L’Havana

Publicat el 22 Juny 2007 per Gloria Condal

Som a l’Havana i ens allotgem a l’hotel Plaza, al nucli antic. Aquest no és un típic viatge turístic. A través de contactes que tenim, viatgem per conèixer persones que treballen al món de la música.

3–4 minuts

Cuba era la garita ianqui fins que el 1959 un grup de guerrillers a les ordres de Castro van prendre el poder. Els EUA s’hi van girar de cul i temps després, la URSS els va brindar suport. D’aleshores ençà aguanten un embargament molt dur; ara viuen del passat i són incapaços d’avançar políticament; és l’excusa ideal perquè els ianquis els putegin mentre qui pateix, com sempre, és el poble.

Photo by Ehsan Haque on Pexels.com

A la plaça de la catedral hi ha parades d’artesans i comprem dos cocos tendres. La plaza de Armas té un petit brollador al mig, amb ombres i parades de llibres vells. Carrer dels Oficis. Trobem una farmàcia antiga, de fusta, amb els prestatges buits, el restaurant Floridita, al costat el Farnés, al carrer Monserrate… establiments alimentaris de gran tradició. La influència catalana es nota, com també la castellana.

Palacio Segundo Cabo. L’Havana. Cuba. Foto: gloriacondal

Passa un autobús llarg, de color rosa, amb gepa, anomenat camello. Tenen greus problemes de transport. Hi ha molta quitxalla al carrer, jugant al hula-hop, a baldufes i a pilota. La plaza Vieja no té esglésies ni palaus; uns avis juguen al dòmino sota un porxo. Anem a l’hotel Anglaterra i a la fàbrica Partagás, la del gloriós cigar Cohiba. Als magatzems Galiano, sensació d’escassetat, amb els vidres dels aparadors bruts i la majoria de prestatges buits. Al carrer, edificis a punt de caure, botigues buides, gent que neteja les sabates o carrega encenedors. Anem a la Bodeguita a beure un mojito, sempre ple de gent. Entrem al Palacio de Segundo Cabo seu de l’Institut del Llibre; el sol es dibuixa en una paret de color taronja i amb raigs blaus. El vidre de la finestra li ha deixat la seva ànima. Al c/O’Relly traiem el nas a una escola de primària; una mestra ens explica que són 170 nens i nenes de 5 a 9 anys, amb 15 mestres. L’horari és de 8 a 16.30 h però alguns es queden més estona perquè els pares treballen i paguen una petita quantitat. Els ensenyen llengua, matemàtiques i “coses de la vida” (Socials, Naturals, etc.), música i anglès. Un altre dia ens trobem amb l’encarregada de la direcció pedagògica de les escoles de música de Cuba i el seu company, un fotògraf que com que té un germà a Florida, no pot treballar en res estatal, de càstig. Els convidem a sopar a un paladar (restaurant clandestí tolerat), i xerrem durant hores. Que dur, resistir…

Photo by Yuting Gao on Pexels.com

Passeig pel Malecón, amb edificis davant del mar que cauen de vells; un grup de quitxalla ens demanen dòlars, caramels i bolígrafs; quan veuen que així no aconseguiran res, ja podem parlar amb ells. Uns quants homes pesquen des de les roques. Val la pena passar unes hores al castell, a l’altra banda, que té una vista genial de la ciutat. Tothom té ganes de parlar. Cita amb el coordinador dels cicles de concerts; mentre esperem, parlem amb dos nens petits que surten de l’escola i ens ensenyen les llibretes: fan potències, arrels quadrades, parlen de la revolució francesa, de marxisme… El R. apareix; està nerviós perquè s’ha d’anul·lar el concert d’ara, ja que el cotxe que havia de dur la pianista s’ha quedat sense benzina (!) Li donem el paquet de medicaments que portàvem per al seu pare malalt. Un altre dia visitem una escola de música. Només fan mig dia classe de matèries generals i l’altra meitat el dediquen a la música. Una nena plora perquè se li ha trencat l’arquet del cel·lo. Si no el poden arreglar, se li ha acabat la carrera. No hi ha recanvis.

L’ultima nit fem un daiquiri al Floridita. Em sembla que ens calia.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , , , , , | 3 comentaris

Anselm Kiefer

Publicat el 19 Juny 2007 per Gloria Condal

Embarcació Solar. Kiefer


Un quadre d’Anselm Kiefer de 15 metres d’alçada que representa  un paisatge d’hivern. De cop, sents fred, solitud i un temor que no saps definir. Kiefer comparteix inquietuds i preocupacions amb el poeta romanès Paul Celan, com el sentiment de pèrdua i malenconia, i la convicció que la memòria ha de preservar-se com única manera d’assimilar els traumes de la història dels éssers humans. Marcat per la vivència de la segona Guerra Mundial, aquest alemany fill de pares morts en un cap de concentració va néixer el 1945. Conscient de pertànyer a una nació dividida, no creu que hi hagi una única veritat, sinó interpretacions diferents. Genial la sèrie de pintures de camps nevats, grisos, amb branques i una perspectiva tan definida que a mesura que camines cap a la tela, et sembla que entraràs en el camp que tens al davant i passaràs fred, por i et sentiràs sol. L’obra de Kiefer gira al voltant de la mitologia, la història, la religió i la simbologia com a mitjà per evitar l’oblit de les brutalitats i tragèdies de la Segona Guerra Mundial. Fa servir colors grisosos i materials com el plom, filferro, palla, guix, fang, cendra o pols. Para Khlebnikov, una sèrie de pintures dedicades al visionari poeta rus, tracta del convenciment que les catàstrofes bèl·liques navals es produeixen cada 317 anys i reprodueix vaixells que floten a  l’aire. La ciència i el destí són el tema principal d’una altra sèrie inspirada en l’observatori que el Maharajá indi Sawai Jai Singh II, matemàtic i astrònom, construí per contemplar el firmament; a les obres apareixen constel·lacions esquitxades d’instruments de medició, com rellotges de sol.  A Dones de la Revolució  aprofundeix en la identitat i l’experiència de la dona en dos períodes històrics diferents, inspirades en un llibre de Jules Michelet. En una immensa sala, et trobes desenes de llits de plom amb fotografies i textos escrits a la paret que recorden les dones oblidades de la Revolució Francesa. Impressionant. A Dones de l’Antiguitat trobem maniquís de dona sense cap, amb vestits de crinolina blanca, que representen personatges mitològics i històrics, heroïnes o malvades, però totes fortes. Per exemple, Berenice, una princesa egípcia del segle III aC, amb una llarga cabellera que, segons la llegenda, es convertí en una constel·lació. La vida secreta de les plantes és un fresc de 28 pintures amb branques, plom i filferro, a partir d’una idea de Peter Tomkins i Christopher Bird, que analitzaven la natura sensible de les plantes i com podien donar resposta als misteris del nostre món.

Des de 1993, Kiefer viu en un poble a prop d’Avinyó, on treballa.

Kiefer al Guggenheim: https://www.guggenheim-bilbao.eus/artistas/anselm-kiefer/ 

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a | Deixa un comentari

L’Okavango, el riu rebel

Publicat el 15 Juny 2007 per Gloria Condal

Okavango river

Riu Okavango. BOtswana

L’Okavango té 1.300 Km de llarg. Neix a Angola, passa per Namíbia i arriba a Botswana, on mor al desert de Kalahari. Riu rebel, doncs, perquè no desemboca al mar. El delta combina àrees seques, de sorra, amb humides i verdes. A Moremi, on acampen al principi, hi ha aiguamolls i moltes acàcies. Trobem rinoceronts i elefants. El dia ha estat clar però hi ha alguns núvols, l’element essencial per fer d’una posta de sol un quadre de bellesa excepcional. Veiem lleons menjant-se un antílop. Centenars d’aus. Continuem camí via Xakanaxa. Calor forta. Arribem a Third Bridge, a l’illa de Mboma, però no ens banyem per por dels cocodrils. El guia, ajagut sota del camió per protegir-se del sol, para l’orella i ens diu que els sons que sentim són de lleons. Sortim cap al sud, en direcció a Maun, vorejant el delta. Veiem guineus, estruços… Sol matador i camí ple de sots. Ja força avall, passem per Shorobe, amb cases disseminades, de forma circular amb sostre de palla en punta. els primer humans que trobem. Algunes estan dins d’una tancat. De tant en tant hi ha una cabana de llauna, amb una tassa de WC, que és comunitari.

Maun. Botswana

Arribem a Maun, on viuen grups dels herero, yei, mbukushu… i blancs. Força gent penjada. Algunes dones de rostre trist i seriós, seuen a terra mig ajagudes exposant la seva minsa mercaderia: tres plàtans, unes quantes polseres de plàstic, dos coixins; sembla que no tinguin esperança que ningú els compri. Un 80% de la població es dedica a l’agricultura, però jo no he vist res cultivat. El carrer és una olla de colors i soroll que bull. Cartells adverteixen dels perills de la SIDA. Anem cap a una altra banda del delta, amb canoes. Nenúfars blancs i liles enmig de fulles verdes. El pal dels remers s’endinsa plàcidament dins l’aigua. Uns ànecs xipollegen per l’aigua. Uns corriols neden a prop. Dalt del cel, una àguila rapaç. Hi ha zones molt baixes, d’uns 20 cm i les canoes s’hi encallen. Anem cap a la part del Inner Delta i voltarem per tota la zona de l’illa del Chief.

Chief island. Botswana

Illa Chief. Botswana

Arribem en una clariana i acampem. Apareixen dues serps considerables entre les cadires. Cada nit la lluna ens visita. Creix a poc a poc. És l’hora que molts animals es retiren i només queden els que no temen res. Els lleons, els rinoceronts, els elefants. Amos de la nit sota un cel ple d’estrelles. Alguns dies, de tant en tant, en cau alguna. Miro amunt. El món deu anar girant. Vaig tan bruta que la pell, que sembla morena, està tenyida de ronya. Anem a sobrevolar el delta: el pilot treu de cada ala una corda amb una galleda pesant que hi ha al terra, una mena de fre perquè el vent no faci córrer l’avioneta quan està parada. Som quatre dones. Ens enlairem. Algunes cabanes escampades. Acàcies. Braços d’aigua. Estanys. Un ramat de búfals. El riu que serpenteja. Zebres. Un elefant solitari. Centenars d’aus. Un racó per a Karen Blixen i les seves Memòries d’Àfrica. Això s’acaba. A uns quilòmetres, se sent música occidental, molt alta, dels negres. La civilització deu ser a prop.

building a canoe

Construint una canoa. Delta de l’Okavango

Publicat dins de Viatges, Viatges per Àfrica | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Illes Lípari

Publicat el 4 Juny 2007 per Gloria Condal

Illa de Lípari. Arxipèlag Eòlies

Illa de Lípari. Arxipèlag Eòlies

L’arxipèlag té 7 illes: Strómboli, Panarea, Salina, Lípari, Vulcano, Alicudi i Filicudi. Lípari, l’illa més gran, té carrers amb encant i del port estant veiem les altres illes. Ha plogut tota la nit i a l’obrir la porta de l’habitació, una olor dolça i perfumada ho envaeix tot; els gessamins no han resistit l’aiguat i han caigut a terra formant una catifa blanca; les buguenvíl•lees i les fulles de canya les acompanyen. Algunes llimones tampoc han resistit el vent i s’han esclafat al terra. La combinació d’olors és insuperable. El sol s’està amagant i la mar s’adorm entre dos colors aiguabarreig. Pugem a Quatrocchi, amb vistes per deixar-te bocabadada; a prop s’endevina un cràter de la nostra illa, el de monte Giardina; més enllà, l’illa de Vulcano i al fons, Sicília i l’Etna. Quattropani, també amb vistes genials. Canneto té una platja llarga i negra, plena d’obsidiana. A Acquacalda les pedres no són negres, sinó grosses i de diferents colors.

Illa de Panarea. Arxipèlag Eòlies

Illa de Panarea. Arxipèlag Eòlies

Salina té un perfil que recorda 2 volcans separats per una vall. És verda, amb oliveres i arbres fruiters i elaboren malvasia; hi van filmar la pel•lícula El cartero y Pablo Neruda. Panarea, la més petita, té només 300 habitants. Anem a cala Junco, un tros de mar gairebé tancat entre roques de lava; l’aigua és de color turquesa i hi neden grups de peixos.

Volcà Stromboli. Arxipèlag Eòlies

Volcà Stromboli. Arxipèlag Eòlies

Strómboli Quan ens hi acostem, veiem que cada 5 minuts hi ha una explosió i una fumera que surt del cim. Arribem al port i desembarquem en una platja de sorra i pedres negres, amb barques amarrades. Carrers blancs, nets, estrets, amb cases grans amb jardí. Quan tornem al iot, ja fosqueja.

Volcà Strombolicchio. Arxipèlag Eòlies

Volcà Strombolicchio. Arxipèlag Eòlies

Ens apropem a l’illot d’Strombolicchio i després encarem el vessant Sciara del Fuoco, una immensa llengua que es perllonga 700 metres dins del mar, com un tobogan l per on baixa la lava incandescent entre les parets de lava sòlida que canalitzen el magma fins al mar. La flama, que de dia no es veia, amb la foscor es fa present. Silenci, fins que veiem la primera explosió: laves i pedres de foc cap amunt (poden arribar entre 100 i 200 metres) a una velocitat de 20-120 metres per segon. Quan l’explosió és molt gran, el volcà deixa anar fragments de lava de dimensions considerables. Espectacle terrible i magnífic alhora.

Volcà Vulcano. Arxipèlag Eòlies

Volcà Vulcano. Arxipèlag Eòlies

A Vulcano sentim una forta olor de sofre, com d’ous podrits. Té 700 habitants i quan hi arribem plou. Pugem al cràter fins arribar a una zona fangosa; cal anar amb compte per no relliscar; després torna el camí de cendres i de seguida ets dalt del segon cràter: 500 metres sobre el mar. Tot és fum que es mou de pressa a causa del vent. La pudor del sofre barrejada amb el gas que es desprèn resulta bastant intoxicant però el que es veu reconforta de tot: la vista de l’illa, amb el port, la platgeta, la bassa, els camps verds i camins. Després, Lípari, Salina, Panarea i Strómboli. Ha parat de ploure i estem com gallines remullades. El cràter és fondíssim i l’embut fa uns 500 m de diàmetre; has de mirar molt bé on poses els peus per no cremar-te’ls. Seiem damunt d’una roca calenta i ens mengem una poma per celebrar que hem fet el cim. Quan arribem al port, passem pel costat del Vulcanello, un petit volcà que també fumeja, unit al port per un estret istme. A l’altra banda hi ha una bassa de fang amb poders terapèutics. La temperatura no convida gaire al bany però ens submergim en un tros molt tranquil; del fons de l’aigua brollen bombolles d’aigua bullent! De fet, és el mateix Vulcanello submergit. La temperatura de l’aigua és de 80º. Es tracta d’estirar-se i deixar que les bombolles t’acaronin el cos. La sensació de sentir la sorra negra sota el cos, l’escalfor de l’aigua…és com la unió entre el meu jo, la terra i el mar, una mena de santíssima Trinitat que formen un sol cos. Som. Existim. Serem.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Internet ha revolucionat el món àrab

Publicat el 31 Mai 2007 per Gloria Condal

Les noves tecnologies de la comunicació estan canviant moltes coses als països àrabs. Abans, els retrògads, de les parabòliques en deien “diabòliques” perquè hi havia el dimoni, però ara s’han adonat que tenen un espai, que valoren molt. Tant progressistes com fonamentalistes i terroristes n’han vist els avantatges. Dos grans mitjans: www.english.aljazeera.net  i www.islamonline.net.

Les notícies polítiques del propi país estan censurades, però si la gent entra en diaris de països veïns, s’assabenta del que passa a casa seva. Daout Kuttab, periodista palestí, de Jerusalem i Jean Pierre Filiu (Institut d’Estudis Polítics de París), van parlar d’aquest tema a la conferència sobre L’Islam al segle XXI, de l’Institut d’Europeu de la Mediterrània.

A l’Iran, les imatges difoses per Internet d’una dona al carrer que no es deixava posar un vel per part d’un comitè de la moral, mentre la gent del voltant li donava suport, han donat la volta al món. A Kuwait, amb una població molt jove en una societat conservadora, parlen de sexe amb persones de l’altre gènere. Han aparegut molts blocs a l’Iraq, on la gent explica què passa amb  paraules i imatges. També el fan servir assassins, com una pàgina on es veuen imatges d’un franctirador matant un soldat americà, censurat pel govern dels EUA, perquè no es desanimin els seus. Al programa de TV “Star Academy” (aquí, “Operación triunfo”) una noia iraquiana tenia el suport de totes les comunitats dels seu país per guanyar. Això havia unit totes les ideologies. Al Iemen, dues dones reben diàriament 3 SMS al dia d’una agència de notícies, que ells reenvien a més; així, centenars de dones s’assabenten del que passa.Aquest procés no té aturador, tot i el control i censura que intenten alguns governs. 

L’avenç de les noves tecnologies no té aturador


Publicat dins de Món àrab | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Nova York

Publicat el 25 Mai 2007 per Gloria Condal

Manhattan

Ens feia una mica de mandra, per allò de la burocràcia per entrar-hi i tot el que ens separa de la mentalitat dels nord-americans… però un cop allà, ens en vam enamorar.

Port Manhatan

Ens va encantar l’oferta cultural (música, art…), la diversitat lingüística i ètnica (no patiu si no sabeu anglès, es parla molt espanyol!), l’arquitectura, el com combinen els gratacels, que gairebé t’impedeixen veure el cel, amb les zones verdes, sobretot Central Park, una mena d’oasi al bell mig de la ciutat, que tan bé retrata Carme Martin Gaite, quan parla de Manhattan com un pernil amb un tros de pastís d’espinacs al mig. Allà cadascú fa el que vol i sembla que ningú es preocupi de xafardejar què fan els altres. Per exemple, al teatre, a la nit, no cal mudar-se, com encara se sol fer massa per aquí. Ens va impressionar la Zona Zero, pensant com devien patir i tot el que va suposar per milers de persones aquell atac tan bèstia, però també vam pensar en els milers de morts i ferits dels atacs nord-americans a l’Iraq, que sumen més gent però se’n parla menys, perquè sembla que els morts, segons han nascut o on moren, tenen categories diferents.

Nova York. Manhatan

Ens va agradar la manera de menjar perquè hi ha possibilitats de fer-ho sa i barat; no tots mengen hamburgueses tot el dia. Vam menjar fruiters i amanides genials per pocs diners. Era el juny de 2006.

Estàtua Llibertat. Manhata. Nova York

Coses pràctiques:
Allotjament: Manhattan, és car; vam estar a l’hotel Milford, a Broadway, al costat de Times Square. No el recomanem.

Menjar: barats als deli i molts self-service amb amanides, pastes, carns, verdures, peix i fruites, a pes, a bon preu (al voltant de 10 $). Cafès Starburcks, cafè decent i WC. Un lloc especial, pels famosos: Carnegie Delicatesen, demaneu hot pastrami sandwich i pastís de formatge. Les propines, obligatòries! A Brooklyn, sota el pont, tocant l’aigua, caseta blanca, gelats molt bons; al costat, un restaurant car, el River Cafè.

Transports: Caminar o targeta de metro-bus il·limitada, preu segons dies. Ferri gratuït a State Island que passa per davant l’illa Ellis i l’estàtua de la Llibertat. També es pot anar en taxi o limusines si es té pressupost.

Llibreries:Barnes & Noble (moltes sucursals) i Strand (llibres de segona mà).

Museus: recomanats, MOMA, MET, Guggenheim i Frick Colecction

Música: musicals genials i cars (aneu a les taquilles el mateix dia: TKTS, hi ha oportunitats!). Al teatre Jacobs vam veure Júlia Roberts quan sortia. Guapíssima! Més llocs:Lincoln center i Carnegie Hall

Compres (o per xafardejar: “Just a look”!): edifici Singer, gran papereria.  Rockefeller center, botigues, restaurants…(es pot pujar a dalt de tot de l’edifici). Tiffany’s, joies. Tower records, música de tot tipus.  Prada, al 575 de Broadway, roba. Ralph Laurent, a Madison/72, preciós i car! Tirat de preu: a Canal, moltes parades al carrer, tot Chinatown…

Llocs: església de Trinity, just al davant, Wall Street; Zona zero; capella de Sant Paul, edifici Woolworth, vell Ajuntament, Cort de Justícia, mercat de peix Fulton fins a la matinada. Empire State, vista de Manhattan esplèndida. Edifici Flatiron, estret estret. Edifici NY Life Insurance. Catedral de San Patrick; torre Trump: cadascun dels 230 apartaments té vistes en tres direccions. Edifici Chrysler. Gran estació central. Jefferson Market Courthose, ara biblioteca, abans mercat i després presó de dones.

Strawbery fields. Central Park. Homenatge a John Lenon

Passejar: Central Park (al 72, edifici Dakota). Dins el parc, Strawery fields, un nus al coll. Parc verd, silenciós, esquirols, racons per perdre’s. Pont de Brooklyn, amb pas exclusiu per als vianants i vista genial del skyline.

Barris: Chinatown, un altre món. A prop, Little Italy, però els xinesos l’engoleixen. Greenwich village, d’antic passat rural. Seaport, una mena de Maremàgnum, amb botigues i restaurants a prop de l’aigua. Tribeca i Soho: galeries d’art, botigues d’última moda, lofts… ambient intel·lectual, bohemi i artesà: cafè Le Figaro, lloc de trobada d’escriptors i antic lloc de trobada beat (Kerouac…). Harlem: canvi radical; no hi ha taxis grocs. El carrer 125 bull de gent. Teatre Apolo on van debutar les grans figures del jazz. Gospel gratuït a qualsevol capella on no hi hagi turistes. Restaurant Silvia’s, menjars del sud; catedral de Sant Joan el Diví, han ajudat molts malalts de SIDA:al davant, cafè Bulgarian, freqüentat per estudiants.

Central Park. Sortidor de l’Àngel. Nova York

Els carrers sempre són plens. A NY no es dorm mai i cal anar amb els ulls oberts. Ciutat multicultural, oberta, sorprenent, única.

Un bon web http://guiadenuevayork.com.

Llibres recomanats: Caperucita en Manhattan, Carmen Martín Gaite; Trilogia de Nova York, de Paul Auster i la resta de llibres seus, Leaves of grass, (Hojas de hierba) Walt Whitman.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

L’Alcorà no parla del vel de les dones

Publicat el 24 Mai 2007 per Gloria Condal

L’Alcorà només parla del “vel” en el sentit d’una cortina que separa estances, mai com una peça que s’han de posar les dones, va afirmar Dolors Bramon en el context dels Debats sobre l’Islam al segle XXI (www.iemed.org).

L’Alcorà, al segle VII, representa un gran avenç dels drets de les dones. Per exemple, la dona té ànima, mentre que l’escolàstica cristiana, molts segles després, encara discutia si en tenia o no. L’Alcorà utilitza un llenguatge respectuós amb el gènere; per exemple, l’ús de l’article els/les, o quan diu: “qui obri bé, mascle o femella…”. O: “Déu va crear els humans…” (no l’home). Una altra cosa són les interpretacions posteriors que se’n van fer, restrictives, i les traduccions que no han respectat l’original.

Un web interessant: http://www.karamah.org d’advocades musulmanes pels drets humans, que treballa per fomentar l’educació, el diàleg i l’acció contra els efectes de la ignorància, el silenci i les prejudicis.

Publicat dins de Món àrab | Etiquetat com a , , , , | 3 comentaris

L’Islam i l’Occident

Publicat el 18 Mai 2007 per Gloria Condal

“No hi ha progrés sense mirar l’altre”, diu Mustapha Cherif, l’home que va demanar una entrevista amb el Papa Benet després de les polèmiques declaracions sobre l’Islam. Li va plantejar que caminessin junts per progressar i per eliminar els fonamentalismes i integrismes dins de les religions. “S’ha utilitzat el nom de l’Islam com a cobertura a actes terroristes”. Els instruments fonamentals per progressar, diu, són: la secularització (separació religió-públic), l’assumpció de l’existència del mercat (no hi ha alternativa al capitalisme), i la primacia de la tècnica i la ciència. “La fe és un tema privat, i sempre és millor un ateu obert a un creient tancat”.

Diccionari àrab-català

Aquest filòsof i professor de la Universitat d’Alger, ha publicat el llibre L’Islam i l’Occident, editat per Odile Jacob en francès (no hi ha traduccions al català ni al castellà). El 2006 en va editar un altre titulat L’Islam, tolerant o intolerant? i un dels més coneguts potser és Islam i modernitat (Alger, 2000). El 17 de maig de 2007 va donar una conferència a l’Institut Europeu de la Mediterrània, en el context dels Debats L’Islam al segle XXI.

 

Publicat dins de Món àrab | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Karakorum

Publicat el 11 Mai 2007 per Gloria Condal

Pakistan. Karakourum. Foto: gloriacondal

Som vuit persones que viatgem a Islamabad, al Pakistan, per travessar la Karakorum i arribar a Kasghar (Xina). La construcció d’aquesta carretera que passa per una bona part de la ruta de la seda s’inicià l’any 1965; hi van treballar uns 25.000 homes i hi moriren uns 3.000. Es va inaugurar el 1978 i té 800 Km. Els continus esllavissaments i la poca força dels murs de contenció han fet que l’asfaltat desaparegués en poc temps i, una i altra vegada, la carretera es talla per la caiguda de roques i sorra. Ens avisen que ara mateix, el pas està tallat per inundacions, però iniciem el camí. Passem per Koghozi, per Rashun i Kurach i ens aturem a prop de Mastuj, a uns 2.100 metres, en un prat d’una família on acampem; és net, té una caseta amb porta que fa de lavabo, amb el terra de ciment, forat i una galleda amb aigua. Instal·lem la cuina al porxo, muntem les tendes i anem al riu, que queda lluny, a rentar-nos o fer-hi bugada. Quan tornem al campament, una nena de la casa em demana les ulleres de sol; li dic que les necessito i llavors em demana sabó. Faig una recollida de sabonets d’hotel entre la gent del grup i els hi dono. Està molt contenta i em dóna la mà. La té ben negra de brutícia. Els necessitava.

L’endemà voregem rius i muntanyes. A les petites valls veiem cases, gent, camps, arbres… tot és molt petit, com si faltessin vitamines als rucs, pollastres, bens, blats de moro, pomes, raïms… Veiem edificis d’escoles i nens. Arribem al coll de Shandur, a 3.734 m. Uns quants jaks passen a prop nostre. Finalment acampem a Phandur al costat del riu, sota uns arbres. Se’ns acosten nens i nenes.

Continuem creuant controls cada vegada que passem d’una regió a una altra. Són veritables fronteres. Un policia ens demana els passaports, inscriuen les dades en un llibre… i cobren. Arribem a Gilgit: el pas del Kunjerab encara està tancat i va per llarg. L’home de l’estació de busos ens diu que no hi ha problema, que esperem i mentrestant, anem a casa seva. Que som vuit? No hi fa res! L’alternativa de l’agència és continuar amb jeep fins on està tallada la Karakorum, fer a peu els trossos tallats (n’hi ha més d’un) i tornar a pujar en altres jeeps per continuar cap Kasghar, a la Xina, però ens volen fer signar un document on s’eximeixen de tota responsabilitat en cas d’alguna desgràcia (una turista italiana va morir ahir en un despreniment). La majoria del nostre grup opina que fer això seria una imprudència temerària. Jo dec ser poc temorosa, però sóc democràtica. Així que tornen a Islamabad.  Kasghar queda per a un altre viatge.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Orient Mitjà - Àsia | Etiquetat com a , , , , , | 3 comentaris

Les valls perdudes del Pakistan

Publicat el 9 Mai 2007 per Gloria Condal

(Post actualitzat el 25-1-2021)

El programa Crims, de Catalunya Ràdio, ha posat sobre la taula un lloc perdut al Pakistan: la vall de Bumburet, on van assassinar Jordi Magraner, zoòleg que hi va arribar el 1987 tot buscant el Ieti, l’home de les neus.

