Arribem a Peshawar; en una mesquita coneixem un comerciant que ens convida a sopar i conversem amb ell llargues hores. De manera tranquil·la, anem intercanviant punts de vista diferents. Però acabem d’hora, perquè l’endemà anem al Khyber Pass, la porta d’entrada amb Afganistan; cal un permís especial de la policia, que aconseguim, però imposen un militar a la nostra furgoneta. Pel camí, a Fort Jambut, construït l’any 1823 pels sijs, hi ha botigues de venda d’armes, amb controls constants. Passem per Ali Mashjid i arribem al punt límit. Es veuen tres turons amb un gran número dibuixat en cadascun: és la frontera real amb Afganistan. La raça que viu en aquestes terres són patans, de cabell ros, ulls verds-blaus i de pell bruna, un poble independent que amb la partició de fronteres quedà dividit entre els dos països. Dos soldats, amb el fusell a l’esquena, contemplen l’horitzó amb les mans agafades. A la tornada, demanem aturar-nos en un mercat i ens costa bastant que cedeixin. Ho fem sota estricte control del guia i el militar. No hi ha cap dona: tot homes. Aquí s’hi fa canvi de diner negre, venda d’armes, d’haixix i mercaderies similars, però també venen alguna cosa més normal, com blat de moro. Som les úniques dones en tot aquest allau de gent i no ens podem separar ni un metre perquè els nostres guardians ens tenen ben controlades.
Pakistan. Foto: gloriacondal
L’endemà, des de Peshawar, anem a Darra. Diuen que aquesta zona és el lloc de naixement del moviment talibà. No permeten que la policia hi entri i les lleis i el control de la gent i els negocis depenen dels líders tribals. Viuen de la droga i de les armes. Els anys vuitanta les guerrilles afganeses van capturar armes russes com l’AK-47 i RPG, que es poden comprar allà, on també fan còpies d’altres conegudes armes. La majoria de les armes de Darra van a parar a l’Afganistan. Això és un món a part, incontrolat.
Escrit per Alaa Al Aswani, ens presenta el microcosmos dels habitants d’un vell edifici del Caire: la recerca de l’espai físic en una ciutat on, ja fa molts anys, els més miserables van decidir ocupar fins i tot un cementiri, la Ciutat dels Morts, tot buscant uns metres quadrats on poder viure. La corrupció que domina el país, l’augment de l’islamisme, l’assetjament de les dones per part d’homes de tota condició, l’homosexualitat, la guerra d’Iraq, la impunitat de la policia… Sentiments i denúncia. Llibre dolç i agre, cru i tendre.
L’edifici Iaqubian
Amb 10 edicions de l’àrab i una pel·lícula que es va presentar al festival de Berlín, ha estat traduït al català per Pius Alibeck i publicat per Edicions de 1984. Recomanable per als qui vulguin acostar-se a l’actual Egipte i, per extensió, a les contradiccions d’un país àrab.
A les guerres, els soldats es maten. Llavors, per què un soldat, quan va tenir un enemic al davant, el va deixar escapar? La novel·la de Javier Cercas planteja un tema històric, el de com el falangista Sanchez Mazas es va salvar de miracle un dia de la guerra civil espanyola, a prop del santuari del Colell.
Joan Ollé ha portat una adaptació de l’obra al teatre i la representen al Romea. L’inici ens va espantar una mica, perquè comença amb 5 personatges de negre, davant dels micròfons, parlant i situant el tema, però després l’obra va agafant ritme: el monòleg de Lluís Marco, genial i ja el desenvolupament de l’obra, fins al final, el personatge de Miralles a la residència i els pas-dobles de fons.
No havíem vist la pel·lícula però en teatre ens ha agradat. Ara que es parla de la memòria històrica, és una bona aportació. Si tots els soldats fossin com Miralles, potser no hi haurien guerres.
Era l’any 1989. Sis dones catalanes vam viatjar al Brasil, fins a Manaus, a l’Amazones. Allà vam embarcar a la “Iguana” per navegar 10 dies pel riu Negre fins a Barcelos.
