre amb Companys, és segrestat per homes que surten del consolat soviètic i apareix mort uns dies després.

Ovséienko, un home lleial a la revolució i a Stalin, té bona relació amb el president Companys, comença a veure les contradiccions entre els diferents sectors que lluiten, la soledat del president, les males relacions entre els polítics catalans i els de la república espanyola… i intenta ajudar, mentre dins el seu consolat, els seus propis homes se’n malfien.Tothom pot ser acusat de traïdor i executat. Partidari del socialisme en un sol país, en contra de l’opció trotskista de revolució permanent, Stalin està obssessionat amb els enemics. L’octubre de 1937 criden el cònsol a Moscou i 4 mesos després és afusellat, igual com la seva dona. Aquells anys, més d’un milió de persones foren afusellades en nom del paradís comunista.

El feixisme avança, Franco té el suport de Hitler i de Mussolini, les democràcies britànica i francesa practiquen la no-intervenció i la URSS ven molt car el seu suport a la república espanyola. Entre els defensors de la república, diferències, baralles i malfiances. El juliol de 1939 Franco guanya la guerra civil i comença una llarga dictadura. L’agost d’aquell any Stalin signa un pacte de no-agressió amb Hitler. El mes següent, Hitler envaeix Polònia. L’agost de 1940, el militant del PSUC Ramon Mercader assassina Trotski, a Mèxic, on vivia exiliat (els primers anys amb els pintors Diego Rivera i la seva dona, Frida Kahlo). El juny de 1941, Hitler envaeix la Unió Soviètica. Finalment el feixisme és derrotat i Stalin mor el 1953.

Informacions basades en el llibres El cònsol de Barcelona d’Andreu Claret (Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2019), L’home del piolet, d’Eduard Puigventós, i la pàgina web de Barcelona.cat

 

 

 

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari