El Fabián d’Ushuaia

Monte Olivia

Monte Olivia. Ushuaia. Terra de Foc. Argentina. Foto: gloriacondal

L’apartament que vam reservar a Ushuaia era al c/Magallanes, a no gaire distància del port si ho mires en un plànol sense relleu… però pesat si havies de pujar i baixar gaires vegades en un dia. Ushuaia és una ciutat que viu de cara al canal de Beagle i de seguida s’enfila cap amunt. A la part baixa hi ha uns quants carrers urbanitzats, amb l’avenida San Martin com a carrer principal, amb botigues, agències de viatges, bars i restaurants. Entre Magallanes i l’avinguda Maipú, davant del mar, hi ha uns quants carrers quadriculats; després, el caos. Fa un segle no hi volia anar ningú, fins que oferiren terrenys, feines i “tax free”. Hi va arribar gent de molts llocs d’Argentina i també de fora: paraguaians, bolivians, brasilers… Els primers van ocupar i talar una part de bosc per construir-hi casetes, que després l’Ajuntament va donar-los. De lluny es veu l’esvoranc, horrorós, al nord de la R-3. El barri d’Andorra és un altre exemple d’autoconstrucció: alguns habitatges senzills conviuen amb d’altres amb més pretensions, però tot té un to barraquil malgrat l’intent de ser un barri d’hortets. Els que fa anys que hi van arribar, s’han fet un lloc. Treballant molt, això sí. La parella que ens van llogar l’apartament són un clar exemple: ella treballava en una empresa; ell fa de peixeter. Van estalviar, van comprar algun apartament que ara lloguen i ella ha posat una botiga de sushi. Es van fer una casa (quan dic que se la van fer, vull dir que la van fer ells) a l’avinguda Perito Moreno, davant del mar, però una altra que han fet al costat els tapa bona part de vista. Ens ho explicaven un dia quan hi vam anar amb ells.

Un matí el Fabián ens va preguntar si ens agradava el peix, li vam dir que sí i va aparèixer amb una cistelleta de musclos, gambes i closca. Però quan ens va arribar al cor a fons va ser quan vam quedar bloquejades per culpa de la vaga i no podíem sortir de cap manera de la ciutat. Li vaig demanar si podia passar per l’apartament per explicar-li i acabava el whatsapp així: “Estamos tristes. Necesitamos un abrazo”. I va venir de seguida. Ens va dir que no ens preocupéssim, que ens estiguéssim allà els dies que fes falta (en principi era una setmana), que no ens cobraria res. “Em fa vergonya que us passi una cosa així al meu país”, va dir. I ens va abraçar fort. “Ah, va afegir, i el Nadal el passareu a casa, ja ho hem parlat amb la meva dona”.

Un matí d’aquells que estàvem pendents d’Internet per lligar vols i canvis, ens va avisar per whatsapp que passaria a recollir-nos per anar a fer un volt. Vam pujar al seu 4×4, la Juana ens esperava dins, vam aturar-nos en un lloc per comprar entrepans i begudes (va baixar ella i no ens va deixar pagar res) i vam anar a la vall Olivia, tocant al riu i al cim del mateix nom. Ens explicaven que aquí es van rodar les últimes seqüències de la pel·lícula El renacido, amb Leonardo de Caprio. De totes maneres, afegeixen amb pesar, el nom de la ciutat no surt als títols de crèdit i van canviar les lengas per pins…

Mengem i xerrem tot mirant el cel, una mica amenaçador. No fa fred, però plovisqueja. Tornem en direcció cap a la ciutat però ens desviem per la carretera de rípio (sense asfaltar) cap a la Playa Llarga. La ruta voreja el canal de Beagle, i el camí continua fins que entra en una propietat privada; els vehicles no hi poden entrar però a peu arribes a Estancia Tunel. Al terra, pan de Índio, un paràsit comestible que s’enganxa a les lengas. Ens deien que hi ha le projecte d’una carretera que, vorejant la costa, arribi a Puerto Almanza, un poblet ple de pau just davant l’illa Navarino, cosa que no es fa gaire gràcia als “almanzinos”.

Al final vam poder marxar uns dies abans del que ens havien dit. La nit de Nadal no la vam passar amb ells sinó a l’avió de tornada cap a Barcelona. Els agraïm de cor que ens convidessin a estar amb ells però potser la nostra salut no hagués resistit, tant menjar i beure! En acomiadar-nos, ell ens va dir: “Yo que me había hecho la ilusión de bailar con ustedes…”

Anuncis
Publicat dins de Viatges, Vivències | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

La quiosquera i l’artesà

Puerto Natales

Puerto Natales. Xile. Plaça. Foto: gloriacondal

Seiem a la sala d’espera tot esperant l’autobús que ens ha de portar a Punta Arenas. Al petit quiosc de premsa i bagatel·les, la quiosquera, una dona baixeta, d’uns 50 llargs, cabell curt, veu forta, parla amb un home; tots ho anem sentint. Un marit que va desaparèixer, una vida dura, però allà, ella es distreu… De cop, es mira un xicot assegut al nostre costat, i li diu: «Ja sé que em diràs que no, però m’encantaria que em donessis una cosa, la teva cabellera!» El xicot riu i diu que no, clar, que no li pot donar… però, respira i diu que li donarà una altra cosa. La dona continua: «És que tens uns cabells tan macos, llargs, forts, ben cuidats». I ell busca a la motxilla, s’alça i va al quiosc: «Aquí té una polsera», li diu. I la dona, sobtada i orgullosa, contesta: «Ah, per a mi? Doncs me l’hauràs de posar tu». I ell passa cap a dins del quiosquet, un metre quadrat per a dos, i amb paciència li posa el braçalet de colorins. I li explica: «Sóc artesà, de Guatemala, i aquesta polsera és d’allà». La dona, protagonista del moment, no pot ser més feliç. «Ah, de Guatemala? Quina il·lusió». I torna de nou als cabells del xicot: «És que mira que tens uns cabells tan macos». I tots somriem. Llavors ell li diu: «Doncs ara li faré una foto». Però ella vol que ell també hi surti. L’artesà es prepara per fer una selfi però llavors jo m’acosto i els pregunto si volen que els faci la foto. I els la faig. Al visor veig una dona ufanosa i un xicot somrient. Cla, clac! I me’n torno al banc mentre la dona li diu que la foto es queda a la càmera d’ell, i que ella la voldria. «Doni’m un correu electrònic i li faré arribar», s’ofereix ell. I ella, que això li sóna, diu que un momentet, que mira…. I aleshores ve el nostre autobús i els deixem allà, al xicot i a la dona que, per una estona, ha estat la persona més feliç del món.

Puerto Natales, Xile. Terminal d’autobusos. Desembre de 2017

Publicat dins de Viatges, Vivències | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La Rosario d’Uruguai

Posada Anacahuita

Posada Anacahuita. La Pedreta. Uruguai. Foto: gloriacondal

Vam recórrer la costa d’Uruguai des de Colònia de Sacramento fins a Punta del Diablo. Després de Punta del Este comencen una sèrie de platges amb dunes d’una bellesa salvatge i aiguamolls que obliguen a deixar ruta vora mar i fer una gran marrada. Vam triar allotjament per internet en un lloc que es deia Posada Anacahuita, a la Pedrera, Rocha, a poca distància del mar. No va ser fàcil arribar-hi, perquè havia plogut molt, els camins estaven plens de fang i havíem perdut els rètols que indicaven el camí cap allà. Al final vam trucar per telèfon i de seguida vam veure una dona que sortia per un camí i ens venia a buscar.

La Rosario, quan havíem reservat, ens havia advertit que allò no era un hotel de 5 estrelles, no fos cas que ens confonguéssim. No ho va dir amb aquestes paraules, però ens va explicar com funcionaven la llum, l’aigua, el wifi… Sí, sabem on anem, li vam contestar. Busquem pau, calma i autenticitat, és a dir, l’antítesi de Punta del Este.

Posada Anacahuita

Posada Anacahuita. Uurguai. Foto: gloriacondal

Ens va venir a trobar envoltada d’uns quants gossos, un coix, força pacífics, i d’un gat. No nega acolliment a ningú; una casa enmig de la natura ha de tenir la seva protecció animal. La casa és un petit edifici quadrat pintat de color verd lloro, de fusta, amb baixos i una escala per pujar a dalt, la nostra habitació. Tot rústic, fet per ella. Un balcó que dóna al mar, amb cadires; dins, un llit còmode i un bany. Llum amb plaques; aigua sí, però cal estalviar-la. Enllà, un altre “espai” on ella hi té la cuina-menjador, mig a l’aire lliure. Una mica d’hort, algun fruiter, les bicis (perquè no té cotxe). Un mòbil li permet compartir internet amb els hostes. “Rosario, por favor, compartimos?”, li dèiem, i així ens podíem connectar a la civilització, l’estona justa.

La Rosario és una dona jove amb pinta d’haver lluitat molt. Prima, no gaire alta, nerviosa, fumadora… parla i parla. Viu allà tot l’any, no ha de ser fàcil. Ella deia que sempre anava feta un pingo perquè treballava preparant coses de la casa per la temporada que començava i aquí sí que podem dir que els seus braços eren el seu capital. Els esmorzars, també, podien ser eterns. Tot productes naturals i sans: cafè o te, cereals, fruites i uns pans deliciosos de llavors que feia al mateix moment, amb melmelades. Preguntava molt pel nostre país, perquè està al dia. I de nou havíem d’explicar què és Catalunya i ella, amb posat seriós, ens escoltava atentament.

La vigília de marxar vam pagar-li i ens va preguntar si podia anar amb nosaltres a Montevideo. I tant, li vam dir. Vam pensar que potser volia comprar alguna cosa, ara que tocava algun bitllet. L’endemà ens havíem de llevar molt d’hora perquè agafàvem un ferri cap a Buenos Aires. Amb un humor negre molt propi d’ella, ens va explicar la història de l’embarcació que ens hi duria, el Francisco, un ferri de Buquebus que intenta ser de luxe, amb unes esplèndides catifes… que per no embrutar-les amb les sabates, te les fan treure quan entres i posar-te uns plàstics als peus fins que surts! Ens ho explicava fotent-se de l’empresa i els seus gestors. Va insistir en preparar-nos esmorzar, just quan clarejava. S’havia mudat i estava guapíssima… però ens va dir que no venia amb nosaltres. Canvi d’última hora, no sabem per què. Va ser una llàstima i la vam enyorar una mica mentre amb el cotxe recorríem el camí de tornada, amb el sol que anava pujant, soles a la carretera.

Quan al port de Montevideo vam pujar al Francisco i ens van fer treure les sabates i posar-nos els plàstics, ens va venir la imatge foteta d’aquella dona tan especial i vam riure una estona a la seva salut. Rosario, la lluitadora.

Publicat dins de Viatges, Vivències | Etiquetat com a , | 1 comentari

Els esmorzars amb el Juan José

Buenos Aires. S. Telmo

Mural Mafalda. Barri S. Telmo. Buenos Aires. Foto: gloriacondal

A Buenos Aires ens vam allotjar en un B&B del popular barri de San Telmo que havíem trobat per Internet. Cada dia ens llevàvem a les 8 i baixàvem a esmorzar en un petit menjador-sala on el Juan José treballava des de l’ordinador (és dissenyador gràfic). Ell ens preparava l’esmorzar i aprofitàvem per xerrar, de tot, d’aquí, d’allà. Aquells dies hi havia unes pintades als murs de la ciutat amb la pregunta: “Donde está Santigo?”, referint-se a Santiago Maldonado, activista de la Patagonia, desaparegut. Argentina és el país dels desapareguts, no només els de la dictadura, que ja és gravíssim, ni només els fills de les mares i àvies de la plaça de Mayo, sinó els de les Malvines, els dels milers de nenes i noies que cada any desapareixen sense que se’n sàpiga res, els dels que fa nosa a algun poderós i els “esborren”… Pintades, manifestacions, cartells amb fotografies als aeroports i estacions de busos… el tema “desaparegut” és omnipresent a Argentina.

El Juan José ens explicava històries de la família, de la seva lluita per sobreviure, dels canvis de feina i de país i de costums… de les filles, totes dues estudiant carrera, de la cunyada que viu a Terrassa i tenia el marit cantant al Liceu, però es va enamorar d’una soprano i va deixar la germana…, del dissenyador de moda Benetton, que ha comprat un milió d’hectàrees de la Patagonia. El Lago Escondido ara sí que ho està de veritat, perquè es troba dins les seves terres i no s’hi pot anar. L’aigua serà molt aviat un bé escàs i aquí n’hi ha molta. No fa gràcia. Ell, d’herència paterna, a les valls Calchaquies, té 1 ha. Potser hi acaba vivint, diu.

Esmorzar va ser sinònim de comunicació. No només ens recomava llocs, sinó que compartia desitjos, filosofava (allò que agrada tant als argentins), compartir dubtes i sentiments seus, preguntava, preguntava molt també, sobre nosaltres, Catalunya, Barcelona… Al final, quan ja ens havíem menjat l’entrepà, els crusants, el té i cafè… dèiem: com passa el temps, hem de marxar, que hem vingut a conèixer Buenos Aires!

Vam aprendre molt amb ell. Va ser una manera singular de començar l’aventura argentina. I al seu costat, la Marcela, sempre present no només aquells dies sinó els dos mesos que va durar el viatge. Beneït whatsapp!

Publicat dins de Viatges, Vivències | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Argentina. Dos mesos de nord a sud

El 19 d’octubre marxàvem en un vol a Buenos Aires. D’aquí vam fer una escapada de 5 dies a la costa d’Uruguai (de Colònia a Punta Diablo), i retornar a Argentina per anar 3 dies a Rosario, d’aquí pujar al nord-est, a la província de Misiones, per conèixer les missions dels jesuïtes i les cascades d’Iguazú durant una setmana i passar després al nord-oest per conèixer Salta i Jujuy (12 dies). Després d’aquest primer mes vam baixar a la Patagònia, per recórrer la regió durant un mes fins arribar a Ushuaia. Vam tornar a Barcelona el 25 de desembre, després de 66 dies de rondar.

nord argentina

Buenos AIres, Rosario, Uruguai, Misiones, Salta, Jujuy.

L’escriptor Martin Caparrós, al llibre El interior, diu: “el turisme estranger valora la Puna, amb la Quebrada de Humahuaca, l’eix Calafate-Ushuaia i les Cascades d’Iguazú, tres punts que semblen posats amb premeditació i alevosia per marcar tres vèrtex, el gran triangle per obligar a anar d’extrem a extrem de la pàtria. Potser déu, finalment, és argentí.” Quan ho vam llegir ja teníem traçada la ruta, i sí, ens interessaven aquests punts i aniríem d’extrem a extrem.

Montevideo. Costanera

Montevideo. Uruguai. Costanera. Foto: gloriacondal

A Buenos Aires ens vam allotjar en un B&B del c/Defensa, al barri S. Telmo. Encant, personalitat, llambordes i un mercat d’artesans i brocanters, la Feria San Telmo els diumenges que atreu centenars de persones. Hi vam estar 10 dies, podien ser més, o menys, en funció del temps, però segur que estiguis el temps que hi estiguis, sempre tindràs llibreries i places per recórrer, teatres i monuments per visitar, ports i “costaneras” per veure. I d’allà, dues escapades: a Tigre, per recórrer el delta del Paranà i a S. Antonio de Areco per conèixer un poble «gaucho» entre terres fèrtils.

D’aquí vam anar amb ferri a Colonia del Sacramento, a Uruguai, on vam estar 5 dies per visitar la costa sud fins a Punta del Diablo. Al marge de Punta del Este, una gran urbanització amb concentració de turistes i grans edificis, la resta és un litoral de dunes agradable i salvatge. Ens va agradar. Retornades a Argentina, vam pujar a Rosario, ciutat que ens va sorprendre, amb una “costanera” rica en jardins i edificis culturals, un centre amb importants monuments i grans jardins.

Amb bus vam pujar a Corrientes, on vam llogar un cotxe per visitar durant una setmana, a partir de Posadas, les ruïnes de les antigues Misiones dels jesuïtes i les cascades d’Iguazú. Per completar la visita missionària, un dia vam creuar el riu Paranà fins a Encarnación (Paraguai) i d’allà vam visitar tres missions més. Iguazú estava esplèndid, amb les cascades vessant aigua (havia plogut molt les setmanes anteriors) i vam gaudir moltíssim entre senders i sons d’aigües, aus i bitxos.

Anfiteatro. Quebrada Conchas

Amfiteatro. Quebrada Conchas. Argentina. Foto: gloriacondal

De Corrientes vam creuar el nord, amb bus, cap a l’oest, a Salta amb bus, novament, de nit, còmodes i ben tractades. De la mateixa manera que en arribar a Misiones, Salta, Jujuy i les valls Calchaquís són un altre país, un altre paisatge, un altre món: 3, 5, 10 Argentines dins unes mateixes fronteres. Paisatge desèrtic a l’ombra dels Andes, la Puna, amb “Quebradas” impressionants, “cardones” gegants, muntanyes de colors i petits pobles blancs. Podria ser Perú o Bolívia. I amunt, a hores de la carretera, gent que viu entre pedres, amb alguna cabra o llama i un petit hort. Un record especial per a la Fundación Alfarcito, a la Quebrada del Toro.

Patagonia-illa foc

D’aquí vam agafar un vol perquè el salt era molt gran (més de 3.700 km). Vam arribar a la Patagònia i vam anar al Parque Nacional Los Glaciares: primer al Chalten, el paradís del senderisme, amb cims com el Fitz Roy, impressionant i després al sud, a Calafate, amb les glaceres, per passar a continuació a Xile i caminar pel parc del Paine tres dies. Durant 3 dies més vam recórrer amb ferri el Campo de Hielo Sur, (Ruta Kaweskar) per terres verges i vam baixar a Punta Arenas per navegar per l’estret de Magallanes i visitar pingüins a l’illa Magdalena. D’aquí vam tornar a entrar a Argentina per baixar a la illa de Tierra de Fuego, enorme, fins a Ushuaia (Canal Beagle, Parc Tierra de Fuego…) on vam estar més dies dels planejats per culpa d’una vaga general, però vam poder avançar uns dies el nostre retorn gràcies als esforços d’un amic català i un argentí: la consigna, si algú ens preguntava, era: “Somos amigas de la mamá de Adrián”. I tot va anar bé.

Laguna La Victoria

Laguna La Victoria. Ruta Ushuaia-Puerto Almanza. Argentina. Foto: gloriacondal

A les retines i al cor, desenes de cares amigues: la Marcela i el Juan José de Buenos Aires, la Rosario d’Uruguai, el Francisco de Posadas, en Daniel de Salta, el Fabián i la Juana d’Ushuaia… i la Paula de Latam! Agraïm també les moltes persones que ens va donar informacions per planejar el viatge. Sense elles, no hauria estat igual.

Puerto Natales Chile

Puerto Natales. Xile. Foto: gloriacondal

Us deixem a continuació les entrades del blog i també alguns enllaços a petites vivències.

Buenos Aires: https://gloriacondal.com/2017/10/31/una-setmana-a-buenos-aires/

Uruguai: https://gloriacondal.com/2017/11/02/costa-duruguai-de-colonia-a-punta-diablo/

Rosario: https://gloriacondal.com/2017/11/08/rosario-argentina/

Misiones: https://gloriacondal.com/2017/11/15/una-setmana-a-misiones-argentina/

Salta: https://gloriacondal.com/2017/11/27/nord-oest-dargentina-salta-jujuy-i-valls-calchaquies/

Patagonia: https://gloriacondal.com/2017/12/10/20-dies-a-la-patagonia-austral/

Tierra de Fuego: https://gloriacondal.com/2017/12/16/tierra-del-fuego-ushuaia/

Petites vivències:

La quiosquera i l’artesà

Els esmorzars amb el Juan José

El Fabian d’Ushuaia

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari

Tramuntana, Caterina Cortès

Definició d’illa al diccionari: “Porció de terra voltada d’aigua per tots costats”. Se’ns pot fer petita, una illa? Ens hi podem sentir ofegades? Tot se sap? En un moment donat de la vida, necessitem fugir-ne?

Valldemossa

Serra de Tramuntana. Mallorca. Foto: gloriacondal

La protagonista de Tramuntana és una noia que ha marxat a Madrid. Allà treballa en la redacció d’un diari, mal pagada i a punt de ser-ne acomiadada. Hi ha fet algunes amigues, i s’està plantejant deixar Lucas, el xicot amb qui va. A l’illa ha deixat un vell amor, en Damià, ara parella d’una cosina seva amb qui no s’ha entès mai. Hi ha son pare, un constructor sense escrúpols que ha fet molts diners, i una serventa de la casa, na Sebastiana, la persona que se l’estima més que tots.

Camí Puig Maria

Mallorca. Foto: gloriacondal

Torna de sobte perquè son pare mor. A partir d’aquí, tots els fantasmes del passat retornen: el suposat suïcidi de sa mare, el Damià, a qui encara estima, les xafarderies d’un poble petit de la Serra de Tramuntana, un antic company d’escola que li ha anat sempre al darrera i ella no suporta… També apareix un personatge nou a la seva vida, però ella té moltes coses a aclarir, una d’urgent, a partir d’uns papers que troba un dia a les golfes, la mort de sa mare.

Valldemossa

Valldemosa. Foto: gloriacondal

Sentiments, descripcions de paisatges en una Mallorca a l’hivern, un polsim de novel·la negra, contradiccions… i la necessitat d’anar posant cada cosa al seu lloc, de preguntar-se si va fer bé marxant o va ser una fugida precipitada… tot això, en una narració àgil, ben escrita en una mallorquí que ens ha fet gaudir molt, amb la protagonista Carlota com a narradora en primera persona, llevat d’alguns fragments on la protagonista explica fets on no participa directament, com el monòleg d’Astrid, la dona alemanya amb el seu marit malalt.

Deià

Deià. Mallorca. Foto: gloriacondal

Ens ho hem passat bé, i en relació a la primera novel·la Dos dies a Barcelona, pensem que hi ha un salt qualitatiu evident, més madur, més treballat. La Caterina té camí per davant!

portada llibre tramuntana

Tramuntana. Caterina Cortès

ifeelbook, Palma, 2017, 241 pàg.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , | 1 comentari

Balanç del blog 2017

BLOG GLORIACONDAL.COM

El nostre blog ha rebut 12.520 visites durant l’any 2017 (el 2016 van ser 10.823).

Les entrades més vistes han estat:

A peu per la costa del Maresme (sumant els diferents posts, prop de 8.000 visites), que continua líder, com l’any passat. En segon lloc, ja amb molta diferència, Elizondo. Tras los pasos de Amaia Salazar, seguit dels Gorgs de les Planes d’Hostoles, Les colònies tèxtils del Llobregat, Solitud, Victor Català i Una setmana a Buenos Aires.

Per països, la majoria (un 87%) dels visitants són d’Espanya (l’estadística no diferencia zones), seguit dels EUA, Portugal, Grècia, Argentina, Canadà, França… i llocs tan allunyats com les Bermudes, Bangla Desh, Ucraïna, Corea del Sud o Hong Kong, amb un total de 63 països diferents.

Gràcies a tothom!

Publicat dins de Actualitat | 1 comentari