El Miguel, l’amo de la barca, que feia poc havia fet servir Cousteau per explorar la zona, ens explicava que l’any 1912 hi va haver un gran incendi. Després, l’any 1926, n’hi va haver un altre. El Harrison -un xicot que era allà fent recerca- volia investigar com s’havien produït, però la poca gent gran que trobava no ho recordava, o no en volia parlar. Han passat 30 anys. Ara l’Amazònia crema per tots els costats.
Riu Negre (Amazones). Foto gloriacondal
Vivíem a la barca, on dormíem i menjàvem, i baixàvem al riu en petites canoes per pescar, anar a alguna cabana o per explorar la selva. Vam aprendre molt. Del Miguel, de la gent de l’Amazones, gent sàvia que mai havien anat a la Universitat. La màgia de les nits al riu era sentir-nos part de la natura, com si les lianes i les branques dels arbres de la selva s’haguessin perllongat a través dels nostres cabells i les puntes dels dits. Nits de pau, de silencis trencats de tant en tant pels crits dels animals, de gestos continguts per por de bellugar-nos massa i fer tombar la canoa. Nits màgiques amb llunes torçades plenes de bellesa i amb desig que el temps s’aturés.
Per anar a pescar i poder ficar-se pertot arreu, calia fer-ho en petites canoes molt planes, que són les que fan servir habitualment els habitants del riu per desplaçar-se d’un lloc a un altre en èpoques d’inundació. A cada canoa hi anàvem 3 persones. El cel, aquelles nits, era clar. La lluna ens il·luminava, però quan ens endinsàvem cap a terres inundades, l’espessor dels arbres deixava filtrar tan sols alguns dels seus raigs. La nit, aleshores, era més nit. Els sons dels ocells i dels cocodrils trencaven l’immens silenci del moment. La canoa es movia amb precisió entre arbres i lianes. L’home guaita tots els racons amb el seu llum casolà, per veure si hi havia algun peix. De sobte, s’atura i enfoca. Ha vist un peix. Amb moviments suaus i silenciosos, agafa la forca; d’un cop certer l’enforquilla, el colpeja i el deixa estabornit. Ja tenim sopar.
Riu Negre (Amazones). Foto gloriacondal
Vèiem els arbres del foc anomenats així perquè fa molts anys, quan els indis cremaven un tros de selva per plantar-hi, els primers que rebrotaven eren aquests. Tenen un fruit roig ovalat que quan esclata se n’extreu una flor blanca semblant al cotó. Les dimensions d’arbres i animals són molt més grans de les que nosaltres coneixem. Una fulla d’un bananer pot aixoplugar quatre persones. Vam aprendre a fer açaí (uns gotims que recorden els de raïm, però més grans) que un xicot de la tripulació agafava de dalt de l’arbre i amb aigua calenta en feien un suc molt refrescant.
De vegades ens aturàvem en algun “sitio” (casa i terres d’algú) i des de la canoa preguntàvem si podíem baixar. Un dia vam trobar una dona sola, treballant. Els homes eren fora. Era asseguda a l’escala i com sempre, per la porta o la finestra, treien el nas menuts i noies joves. Tenien galls, gallines, mandioca.. i ens donà una palangana vella plena de fruites. Com a d’altres sitios, la mateixa pregunta: Quan tornareu?
Al cor, una frase d’un llibre de Marguerite Youcernar que llegia: “Alguns ocells són flames”
Situada l’any 1984 a l’antiga República Democràtica Alemanya, la pel·lícula retrata els darrers anys de l’Stasi, la policia política que, com Déu, tot ho sabia i ho veia. La perversió del poder.
A mi m’ha recordat, salvant totes les distàncies, al temps de lluita antifranquista, però amb diferències importants. Aquí teníem una dictadura feixista i allà una dictadura comunista, que ja és mala sort si sorgeix d’una revolució que, inicialment defensava una societat sense classes.
També ens mostra com, malgrat els règims, hi pot haver gent (en aquest cas, un poli) que és tocat per la fibra de la bona gent i fa cas del que li dicta la seva consciència i no el seu règim.
El tema de les dones ja té mala llet, sempre moneda de canvi per als homes: aquí, el ministre de Cultura, un cabró i porc. Doblement assetjada, com a persona en un règim sense llibertat i com a dona, pels homes que es volen aprofitar d’ella. Interessant, també el tema dels suicidis, altíssims en la RDA i altres llocs com Hongria. El paradís “socialista” no era tal. I les il·lusions es van acabar per a milers de persones. Però mai acabarem com José Antonio, el fundador de Falange, que deia allò de: “Ni comunismo ni capitalismo: nacionalsocialismo!” Això sí, continuarem lluitant per una societat més justa on càpiguen totes les diversitats en plena llibertat.
Rabuni (sud Algèria) és el quarter general del Polisario; a mi em recorda el “Fort Rusty” de l’oest americà. Els campaments de refugiats són en territori d’Algèria i tenen els noms dels antics pobles que van haver d’abandonar. Només una petita part és alliberada, Tifariti,. La primera destinació és Dajla, on donem suport a una escola de disminuïts; ens hi dirigim sota les estrelles i premuts al jeep com sardines de llauna. Em miro el xofer, amb el turbant negre al voltant del cap, que li tapa la cara i li deixa veure només uns ulls grans i foscos. La pista s’acaba aviat i comencen els bots. És fosc i li pregunto com s’orienta. Allarga un braç i senyalant el cel, em diu: “Em guio per les estrelles”. A partir d’aquí, sé que he viatjat al passat.
Tendes on viuen els saharauis expulsats per Marroc. Foto gloriacondal
Arribem a Dajla a les 4 de la matinada, deixem el material a l’escola i ens quedem a dormir a casa d’una de les noies que han vingut amb nosaltres, que ens l’han ofert. L’hospitalitat, la dignitat de la pobresa i el respecte per als visitants són els punts forts de la gent del desert. Arribem a una casa d’adob amb forma de rectangle. Al terra, una estora que ho cobreix tot; en un pany de paret, un moble amb roba i estris i a sobre, mantes grans i acolorides, plegades circulars. A sota, un fogonet i alguns estris de cuina. En una altra banda, una palangana. Passem a Dajla uns dies, treballant a l’escola.
Locutori telefònic. Campamens de refugiats del Sahara. Foto gloriacondal
La següent destinació és Smara. El xofer ens ofereix la possibilitat de dormir a casa seva; així ell estarà unes hores amb la família i nosaltres coneixerem la dona i el fill, una casa d’adob ben ordenada, amb mantes i un televisor en blanc i negre, un petit bany a fora (un forat i un cubell gran ple d’aigua). L’endemà, després de les tasques solidàries, ens proposen anar a una duna, a menjar pinxitos de camell. El sol ja ha caigut força i des de la cresta, miro l’infinit. La lluna va sortint, per l’altre cantó.
Nena. Campaments de refugiats del Sahara. Foto gloriacondal
El tercer campament que visitem és El Aaiun i ens costa una mica trobar la casa de la noia on anem perquè no hi ha carrers ni numeració. Les unitats territorials són la wilaya, la daira i el barri. A partir d’aquí, a córrer i preguntar. Senyalitzar o posar noms? Per a què? Aquesta noia, soltera, té una haima gran i maca.
Les salutacions són molt especials. Ens pregunten com estem i contestem que bé. Passen uns segons i hi tornen. I tornem a contestar que bé. “Així, la família està bé, vostès estan bé?” Se’ns escapa el somriure i repetim que sí. Callen una estona, beuen un altre glop de te. “El pare, la mare, els seus fills… doncs, estan bé?”. Com allò de dir-nos: “Sou de Catalunya? Coneixeu el Toni?” Llavors els diem que Catalunya és molt gran i no ens coneixem tots. Entristeixen el rostre i tornen a repetir: “Però així, no coneixeu el Toni?”.
A Auserd no trobem la casa on anem. En aquesta zona hi ha molt moviment de dunes, que avancen i colguen cases i haimas. Llavors han de fer la casa en un altre lloc. Preguntem i acabem trobant-los. La família té molta relació amb un del grup. En l’altra casa li van regalar una “habitació” i li van donar una clau: “això és casa teva; vine sempre que vulguis”. I així ho ha/hem fet. Casa nova, però la clau continua obrint portes.
Hem dut diners, roba, materials a tot arreu, hem parlat amb molta gent. Pocs dirigents i molts de la base. És difícil aguantar dret en aquestes condicions. Però això no és una anàlisi política. Només són uns apunts d’una estada que ens va provocar uns problemes intestinals grans per culpa dels camells, que no passen cap control sanitari i tenien un virus.
Els sahrauís esperen amb paciència infinita que el món els recordi.
La península del Sinaí, a Egipte, té 56.000 Km2. A les 22 h marxem en cotxe des de Xarm el Xeik cap a Numeiba. Passada mitjanit arribem al poble de Santa Caterina; més endavant hi ha l’entrada al recinte de la muntanya, on ens adjudiquen un guia beduí, segons ordres del govern. A Egipte n’hi ha 1.300.000. Sense dir ni un sol mot, el jove comença a caminar davant nostre. Són la una tocades. Hi ha dos camins per pujar amunt; un que van fer els monjos, més curt però més difícil i el que anem nosaltres, més llarg però més fàcil. La primera part és sorrenca, cosa que cansa molt. Passem per davant del monestir, situat a 1.570 metres, i després el camí es va fent pedregós. Hi ha quart creixent. Puja molta gent. Sovint trobem, en un revolt de la pujada, una caseta on fan te, cafè i venen aigües, ganyips i derivats. Es beduí ens explica que fa el camí unes quantes vegades a la setmana. S’estima el desert, viure sota els estels, de nit, i mirar-los, fer un foc, menjar i beure te, pujar a camell i cavalcar…
Milers d’estels damunt nostre. Si mirem enrera, un sender de cuques de llum va pujant lentament pels revolts. Arriba un punt que el camí es fa més estret, amb més pendent, i una mena de graons (uns 700, diuen que hi ha). Cap a quarts de cinc arribem a l’última estació; entrem dins d’una jaima amb jarapes i taules llargues i fem un te ben calent que ens reconforta. A fora fa un fred que pela. Encara queda estona perquè surti el sol. Passades les cinc del matí sortim. Centenars de persones venen aigües, pedres, lloguen mantes i matalassos. Costa trobar un lloc tranquil des d’on poder veure la sortida del sol. Va fent-se clar. Les muntanyes de granit del voltants, impressionants, van canviant de colors i nosaltres som l’eix. Només ens guanya, al fons, la muntanya de Santa Caterina, que és més alta (2.600 metres). Nosaltres som a 2.285.
Cims del Sinaí. Foto: gloriacondal
A la fi, el sol surt de sota els núvols i puja de pressa. Falten vint minuts per les sis del matí. Manca silenci i intimitat, i cal interioritzar i tancar-se per viure l’instant. Minuts després, la gent comença a baixar i llavors nosaltres pugem fins a la capella de la Santíssima Trinitat, uns metres més amunt. Encara hi ha molta gent, alguns dormint en sacs o embolicats en mantes i els venedors van de bòlit per fer les últimes vendes del dia. Contemplem tranquil·lament el paisatge en un angle de 360 graus. Soledat. Majestuositat. Matisos de llums. Formes i ombres.
Monestir de Santa Caterina. Sinaí. Foto: gloriacondal
Relleus. Passades les sis comencem el descens, lentament, en fila índia, perquè en aquest tros del camí estret la munió de gent no permet anar més de pressa. Arribem a baix de tot cap a quarts de nou i visitem el monestir de Santa Caterina. Quan retornem a l’hotel són les 12.45 del migdia. Anem a la platja i després ens enfonsem al llit i ens despertem cap a les sis de la tarda, anem a sopar a les set i tornem a l’habitació a dormir. L’endemà ens llevem fresques com una rosa.
Aquest és el relat d’una visita que vaig fer sola seguint la ruta de les cataractes. Les Victòria tenen una longitud de 1.708 metres i cau una mitjana de 550.000 metres cúbics d’aigua cada minut.
És desembre i a Zimbabwe estem entre 20 i 25º. Al bar del càmping, un grup de xicots negres està cantant.
Botswana. Foto: gloriacondal
M’adormo amb el goteig de la pluja sobre la tenda i la remor de fons, profunda, sorda, aclaparadora, de les Victòria, a un parell de quilòmetres. L’endemà me n’hi vaig sola, caminant. Dues noies negres van davant meu, agafades. Porten un paraigua molt gran, de colors vius; després, esperen davant la via del ferrocarril, sota la pluja, que passi el tren.
La llegenda explica que el riu Zambezi era una de les entrades a Ofir, la terra de l’or i el marfil, les mines del rei Salomó. El ferrocarril hi arribà el 1904 i el pont que creua el riu i uneix Zimbabwe i Zàmbia es construí el 1905. Començo la visita pel Salt del dimoni i després trobo el Main Falls, la caiguda d’aigua més ampla perquè fa 800 metres i es pot observar des de diferents punts. A la seva dreta hi ha l’illa de Livingstone. Una fissura entre els illots fa que un raig d’aigua estret caigui avall; és la Cua de cavall i al seu costat hi ha el que anomenen Arc de sant Martí.
La pluja és torrencial. Ningú a la vista. Vaig al vestíbul. El marketing no és el seu fort: demano si tenen plànols, llibres, postals per vendre… Res. De nou al càmping, música reggae de fons. Ni un blanc. Xicots que seuen al voltant de les taules xerrant, fumant… em miren. Sec i em trec el cangur. Em diuen, rient, si m’agrada la pluja. Faig un gest de resignació. Em trec les sabates i en surt un munt d’aigua de cadascuna. Em trec els mitjons i els escorro. Espero. Els xicots em diuen que estan contents que plogui. Feia molt temps que no ho feia, els camps estaven secs i el blat de moro no creixia. Diuen que hauria de ploure més. Entre glop i glop de cervesa, recordo unes paraules de Mendiluce: “… he anat a països on el diferent era jo”. Ara sona la Barbra Streisand, més propera. La internacionalització de la música. El poder de trencar barreres…
Un xicot m’observa mentre escric i em pregunta si estic escrivint sobre la pluja. Li dic que sí. Somriu. Sona més música americana. Passa molta estona i, finalment, torno a les cascades. Està parant de ploure i gairebé no hi ha ningú. Repeteixo el que havia fet abans, tranquil·lament. Ho mastego. M’ho empasso. El terra és xop. Se senten ocells. Totes les Victòria per a mi! Arribo al Danger point, a l’est. Una mica perillós, ho és. El riu es desvia cap una gorja avall, a l’anomenat Boiling point. Un pont enorme el travessa. Torno enrera, a poc a poc. Repasso. Fixo. Arxivo. Ordeno. Fotografio. El cel està tranquil. M’assec. Recordo Iguazú. Diferent. Passejo fins al primer punt del matí, el Salt del diable. Pel camí em trobo uns quants micos. Després, una mena d’antílops. Me’ls miro. Em miren. No s’espanten. Els tinc a quatre metres. Mengen herba. Després, a la porta, pregunto quins animals són. “Bushbuck”, em diuen, femelles, perquè són marrons i el mascle és gris i duu banyes. Marxo. Sensació de pau.
L’endemà vaig a l’històric hotel Victòria. Havia llegit que des de la part del darrera té una bona vista a les cascades. Travesso el vestíbul com si fos la turista més important que hi tenen allotjada, amb seguretat i fermesa. Vambes plenes de fang. Motxilla a l’espatlla. Passo la sala, el bar i arribo a un jardí. Continuo endavant. Ni un pas vacil·lant. El cel torna a estar tapat. Sento la remor de l’aigua caient, a distància. Camino per un bosquet i … veig les Victòria. L’hotel està situat estratègicament entre la segona i la tercera gorja. Per una estona envejo els seus estadants. Ja no em queda cap perspectiva des d’on veure i sentir les cascades. Pujo amunt i sec a la sala. Se m’acosta un cambrer i em diu què vull. Doncs una cervesa (que costa el doble del que val al pub, però m’és igual). Trec un llibre, trec la llibreta i faig durar la “Zambezi” una hora i mitja. Amortitzada.
Ens allotgem en un hotelet a Wadi Musa, el poblet que viu a l’ombra de Petra. El carrer és ple de vida, com sempre en el món àrab: botigues, taxis, molts hotelets, alguns cafès, una botiga on anuncien serveis de fax i d’Internet, alguna escopinada que cau d’algun lloc… Sopem amb l’Ahmed, a prop d’un grup de turistes israelians que ell mira de reüll, amb protecció policial. Abans els beduïns vivien a Petra dins les coves i temples; quan el govern ho convertí en patrimoni històric, construí un poble a un parell de Km d’allà on els allotjà; tota la feina que es deriva de Petra és seva: cavalls, camells, bars, venda de productes… Petra és una ciutat perduda des del segle VII en què quedà deshabitada fins que el 1810 fou retrobada per Burckhardt, ciutat de pas que els nabateus, nòmades procedents d’Aràbia, havien construït en la ruta de les caravanes. Va arribar a tenir uns 20.000 habitants. L’emperador Pompeu intentà vèncer-los però no va poder i pactaren un acord semblant a Palmira.
Els colors de Petra
Entrem per una gorja de parets altes i recorrem 1 Km. Encara es conserva el canal, tallat sobre la roca per on passava l’aigua des de l’entrada i recorria totes les parets de la ciutat. A la dreta, l’altra canalització que van fer els romans, amb teules. Trobem, de tant en tant, inscripcions o relleus, com el d’uns camells i un home que els arrossega. Pel gest, diuen, és estranger, perquè els àrabs no posen mai els braços en forma de gerra (si no és dona o marica, aclareix Ahmed). Al terra hi queden restes en bon estat de la calçada romana, amb les marques dels carros. Petits absis o capelletes tallats a la roca, algun arbret, més inscripcions… i al final, una façana intuïda: unes columnes, un color rosat intens, una porta, unes figures.
Camines a poc a poc, per por que l’orgasme sigui massa ràpid, i tu el vols molt lent. Vas enrera, t’aguantes, et gires, mires al terra, intentes despistar, però l’emoció hi pot més: alces el cap i continues caminant. Ho veus a venir, tens la imatge vista prèviament, tems continuar. I si no et sorprèn? I si no respon a les expectatives formades? Vas caminant lentament. El cor et batega cada cop amb més força. Et falta aire. Ja no pots fer-te enrera perquè és aquí, no pots impedir-ho: la façana del temple d’Al Jazneh apareix en tot el seu esplendor: el Tresor, no pel que conté sinó pel que és. Després d’una estona, entrem a l’interior: una gran sala, sense res més. Petra, la ciutat rosa, que canvia de color segons la llum del sol, amb franges, rius, camins i estels de misteris. La ciutat de tons ocres, marrons, verds, blaus, vermellosos. La ciutat de roca tova, suau i mal·leable, que ha resistit els terratrèmols i les guerres, no perquè hagi estat dura sinó perquè ha estat flexible.
Anem al teatre i després pugem cap a les tombes reials. Més amunt, el mausoleu de Sextius Florentinus. Baixem cap al riu i anem a l’altra banda de la vall. Ningú, a part de bens i beduïns a camell. Pugem a un turó per veure els mosaics d’una església bizantina que hi ha en restauració i baixem fins a la calçada romana. Acabem al castell de Bint Firaun, conegut com temple Dushara i dinem al restaurant del recinte. Es fa tard i li diem a l’Ahmed que ens quedem una estona més; se’n va amb recança. Contemplem a pleret la façana del Tresor i tornem a endinsar-nos en la ciutat. Rucs, camells, tartanes… que ja van de tornada. Els venedors d’ampolles de sorra estan a punt de plegar. El sol està molt baix. Se’ns acosta una nena que vol vendre’ns unes pedres de coloraines. Parlem una bona estona. S’acosta una altra, i un nen i un altre i un altre. Xerrem: de l’escola, del poble… Al final ja no ens volen vendre les pedres, ens les donen.
L’endemà hi tornem i pugem amunt per unes escales. Fa sol i molt vent. El terra és de sorra rogenca. Passem per petits barrancs. Hi ha mates, ginebrons -alguns florits amb boletes vermelles- ocells no identificats, corbs.. Cap ser humà. Arribem al lloc del sacrifici. Som a 1035 metres d’altitud i veiem Petra quasi des del cel. Baixem per un barranc fins a la tomba del lleó. Hi ha una petita vall amb molt verd, aigua, bens pasturant i dues dones grans vestides de negre, fumant, amb uns gots de te al davant, xerrant i mirant l’infinit. Veiem la tomba del soldat romà. Som al Wadi Farasa, l’altra vall de Petra. La llera del riu també és seca; després, pugem en direcció al monestir. Diu que hi ha 800 graons, sense comptar els trossos que no n’hi ha però camines igualment. Ens ofereixen un ruc però diem que no, molt dignes. Hi arribem. Una esplanada i quan gires, a la dreta et trobes una façana bestial: la de el Deir, del III aC. Després anem al mirador, des d’on es veu el poble de Wadi Musa; el poblet beduí i el mont Or amb la tomba blanca d’Aaron, que destaca sobre el fons negre de les muntanyes properes; més enllà se situa Aqaba i al davant la vall de Sabra amb Israel al fons. Als nostres peus, un profund precipici. A la baixada, dinem al mateix lloc d’ahir i quan acabem trobem la quitxalla i ens saluden com si ens coneguéssim de tota la vida. Darreres mirades, el gust a poc. De nit, a l’hotel, els israelians i la música. Sona una flauta i un timbal, comencen a cantar i s’inicia la dansa. El ballador es mou al compàs de la música, tot el cos seguint, malucs, braços, cara. El llenguatge dels gestos. Fa sortir a la gent a ballar. També ens toca a nosaltres i acabem en una rotllana de germanor catalana-àrabo-israeliana. El miratge de la música.
Un parell de fotos més d’altres llocs que vam visitar:
Els orígens de la ciutat es remunten al 7.000 aC. A partir d’aquí, comença una llarga història: l’any 41 aC Marc Aureli l’intentà conquerir, sense èxit. L’emperador Adrià la declarà ciutat lliure. Les bones relacions amb els romans continuaren ja que Odenat salvà l’emperador Valerià dels perses, però morí assassinat i la seva esposa Zenòbia, amb una personalitat excepcional, amb ànsies independentistes i imperialistes conquerí Antioquia i Alexandria. Dona intel·ligent, jugà les cartes entre els perses i els romans, segons li convenia. Va tenir un fill amb Odenat, fou amant de Zabdas i altres homes i dones. Pretenia deslliurar-se totalment dels romans i proclamar un imperi propi, però l’emperador Aurelià no ho admeté i emprengué la lluita contra els palmirencs. Els destruí l’any 273 i ella fou feta presonera i portada a Roma. Hi ha diferents versions sobre la seva fi: morta amb honor o casada amb un senador romà sense tant honor, però viva. Un terratrèmol l’any 1089 acabà de deixar la ciutat feta pols.
Palmira. Foto gloriacondal
En un matí de molt sol visitem primer la vall de les tombes però la boira ho ha envaït tot. Les construccions funeràries més habituals són les torres i les mastabes. Cal baixar per unes escales fins al soterrani on una àmplia sala guarda l’obra d’art funerària de la tomba dels tres germans, amb frescos a les parets i un sostre treballat, encara amb força bon estat. Anem al temple de Bel, situat en una gran esplanada i vorejat de columnes corínties, amb el santuari al mig, on es duien a terme els sacrificis. Inicialment tenia els capitells revestits d’or. Les columnes són totes d’una sola peça, de granit egipci. A l’altra banda del temple trobem l’arc de triomf, amb columnes a banda i banda i plataformes on posaven els bustos dels ciutadans nobles. A Palmira hi hagué un moment que hi havia 120.000 habitants. Ara, a la ciutat de Tadmor (adjunta a les ruïnes) n’hi viuen 40.000. No podem admirar gaire la vida de la ciutat actual perquè és divendres, festa, i tot està tancat. Després de l’arc de triomf trobem el temple de Nebó, déu de l’escriptura i la saviesa. Hi ha també el teatre, amb unes grades de pedra molt deteriorades, però sencer; els banys, grans, amb forats per desaiguar l’aigua bruta; l’agora; el tetrapiló, quatre grups de quatre pilars on conflueixen dues vies: el decumanus i el cardus maximus. Des de l’antiga ciutat podem veure un petit turó que la domina, amb un castell àrab: Ibn Maan.
A l’actual Tadmor, plana, fangosa, amb les cases sense acabar mai (perquè així no es donen d’alta i no paguen impostos), tens la sensació d’estar en un lloc fantasmal, passat per una pel·lícula cimentosa només alterada a la carretera que porta a les ruïnes de Palmira, plena de parades de dàtils de tota mena i color. A la nit, a l’hotel, aprofito que hi ha un piano de cua en un dels grans menjadors i faig un concert. Es fa el silenci mentre començo a prémer les tecles i dins meu m’apareixen imatges de Zenobia, com si em mirés des d’un racó.