L’any 1992 vam visitar les valls de Birir i Bumburet, a l’Hindu Kush, entre l’Afganistan i el Pakistan. El cim del Tirich Mir, amb 7.708 m, és el més alt de la cadena.  El 1898 l’emir d’Afganistà declarà la guerra als pobles que habitaven les valls kalash, de tradició independent i religió no musulmana i els obligà a acceptar la seva religió. La frontera estava traçada sobre el paper i els que van quedar en aquesta banda -uns 3.000 habitants- van continuar amb les formes de vida tradicionals. Un poble sense estat, com tants altres.

Ens va caldre un visat de la policia de Chitral per anar-hi. Des del poble d’Ayun s’agafa un camí a l’esquerra per entrar a l’estreta vall de Birir, una vall cultivada, com les del costat, plena de blat de moro i mongetes plantades en el mateix pal (així la mongetera s’enfila pel blat de moro). Quan baixem del jeep ens rep el cap de la tribu que ens fa pagar una quota de visita i a continuació ens acompanya per tot el poble.

Les cases estan penjades del vessant de la muntanya i cal travessar el riu per sobre d’un tauló. Els habitatges són de fusta, amb un pis superior i a baix una habitació. Un gran forat al sostre fa de xemeneia. Fan vida al balcó. Els gravats geomètrics a les portes i als estris casolans són senyal de bona posició social. Les dones (que no duen la cara tapada), es deixen fotografiar, van negres, porten collarets de petxines, guarniments vermells, una gorra i cinturons i algunes es pinten la cara. La majoria duen llargues trenes. La divisió social del treball coincideix amb l’econòmica, combinació d’agricultura i transhumància: les dones teixeixen, filen i cuinen. Són animistes, parlen una llengua pròpia i al llarg de l’any celebren festes on es reuneixen per cantar i dansar. El govern ha construït una mesquita perquè diu que alguns s’han convertit a l’islamisme. Mentida.

La vall de Bumburet és més oberta.Pugem cap amunt a veure les cases del poblat; abans passem per un prat ple de caixes de morts, en una mena de cementiri a l’aire lliure. Els kalash tenen els morts dos dies al santuari i després els porten en lliteres o caixes de fusta al camp i els deixen al descobert. Quan la caixa esclata per vella, pel mal temps o altres causes, es queda així, oberta, i es poden veure els esquelets. Una dona està pelant nous i em fixo en els dits de la mà completament negres, de bruts. Quan acaba de pelar-ne una, me la dóna. Faig veure que me la menjo i me l’amago a la butxaca. Si em morís enverinada aquí, em deixarien destapada al mig del prat i no em fa gens de gràcia!

El que no sabíem llavors era que en aquí hi vivia un català resident a França, Jordi Magraner, zoòleg autodidacte, que buscava el Ieti, l’home de les neus. Hi arriba el 1987 i s’acaba instal·lant a Xarakat House, al llogarret de Krakal, entre els kalash. Però a finals dels 90 apareixen els talibans, després hi ha l’atemptat a les Torres Bessones i Bin Laden s’amaga en aquelles zones. Magraner dirigeix llavors l’Aliança Francesa de Peshawar, una ciutat que es considerava un dels nuclis de talibans. Alguns l’acusen d’espia. També tenia enemics, alguns musulmans… i es trobava en un lloc perillós, prop de la frontera amb Afganistan. No interessava ni als talibans ni als pakistanesos que hi hagués buscant Ietis algú per allà. Un matí d’estiu de l’any 2002 el troben assassinat al seu despatx, en una història fosca. El 2009 la seva família va col·locar una placa amb el seu nom i la data al lloc on està enterrat. L’escriptor Gabi Martinez va escriure un llibre, Només per a gegants i al programa Crims en van parlar.

Placa on està enterrat Jordi Magraner. Extret de CCMA

Publicat dins de Viatges, Viatges per Orient Mitjà - Àsia | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari